dimecres, d’octubre 31, 2007

FER CIUTAT

Avui hem quedat per fer un cafè ràpid abans d'entrar a treballar a la tarda. Hem estat comentant el que volem fer aquest pont o què tenim previst fer. La Sara marxa a passar uns dies fora, a Formentera. No és temps de platja, però a ella li agrada passejar per platges desertes i el fred. En Sam passarà uns dies al poble, amb els avis, a fer bondat com diu ell, jo marxo cap al sud, com quasi totes les vacances, amb la família.
L'Ona es queda. Treballa divendres. Al primer moment ens hem rigut d'ella, pobre, que no fa pont. Treballa en una botiga i no pot marxar. Encara sort que dissabte sí que tancarà. Després de les bromes i de dir-li que la trucarem al migdia, quan ens llevem ens ha mirat amb cara somrient i ha dit: és igual, segur que hi ha moltes coses a fer! M'agrada com sempre s'agafa les coses positivament, amb un somriure. És veure l'ampolla mig plena. Diu que anirà a algún concert, que visitarà una exposició, que passejarà per la Rambla. Faré ciutat diu. Llàstima que és una ciutat petita i amb pooques activitats per fer.

A vegades no cal marxar per tenir un bon dia, a vegades el que m'és de gust ens ve fer ho tenim aprop. A vegades passejar per la ciutat, amb el cap en blanc, són les millors vacances.

boomp3.com

dimecres, d’octubre 24, 2007

EL MIM


En Sam, el meu amic, m'ha demanat ajuda. M'ha demanat que escrigui aquí aquest conte que va escriure ell ja fa un temps. Vol convertir-lo en una obra de teatre, no sé si per titelles (que li encanten) o per persones normals... Bé, la questió és que m'ha dit que "sigueu males persones" (així és com ens diu a nosaltres quan ens demana opinions) i li "critiqueu". Ja em direu què en penseu.

El mim mira el cel, els núvols amenacen pluja. Torna cap a casa amb el cap cot, sota el maquillatge i el somriure negre pintat hi ha una cara trista, uns ulls que han perdut tota ilusió. Camina arrossegant els peus. La pluja que caurà no el molestarà, l’acompanyarà amagant sota les gotes les llagrimes reals. No és el mim ideal, la gent no li riu les gràcies, l’abandona entre les parets imaginàries i aquestes poc a poc han crescut al seu cor, empresonant-lo.

Asseguda a un banc, sense preocupar-se per la pluja, el mim veu una dona. Se la mira i veu com la dona li somriu i al cap de pocs segons s’aixeca sense treure’li la mirada de sobre. El mim es queda paralitzat, mirant com la dona se li acosta, vestida elegantment de gris i jaqueta vermella. Quan li passa pel costat deixa caure un paper dissimuladament. El mim, tot i no poder apartar la vista dels ulls negres de la dona, nota com cau el paper als seus peus i s’ajup per agafar-lo. Al mateix moment la dona desapareix. El mim mira la nota. Una frase, una hora i una data. Res més. El mim mira si veu la dona, però ha desaparegut. Però dins seu nota com el seu cor batega més fort. Somriu. Els ulls li brillen.

La dona misteriosa li ha donat una vitalitat nova al mim. Se n’adona tornant cap a casa, somrient, amb la nota guardada a la butxaca, quan un nen el senyala i riu i un altre li demana que li faci algún joc. Ell li regala una margarita, la seva flor preferida, entre gestos i sense paraules. Tal com sap fer.

L’endemà torna a ploure, però el mim està content. S’asseu davant del tocador i es maquilla, tot blanc, amb una llàgrima negra a la galta esquerre i llavis també negres. Però aquesta vegada hi amaga un somriure real. Surt al carrer amb el seu paraigüa de colors vistosos, preparat per enfrontar un nou dia, preparat per fer un espectacle al carrer per tots aquells que vulguin disfrutar amb ell. Sap que aquesta vegada se’n sortirà.

Content, a la hora de la nota es dirigeix al lloc on ha quedat. Veu a la dona misteriosa amb la seva jaqueta vermella. Travessa. En aquell moment un cotxe passa a tota velocitat. El mim cau, sense dir res, en silenci, la nota surt volant. Mentre la gent s’acosta a l’accidentat, la dona agafa el paper, mira al mim i somriu. Amb el seu somriure misteriós. Vindràs amb mi es pot llegir a la nota.



Creu que la música serà algo de Yann Tiersen, però no té clara quina. Jo de moment us poso aquesta

dissabte, d’octubre 06, 2007

TI CHIAMO IO


Uf, avui he pogut fer el que prometia fer la setmana passada. Dormir fins que el cos m'ha dit prou. La sort és que aquesta setmana n he anat tant de cul i he pogut fer encarrecs a les tardes o sigui que tinc tot el dissabte lliure per fer el gos, per llegir posts passats i per escriure, estudiar francès (algun dia s'ha de fer) i pensar en si vaig a surfejar demà o no.

Hanna et dec una explicació, ho sé. Què t'haig de dir? Vaig quedar per sopar amb el pijo, a casa seva. Res especial, només per parlar de feina i escoltar música. Sí trist, però no sabiem de què parlar i ens vam trobar amb converses xorres. Vaig aprofitar per mirar tota la discografia que té i com ja m'havia advertit ell em va sorprendre.

Al final no sé com vam acabar al llit i jo vaig tenir la reacció que té moltes vegades l'Ona. Extrany però no vaig tenir cap remordiment. Simplement vaig desitjar quedar amb ell un altre dia, esperant que no s'hagués agafat malament que jo marxés a mitja nit. Sí. Vaig marxar. Em vaig despertar, el relotge marcava quarts de 5. Estava rebentada i volia tenir un dia per mi. Sense fer soroll em vaig aixecar, vaig anar al menjador amb la meva roba, em vaig vestir i vaig marxar. Sense abans deixar-li una nota. Ti chiamo io. Com la postal que vaig trobar en un viatge a Itàlia fa uns anys.