dilluns, de desembre 31, 2007

BON ANY 2008


A poques hores de dir adéu a aquest any 2007 i sense encara una valoració del que m'agradaria millorar el proper any, vull desitjar un molt bon any a totes aquelles persones que després del cava sortiran de festa fins que el cos aguanti, o es quedaran a casa, al voltant d'una llar de foc o d'unes espelmes.


boomp3.com

dilluns, de desembre 17, 2007

FRIDAY NIGHT O DIJOUS VESPRE

Aquest post havia d'estar per divendres, però ressacossa no podia escriure... ni quasi treballar.

El dijous vam tenir el fantàstic, meravellós i perfecte sopar d'empresa. Fora conyes, va estar molt bé. La sort és que no som molts a l'empresa, entre advocats, secretàries, premsa i informàtica devem ser una trentena. Vam anar a un restaurant de categoria, s'ha d'aprofitar un cop que paguen i el comitè de festes ens va preparar diferents sorpreses: Primer de tot havíem d'anar d'etiqueta, crec que semblava més un casament que un sopar d'empresa i portar un regal per algú, que es sortejaria al final de sopar. Ens van regalar un CD amb música, cançons que havíem comentat tot dinant que ens agradaven (si s'ho feien venir bé, els de la comissió, anaves a fer un cafè i com qui no vol la cosa et preguntaven: què portes de música al mp3 o quina cançó t'agrada?)

Tot i que la gent de l'empresa no és amb la gent que sortiria de festa un dissabte qualsevol, una situació com un sopar en que estava prohibit parlar de feina i obligat passar-ho bé, va fer que tots ens sentíssim una mica més companys i que ens coneguéssim més. Hi ha alguna secretària amb la qual quasi no he coincidit mai i alguns advocats ni em sonaven. El sopar va ser distès i agradable.

Sí, de tan en tan crec que és bo fer sortides d'empresa. Sobretot si hi ha sorpreses: Em vaig endur de regal un sofà inflable!

I la cançó avui és per....

la Lucía a qui li encanta:
boomp3.com

dimarts, de desembre 04, 2007

LA CARA I LA CREU


Divendres vaig veure anunciada una Masterclass de l’Alicia Keys al diari per clients de Movistar. M’hi vaig apuntar. No he posat cap cançó seva encara al blog i crec que no ho he dit mai, però l’Alicia Keys m’agrada molt. Veure un concert seu és un dels meus somnis des que la vaig descobrir, ja fa uns anys.

La invitació era per les primeres 600 persones que, codi en mà (rebut un missatge després de demanar invitació) arribessin a l’Espacio Movistar. L’Ona va venir amb mi, a fer quasi dues hores de cua i convençudes que no entraríem (som així de negatives...). Vam entrar. Vam poder seure. A quatre metres de l’escenari. Vam esperar nervioses que comencés. Explicació de l’acte: “heu d’estar en silenci, us explicarà les cançons que tocarà i al final podeu fer preguntes”. Va sortir. Va tocar quatre cançons (dues del nou disc, dues de velles) i va explicar la importància per ella de cada cançó. Les preguntes dels fans les vaig trobar molt òbvies.

Però vaig poder gaudir del que pensava que no podria mai: d’un “concert” en dimensions reduïdes. Potser és que em faig gran i evito les multituds, però sempre he pensat que a els concerts de l’Alicia Keys es disfrutàven en un teatre, en una sala, no en un pavelló d’esports. Degut a l’èxit, un concert d’aquestes característiques és quasi impossible i per aquesta raó, ahir poder aconseguir-ho, encara que fos per quatre cançons, unes paraules i una horeta, va valer la pena.

Pel que sé, la Sara encara no ha pogut aconseguir les entrades de l'Springteen. Aquest també el disfrutaria....


PD: La cançó no correspon a cap de les que va tocar. Els tres discos són molt diferents entre ells, i potser m’agrada més el primer de tots. Però aquesta cançó també.


boomp3.com

dijous, de novembre 29, 2007

BLACK POPPIES


Ahir vaig quedar amb el pijo. Primer us poso en antecedents: després de la nota del “ti chiamo io” i de marxar de casa seva els remordiments se’m menjaven viva. Sabia que el trucaria, volia quedar amb ell un altre dia però actuar com l’Ona no és el meu estil i estava molt nerviosa.
La forma de trucar-lo evidentment va ser amb l’excusa de la feina. Hem anat quedant, sempre com amics i ahir em va convidar al teatre. Bé, al teatre no ben bé, era un espectacle de dansa. Ves per on li vaig dir que m’agradava la dansa i em va portar a veure un grup amateur. Ja em veig comprant entrades pel futbol però no a un Barça-Madrid, sinó a un partidet sense importància...
Tornant al tema, l’espectacle va ser molt guapo, quina enveja. Ni que sabés fer una part petitíssima del que feien ells (o sigui, tenir ritme) ja em conformo. Vaig sortir entusiasmada. No vaig callar amb tot el viatge de tornada, explicant coses que m’havien agradat i què en pensava. Ell quasi no parlava. Després a casa em vaig sentir com el primer dia que vam quedar (veure UNCONDITIONAL), que la cago parlant sola i atabalant-me. Sort que el seu somriure ho arregla tot.

boomp3.com

dimarts, de novembre 20, 2007

UN ÈXIT I LA POLÍTICA DE CLUB

Ups... primer de tot, ho sento per la foto. Veig que ha desaparegut...

Avui he tingut roda de premsa. Estic destrossada, porto tot el matí corrent amunt i avall per preparar la sala de premsa, decorada i perfecte, atenent totes les trucades de periodistes que volen saber l'hora i si hi ha canvis, etc., així com els periodistes que no poden venir i truquen demanat informació. No puc respondre jo! No en sé res, bé, no sé la versió oficial!

La roda de premsa ha anat molt bé. Hi havia tota l'empresa espiant com el nostre cap explicava la seva versió dels fets: L'ajuntament ha modificat una norma municipal ja que el bufet ha reclamat per activa i per passiva que vulnerava els drets dels ciutadans. Res de l'altre món, sobre els aparcaments i les zones blaves. Però el bufet s'ho ha agafat com un èxit personal. No estàvem de celebració però quasi ens faltava l'ampolla de cava. Jo que no tinc cultura de club, de sentir-me unida en un grup en el que tothom combrega amb les idees de l'empresa, que només ho veig com una feina com una altra, em costa entendre l'emoció de veure que ens han fet cas. No crec que sigui un èxit nostre, ni que l'ajuntament s'ha fet enrera perquè el bufet és important i els hi trauria poder. No combrego amb aquests poders. Per això per mi la celebració era més de cara enfora que de cara endins.

Us deixo la música que faig servir quan treballo. El jazz clàssic, com a música de fons, em va ideal


boomp3.com

dimarts, de novembre 13, 2007

TAKE IT EASY, ESTALVIA


Aquest cap de setmana he quedat amb el meu cosí per fer un soparet informal, un entrepà i una cervesa. Simplement per posar-nos al dia. Per parlar de com ens van les coses. I per descobrir que hi ha coses que no puc entendre. Ha deixat la feina. Amb raó, això si que ho puc entendre, estava mal pagat i feia cada setmana un horari diferent. Viu amb els seus pares i encara estudia. No podia amb tot i no té obligacions. Jo ho aplaudeixo.

El que ja no puc entendre és el fet que li vaig haver de pagar el sopar. Va deixar la feina fa dos dies i ja no li queden peles. Jo visc sola, no arribo a mileurista, haig de pagar el lloguer i encara em sobren peles per de tan en tan donar-me un capritx. Vaig marxar del sopar una mica fastiguejada i a la nit, abans d'adormir-me vaig donar no sé quantes voltes. Evidentment, mentre ens explicàvem la vida, al meu cosí no li vaig dir res sobre el que no entenia com anava tan malament de pasta.

És que la gent no estalvia?

PD: La foto és un peu amb unes mitges, evident, però dins les mitges hi ha diners, com fan les iaies, per estalviar...

PDD: La foto s'ha borrat, la canvio


boomp3.com

dimecres, d’octubre 31, 2007

FER CIUTAT

Avui hem quedat per fer un cafè ràpid abans d'entrar a treballar a la tarda. Hem estat comentant el que volem fer aquest pont o què tenim previst fer. La Sara marxa a passar uns dies fora, a Formentera. No és temps de platja, però a ella li agrada passejar per platges desertes i el fred. En Sam passarà uns dies al poble, amb els avis, a fer bondat com diu ell, jo marxo cap al sud, com quasi totes les vacances, amb la família.
L'Ona es queda. Treballa divendres. Al primer moment ens hem rigut d'ella, pobre, que no fa pont. Treballa en una botiga i no pot marxar. Encara sort que dissabte sí que tancarà. Després de les bromes i de dir-li que la trucarem al migdia, quan ens llevem ens ha mirat amb cara somrient i ha dit: és igual, segur que hi ha moltes coses a fer! M'agrada com sempre s'agafa les coses positivament, amb un somriure. És veure l'ampolla mig plena. Diu que anirà a algún concert, que visitarà una exposició, que passejarà per la Rambla. Faré ciutat diu. Llàstima que és una ciutat petita i amb pooques activitats per fer.

A vegades no cal marxar per tenir un bon dia, a vegades el que m'és de gust ens ve fer ho tenim aprop. A vegades passejar per la ciutat, amb el cap en blanc, són les millors vacances.

boomp3.com

dimecres, d’octubre 24, 2007

EL MIM


En Sam, el meu amic, m'ha demanat ajuda. M'ha demanat que escrigui aquí aquest conte que va escriure ell ja fa un temps. Vol convertir-lo en una obra de teatre, no sé si per titelles (que li encanten) o per persones normals... Bé, la questió és que m'ha dit que "sigueu males persones" (així és com ens diu a nosaltres quan ens demana opinions) i li "critiqueu". Ja em direu què en penseu.

El mim mira el cel, els núvols amenacen pluja. Torna cap a casa amb el cap cot, sota el maquillatge i el somriure negre pintat hi ha una cara trista, uns ulls que han perdut tota ilusió. Camina arrossegant els peus. La pluja que caurà no el molestarà, l’acompanyarà amagant sota les gotes les llagrimes reals. No és el mim ideal, la gent no li riu les gràcies, l’abandona entre les parets imaginàries i aquestes poc a poc han crescut al seu cor, empresonant-lo.

Asseguda a un banc, sense preocupar-se per la pluja, el mim veu una dona. Se la mira i veu com la dona li somriu i al cap de pocs segons s’aixeca sense treure’li la mirada de sobre. El mim es queda paralitzat, mirant com la dona se li acosta, vestida elegantment de gris i jaqueta vermella. Quan li passa pel costat deixa caure un paper dissimuladament. El mim, tot i no poder apartar la vista dels ulls negres de la dona, nota com cau el paper als seus peus i s’ajup per agafar-lo. Al mateix moment la dona desapareix. El mim mira la nota. Una frase, una hora i una data. Res més. El mim mira si veu la dona, però ha desaparegut. Però dins seu nota com el seu cor batega més fort. Somriu. Els ulls li brillen.

La dona misteriosa li ha donat una vitalitat nova al mim. Se n’adona tornant cap a casa, somrient, amb la nota guardada a la butxaca, quan un nen el senyala i riu i un altre li demana que li faci algún joc. Ell li regala una margarita, la seva flor preferida, entre gestos i sense paraules. Tal com sap fer.

L’endemà torna a ploure, però el mim està content. S’asseu davant del tocador i es maquilla, tot blanc, amb una llàgrima negra a la galta esquerre i llavis també negres. Però aquesta vegada hi amaga un somriure real. Surt al carrer amb el seu paraigüa de colors vistosos, preparat per enfrontar un nou dia, preparat per fer un espectacle al carrer per tots aquells que vulguin disfrutar amb ell. Sap que aquesta vegada se’n sortirà.

Content, a la hora de la nota es dirigeix al lloc on ha quedat. Veu a la dona misteriosa amb la seva jaqueta vermella. Travessa. En aquell moment un cotxe passa a tota velocitat. El mim cau, sense dir res, en silenci, la nota surt volant. Mentre la gent s’acosta a l’accidentat, la dona agafa el paper, mira al mim i somriu. Amb el seu somriure misteriós. Vindràs amb mi es pot llegir a la nota.



Creu que la música serà algo de Yann Tiersen, però no té clara quina. Jo de moment us poso aquesta

dissabte, d’octubre 06, 2007

TI CHIAMO IO


Uf, avui he pogut fer el que prometia fer la setmana passada. Dormir fins que el cos m'ha dit prou. La sort és que aquesta setmana n he anat tant de cul i he pogut fer encarrecs a les tardes o sigui que tinc tot el dissabte lliure per fer el gos, per llegir posts passats i per escriure, estudiar francès (algun dia s'ha de fer) i pensar en si vaig a surfejar demà o no.

Hanna et dec una explicació, ho sé. Què t'haig de dir? Vaig quedar per sopar amb el pijo, a casa seva. Res especial, només per parlar de feina i escoltar música. Sí trist, però no sabiem de què parlar i ens vam trobar amb converses xorres. Vaig aprofitar per mirar tota la discografia que té i com ja m'havia advertit ell em va sorprendre.

Al final no sé com vam acabar al llit i jo vaig tenir la reacció que té moltes vegades l'Ona. Extrany però no vaig tenir cap remordiment. Simplement vaig desitjar quedar amb ell un altre dia, esperant que no s'hagués agafat malament que jo marxés a mitja nit. Sí. Vaig marxar. Em vaig despertar, el relotge marcava quarts de 5. Estava rebentada i volia tenir un dia per mi. Sense fer soroll em vaig aixecar, vaig anar al menjador amb la meva roba, em vaig vestir i vaig marxar. Sense abans deixar-li una nota. Ti chiamo io. Com la postal que vaig trobar en un viatge a Itàlia fa uns anys.


dissabte, de setembre 29, 2007

DE CUL


De cul. Així es pot definir la meva setmana. Emprenyada, agobiada, anti-social, mal pagada, fastiguejada, adormida, cansada, hipòcrita i finalment crec que feliç, contenta.
Quan em van oferir la nova feina sabia que s'acostava una conferència i que m'havia d'encarregar jo sola. Era la prova de foc. Durant aquests últims dies he dormit poc i malament, he anat amunt i avall per assegurar-me que la decoració de la sala on es feia l'acte era correcta, m'he emprenyat amb els encarregats perquè les meves ordres eren ignorades, no he vist cap dels meus amics ni he sortit, he rebut trucades hores després d'haver plegat de treballar, m'he hagut de comprar una super agenda i fer bona cara quan el cap em preguntava si me'n sortiria, pensant per dins que moriria en l'intent. He patit quan un conferenciant (un dels importants) ha trucat per anul·lar la seva participació per causes personals i he pensat "pel poc que cobro m'haig d'amargar d'aquesta manera?".
Però al final puc dir que estic contenta perquè la conferència ha anat bé. El cap ha estat content i he trobat una visita inesperada. Enmig de la conferència una veu darrera meu m'ha dit:
- Encara espero que vinguis a escoltar música
Era ell. El pijo.

Dormir aquest cap de setmana? No ho crec.

· You learn. Alanis Morissette

diumenge, de setembre 23, 2007

RECTIFICAR ÉS DE SAVIS

Fa molt de temps, al principi d'aquest blog, vaig posar una foto d'una model i un escrit dedicat a ella perquè se sortia de les mides estandars. Era la Crystal Renn.

Avui al Periódico (curiós, crec que va ser també al Periódico que vaig veure el primer artile d'ella) anuncia que Mango l'ha fitxat pel nou catàleg. M'agrada que Mango sàpiga rectificar. Ja fa uns anys que em costa trobar roba de Mango que em vagi bé, i no em considero gaire més grassa que una model. Un dia hi vaig anar amb la meva cosina que més o menys és "talla gran" (com es a considera aquesta model). Va buscar un jersei i va demanar a la depndenta per la seva talla. La resposta va ser més o menys que estava grassa i que la roba per ella es venia a botigues especials. La meva cosina que no té pèls a la llengua li va contestar que s'arreglés la vista i que havia perdut una clienta mínim. Que a ella allà no la veurien més.

M'agrada que Mango vegi, encara que sigui per guanyar diners i clients, que la majoria de gent té talles més grans que les models. Potser ara hi podrem comprar.

· XL. Els Pets

dissabte, de setembre 15, 2007

EL MEU VEÍ DE SOTA

Cap de setmana altra vegada. Podria dir per fi! Vaig fer pont però com si no n'hagués fet. Tot el cap de setmana preocupada per la feina, pensant en temes nous i organització, quedant amb l'Ona per planificar possibles pica-piques dolços (era l'excusa ideal per menjar xocolata a la seva botiga) i amb la Sara per aprendre a fer pressupostos. Fent pluja d'idees. Preparant dossiers per ensenyar al meu cap.

El dimarts era el dia de descans. No es pot treballar un 11 de setembre. Em vaig llevar al matí per anar a títol individual i particular a la ofrena floral de la meva ciutat, vaig escoltar els discursos, vaig pensar que com cada any el PP sobrava. Tot i això els actes em van agradar. No puc dir el mateix de Barcelona.

Quasi una setmana després encara cueja l'actuació de la Maria del Mar Bonet i de Miguel Poveda. Es critica el cantautor per no ser català i per cantar en castellà. Què voleu que us digui, a mi directament no em va agradar el que van cantar, no se sentia el que deien, era com un guirigall. Simplement no van saber triar una bona cançó. La culpa no és d'en Poveda.

Vaig plantejar no parlar de política en el blog pero a vegades crec que carreguem contra les persones equivocades.

Us deixo amb la lletra d'una cançó, al no trobar la música...

· El meu veí de sota. Els pets

El meu veí de sota
és un bon jan recent jubilat.
Va néixer a prop de Ronda,
un petit poble que no ha oblidat.

Vingué per ser manobre
farà ja més de trenta-sis anys.
Més tard, portà la dona
i van obrir un bar restaurant.

Malgrat tots els problemes
tingueren dos brivalls
que van pujar amb penes
esforços i treballs.

El meu veí de sota era del PSUC,
valluitar per el nostre país vençut.
En va aprendre la llengua a estones
i malgrat venir de fora
em va ensenyar què és ser català.

El meu veí de sota
recorda el fill gran mort pel cavall
mentre el petit esmorza
intolerància i odi racial.

El noi ha sortit fatxa
violent i amb res al cap.
Disfruta fotent canya
als pobres immigrants.

El meu veí de sota ara no surt
creu que el que ell representa no té futur.
Mentre para la taula pensa:
< no és just que em senti tan derrotat.>>

El meu veí de sota ara no surt,
creu que el que ll representa no té futur.
No sap què no va fer bé i pensa:
< si ara tinc a casa
tot el que jo odiava
i vaig combatre durant tants anys.>>

dilluns, de setembre 03, 2007

PREMSA I PATROCINI

La reentré ha estat millor del que m’esperava. M’ha costat molt llevar-me i agafar el bus, fent esforços per no caure adormida altra vegada. M’ha costat molt aguantar la gana, no anar a menjar quan volia i esperar fer horaris normals. Però hi ha hagut la seva part positiva.

Hem comentat les vacances al voltant d’un cafè ràpid, he obert el correu i per depressió meva hi havia tres missatges nous. Ningú m’ha trobat a faltar durant les vacances. Al cap de poca estona hem tingut reunió per planificar el nou tram de temporada. I aquí hi ha hagut les novetats: Tinc nova feina!

La Lucía és la secretària del cap i apart de les feines típiques de secretària s’encarregava de tota la premsa: recollir notícies (on últimament l’ajudava), preparar anuncis per publicar al diari, etc. Si hi havia actes els organitzava una empresa externa. Han decidit prescindir de l’empresa externa i oferir-me la feina a mi. Ara sóc la responsable de “fiestas y festejos” sense ningú sota el meu càrrec. Yo me lo guiso, yo me lo como. Perquè si hi ha algún marrón, me’l menjaré jo soleta. Però apart tinc llibertat per fer el que vull. Ara recullo la premsa i m’encarrego dels actes que organitza l’empresa: congressos, rodes de premsa, promocions, etc.

A veure com va.

dijous, d’agost 30, 2007

TIRAR-SE A LA BONA VIDA


Després d'uns dies de merescudes vacances i a quatre dies de tornar a la feina (amb unes poques ganes que espanten) em plantejo el nou curs laboral. No sé fer els proposits de nou any el 31 de desembre, sempre els faig al setembre, com la Hanna B.
Em plantejo agafar-me la feina menys en sèrio, és possible? I disfrutar de les tardes, quan surto de treballar per:
· fer el curs de francés que evito des de fa anys
· anar a les classes de conversa d'anglés
· esperar el mal temps i tornar a fer un curs de surf
· cuinar, o aprendre'n, i menjar millor
· disfrutar dels petits plaers que ens ofereix la vida
· VIURE, no sobreviure, si la feina i el lloguer m'ho permeten

Com podeu veure per la foto he disfrutat de platja... M'he animat amb una amiga per fer una sortida surfera, amb el resutat d'agulletes i ofegament continnu. Però prometem tornar-hi.

Sitting, waiting, wishing. Jack Johnson

divendres, d’agost 03, 2007

AGOST

Taral·lejant la cançó dels Pets Agost penso en l’efecte que té per mi aquest mes. Que arribi l’agost feixuc i mandrós. És un mes que m’aplana, em deixa estesa al sofà, a la sorra de la platja, sense ganes de fer res, amb idees al cap però poques ganes de tirar-les endavant.

L’agost, l’estiu en general, és el mes en el que dic: És estiu, fem coses d’estiu. I m’animo a jugar a volei, a fer platja, a prendre copes a les guinguetes de platja. A no ser a casa.

Però també l’agost enganxós em fa perdre les ganes d’escriure. Sempre m’ha passat. Les llibretes plenes de notes que tenia fa anys, que recupero quan no tinc l’ordinador a mà, es perden durant l’agost. Es queden guardades amb els bolis, en un calaix, junt amb els llibres d’estudi.

Per aquesta raó us informo que marxo de vacances. Vacances d’escriptora, vacances de blog. Les vacances físiques encara han d’esperar unes setmanetes.

Prometo informar.

dimarts, de juliol 17, 2007

INFRA... VALORADA, MILEURISTA, NEGATIVA

Ahir vaig llegir un article al Periodico que parlava dels inframileuristes. Per fi, em vaig dir. Que trist trobar-se amb la situació que dius "per fi surts a les enquestes" quan fa temps que no et sents identificada amb els mileuristes. Quan van sortir els mileuristes vaig pensar: ara parlaran de nosaltres, ara es posaran les piles. No. Cap de les dues coses va passar. Poques vegades m'he sentit identificada amb les enquestes i els reportatges dels mileuristes. Per començar per l'edat. Molts mileuristes que surten als reportatge passen dels 30 anys. Jo no hi arribo. Molts d'ells cobren mil i algo euros. Jo no hi arribo.

Animada per sortir per fi en un reportatge em vaig llegir l'article. Sí, es parla dels inframileuristes, del que cobro jo. Però tampoc hi surto. Tinc una llicenciatura, no sóc becària i no treballo en un bar o de paleta (sense infravalorar aquestes feines). Treballo en una empresa, d'allò que he estudiat, tinc carrera i cursos i m'apanyo com puc. No arribo als 900 euros.

Tampoc gasto una tercera part del meu sou en roba. Accepto que la Sara per exemple sí, no cada mes però gasta cada quan pot els diners en roba. Jo puc considerar que tinc roba nova cada temporada, però això és gràcies a una cosina una mica més gran que jo i que és com una bombolla. Cada x temps s'engreixa i al cap d'una temporada s'aprima. Ha de canviar de roba continuament i em truca perquè li buidi l'armari. Jo, clar, aprofito.

El que sí que no tinc esperances, digueu-me negativa, és que la cosa s'arregli. El que faré, veient com estan les coses, és continuar al meu piset petit desitjant que no em pugi el lloguer i continuant sobreviure, viure de somnis.
No tinc cançó per avui... alguna idea?

divendres, de juliol 06, 2007

LIPOATRÒFIA EMPRESARIAL

Avui hem tingut reunió informativa sobre la lipoatròfia semicircular. Hi ha hagut un cas a l'edifici i han decidit informar. No ens afecta directament, ja que l'edifici és d'oficines de diferents empreses i la nostra és una empresa petita, però han volgut informar abans que corrin rumors falsos.


La veritat és que la reunió en ha servit sols per saber com detectar que ho tenim (em sap greu, però una foto hagués il·lustrat més que l'explicació) i per veure com els de recursos humans intenta salvar la situació explicant que ho estan fent molt bé i que comuniquen tot a temps. Fa dues setmanes que la dona de dalt va haver de marxar per baixa. Fins avui no hi ha hagut reunió.

Però sobretot, penseu que l'empresa vol ser responsable, avisa amb temps i posa les facilitats per fer revisions mèdiques, demanar baixes, etc.

Això és la conclusió que en trec de la reunió. Saps més coses parlant amb la Lucía i amb altra gent tot caminant pels passadissos que en una reunió d'empresa. Fa dies que en parlem, que hem preguntat per fer-nos revisions mèdiques, per saber què hem de fer per evitar-ho i per si hem de demanar la baixa. La resposta sempre és que fins que no hi hagi un cas no ens hem de preocupar. No sé com no noten el nostre descontentament.

dimarts, de juny 26, 2007

DE SANT JOAN A SANT JOAN

Uf, crec que la banda sonora d'avui hauria de ser el soroll de la màquina de rentar del bar on em trobo: una barreja entre un nen plorant afònic i una màquina que diu que no pot més.
Però bé, jo no estic aquí escrivint per explicar el soroll de la màquina sinó per contestar la pregunta que té la mà Maria em va deixar l'altre dia.

Per Sant Joan vam quedar per sopar a casa meva, sort que som pocs perquè sinó no hi cabriem, en Sam va porta cerveses, la Sara i l'Ona pica-pica i jo em vaig animar i vaig fer pollastre al forn. Violette no em preguntis com el vaig fer, però va ser un desastre. El vaig posar al forn 5 minuts abans que arribessin. Sort que hi havia olives i patates i que no teniem pressa, perquè va tardar a fer-se! Ens el vam acabar menjant una mica cru, que hi havia molta gana.

Més tard vam marxar al c/Sant Joan on sempre hi ha una orquestra. Només arribar ens van rebre amb un tall de coca. Ostres sort, perquè ens n'haviem oblidat i un Sant Joan sense coca no és un Sant Joan...

La festa va ser com totes les festes amb orquestra petita i desconeguda: balles, fas el tonto i aprofites per xerrar amb tota aquella gent que no veus des de fa tant de temps, des del Sant Joan passat, perquè és la gent que veuràs de festa en festa. Però el dia que els veus se t'eixampla el cor i tens ganes de xerrar hores i hores amb ells, explicar com va la vida, saber què és d'ells, riure amb ells i disfrutar de la nit màgica que és Sant Joan

Finalment he decidit que la cançó serà una d'Alaska, per tots els records de festa major que em porten...

dimarts, de juny 19, 2007

PERDENT EL TEMPS (FELIÇMENT)


Aquesta tarda-vespre hem quedat per anar a la platja, a jugar a volei. Bé, per ser exactes a veure com juguen a volei. En Sam s'hi ha posat una estona però els que més han jugat han estat els seus companys de teatre amb uns nois que hem trobat a les pistes.

Crec que ara començo a disfrutar de la primavera-estiu. Relax després de la feina, sortir a prendre algo a una terrassa, jugar a volei, seure a la platja a xerrar... és un gust poder-ho fer i oblidar-se per unes hores dels mals rotllos i de les menjades d'olla de la feina.

El problema és que el dia que em decideixo a anar a la platja, al parc a llegir, etc. ho disfruto molt i em dic que ho haig de fer més sovint. Perquè encara que no ho sembli són coses excepcionals, no ho fem gaire sovint això d'anar a la platja a jugar. Potser per aquesta raó és la que ens fa disfrutar aquests moments.

Per cert! Ahir vaig anar al bar on xerren en anglés. En Sam em va acompanyar fins a la porta i va marxar.... Erem tres persones i jo quasi no vaig parlar, però ja em van dir que era normal, que ja m'animaria els propers dies.


La cançó d'avui és per mi la música d'estiu, de platja...
És Jack Johnson, un surfer-músic hawaià

dilluns, de juny 11, 2007

CANÇÓ D'UN ALTRE ESTIU



Uf... pensava que podría començar bé la setmana però aquí em teniu. Ara mateix hauria de ser a un bar fent anglès, perquè això és el que em vaig proposar ja fa un temps i cada dilluns em dic que començaré, que ho faré. Però aquí em teniu, escrivint al blog.
La meva idea era recuperar l'anglès que estic perdent a marxes forçoses, no recuperar la gramàtica escrita sinó parlar. Aquest bar m'ho proposava, em proposava fer una trobada cada dilluns (i tu decideixes quins dies et van bé i quins no, no és obligatori) per xerrar amb la gent que hi hagués i volgués aprendre anglès o simplement parlar una mica per no perdre'l.

Avui ja estava a la porta de casa, apunt de sortir, quan m'he fet enrera. Qui hi haurà? Coneixeré algú? Parlaré? O estaré callada tota l'estona? El meu anglès serà tant patètic que no m'entendran?

La por m'ha acorralat i he corregut a refugiar-me a l'ordinador, a passar el temps. No tinc res a fer a casa, que les parets em cauen a sobre, però no m'atreveixo a entrar al bar avui.

dilluns, de juny 04, 2007

ESCAPAR

Avui no he anat amb moto. L'Ona ha entrat abans a treballar perquè tenia noséquè a la botiga. M'ha tocat anar en bus. Volia aprofitar per fer 5 minuts més de son però ha estat impossible. Tenia dos nois asseguts davant que no han callat en tota l'estona. Ostres! Quins tius més marujas i jo pensant que només les dones erem així. Han repassat totes les nòvies i ex-nòvies dels seus amics, han parlat que a certa edat (més o menys la meva) el que convé és assentar el cap i buscar parella estable... I jo que pensava que els homes parlaven de futbol i en casos excepcionals de temes més profunds i em trobo amb la típica conversa que puc tenir jo amb la Sara.

Després he agafat altra vegada el bus per baixar al centre. Havia de fer encàrrecs i m'han dit que m'ho agafés en calma, que hi havia moltes possibiltats que em quedés tot el matí pel centre. Significa això que ho havia de tornar a la feina fins a la tarda. Avui és festa a Barcelona, no aquí, però no us podeu imaginar la de gent que hi ha al carrer. És que tothom treballa a Barcelona? Fins i tot hi ha famílies amb nens que no han anat a la guarderia...

Jo me'ls miro, pensant: quina sort, poden passejar tranquils, sense preocupar-se, aprofitant el bon temps i el sol encara no pica (més aviat fa núvol). Clar que molts duen pensar el mateix de mi sense saber que jo vaig de despatx en despatx i de tan en tan a alguna botiga, fent encàrrecs per la feina.

He aprofitat per entrar en un casal de barri, del centre, aprop de casa. Hi ha cursos d'estiu: dansa i francès per viatjar. El primer seria per disfrutar i el segon per refrescar aquest francés tan rovellat que tinc. Haig de mirar economia i horaris.

dijous, de maig 24, 2007

EN VOZ BAJA

Treballen com tu i viuen com tu. Estolten la mateixa música i tenen els mateixos problemes. l'única diferència amb la gent del carrer és que posseeixen uns sensors que s'activen quan els polítics fan electoralisme amb el dret de l'habitatge. Quan això passas'hi presenten i es fan sentir. Són l'Ona.

La primera part és el pimer paràgraf d'un article que ha sortit avui a l'ADN. No crec que l'Ona es manifesti vestida amb aquestes malles grogues i aquest modelet però es manifesta activament per tenir un habitatge digne. Com jo. Com la Sara. Com en Sam. Tots intentem buscar un lloc on viure que estigui en uns mínimes condicions sense haver de renunciar a disfrutar, a sortir, a passar-ho bé i viatjar.

No crec que canviïn gaire les coses després de les eleccions. Per això continuarem manifestant-nos, quan la SuperOna ens reclami. Ens veiem a la propera manifestació?



· En voz baja. La buena vida.

dijous, de maig 17, 2007

DIMECRES DE CENDRA

Ahir vam quedar per fer un cafè amb el grup. Va ser quasi un panorama de depressió general. Era dimecres.

En Sam està intentant escriure una nova obra petita, però sense èxit. No se'n surt. A la biblio les coses no van millor. Aborrides. Sense noves idees per dinamitzar-la. Amb cada vegada més estudiants.

La Sara treballa encara més, em pregunto quan pararà. El seu sou no augmenta però sí la feina. La seva idea és quedar bé amb el seu cap, pujar laboralment o ser massoca? De moment només veig la faceta massoca, ahir estava quasi estirada sobre la taula, adormida.

L'Ona combinant feina i estudis. Quan no hi ha ningú a la botiga posa els apunts sota el taulell i va llegint. S'acosten exàmens. S'ha aprimat i encara no li han sortit els nervis. Crec que té sort, la facilitat que té per aprimar-se. S'aprima per nervis i al treballar en una bomboneria aprofita i agafa bombons i altres delicatessen per esmorzar. Després es menja la seva barra de quart amb embotit. I continua aprimant-se. Fins que no acabi exàmens no recuperarà el seu pes normal.

Jo a la feina vaig fent. Esperant. Esperant que tingui una feina més interessant. Esperant que confiïn més en mi i m'ofereixin bones feinetes. Mirant ofertes. Pensant en tots els cursos que puc fer a l'estiu: idiomes, cursos d'estiu de la universitat... Sembla que em sobri temps.

Ahir feiem la cerveseta, la coca-cola, la llimonada, asseguts, en silenci part del temps. Cansats. Esgotats. Desitjant passar una setmana que sembla no acabar mai. Esperant temps millors.

dimecres, de maig 09, 2007

Funny little frog


Ahir vaig sortir a passejar, a passar la tarda vespre, amb la Sara i l'Ona. Tenien ganes de veure "ciutat", donar voltes sense fer res en especial, apofitar el bon temps. M'en vaig adonar que inconcientment mirava dintre les cases, allà on hi havia llum i es veia l'interior, on es deixaven les persianes obertes fins tard.

Molts menjadors queden a la vista i no ho pots evitar. No et pares a mirar, però sí que espiar. Veus com la gent fa la seva vida. Veus dones grans que paren taula, persones treballant davant l'ordinador, cases modernes, cases velles... Veus que hi ha vida dintre de les cases, que potser el temps encara no permet que la gent faci vida al carrer però sí dintre casa.

Una perversió entrar a la vida d'aquestes persones durant uns segons. El què tardes a passar per davant la finestra.

També vaig descobrir, que entre converses xorres, pensaments en cançons animadetes i alegries vàries, pensaments que tens quan no penses en els problemes i et deixes portar, etc., que m'agrada mirar la gent, veure què fa, imaginar-me què pensen, imaginar vides paral·leles. Potser per aquesta raó mirava tant a dintre les cases, a veure què fa la gent un vespre qualsevol.

La cançó, espero que funcioni, és de Belle and Sebastian. M'agraden en moments tontos, en dies que posaries a cantar amb veu infantil, quan tens la ment em blanc.

dimarts, de maig 01, 2007

SANT JORDI, PONT, PLUJA...

El dia de sant Jordi vaig fer madalenes. Em venia de gust cuinar i vaig pensar: Abans de sortir a comprar el llibre podem picar una mica. Ara tinc una capsa plena de madalenes petites i com que plou i no puc sortir estic asseguda al sofà amb la capsa entre les cames i els llibres que em vaig comprar i els que em van regalar, mirant per quin començo.

Com que poques vegades em regalen llibres ja vam acordar amb la Sara, la Ona i en Sam fer-nos nosaltres mateixos el regal. Cadascú regala un llibre a l'altre i acabem amb tres llibres diferents. Ara tinc un llibre medàtic (el senyor Marcel·lí i les seves frases fetes) i un clàssic que si no em confonc en van fer una pel·lícula (Afirma Pereira).

Com sempre, quan plou, m'agrada mirar per la finestra i veure el terra mullat. Si no fa fred m'agrada obrir la finestra i olorar el terra moll, encara que siguin rajoles. Em venen records de quan era petita, quan saltava sobre els bassals de fang. Si pogués ser de terra el carrer!

Quan plou m'acompanya música tranquil·la, nostàlgica.

· Alice in Wonderland. Jewel

dimarts, d’abril 17, 2007

"LEFT OF THE MIDDLE" UN ANY DESPRÉS


Sabia que era un dia d'aquests i una mica més i em passo de llarg... però avui és un dia especial! Un dia com avui vaig parir aquest blog!!

Parir-lo, el que es diu parir-lo no ha costat gaire... Ha costat més la gestació: molt de temps posant petites notes als meus apunts de la universitat, apuntant cosetes a l'agenda i a la llibreta que sempre porto a sobre, buscant com explicar què veig i què sento, al veure que ningú ho explicava per mi...

I mira, aquí em teniu, amb la sorpresa de trobar-me el primer missatge de la violette, el de la hanna, el de la olen_nska... i a poc a poc saludant jo també a altra gent que ha acabat fent-me visites.

Poster el blog a vegades a deixat a banda les reflexions més "socials" per parlar de temes més banals, quan la idea era fer una crítica de la situació dels... mileuristes? Hauria de dir això? No, crec que dels que tenen una vintena d'anys...

Ara toca mirar endavant, continuar escrivint i explicant què sento i com sobrevisc, llegir altres reflexions i saber què penseu, si algú em llegeix (sóc negativa per naturalesa i encara se'm fa extrany veure comentaris...)

Després de molt pensar en quina música us podia deixar avui he optat per Andy Willis, em sap greu però no la puc carregar perquè no hi és al goear... però segur que us sona, és la sintonia de Porca Misèria, sèrie interessant per proximitat geogràfica, ideològica, generacional i per la seva qualitat.

· Island Settlers. Andy Willis

diumenge, d’abril 08, 2007

AL TREN

Passo una altra Setmana Santa al sud, a casa d'uns amics dels pares. M'ha tocat baixar en tren, la mala sort d'haver de treballar un dijous a la tarda i que la família hagi decidit marxar al migdia, quan sortien tots de treballar...

Porto llibres per llegir però no em concentro, escolto l'MP3 i deixo que el cap volti per altres llocs, altres móns i deixo la mirada perduda per la finestra. Sembla que estigui a un altre lloc, en un altre país. Tot se'm fa extrany, curiós. Llàstima que no porto la càmara a mà:
El mercat està ple de gom a gom i el temps no acompanya; hi ha una dona que recull herbes medicinals d'un prat abandonat amb el seu gos obedient vigilant el camí; veig un noi amb pantalons arrapats, samarreta vermella conjuntada amb una boina, li falta el cigarro penjant dels llavis i els tirants per semblar un autènic músic romanès, d'aquells que van amb un acordió; els nens jugen a un camp de futbol improvitzat d'herba. Baixaria del tren i jugaria amb ells, passejaria entre la gent del mercat... Tinc ganes de respirar l'ambient de fora.

Parem a Reus. Alguna cosa ha passat. No em preocupa, una porta mal tancada imagino. Aprofito per mirar l'estació. Les vies, l'edifici brut i abandonat. Penso en la càmara altre vegada. Edifici marró, d'un sol pis, amb columnes. Una andana per càrrega i descàrrega imagino. Però que depriment que es veu. M'encanta mirar edificis i imaginarme'ls per alguna pel·lícula.


Provo un nou sistema, no sé si funcionarà però seria ideal. Seria la manera de llegir els posts al mateix moment que sona la cançó, ja que aquesta era la idea de posar els títols de les cançons.


These words. Natacha Bedingfield

dilluns, d’abril 02, 2007

ALEGRIA


La gent gran es queixa que el jovent viu masa bé, sense preocupacions. No és cert. Però a vegades ens agrada pensar en fer coses que ens alegrin una mica el dia. I això faig. Per culpa d'això vaig de cul tot el mes però val la pena.

L'entrada no era barata i he passat un mes escurada però el resultat és impressionant. Si teniu la possibilitat d'anar a veure algun dia el Cirque du Soleil, feu-ho, passeu-les canutes un mes però aconseguiu una entrada!

Quina enveja... qui pogués fer una quarta part del què fan ells! Excepte els pallassos, que potser em sobraven una mica, els altres espectacles els he trobat genials. Ho he passat malament amb els trapezistes, encara que una anava assegurada i els altres tenien xarxes, però feia impressió. I els que jugaven amb foc, quin domini!

Hi he anat amb la colla, els pocs que som, en Sam, la Sara i l'Ona. En Sam ens va convèncer, amb l'excusa que anavem al teatre, com ell diu de qualsevol espectacle. Al principi em vaig negar, massa car, però qui tingués 5 anys i pogués aprendre a saltar! Perquè això es pot aprendre, a ser flexible i fer el que fan les xineses o la noia de la cinta ho veig massa difícil!

· Vai Vedrai. Cirque du Soleil

dimarts, de març 27, 2007

LA MEVA ESTRELLA SERÀ JUST A SOBRE DEL LLOC ON VAIG CAURE L'ANY PASSAT...


Fa molt de temps la Violette explicava la comunitat de veïns que s'havia format a la blogosfera. Em va agradar molt el que comentava, em sentia identificada, veia els meus veïns blogaires com a persones amb qui xerrar, a qui llegir es seus problemes i intentar animar... Ella comentava: Els Blogvillencs estan encantats de rebre missatges d’altres veïns que no coneixen de res. Pensen que potser allò serà el principi de llargs encontres i de mútues confidències.

Això és pel què ha servit el blog per alguns, per en Bellosoli, que ha decidit deixar-nos... Es va despedir de nosaltres perquè veig una època que fou molt fosca sota un prisma de certa nostàlgia i el blog li servia per explicar-ho. El vaig conèixer tard però sentia curiositat per la seva vida a Tarragona.

Només li vull dir adéu i espero que passi a veure'ns, encara que sigui molt de tan en tan

I després de molt pensar-hi, poso la cançó de Moby, "We all made of stars" Espero que t'agradi, Bellosoli!

dijous, de març 15, 2007

ELS PETS FAN POP, JO PROPAGANDA

"Lo prometido es deuda"
Un psot curt però per informar de dos blogs que poso a la llista, aprofito també per posar el de la tikis...

El primer blog és d'una amiga que busca feina... a veure si hi ha sort!

El segon reflexions d'un company

Els hi he it que en faria propaganda, sobretot de l'amiga (ho he comentat a la feina i tot, a veure si hi ha sort!)

· Jo sóc el teu amic. Els Pets
·

dilluns, de març 12, 2007

PLOVENT HOMES?


Bé, sembla que està arreglat.
Sort d'en Sam... que crec que està cansat de tanta dona! Entre la Sara que ha okupat casa seva i ara viu amb ell mentre busca pis i jo que hi anava a connectar-me, ha buscat una sol·lució ràpid: un company del teatre és electricista.
Després de buscar a tres ferreteries diferents una capseta pel telèfon ha vingut l'amic d'en Sam a casa. Sembla ser que ha pogut canviar la capseta i de moment tinc connexió. A veure quan aguanta...

La que no aguanta gaire he descobert que sóc jo. Dissabte a la nit vaig sortir i només vaig beue una cervesa (que quasi no m'acabo) i em vag retirar a casa. Estava morta! Prerò diumenge extranyament em vaig despertar animada, em vaig vestir amb el meu millor xandall (i vaig pensar que em toca anar de compres, crec que superava a la madonna d'Alcorcón amb allò dels anys 80 que portava jo!) i vaig sortir a córrer, amb música evidentment.
Ara mateix tinc unes agulletes que no poden amb mi, però estic contenta, vaig arribar destrossada però amb energies renovades i amb la ment "despejada", que ja toca de tan en tan...

La música... buf avui us poso una de les cançons que portava, per córrer és ideal coses animadetes ;)

It's raining men. Geri Haliwell (Bridget Jones Diary)

dimarts, de març 06, 2007

CONNEXIONS


Ho sento per no haver donat senyals de vida durant tants dies...

He tingut un meravellós problema amb telefònica que m'ha deixat aïllada durant uns dies, la connexió s'ha perdut... Sí... mira... quin remei, sense línia telefònica ni internet (sort dels mòbils, que tinc telèfon per poder instal·lar internet només!) I això, que si ara un tècnic (no és problema de l'edifici, sinó de la teva caixeta de telefonia que jo no et puc arreglar), que si és fàcil d'arreglar fes-ho tu sola, que si enquesta per saber si el servei ja funciona i n'estic contenta... i ara a esperar un altre tècnic, tot pensant si no és més útil donar-me de baixa i comprar un mòdem inal·lambric d'aquests que anuncien....

Sort d'en Sam que em deixa mirar el correu i el blog des de casa seva, perquè això ja demanava una renovació i el correu estava més que caducat!

La cançó parla de com ens aïllem xatejant, exactament el contrari del que m'ha passat a mi aquests dies, però m'agrada i m'ajuda a animar-me una mica mentre espero una solució aviat.

  • Spiderwebs. NoDoubt

dimarts, de febrer 20, 2007

LIFE FOR RENT

Crec que aquest post li dedico a la Violette, que sempre demana que li expliqui com van les meves relacions... Sí més d'una. Estic feta un embolic. Vaig decidir deixar la relació amb en Víctor i encara penso en ell. Quan el veig em moro de ganes de quedar... però em reprimeixo. He quedat amb M. una altra vegada. Són tan diferents!
Amb M. em venen ganes de tornar a fer el boig, ser aquella persona que era a la universitat, sortir de festa i emborratxar-me (encara ho faig, és cert... però d'una manera més responsable, coses de l'edat), amb en Víctor és més de sortir de copes, en un lloc tranquil, amb calma. Però sense que hi hagi res més en un futur. I en M. m'ha donat ànims, m'he sentit bé, he sentit, com ho explicaria.. que puc lligar, que puc i encara sé jugar una mica (o almenys això és el que crec). Però alhora penso, l'M. sembla més gran (sobretot vestit d'oficina, tan pijo) i és més petit que jo, i potser em convé buscar algú amb qui tenir una cosa estable, més d'acord amb l'edat...
Però per exemple em va convidar fa poc a jugar un partit de futbol, jo que sóc cateta jugant, i li vaig dir que no. Aquella tarda, tirada al sofà me'n vaig arrepentir molt de no anar a fer el tonto una estona...

També hi ha el fet que faria el tonto, pero no sempre amb coses que m'agraden... em va comentar que podia aconseguir entrades per un concert, m'agraden els concerts, però just aquest grup no. Hi ha molts grups que ell escolta que no m'agraden i tenim gustos diferents...

Potser hauria de seguir el consell d'en Sam i no pensar en l'edat, si es vol fer el tonto es fa sense pensar en l'edat!

No sé què fer!
  • Life for rent. Dido

dissabte, de febrer 10, 2007

SER LA TIETA SOLTERA?


La Sara m’ha trucat, he quedat amb ella per anar a comprar roba. Ha decidit canviar el vestuari. Quina por que em fa!
Però quan hem quedat he entès que no volia canviar el seu vestuari, tenia ganes de parlar i necessitava roba per la feina. Renovació de vestuari de feina. Entrar a botigues de categoria amb la Sara fa certa vergonya: emprovar-se pantalons de fil, negre, de ratlles... amb unes botes Marteens, i una americana sobre les seves samarretes arrapades és com estar al carnaval. Però és com vesteix quan va a treballar. Sabates o botins negres, americana i pantalons prims, de pinça. Hi ha vegades que aprofita les corbates i també se les posa, tot i que li agrada més portar-les amb samarretes de tirants un dissabte a la nit. El seu cabell recollit normalment amb dos llapisos com els monyos xinos canvia per estar pentinat i sense recollir. Només manté el pearcing al llavi. Aprofito per mirar pantalons i americanes que no em compraré mai.
- Ai Inia, que crec que la vaig cagar de mala manera deixant-ho amb en Guiu.
- No comencem Sara!
- Amb el què amb dir-te Inia o amb en Guiu?
- Ja ho saps... no pots estar tota la vida arrepentint-te de deixar en Guiu... la vostra relació anava malament des de feia temps...
- Ja ho sé, però tot i que ara l’últim que vull és una relació seriosa, sospito que mai tindré una altra oportunitat!
- Doncs seràs la tieta soltera...
- Gràcies.
- De res. Però saps que no és cert. A més, qui vol un nòvio?
- Jo.
- Ostres Sara! Pensa! Sense complicacions, rotllos d’una nit...
- Sembles l’Ona... i m’estranya, tu que estàs penjada d’un desconegut i ets incapaç de deixar una relació que no porta enlloc... Tu parles de rotllos d’una nit? Tu que sempre busques algo més?
L’últim que volia era emprenyar-me. En part tenia raó, encara que no era moment per refregar-me per la cara la meva relació amb en Víctor. I a més, estàvem parlant de la seva amb en Guiu.
- Mira aquests pantalons Sara! Et quedarien molt bé amb l’americana negre...
He hagut de canviar de tema.
  • London calling. The Clash

dimarts, de gener 30, 2007

PENES I ALEGRIES

En Sam va organitzar una festa després del teatre, dissabte. Presentava una obra nova a un bar cultural i ens convidava a anar-hi. Bé, això de convidar-no’s és un dir perquè no el van deixar i només va aconseguir treure les entrades a molt bon preu. Però necessiten les peles per una bona causa i li acceptem sense replicar. Si hagués de convidar a tothom que coneix mínimament, com a mi, es quedarien en números vermells. Estava molt emocionat i corria per tota la ciutat penjant pòsters i fent propaganda a tothom qui veia. Ens ha omplert de emails i ens ha trucat quasi cada dia per recordar-nos que hi haviem d’anar. És una adaptació d’un clàssic però en una versió moderna, barrejant videos, titelles i persones reals. Com totes les obres que li agraden a en Sam és d’un humor àcid, del que rius però que quatre dies després encara hi penses i et sents reflexat en aquesta societat en la que vivim. Realment sóm com ens retrata en Sam? Segur que sí, i crec que pitjor i tot a vegades. El que més disfruto amb les obres d’en Sam és que sap adaptar clàssics, encara que no siguin molt coneguts, i els actualitza, els hi sap treure informació amagada i ampliar-la segons les necessitats. D’aquesta manera retrata el món on viu. També sap adapar-los a la manera de treballar del seu grup de teatre: tan poden cantar, com jugar amb titelles, com fer muntatges de vídeo.
L’obra estarà al bar si tot va bé durant una setmana, representant-se de dijous a diumenge. Ja és tot un èxit, en una ciutat on normalment les obres de teatre es representen una sola vegada, hi vagi molta gent i s’acabin les entrades o no hi assisteixi ningú. La Sara ens truca per preguntar si podem fer un cafè, té una ressaca espantosa i no vol suportar la “depressió” d’en Sam. L’endemà d’una estrena i després de la festa de rigor, en Sam es tanca a l’habitació durant tot el dia per escoltar música que ell considera “trista” i analitza els més i menys de l’estrena. Es passa 24 hores pensant amb la resposta del públic, generalment bona considerant que la majoria som amics; en si assistirà gent a veure l’espectacle; en els actors i la seva feina... Sempre té por que alguna cosa hagi funcionat malament i que algú se senti incòmode. Tot i que és la tercera obra que estrena, i que la primera només la va poder representar un sol dia, els nervis li continuen i durant la festa està tant neguitós que quasi s’agobia. Tot i que la festa va anar molt bé, en Sam sempre em fa patir. Ell no les disfruta.
El sopar i la festa es van celebrat al pis d’un dels actors, vam comprar pizzes i cadascú va portar. El vi i la cervesa va ser el que més va córrer, però més tard a la nit van aparèixer les primeres ampolles de whiski. Vam estar tota la nit al voltant del sopar xerrant i explicant anèctodes sobre l’obra o sobre la vida mateixa. Tot i que havia vist l'M. el dia abans i que l’havia convençut perquè vingués al teatre ja em va ser impossible portar-lo a la festa.
- Nois, és l’hora del vídeo! Tanqueu les llums i agafeu lloc al sofà o a terra!- Un dels companys d’en Sam, que havia realitzat diferents vídeos per l’espectacle, havia posat una pel·lícula de pocs minuts on hi ha parts d’entrevistes que havien sortit al diari comarcal, que una veu en off llegeix; filmacions de pífies durant els assajos; moments abans de l’estrena, amb els tècnics muntant el decorat i gravacions varies. En Sam es va emocionar. També hi ha la gravació de com la gent entrava al teatre, la cua i com sortia, comentant què els hi havia semblat l’espectacle.

El jove que ha fet el muntantge va estar durant tot el sopar tancat al seu estudi acabant el vídeo, que ja tenia preparat des del matí, però al qual li faltaven les últimes escenes. Em vaig mirar els amics d’en Sam. Els envejo, ells han compartit somnis i il·lusions, han vist com en Sam els animava quan semblava que la obra no anava endavant i ell treia forces per seguir i el veuen com el noi alegre que busca sempre solucions a tots els problemes. Però després penso en l’Ona, la Mònica, la Sara i en mi. Nosaltres hem vist l’altra cara d’en Sam, quan no vol sortir de casa perquè creu que no val la pena lluitar, quan torna desesperat perquè li rebutgen les seves obres i cap teatre confia en ell, quan la única animació possible sembla anar de bar en bar emborratxant-se i així oblidar les penes. Hem patit totes les seves frustracions al seu costat, hem sabut de les alegries del seus companys i ara veiem el fruit de totes aquelles hores junts. Penes i alegries.
  • Els teus somnis. Sopa de cabra

dilluns, de gener 22, 2007

MARIA ANTONIETA, SOFIA COPPOLA, JOEL JOAN I LA MÚSICA


Ahir vaig anar al cine amb l'Ona. Vam anar a veure Maria Antonieta. Oh, com m'agrada Sofia Coppola. M'agrada com utilitza les imatges, la il·luminació i sobretot la música. M'encanta la música. M'agrada que es puguin explicar les coses amb imatges i amb música. Explicar sentiments. Explicar situacions. En certa manera és el que m'agradaria fer, el que intento fer, explicar una situació amb una cançó. No sé veure la vida sense música. Crec que tothom, totes les situacions, tenen la seva banda sonora. És una mica com a Porca Misèria. Tots els capítols acaben amb una cançó que explica, resumeix, el capítol. Potser aquí també hi ha la força dels diàlegs i jo penso més en imatges, però sobretot en cançons.

A falta de la banda sonora de Maria Antonieta, poso una cançó de Lost in translation. Imagino que el grup també col·labora a la nova pel·lícula... Tot i així em quedo amb les cançons d'Air a Virgenes suicidas.
  • Too young. Phoenix

dissabte, de gener 13, 2007

MANIES

La olen_nska m'ha enviat un meme. Crec que estic plena de manies, però mira, m'ha costat lo meu trobar-ne i posar-os. Què hi farem. Tard però aquí ho tens.
1. No suporto dutxar-me als matins, sóc incapç de llevar-me i posar-me a la dutxa. Ho haig de fer sempre o unes hores més tard o a la nit, com els nens petits. No entenc perquè de petits és tant bo dutxar-se a la nit, abans de sopar i dormir i quan som grans ens miren raros si ho fem. El normal és dutxar-se al matí, em diuen! Per què? Perquè ja no tinc tres anys?
2. M'encanta tocar el cabell, a contrapèl, d'una persona rapada. Em podría passar hores acariciant un cap-rapat (no al cero, eh!). A la universitat n'hi havia un que li encantava que li toqués el cap. Allò era un vici!
3. Tot i que si tens parella pots molestar, m'encanta posar el despertador deu minuts abans de l'hora, parar-l i dir: ara tinc 10 minuts de mandra.
4. La meva roba interior ha d'estar sempre conjuntada. No em refereixo a sempre portar conjunts, però sí que ha de ser del mateix color. Això fa que apart dels conjunts, on ja m'atreveixo més amb els colors, la meva roba interior acostumi a ser blanca o negra.
5. Algú em va dir que els genolls era la part més bonica del cos d'una persona. Des que vaig veure una foto d'un ciclista professional, amb els genolls deformats per la musculatura que penso que és la part que menys m'agrada, sense contar els meus dits dels peus.
Bé, el meme li passo a la violette, a la hanna, a en dersu, a en pere saratoga...
I encara que sigui un meme, té cançó.

  • City girl. Kevin Shields

dimecres, de gener 10, 2007

DESPEDIDA

Els comentaris de les meves companyes de feina sobre la meva cita amb el pijo em fan quasi desistir de tornar-lo a veure. Pensar amb en Víctor també em fa tirar-me enrera. És cert que m'havia adonat que la nostra relació no aniria més enllà, però realment ho vull jo? Vull una relació que si tot va bé significaria compartir pis i vida? Realment em fa por comprometre'm. Però inconscientment sé la veritat. Havia arribat el moment de deixar la meva relació amb en Víctor. No la descric com una relació tortuosa però sí complicada. El fet de no voler tenir una relació estable feia que allò per mi fos un anar i venir d’emocions contradictòries.
Cada vegada que veia en Víctor i que quedava amb ell l’estomac se’m regirava i després, quan ell marxava i passava els dies sense veure’ns jo em sentia culpable per mantenir aquesta relació. Ara és quan m’adono que el que sentíem un per l’altre no és el mateix. M’havia imaginat molts rolletes amb altres homes, però sempre tornava a ell, a en Víctor. Sí, m’estava enamorant i sóc conscient que mai hi haurà una relació seriosa amb ell. Imaginar-me la vida al seu costat em fa mal, perquè sé que no serà possible. Les nits amb ell eren quasi les millors nits de la meva vida però després la relació es feia distant. Si la meva vida sentimental era fins llavors una incertesa passaria a ser una incògnita més de la meva vida.
He estat ben bé dues o tres setmanes plantejant-me això i quatre nits de sexe amb en Víctor. Com si ell notés que allò s'acabava d'una manera o altre hem anat quedant més sovint. Durant aquestes setmanes no he tornat a veure el pijo. Haguessin canviat les coses si ens haguéssim vist? Potser hagués fet que la meva decisió s'avancés. Però una nit vaig decidir acabar amb allò que tan estava allargant i que agonitzava. Després de fer l'amor amb en Víctor em vaig aixecar, em vaig vestir i mirant-lo com es fumava un cigarro li vaig dir ben alt un “adéu” i vaig marxar deixant-lo astorat i sense reaccionar.

  • Despedida. La buena vida