dimarts, de gener 30, 2007

PENES I ALEGRIES

En Sam va organitzar una festa després del teatre, dissabte. Presentava una obra nova a un bar cultural i ens convidava a anar-hi. Bé, això de convidar-no’s és un dir perquè no el van deixar i només va aconseguir treure les entrades a molt bon preu. Però necessiten les peles per una bona causa i li acceptem sense replicar. Si hagués de convidar a tothom que coneix mínimament, com a mi, es quedarien en números vermells. Estava molt emocionat i corria per tota la ciutat penjant pòsters i fent propaganda a tothom qui veia. Ens ha omplert de emails i ens ha trucat quasi cada dia per recordar-nos que hi haviem d’anar. És una adaptació d’un clàssic però en una versió moderna, barrejant videos, titelles i persones reals. Com totes les obres que li agraden a en Sam és d’un humor àcid, del que rius però que quatre dies després encara hi penses i et sents reflexat en aquesta societat en la que vivim. Realment sóm com ens retrata en Sam? Segur que sí, i crec que pitjor i tot a vegades. El que més disfruto amb les obres d’en Sam és que sap adaptar clàssics, encara que no siguin molt coneguts, i els actualitza, els hi sap treure informació amagada i ampliar-la segons les necessitats. D’aquesta manera retrata el món on viu. També sap adapar-los a la manera de treballar del seu grup de teatre: tan poden cantar, com jugar amb titelles, com fer muntatges de vídeo.
L’obra estarà al bar si tot va bé durant una setmana, representant-se de dijous a diumenge. Ja és tot un èxit, en una ciutat on normalment les obres de teatre es representen una sola vegada, hi vagi molta gent i s’acabin les entrades o no hi assisteixi ningú. La Sara ens truca per preguntar si podem fer un cafè, té una ressaca espantosa i no vol suportar la “depressió” d’en Sam. L’endemà d’una estrena i després de la festa de rigor, en Sam es tanca a l’habitació durant tot el dia per escoltar música que ell considera “trista” i analitza els més i menys de l’estrena. Es passa 24 hores pensant amb la resposta del públic, generalment bona considerant que la majoria som amics; en si assistirà gent a veure l’espectacle; en els actors i la seva feina... Sempre té por que alguna cosa hagi funcionat malament i que algú se senti incòmode. Tot i que és la tercera obra que estrena, i que la primera només la va poder representar un sol dia, els nervis li continuen i durant la festa està tant neguitós que quasi s’agobia. Tot i que la festa va anar molt bé, en Sam sempre em fa patir. Ell no les disfruta.
El sopar i la festa es van celebrat al pis d’un dels actors, vam comprar pizzes i cadascú va portar. El vi i la cervesa va ser el que més va córrer, però més tard a la nit van aparèixer les primeres ampolles de whiski. Vam estar tota la nit al voltant del sopar xerrant i explicant anèctodes sobre l’obra o sobre la vida mateixa. Tot i que havia vist l'M. el dia abans i que l’havia convençut perquè vingués al teatre ja em va ser impossible portar-lo a la festa.
- Nois, és l’hora del vídeo! Tanqueu les llums i agafeu lloc al sofà o a terra!- Un dels companys d’en Sam, que havia realitzat diferents vídeos per l’espectacle, havia posat una pel·lícula de pocs minuts on hi ha parts d’entrevistes que havien sortit al diari comarcal, que una veu en off llegeix; filmacions de pífies durant els assajos; moments abans de l’estrena, amb els tècnics muntant el decorat i gravacions varies. En Sam es va emocionar. També hi ha la gravació de com la gent entrava al teatre, la cua i com sortia, comentant què els hi havia semblat l’espectacle.

El jove que ha fet el muntantge va estar durant tot el sopar tancat al seu estudi acabant el vídeo, que ja tenia preparat des del matí, però al qual li faltaven les últimes escenes. Em vaig mirar els amics d’en Sam. Els envejo, ells han compartit somnis i il·lusions, han vist com en Sam els animava quan semblava que la obra no anava endavant i ell treia forces per seguir i el veuen com el noi alegre que busca sempre solucions a tots els problemes. Però després penso en l’Ona, la Mònica, la Sara i en mi. Nosaltres hem vist l’altra cara d’en Sam, quan no vol sortir de casa perquè creu que no val la pena lluitar, quan torna desesperat perquè li rebutgen les seves obres i cap teatre confia en ell, quan la única animació possible sembla anar de bar en bar emborratxant-se i així oblidar les penes. Hem patit totes les seves frustracions al seu costat, hem sabut de les alegries del seus companys i ara veiem el fruit de totes aquelles hores junts. Penes i alegries.
  • Els teus somnis. Sopa de cabra

dilluns, de gener 22, 2007

MARIA ANTONIETA, SOFIA COPPOLA, JOEL JOAN I LA MÚSICA


Ahir vaig anar al cine amb l'Ona. Vam anar a veure Maria Antonieta. Oh, com m'agrada Sofia Coppola. M'agrada com utilitza les imatges, la il·luminació i sobretot la música. M'encanta la música. M'agrada que es puguin explicar les coses amb imatges i amb música. Explicar sentiments. Explicar situacions. En certa manera és el que m'agradaria fer, el que intento fer, explicar una situació amb una cançó. No sé veure la vida sense música. Crec que tothom, totes les situacions, tenen la seva banda sonora. És una mica com a Porca Misèria. Tots els capítols acaben amb una cançó que explica, resumeix, el capítol. Potser aquí també hi ha la força dels diàlegs i jo penso més en imatges, però sobretot en cançons.

A falta de la banda sonora de Maria Antonieta, poso una cançó de Lost in translation. Imagino que el grup també col·labora a la nova pel·lícula... Tot i així em quedo amb les cançons d'Air a Virgenes suicidas.
  • Too young. Phoenix

dissabte, de gener 13, 2007

MANIES

La olen_nska m'ha enviat un meme. Crec que estic plena de manies, però mira, m'ha costat lo meu trobar-ne i posar-os. Què hi farem. Tard però aquí ho tens.
1. No suporto dutxar-me als matins, sóc incapç de llevar-me i posar-me a la dutxa. Ho haig de fer sempre o unes hores més tard o a la nit, com els nens petits. No entenc perquè de petits és tant bo dutxar-se a la nit, abans de sopar i dormir i quan som grans ens miren raros si ho fem. El normal és dutxar-se al matí, em diuen! Per què? Perquè ja no tinc tres anys?
2. M'encanta tocar el cabell, a contrapèl, d'una persona rapada. Em podría passar hores acariciant un cap-rapat (no al cero, eh!). A la universitat n'hi havia un que li encantava que li toqués el cap. Allò era un vici!
3. Tot i que si tens parella pots molestar, m'encanta posar el despertador deu minuts abans de l'hora, parar-l i dir: ara tinc 10 minuts de mandra.
4. La meva roba interior ha d'estar sempre conjuntada. No em refereixo a sempre portar conjunts, però sí que ha de ser del mateix color. Això fa que apart dels conjunts, on ja m'atreveixo més amb els colors, la meva roba interior acostumi a ser blanca o negra.
5. Algú em va dir que els genolls era la part més bonica del cos d'una persona. Des que vaig veure una foto d'un ciclista professional, amb els genolls deformats per la musculatura que penso que és la part que menys m'agrada, sense contar els meus dits dels peus.
Bé, el meme li passo a la violette, a la hanna, a en dersu, a en pere saratoga...
I encara que sigui un meme, té cançó.

  • City girl. Kevin Shields

dimecres, de gener 10, 2007

DESPEDIDA

Els comentaris de les meves companyes de feina sobre la meva cita amb el pijo em fan quasi desistir de tornar-lo a veure. Pensar amb en Víctor també em fa tirar-me enrera. És cert que m'havia adonat que la nostra relació no aniria més enllà, però realment ho vull jo? Vull una relació que si tot va bé significaria compartir pis i vida? Realment em fa por comprometre'm. Però inconscientment sé la veritat. Havia arribat el moment de deixar la meva relació amb en Víctor. No la descric com una relació tortuosa però sí complicada. El fet de no voler tenir una relació estable feia que allò per mi fos un anar i venir d’emocions contradictòries.
Cada vegada que veia en Víctor i que quedava amb ell l’estomac se’m regirava i després, quan ell marxava i passava els dies sense veure’ns jo em sentia culpable per mantenir aquesta relació. Ara és quan m’adono que el que sentíem un per l’altre no és el mateix. M’havia imaginat molts rolletes amb altres homes, però sempre tornava a ell, a en Víctor. Sí, m’estava enamorant i sóc conscient que mai hi haurà una relació seriosa amb ell. Imaginar-me la vida al seu costat em fa mal, perquè sé que no serà possible. Les nits amb ell eren quasi les millors nits de la meva vida però després la relació es feia distant. Si la meva vida sentimental era fins llavors una incertesa passaria a ser una incògnita més de la meva vida.
He estat ben bé dues o tres setmanes plantejant-me això i quatre nits de sexe amb en Víctor. Com si ell notés que allò s'acabava d'una manera o altre hem anat quedant més sovint. Durant aquestes setmanes no he tornat a veure el pijo. Haguessin canviat les coses si ens haguéssim vist? Potser hagués fet que la meva decisió s'avancés. Però una nit vaig decidir acabar amb allò que tan estava allargant i que agonitzava. Després de fer l'amor amb en Víctor em vaig aixecar, em vaig vestir i mirant-lo com es fumava un cigarro li vaig dir ben alt un “adéu” i vaig marxar deixant-lo astorat i sense reaccionar.

  • Despedida. La buena vida