dimarts, d’abril 17, 2007

"LEFT OF THE MIDDLE" UN ANY DESPRÉS


Sabia que era un dia d'aquests i una mica més i em passo de llarg... però avui és un dia especial! Un dia com avui vaig parir aquest blog!!

Parir-lo, el que es diu parir-lo no ha costat gaire... Ha costat més la gestació: molt de temps posant petites notes als meus apunts de la universitat, apuntant cosetes a l'agenda i a la llibreta que sempre porto a sobre, buscant com explicar què veig i què sento, al veure que ningú ho explicava per mi...

I mira, aquí em teniu, amb la sorpresa de trobar-me el primer missatge de la violette, el de la hanna, el de la olen_nska... i a poc a poc saludant jo també a altra gent que ha acabat fent-me visites.

Poster el blog a vegades a deixat a banda les reflexions més "socials" per parlar de temes més banals, quan la idea era fer una crítica de la situació dels... mileuristes? Hauria de dir això? No, crec que dels que tenen una vintena d'anys...

Ara toca mirar endavant, continuar escrivint i explicant què sento i com sobrevisc, llegir altres reflexions i saber què penseu, si algú em llegeix (sóc negativa per naturalesa i encara se'm fa extrany veure comentaris...)

Després de molt pensar en quina música us podia deixar avui he optat per Andy Willis, em sap greu però no la puc carregar perquè no hi és al goear... però segur que us sona, és la sintonia de Porca Misèria, sèrie interessant per proximitat geogràfica, ideològica, generacional i per la seva qualitat.

· Island Settlers. Andy Willis

diumenge, d’abril 08, 2007

AL TREN

Passo una altra Setmana Santa al sud, a casa d'uns amics dels pares. M'ha tocat baixar en tren, la mala sort d'haver de treballar un dijous a la tarda i que la família hagi decidit marxar al migdia, quan sortien tots de treballar...

Porto llibres per llegir però no em concentro, escolto l'MP3 i deixo que el cap volti per altres llocs, altres móns i deixo la mirada perduda per la finestra. Sembla que estigui a un altre lloc, en un altre país. Tot se'm fa extrany, curiós. Llàstima que no porto la càmara a mà:
El mercat està ple de gom a gom i el temps no acompanya; hi ha una dona que recull herbes medicinals d'un prat abandonat amb el seu gos obedient vigilant el camí; veig un noi amb pantalons arrapats, samarreta vermella conjuntada amb una boina, li falta el cigarro penjant dels llavis i els tirants per semblar un autènic músic romanès, d'aquells que van amb un acordió; els nens jugen a un camp de futbol improvitzat d'herba. Baixaria del tren i jugaria amb ells, passejaria entre la gent del mercat... Tinc ganes de respirar l'ambient de fora.

Parem a Reus. Alguna cosa ha passat. No em preocupa, una porta mal tancada imagino. Aprofito per mirar l'estació. Les vies, l'edifici brut i abandonat. Penso en la càmara altre vegada. Edifici marró, d'un sol pis, amb columnes. Una andana per càrrega i descàrrega imagino. Però que depriment que es veu. M'encanta mirar edificis i imaginarme'ls per alguna pel·lícula.


Provo un nou sistema, no sé si funcionarà però seria ideal. Seria la manera de llegir els posts al mateix moment que sona la cançó, ja que aquesta era la idea de posar els títols de les cançons.


These words. Natacha Bedingfield

dilluns, d’abril 02, 2007

ALEGRIA


La gent gran es queixa que el jovent viu masa bé, sense preocupacions. No és cert. Però a vegades ens agrada pensar en fer coses que ens alegrin una mica el dia. I això faig. Per culpa d'això vaig de cul tot el mes però val la pena.

L'entrada no era barata i he passat un mes escurada però el resultat és impressionant. Si teniu la possibilitat d'anar a veure algun dia el Cirque du Soleil, feu-ho, passeu-les canutes un mes però aconseguiu una entrada!

Quina enveja... qui pogués fer una quarta part del què fan ells! Excepte els pallassos, que potser em sobraven una mica, els altres espectacles els he trobat genials. Ho he passat malament amb els trapezistes, encara que una anava assegurada i els altres tenien xarxes, però feia impressió. I els que jugaven amb foc, quin domini!

Hi he anat amb la colla, els pocs que som, en Sam, la Sara i l'Ona. En Sam ens va convèncer, amb l'excusa que anavem al teatre, com ell diu de qualsevol espectacle. Al principi em vaig negar, massa car, però qui tingués 5 anys i pogués aprendre a saltar! Perquè això es pot aprendre, a ser flexible i fer el que fan les xineses o la noia de la cinta ho veig massa difícil!

· Vai Vedrai. Cirque du Soleil