dilluns, de desembre 29, 2008

AMICS, INVISIBLES, LECTORS (2)



Segona pista per l'amic invisible:

Escriure li serveix de teràpia i a nosaltres per conèixer una mica més una "urbanita" barcelonesa

I li agrada la bona música (avui la tria ella, la cançó)

dissabte, de desembre 27, 2008

AMICS, INVISIBLES, LECTORS

Després d'uns dies fora avui torno a casa. A passar fred. A veure com plou per la finestra. Però... qui ho negarà? Res com estar a caseta, al sofà amb la manteta, amb l'ordinador a la falda i repassant els blogs que segueixo i els que no, els que participen a l'Amic invisible i els que no, pensant com li puc dir a aquell/a blocaire que som veïns. Pensar en anar a fer un té calent a casa la Violette, picar a la porta d'en Doom per felicitar-li un bon Nadal, trist però bó igualment, escoltar bona música d'en Productes, descobrir que en Vier li agraden les meves lectures de Nadal (haig de confessar que ja l'havia llegit i sí, em va encantar), saludar des del tren que em porta cap a casa a l'Olenska, que baixa a València... intentar saber qui és el meu amic/amiga invisible llegint aquests missatges tant misteriosos que em deixeu i preparant una bona tassa de cafè (és molt cafetera, crec) a la blocaire que espio des de fa temps, que li regalaré amb una dosi de converses, buscant el nostre lloc en aquest món, soles o acompanyades...

Encara que tard, molt bon Nadal i sí, aviat per dir Bon any 2009! Espero que balleu sense parar la nit de cap d'any cançons com aquesta.

dimecres, de desembre 17, 2008

NADAL, FRED NADAL

Falten tres dies per començar vacances. Només tres dies. Amb ganes. Després hauré de treballar en dies que l’oficina està buida, ja que la majoria ha preferit agafar-se les vacances la segona setmana.
Però ens havíem de repartir i m’ha tocat. Vacances per fi. Vacances per rebaixar tensions, almenys és el que espero. Després tindré uns dies de soledat a l’oficina per arreglar temes pendents que vaig abandonant per “aquells dies de nadal”.
En Doom em comenta que hauria de posar-hi remei. Ja hi intento, ja, però quan dues persones són incompatibles i a més tenen aquell humor és difícil. El meu cap, que és borde com ell sol, hi està posant remei, separant els temes que portaven juntes aquestes dues feres i buscant nous socis. Per una vegada sembla que està posant pau d’una manera tranquil•la. Normalment quan ho fa és a lo bèstia, de males maneres i quan la situació està al límit. Encara que no ho sembli, a aquesta situació no hi hem arribat. Les dues feres no s’entenen treballant però a l’hora de fer bromes i oblidar la feina són d’allò més amics. Ara, fora de l’oficina segur que no intenten coincidir.
I jo espero les festes. Unes festes que em cansen, que no m’agraden, però alegre perquè és hivern i fa fred. M’agraden els nadals freds.

divendres, de desembre 05, 2008

DIMISSIÓ


Dimissió. És el crit de guerra que es pot sentir des del meu despatx. Clar que al estar sola en un despatx fa que aquesta dimissió la cridi una persona en contra d’ella mateixa. Però sí, demano la meva dimissió. Demano la meva dimissió que espero que es faci efectiva ja, al mateix moment que la demani, en intentar posar pau entre dos lleons. No crec que aquestes dues feres que tinc com a companyes de feina s’entenguin mai. M’he convertit en la intermediària. Però com a intermediària m’enduc tots els cops. L’ase dels cops. Un lleó demana que comuniqui a l’altre lleó una cosa, l’altre lleó, com a fera que és i que es posa, em crida que què m’he cregut. Si no ho demano jo! Si ho demana l’altre. Però clar, la que és un gatet al costat de dos lleons serveix per parar els cops. Si els gats fan aquelles mirades tan tendres, qui li diria que no? I de gat passo a ser ase. Fins i tot i ha un moment que crec que em surten orelles de mentidera i tot.
Però com qualsevol animal, l’ase també dóna cosses. I la primera ha estat cridar DIMISSIÓ entre les quatre parets del meu mini despatx.

PD: No em funciona el boomp3. La cançó seria qualsevol de Whitte Stripes, la que més us agradi, us deixo triar.

dijous, de novembre 20, 2008

PRETENDENTS


L’M. ens va informar l’altre dia a l’Ona i a mi que l’Ona té un pretendent. Un procurador dels jutjats que a vegades va a esmorzar amb l’M. a la cafeteria de l’Ona. Bé, la veritat és que l’M. li va ensenyar un dia la cafeteria i des de llavors, que si li va de camí (no molt sovint, també s’ha de dir) entra i fa un cafè. Així gaudeix de la vista, com li diem a l’Ona per riure. Però l’Ona no sap qui és. Diu que no l’ha vist mai, que no s’hi ha fixat. El procurador li comenta de vegades a l’M. que no sap què dir-li, que no es saluden. “Clar que no ens saludem, si no l’he vist mai jo!” I vinga a riure. Ara hem quedat que l’M. anirà al bar amb ell i li farà alguna indirecta a l’Ona perquè el vegi. I ara, ella no sap què fer. L’ha de saludar ara? Li ha de dir alguna cosa? Com pot saludar sense que es noti que no és la típica salutació de “adéu, gràcies per venir”? Si saluda el procurador pensarà que l’Ona sap alguna cosa? Perquè de moment l’M. està sent dissimulat i no li ha comentat que la coneix, que és una de les amigues de la seva xicota, simplement li diu que és una cafeteria que li agrada. I l’Ona riu nerviosa, perquè no sap què dir el proper cop que el vegi. Apart, no sap qui és.

Els Pets Tard

diumenge, de novembre 02, 2008

ICE GIRL

Un estudi científic publicat a la revista Science afirma que sostenir entre les mans una beguda freda o calenta influeix en la percepció que tenim dels altres. Així, aquells que aguantaven una tassa de cafè calent durant uns minuts van veure els altres més generosos i amables que els que ho van fer amb un cafè amb gel.

Ho he llegit avui. Tinc una tassa de té calent entre les meves mans glaçades, a mig centímetre dels meus llavis, calentant-me mentre miro per la finestra les gotes de pluja que cauen sense parar. Tot i la melancolia que pot donar aquesta imatge i la tristesa del temps somric contínuament i em sembla que la Lucía està més relaxada i amable que els darrers dies. El fet d’haver entregat també un informe a primera hora li ha fet canviar l’humor, i no porta ara, ja, l’estrès de les presses i les coses mal fetes. Potser avui seria un bon dia per llegir certes notes de premsa, llibres, entrevistes, etc. i pensar: doncs potser té raó l’home que es va jubilar als 40 anys...

Però mentre el baf m’enboira els ulls, només puc pensar: Potser Science tindrà raó però quan es tenen les mans calentes i a fora plou, tot es veu amb ulls més positius.

Boomp3.com

dimecres, d’octubre 22, 2008

NO ÉS TAN FÀCIL

Fa uns dies van fer una entrevista a la ràdio a un home a qui han pre-jubilat i ha aprofitat per fer-se emprenedor.
Envejo a la gent que es pot plantejar treballar en la seva pròpia empresa però hem de tocar de peus a terra. No és tan fàcil. Si a mi em pre-jubilessin el meu sou seria tan baix que no podria pagar amb les indemnitzacions tots els deutes i amb la pensió buscar-me un nou negoci. Aquell home no sé a quin món viu però la majoria de gent que conec no tindria aquesta opció.
Buscar-se un negoci i tenir sort tampoc és tan fàcil. A vegades miro una pàgina web dedicada a emprenedors,. Les seves idees estan basades principalment en tecnologies informàtiques, un món que no entenc, i les idees que donen les tenen una de cada 100 persones. No és tan fàcil tenir una idea que funcioni i allà ho planegen com si sortissin com bolets, de cop et fas emprenedor. No, no ho veig així i que m’intentin vendre la moto m’emprenya.
M’emprenya veure que hi ha gent que viu en un món en que es pot plantejar pre-jubilar-se perquè les despeses queden cobertes amb la indemnització, tenir la idea genial i creure que és de tontos que no ho faci tothom. No és fàcil. Alguns no ens ho podem ni plantejar. Per fer-ho hem d’estar una temporada amb la feina que volem deixar i buscar-cuidar els futurs clients, desitjant que Hisenda no et faci pagar per tenir dues feines, una com autònoma i l’altra d’assalariada, que no arriben a 100 euros mensuals.

Boomp3.com

dijous, d’octubre 16, 2008

MAGRITTE


Com fa ja dos anys vaig permetre’m un capritx car (ostres, que car, però perquè no fan descomptes que realment siguin descomptes?) per anar a veure Cirque du Soleil. Aquesta vegada vaig veure Quidam i l’M. m’hi va acompanyar. Era la seva primera vegada amb Cirque du Soleil però és un gran fan de Circ Cric.
Molt més fosca que Alegria, Quidam és la història de la incomunicació, començant per una nena i els seus pares i acabant per la societat en general, sobretot la industrialitzada. Em van agradar molt les referències a Magritte i el seu surrealisme, així com els espectacles grupals, els vestuaris i la decoració.
L’escenografia és espectacular i saben treure profits dels recursos més bàsics: com fer malabars i acrobàcies amb cordes de saltar o com tenir un home que vigila que l’acròbata no caigui sense que es noti, fent-lo partícip de la coreografia.
Em va agradar, em va fer agafar idees per espectacles d’en Sam (si havia d’estudiar disseny jo) i també em va fer venir moltes ganes de veure Circ Cric, que segur que amb moltes diferències, també em fa somiar.

Boomp3.com

dimecres, d’octubre 08, 2008

CRISIS, ALL I NEED

Ens bombardegen tot el dia amb notícies sobre la crisis. Esteu en crisis vosaltres? De moment ni l’Ona, en Sam i jo no ho hem notat. Potser pel tipus de feina que tenim. La Sara una mica. Treballa en una constructora i ja fa temps que ens parla de la baixada de construcció de noves vivendes. Com que també viuen de la construcció d’obra pública de moment van fent.
No ho he notat amb una disminució de feina, tampoc en el lloguer del pis (al contrari, crec que me’l pujaran!) i una mica amb el preu de les vivendes. Diuen que és el primer que es notarà que va malament i sí, en algunes revistes veig que els preus estan per sota del què estava acostumada aquest darrer any però què voleu que us digui, o jo demano molt o el que penso que és un pis “bé” per mi té un preu encara molt elevat. I no crec que demani gaire. L’Ona ha aprofitat per mirar de nou si troba un pis. Diu que els pisos que han baixat de preu continuen sent cars pel què són: antros o amb poca llum, sense balcó etc. Els pisos bons encara són cars, massa cars. La caiguda en picat encara no ha arribat. Però, arribarà? Com sempre sóc negativa, encara que hi ha qui m’intenta alegrar el dia, com aquest informe de idealista.com.
Espero que la crisis afecti al preu de la vivenda, s’ho mereixen després d’anys especulant, però en altres temes crec que no ens mereixem la crisis. No ens la mereixem els que portem anys treballant, els que cobrem misèries, els que sobrevivim com podem. Espero que faci reflexionar com es porten a terme les coses i vigilin, perquè el preu de la vivenda baixarà a canvi de pujar els lloguers i no crec que en sigui la solució.

Boomp3.com

dijous, de setembre 25, 2008

TARDOR, FOTOGRAFIES, MODA

Ha arribat la tardor. Per celebrar-ho a la feina hem optat per fer una sessió fotogràfica. Després de certs dies preparant-ho i una mica de nervis (sempre em passa quan preparo una sessió o un acte) avui ha vingut el fotògraf. Ha vingut amb menys material del què m’esperava, la seva càmera i una pantalla per difuminar el flash. La raó no era tant per celebrar la tardor sinó per poder fer el disseny de la nova pàgina web. Volíem posar algunes fotografies del personal de l’empresa. Només utilitzarà una fotografia de cadascú però en deu haver fet unes 15 o 20 per cap. Aprofitant també que ve la tardor hem fet renovació de vestuari i tots veníem amb les millors gales de feina. Semblàvem ben bé grans executius.

Parlant de vestuari. Al venir la tardor també hi ha la maratoniana sessió de desfilades de moda. Tots els diaris, revistes etc. ensenyen els nous models de temporada però només a un diari parlen d’un tipus de moda. Sembla que sigui una gran lectora d’aquest diari quan no és cert, simplement que els tres articles que he vist sobre una model de talles grans els he vist publicats a aquest mitjà de comunicació en concret. Sí. Els felicito. Els felicito pel tracte que en fan, com si es tractés d’una cosa normal i corrent (ho hauria de ser) i també felicito a tots/totes les dissenyadores que busquen roba sexy, glamourosa o per anar per casa amb estil tot i ser talles “grans”. Espero que d’aquí a poc temps deixi de ser esporàdic trobar models, dissenyadores o diaris que en parlin.

Aprofitant la avinentesa poso una cançó d’una cantant “de talla gran”
Boomp3.com

divendres, de setembre 19, 2008

AIRE


Aire. Necessitava aire. Respirar. He tingut com un neguit dintre meu els darrers dies que només ha parat quan he mogut un sofà, el sofà. Com si això pogués canviar les coses però ara els llibres respiren. Ho necessitaven. Diuen que les embarassades tenen l’efecte niu. Tots els mobles de l’habitació de la futura criatura, encara que no sigui la primera que tenen, han de ser nous. Jo no estic embarassada però l’efecte niu m’afecta. L’M. es passa més hores a casa que abans i alguna nit hi dorm. No pensa venir a viure encara. I jo vull reformar-ho tot. No per ell. Simplement reformar-ho. Continuaria sent el meu estil però llençaria la taula per comprar-ne una altra, canviaria de llit, pintaria una paret d’un color ben viu. No puc gastar tot el meu sou en mobles nous quan els que tinc estan bé i llavors, de moment, em conformo en traslladar-los de lloc. En un pis de 40m2. La respiració dels llibres ha estat el primer avís.

Boomp3.com

dimecres, de setembre 03, 2008

FESTIVALS


Aquest estiu, entre els dies que vam estar per casa, amb l’M. hi va haver un festival de música. El mal temps va fer que el concert al que volíem anar s’anul•lés per pluja. Ens vam quedar a casa, escoltant un disc a tot volum i imaginant-nos ser al concert. Evidentment no va ser el mateix. Aquest festival no es celebra a Barcelona, cosa que m’agrada, perquè així s’evita la centralització que hi ha generalment. És un festival massiu, en que l’ajuntament no està donant tot el suport necessari als organitzadors (un espai més adequat per exemple, que no molesti tant als veïns, espais més grans ja que hi va molta gent, etc.) i en el que els organitzadors a vegades sembla que es queixin per vici, per tenir un tracte preferent. Però tot i les disputes, contenta jo perquè es fa a la meva ciutat. Aquest final d’agost els organitzadors han decidit fer una versió petita del festival a Barcelona. Ha durat solament un dia. Ha estat un èxit. El que no m’agradaria és que es portés el festiva al Barcelona sota les excuses que tenen més bon rotllo amb l’ajuntament o que és una manera de fer-se grans. No. No hi estic d’acord. Tenia el seu encant fer-ho fora de Barcelona. Mostrava que no necessàriament Barcelona ha de ser el centre del món. I m’agradava. Això ara es perdrà? Espero que els organitzadors vulguin conservar aquest tret diferencial. Els de poble ens ho mereixem.

Boomp3.com

dimarts, d’agost 26, 2008

UNWRITTEN


Tornada de vacances. Tornada a la feina. Per sort fem mitja jornada durant l’agost i la tornada no se’m fa tan feixuga com m’esperava. Però sí trista. Tinc cinquanta correus per obrir i contestar però amb un dia i mig me’ls trec de sobre. La Lucía i en meu cap continuen una setmana més de vacances. Quasi sola a l’oficina aprofito per posar música de fons que m’animi una mica però les hores se’m fan llargues. Comencen els plantejaments de nou any, al setembre com sempre. Masses hores per pensar. Quan hi ha poca feina, quan ningú truca amb tot un matí vols acabar el dia, vols marxar a casa i desitges fins i tot que sigui dilluns que ve i que quan el teu cap torni et doni feina, molta feina. Vols tenir la sensació d’estressar-te. Això passa quan portes tres mesos (contant els dies de vacances) en que quasi totes les feines que tens les acabes en dues hores i la resta de dia es fa llarg. Sí, m’agrada l’estrès i ara no el gaudeixo.

Boomp3.com

dijous, de juliol 31, 2008

VACANCES

Altra vegada sense internet. Tot perquè decideixo donar-me de baixa a un servei de telefonia, ja que després de la oferta inicial no m’interessa. Ho he provat durant uns mesos, haig d’acceptar que n’he fet servei, però puc viure sense ell i necessito els diners. He estat una setmaneta trucant cada dos dies (clar, la incidència tarda 48 hores a arreglar-se, però aquestes 48 hores es reprodueixen en cada nova trucada) fins que els hi he dit una mica borde que per la meva feina necessito internet. No és cert però si així puc solucionar alguna cosa. També em fot que després de la trucada em fan una enquesta valorant el servei. Els primers dies la contestava, bàsicament perquè les persones que m’han atès sempre han estat molt simpàtiques i no es valora si han arreglat el problema sinó com t’han atès. Ara penjo. Si els hi vaig valorant positivament l’atenció rebuda (elles no en tenen la culpa) podran fer una neteja de cara dient que el client està satisfet. I no és cert. Continuava sense internet aquest matí. Ara ha vingut el tècnic.

Una de les raons perquè volia internet és per dir-vos, com cada estiu que marxo uns dies de vacances. Res, de llangardaix total, una setmaneta al sud amb la família, una setmaneta a la costa brava amb l’M. i una setmaneta a la platja d’aquí. Si el temps es comporta (no com aquest juliol tant estrany) potser em poso morena i tot. Visca la mandra! I bon estiu a tots. Ens anem llegint.



boomp3.com

dimecres, de juliol 23, 2008

COMPANYIES

El dissabte, mentre la Sara disfrutava del seu somiadissim concert d’en Bruce Springsteen jo compartia taula amb els meus ex-companys de classe. Hagués canviat el sopar pel concert però la Sara va preferir compartir entrada amb altre gent i em repetia contínuament: no t’ho he proposat a tu perquè sabia que tenies el sopar i que era molt important per tu. Li perdono. Hi anava ben acompanyada. I jo al sopar vaig tenir unes sorpreses agradables. Primer el fet que els anys no van fer que hi hagués un ambient fred, distant, ens vam posar una mica al dia i anàvem xerrant d’allò que ens venia al cap, fent bromes i recordant alguna anècdota. La segona sorpresa va ser veure com hem canviat. Alguns són paletes, altres venedores, però hi ha més gent del que esperava que ha estudiat. Jo, de petita, anava a una escola de barri i sabia que seria una de les poques que seguiria els estudis i que no ho deixaria als 14 anys, o als 16. Però hem estat més dels que jo creia els que hem seguit els estudis, potser no universitaris però sí amb un mòdul. Una de les noies ha començat ara una carrera. Això em va fer sentir-me no com el bitxo raro, sinó amb simpatia per veure que hi ha qui vol canviar a millor. Tenia por també de discutir-nos per quina discoteca acabar, l’elecció va ser fàcil i era una discoteca que a mi m’agrada bastant. El que m’estranyava és que també va ser la més votada per gent que no hagués dit mai i que quan vam decidir variar i marxar a una altra hi ha qui es va voler quedar. No era el tipus de música que jo els hi recordava, de quan muntàvem discoteques a final de curs, amb certs moments molt maquineros. Al contrari, era patxanguera- rumbera. Potser no vaig veure l’Springsteen però vaig veure antics companys i vaig marxar molt més tard del que esperava, amb un somriure als llavis.

boomp3.com

dijous, de juliol 10, 2008

UN BON DIA


Després d’un cafè amb un company de feina avui he vist que tinc la feina assegurada. Amb aquest post em noto una mica cabrona, només pensar el que escriuré em sento malament però és la realitat. S’ha d’acceptar. Hem estat parlant de la gent que treballa amb nosaltres, el paper que tenim a l’oficina. És fàcil veure qui és imprescindible i qui no, i sap greu pensar-ho, però veus que hi ha gent més espavilada i gent que menys, gent que sap buscar recursos per actuar i gent que espera ordres. Per sort em puc considerar de les primeres, almenys en el què fa en les meves feines. Tenia por, fa unes setmanes, que un dels companys de feina em prengués competències. Jo he arribat més tard i ell té la confiança del cap sembla ser, i a vegades semblo que li vulgui treure la feina, pensant en com actuaria jo o creient que el que ell fa són temes que hauria de portar jo, però sense atrevir-me a demanar-ho.
En canvi avui, parlant amb aquest company, m’ho ha deixat bastant clar. Si crec que és la meva feina que ho faci perquè ja hem vist que aquest noi no avança gaire. I la veritat, ja toca a vegades ser una mica cabrona. Que la feina bé s’ho val i estem en crisis, ja vaig tenir la meva temporada sense feina i no tinc cap ganes de repetir.

boomp3.com

dissabte, de juny 28, 2008

CIUTATS AMIGUES DELS CIRCS


Sento veus que comenten que volen convertir la meva ciutat en Ciutat Amiga del Circ. És la resposta a l’acceptació majoritària del públic a un circ ambulant creat per joves de la ciutat, joves que van decidir unir els seus esforços i la seva passió per crear un petit circ. Assajaven en una casa okupa fins que els van fer fora. Ara es troben en un edifici que tiraran a terra properament. Els hi han promès habilitar un edifici perquè hi puguin assajar durant tot l’any.
També, aquest estiu es fan cursets de circ en una escola de teatre. Llàstima que els horaris no són molt bons (són horaris escolars) i que significa hipotecar-te totes les tardes, ja que són monogràfics diaris. M’agradaria provar-ho però no em veig tancada tot l’estiu. Quan acabin els cursos estan convidats a mostrar el què han après en una fira, on es convidaran més companyies de circ.
En Sam s’està plantejant fer alguna cosa per la fira. Jo ho envejo. El circ sempre m’ha agradat molt, generalment circ d’acrobàcies (Circle du Soleil) o clàssics com el Circ Cric, el circ que utilitza animals no és per mi. A vegades somio, somio en que sóc àgil per saltar, somio en que faig riure als nens, somio que veig la meva ciutat des del gronxador del trapezi. Després els meus peus toquen a terra de nou i em desinflo però alguna cosa queda en el meu subconscient que em fa pensar, la idea no està clara del tot però li dono voltes i més voltes. Com puc portar a terme aquesta petita llavor?


boomp3.com

divendres, de juny 06, 2008

CANTAUTORS


Vaig créixer escoltant en Raimon, en Llach, cantautors nicaragüencs, envoltada dels discos de vinil que posaven els meus pares i més tard jo mateixa. En mica en mica que aquestes veus es van anar apagant, o en alguns casos variant sensiblement la cançó protesta vaig deixar d’escoltar-los. Si mai els volia recuperar posava els discos vells. He trobat a faltar moltes vegades poder escoltar cantautors de la meva generació. He trobat a faltar un moviment de protesta com el que van viure els meus pares. He trobat a faltar ser uns inconformistes.
Però de tan en tan hi ha qui et torna un somriure, un batec al cor, una petita alegria de recordar les cançons velles dels meus pares. I aquest petit somriure porta el nom de Cesk Freixas. El vaig descobrir gràcies a un diari que en feia una petita ressenya. El vaig buscar i escoltar llargament. Ahir el vaig anar a veure en directe. Un dia plujós que va provocar un ambient més íntim a la sala on tocava. Acompanyat solament d’un guitarrista i del públic. Escoltant, cantant cançons d’amor i de guerra, de protesta i de calma.
Us poso una de les cançons que va tocar. He estat dubtant llargament de què us podia posar d’ell, si una versió de Silvio Rodríguez que m’agrada molt però que no va tocar, si la que li dedica a l’Ovidi o la que us poso finalment. Perquè, tot i que a vegades perdo el rumb, escric perquè

si la denúncia d’allò que ens afecta
també ens afecta en gran part a tots.

Potser no agrada tot el que dic,
el com o el perquè ho faig,
no hi ha resposta a l’evidència
si, com ja he dit, faig el que vull amb mi.

Amb la cançó he trobat una porta
que obre espais que abans no havia obert,
plantejar un problema en veu alta
i, amb la remor, perdre la por.


boomp3.com

dimecres, de maig 28, 2008

PISOS A PREUS IMPOSSIBLES

Avui he dinat al menjador comú que tenim a l’edifici d’oficines on treballo. Uf! Tenia una taula al costat de cinc persones que treballen en una empresa informàtica, són informàtics, però qualsevol ho creuria. La meva imatge d’informàtic concorda bastant amb un dels personatges de Camera cafè, un jove amb ulleres de pasta, vestit amb samarretes de colors i una mica, per què no dir-ho, raro. Ells no, tots van amb americana i corbata. Quan he arribat parlaven de pisos. Dos d’ells s’han comprat un pis nou fa poc, un ha llogat el vell i l’altre està intentant vendre. No sé a quina zona, no sé les característiques, però el té al mòdic preu de 362000 euros. I no el baixarà de preu, no ho pensa fer. Li estranya que ningú li vulgui comprar. Critica que la gent espera que els pisos baixin i considera que no baixaran, no vol malvendre el seu pis i esperarà tot el que sigui necessari. Ell mateix, si pot amb les dues hipoteques...
El que sí que m’emprenya i li he estat apunt de dir és que qui li pot comprar el seu pis, amb aquest preu, és una parella gran, amb bon sou, etc. Parella que, com ell, busca un pis nou però busca en general una caseta i per aquest preu no li compraran el seu. El seu pis seria ideal per una parella acabada de casar per exemple. Però digueu-me, quin jove pot pagar-ho? Si molts som mileuristes el banc no ens donarà una hipoteca. Ell creu que no baixaran els pisos, però el que jo veig és que els joves, almenys els que viuen per aquí, esperen que els pisos valguin menys de 240000 euros i per un preu superior no miren res. Bàsicament és el màxim que podem pagar si volem viure.


boomp3.com

dijous, de maig 22, 2008

FUGIDA?


Porto uns dies sense escriure. Petites vacances. Petita mandra que m’ha fet fugir de l’ordinador, sense voler-lo obrir, sense voler-lo mirar. Sortint de la feina l’últim que he tingut ganes ha estat el fet de seure al meu escriptori. Tot i la feina acumulada que tinc. Quan comença la temporada de més feina el meu cervell es desvia cap a zones que no hauria de pensar. A vegades penso que una de les raons perquè em fa més mandra seure a l’ordinador és perquè no m’agrada el meu estudi. Així de fàcil. Penso en desmontar-lo tot i decorar-ho de nou. Què en trauré de fer-ho? Tinc un pis petit i no es poden fer molts canvis, apart no vull comprar res, ho haig de fer amb els materials que ja tinc. Però com?
A casa meva els meus pares em deien que els meus mobles havien de ser immobibles, encastats a la paret, perquè sinó de cop m’entrava la dèria de canviar la decoració de l’habitació. Quasi mai acabava satisfeta. Deu ser com els canvis de look, una nova manera de canviar de vida? Potser sí, ja que em plantejo treballar des de casa. Imagino que em plantejo com decorar el què seria el meu despatx per no plantejar-me quina és la feina que haig de fer, com busco els clients, etc.
I això em fa fugir de l’ordinador.

boomp3.com

dissabte, de maig 03, 2008

SANT PONÇ

Aquest cap de setmana es celebra la fira de Sant Ponç. Quasi me n’havia oblidat fins que al matí, al sortir a comprar el diari, he vist les parades plenes de menjar: herbes aromàtiques, formatges, caramels, fruites confitades, embotits de tota mena... Mmmmm... quina gana! M’he promès que a la tarda sortiria a comprar, a gastar-me el sou, per què davant de tantes temptacions qui es pot aguantar? El que no esperava és que la simple visió de les parades em provoqués un sentiment estrany de voler tenir un hort (on el posaria en el meu pis de 40 m2?), de cuinar amb tot tipus d’herbes, formatges, embotits i pans, de fer melmelades... Després de dinar no he pogut aguantar més, i amb la sensació de diumenge al cos (això de fer pont m’he destarotat) m’he posat a cuinar. Porto unes 100 madalenes minis i vaig a pels entrepans d’espinacs i de sobrassada.
Però això no m’ha fet passar les ganes de sortir a comprar regalèssies, pipes garrapinyades, etc. Sort que al meu poble tothom pensa com jo i hem sortit en massa. Pels carrers quasi no es podia caminar i he acabat fugint de la multitud i tornant a refugiar-me a casa (sense, però, abans comprar-me una planta d’alfàbrega). Hauré de donar les gràcies a la gent que estava al carrer, podré passar el mes sense penúries!

boomp3.com

dijous, d’abril 17, 2008

LEFT OF THE MIDDLE. 2 ANYS


Amb la present se us convida al sopar que es farà el dia 17 d’abril… Amb aquesta carta he convidat a sopar a casa els tres de sempre i un més. La Sara, en Sam, l’Ona i per primera vegada l’M. Serà quasi com una presentació oficial, no ha sortit mai amb els meus amics (però ja el coneixen, en Sam ens va enganxar un dia i li va faltar temps per explicar-ho a les altres dues). El sopar em venia de gust fer-l’ho, sense cap necessitat especial, però aprofitaré per celebrar amb un brindis amb mi mateixa el segon aniversari del blog i amb tots plegats la possibilitat bastant segura que la Ona es quedi amb la bomboneria on treballa.
A vegades els tombs que fa la vida em van por. Em fa por el fet que presenti l’M. als amics perquè ja sembla que anem en sèrio, i és quan dubto del fet de tenir una relació seriosa amb algú. No sóc com la Ona que a vegades crec que no la veuré mai emparellada però tampoc sé si em veig amb una relació estable. Bé, tombs de la vida que s’han d’anar acceptant i adaptant. També em fa cert respecte veure l’Ona amb la bomboneria. Crec que ha aconseguit un dels seus somnis des que treballa allà. Quedar-se i ser la cap. I em fa basarda veure com anem agafant responsabilitats, com anem madurant. A vegades el món em fa por. El meu món.


boomp3.com

dimecres, d’abril 16, 2008

PREMI DARDO


Tenia preparada una sorpresa per demà però veig que aquesta és la meva setmana i no puc esperar. Avui he rebut el meu primer premi blocaire! Quina emoció!

Segons el que explica en Doommaster al seu bloc el premi Dardo “reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”. I també “L’hi atorgo per què té un bloc molt personal i absorvent. És d’aquests que et llegeixes de cap a peus...” Sí? Quina il•lusió que pensis això de mi.

Només em deixen seguir la cadena nomenant cinc blogs però premiaré a aquelles persones que poden passar més desapercebudes tot i que els seus blogs són dels que més segueixo

Hanna B.Per ser-hi des dels meus inicis, amb pauses i retorns esperats. Perquè la seva vida de barcelonina desesperada em té captivada.

Productes de neteja. A qui espio tot i que ell no ho sap. Les seves petites reflexions i les dues fotografies diàries, petits detalls de la vida quotidiana, em fan somriure.

Olenska. Des de València intenta trobar el seu lloc al món, no para quieta i m’agrada com escriu, tan natural.

El barranc de l’Argentada. Per donar-li molts ànims i que segueixi endavant.

Primer segona. Per deixar-me seguir l’evolució de l’embaràs i els primers mesos del seu Quim. Quan té ja?

I altra vegada gràcies Doom, m’has fet emocionar!

dilluns, d’abril 07, 2008

NERVIS? FRED!


L'Ona m'ha dit que són els nervis però la nit de dissabte a diumenge vaig dormir fatal (crec que el sopar també va ajudar, menjar ètnic una mica massa fort), diumenge no tenia veu, estava ronca i cada cop que em trucava algú em preguntava si m'acabava de llevar. I jo: no, que estic afònica. Avui ha canviat el temps, fa fred i jo a la feina estic gelada. Em moro de ganes de beure un te calent però m'he quedat sense. Començo malament la setmana, igual que com la vaig acabar.

Deuen ser els nervis, com diu l'Ona, però estic fatal. Per animar-me una mica us poso la foto de les primeres maduixes de l'any. Nyam, nyam.

I la revel·lació indie francesa:
boomp3.com

divendres, d’abril 04, 2008

DUBTES, DECISIONS...


Aquesta tarda he tingut una discussió amb l’M. (podem dir que ja som una parella, ja ens discutim) per culpa de la feina. Tot perquè a mi m’ha costat molt prendre una decisió. Sí el meu etern problema.

La qüestió és que ha sorgit un problema a la feina que s’havia de decidir ràpidament i jo he dubtat. He dubtat molt. Massa. Prou per tirar-me enrera quatre o cinc vegades i no avançar a la feina. Ell com a part implicada a la feina, em donava ànims perquè jo fes el pas. Però no n’era capaç. Tenia por de cagar-la. Volia assegurar-ho amb el cap, ja que ell és el responsable final. Però sabent que demanant al meu cap què faria ell em posaria en un compromís, no demostrant que sé sortir dels problemes. I llavors em sentia estúpida, tant estúpida que encara no m’ho puc treure del cap i que hi pensaré durant dies i dies.

A vegades em llenço de cap a les coses. Quan em paro a pensar llavors canvio, m’agafa por i em costa prendre decisions. Normalment tiro enrera. Tot i que poc a poc vaig millorant i intento avançar avui no ho he fet. I l’M. s’ha enfadat perquè tot i els seus ànims jo m’he bloquejat. I el problema és que la ràbia que sento ara mateix cap a mi és més forta que qualsevol comentari que m’hagi pogut fer ell.

boomp3.com

dimecres, de març 26, 2008

SOFÀ I LLIBRES: UN BON CÒCTEL

Ja hem començat de nou la setmana.

Però la mandritis no me la treu ningú. I ara plou. Encara em venen més ganes d'estar a casa, asseguda al sofà amb un llibre a les mans. Tal com he passat els dies de vacances. Crec que em mereixia un descans, vaig treballar fins dijous a la tarda (fora de l'oficina, però encara em trucaven al mòbil per reclamar coses) i em vaig dir a mi mateixa que la Setmana Santa era per mi. Per estar sola amb mi mateixa. Per relaxar-me una mica. I crec que potser m'he passat i ara no hi ha qui em faci tirar.
Vaig passar-me els dies anant del sofà al llit i del llit al sofà (no gaire difícil si es té en compte que formen part del mateix moble, el llit està alçat i el sofà es troba a sota) amb parades a la nevera per poder-me alimentar. Les meves excursions anaven acompanyades de llibres, ja que m'havia de posar al dia. He llegit Austràlia de Roc Casagran, que m'ha permès somriure amb els somnis i la manera de buscar una escletxa de felicitat a la societat actual, m'he llegit la segona part del còmic de la Cosa Nostra per endinsar-me en la vida de la màfia italo-americana i ara estic altra vegada amb la Zadie Smith, amb la seva primera novel·la Dents blanques. Tota una revelació, ella i en Roc Casagran. La literatura ve de la mà de joves. I m'agrada.


PD: No hi ha cançó, el booomp no em funciona... però seria Wallflowers i el seu Bleeders

dimarts, de març 11, 2008

POLÍTICA, PORCA POLÍTICA

Normalment em queixo sobre l'apolítics que són els joves. Que no es mullen. Que passen de tot. Vull pensar que no és així. Però avui, l'endemà d'unes eleccions, em trobo cansada. Cansada d'estar a les 20h esperant que cantin els resultats a veure què ha passat. Cansada de posar qualsevol canal i que parlin de com van els sondejos, els resultats, etc. Cansada que l'endemà tot siguin debats a les ràdios sobre el mateix.
Sí, vaig votar. Sí, m'interessa qui ens mana i com ens mana. Però em cansen les baralles entre polítics i les discussions de mai acabar de qui ha guanyat perquè hem obtinguts x vots més que l'altre. Els cartells electorals es pengen 15 dies abans, a les 12 de la nit, corrents. I quan els treuen? Quan de temps més haig de passejar pel carrer amb les cares d'aquells que durant dos mesos (evidentment comencen molt abans del què toquen, les campanyes) m'han estat atabalant allà penjades?
Hem votat. Però no cal que estiguem tres dies seguits on la única notícia és saber si hi ha un diputat que balla o que no entra al congrés. Hi ha més coses al món. I si volen que ens impliquem en política no és aquesta la manera. I per adonar-me que el món continua girant escolto la cançó dels Pets que fa....


boomp3.com

dimarts, de febrer 19, 2008

TREBALL DE CAMP

Avui he vist un pis patera. He acompanyat a un dels advocats a veure un client. No m'ho hagués imaginat sinó hagués estat que m'ha comentat el fet que hi vivien diferents persones. El pis era gran i de construcció relativament nova però hi havia d'extrany tres llits fora de lloc: a la terrassa, al menjador i al dormitori, just al costat del llit de matrimoni. Els tres estaven sense matalàs com si fossin allà per un trasllat, que és el que jo pensava. Els matalassos feien de sofà.

El client té problemes amb la feina i d'això voliem parlar però no he pogut evitar de pensar tota l'estona com devien viure allà. Almenys no era un pis petit i hi havia lloc. Una mica brut i descuidat, però gran. Quants hi devien dormir?
Que innocent que m'he vist. Mai hagués imaginat un pis patera. En sentia a parlar dels barris marginals de Badalona o Santa Coloma però no aquí, relativament al centre i en un pis nou.

Al sortir li he preguntat a l'advocat què es fa en casos com aquest. Hi ha la confidencialitat del client i no es pot denunciar als mossos però sí que els hi recomana marxar del pis, no deixar que hi dormin persones que no pertanyin a la família o que estan de visita, etc. Però ell només és l'advocat laboralista que intenta evitar que el facin fora de la feina. No entra en temes personals dels clients. No es mulla.


boomp3.com

dimarts, de febrer 12, 2008

INCONFORMISTES PER NATUALESA


Avui he tingut una sensació molt estranya al bus. Anava, com sempre, amb els walkmans (perquè ara s’ha de dir iPod o MP3? Sempre havien estat walkmans... bé, això és tema per un altre post) escoltant la meva música, totalment aïllada del món exterior. No me n’he adonat de l’aïllada que anava fins que no m’he tret els auriculars d’una estrebada per posar-me el jersei, ja que s’acostava la meva parada. De cop s’ha fet el silenci. Només se sentia la remor de l’autobús movent-se. He tornat al món real. He tingut la sensació de les pel•lícules, quan algú va amb walkmans i només sents la música que ell sent i quan se’ls treu, la música desapareix i se sent la resta del món. Aïllada.

A vegades prefereixo aïllar-me, encara que sigui per 10 minuts, del món real. El món on les persones tenen pressa, on s’abrallen per una cadira al bus. El món on les persones es queixen per tot i no fan res per canviar les coses. Ens queixem per vici. Hauríem de ser inconformistes per naturalesa. S’hauria d’educar que pel què vols has de lluitar. Em fa por veure la gent que puja, no només els joves, sinó també els grans que no ensenyen a canviar les coses. De vegades, aïllada amb la meva música sóc positiva. I crec que les coses canviaran, que els joves veuran que han de lluitar per aconseguir el què volen. Que no seran ingenus i veuran quan se’ls manipula. Que lluitaran en contra. Que seran inconformistes per naturalesa.

boomp3.com

dijous, de gener 31, 2008

MANDRITIS

Última setmana de gener. Diuen que el gener és un mes que costa de passar per culpa del que s’anomena la pujada de gener: el règim després de les festes, les factures dels regals de reis... Aquest any no estic patint aquesta pujada de gener.
N’estic passant una de diferent. No m’envolta la tristor del gener, sinó la mandritis, les poques ganes de tornar a començar. La poca feina que hi ha durant el mes de gener, esperant que la gent s’activi. Els dies tampoc acompanyen, uns dies de calor que avui ha canviat en un dia fred, però sempre dies grisos, amb núvols. El que ve de gust és estirar-se al sofà amb la manta i pensar en tot allò que al febrer començaré a fer. Sí, m’esperaré a febrer perquè al gener m’haig de concienciar. M’haig de concienciar del que haig de fer, que tinc molta feina. Tinc tots els propòsits de l’any anterior (fets al setembre) i guardo tot el material treballat a la feina dins capses, preparant el terreny per els nous actes.
Sí, dec tenir la tant temuda pujada de gener. Santa mandritis.


boomp3.com

dimarts, de gener 15, 2008

AS IS


La setmana passada vaig veure un anunci a una revista gratuïta de la meva ciutat d’una immobiliària. Donava consell per compradors i per venedors. Als venedors que concertessin una entrevista i als compradors els explicava la situació actual del mercat immobiliari: Els preus s’han estancat i actualment es poden negociar preus, a la baixa. Comento la notícia amb ma mare, com a mostra que les immobiliàries han d’acceptar una incipient crisis. La resposta clara i concisa de ma mare: aquests volen que els hi compris a ell un pis. Sí, hi estic d’acord, però no és això el que jo denunciava. Simplement constatava que les immobiliàries accepten que les coses no funcionen, que han de baixar preus.

Per la ràdio només sento a parlar que hi ha una crisis immobiliària i que no es ven res. M’ho crec. Però em costa creure’m que em diguin que els pisos baixen. Ho sento, no ho veig. Els preus a les revistes és el mateix que fa uns mesos enrera. No he vist cap baixada. Diuen que no es ven tant com abans, que les segones residències no es venen. I quina importància té això per mi? M’afecta d’alguna manera? No. No busquem una segona residència. Estem buscant un pis amb cara i ulls. La Sara ha demanat una rebaixa del pis que vol com li recomanen que faci a la ràdio. Diuen que estan sobrevalorats en un 25% o més. Ella només ha demanat baixar el preu en 4 milions. S’han rigut a la seva cara. Que si estava boja, que allò no es pot negociar, és massa rebaixa. I així estem. Esperant que el que anuncien a les notícies sigui cert.


boomp3.com

dilluns, de gener 07, 2008

ES NECESSITEN SECRETÀRIES

Tornem-hi. Després d’uns dies de vacances, tres només, tornem a l’oficina. Només hi ha la meitat dels treballadors, els que no tenim fills podríem dir. La Lucía ha vingut i encara no entenc perquè. Fa hores que l’intento convèncer que marxi a casa i que ja m’encarrego jo dels seus temes. Està afònica. Té la grip. Es troba cansada i marejada. Però ha vingut. Era la única secretària que podia venir. Les altres tenien una bona excusa per no venir (dies de vacances...), ella estava apunt d’agafar la baixa quan la va trucar el cap. Havia de venir a treballar avui. Per força. Si no, no hi hauria ningú que fes la seva feina i era important. Es necessiten secretàries.

Jo vaig fent. Guardant tot el material de l’any passat que ja no em serveix. Guardant per a la història tots els actes que he estat organitzant. Preparant-me pels actes nous d’aquest any 2008. I mirant de reüll a la Lucía, que no la puc convèncer. No sé si està més afectada per la grip o pel tracte del seu cap cap a ella.