dimecres, de maig 28, 2008

PISOS A PREUS IMPOSSIBLES

Avui he dinat al menjador comú que tenim a l’edifici d’oficines on treballo. Uf! Tenia una taula al costat de cinc persones que treballen en una empresa informàtica, són informàtics, però qualsevol ho creuria. La meva imatge d’informàtic concorda bastant amb un dels personatges de Camera cafè, un jove amb ulleres de pasta, vestit amb samarretes de colors i una mica, per què no dir-ho, raro. Ells no, tots van amb americana i corbata. Quan he arribat parlaven de pisos. Dos d’ells s’han comprat un pis nou fa poc, un ha llogat el vell i l’altre està intentant vendre. No sé a quina zona, no sé les característiques, però el té al mòdic preu de 362000 euros. I no el baixarà de preu, no ho pensa fer. Li estranya que ningú li vulgui comprar. Critica que la gent espera que els pisos baixin i considera que no baixaran, no vol malvendre el seu pis i esperarà tot el que sigui necessari. Ell mateix, si pot amb les dues hipoteques...
El que sí que m’emprenya i li he estat apunt de dir és que qui li pot comprar el seu pis, amb aquest preu, és una parella gran, amb bon sou, etc. Parella que, com ell, busca un pis nou però busca en general una caseta i per aquest preu no li compraran el seu. El seu pis seria ideal per una parella acabada de casar per exemple. Però digueu-me, quin jove pot pagar-ho? Si molts som mileuristes el banc no ens donarà una hipoteca. Ell creu que no baixaran els pisos, però el que jo veig és que els joves, almenys els que viuen per aquí, esperen que els pisos valguin menys de 240000 euros i per un preu superior no miren res. Bàsicament és el màxim que podem pagar si volem viure.


boomp3.com

dijous, de maig 22, 2008

FUGIDA?


Porto uns dies sense escriure. Petites vacances. Petita mandra que m’ha fet fugir de l’ordinador, sense voler-lo obrir, sense voler-lo mirar. Sortint de la feina l’últim que he tingut ganes ha estat el fet de seure al meu escriptori. Tot i la feina acumulada que tinc. Quan comença la temporada de més feina el meu cervell es desvia cap a zones que no hauria de pensar. A vegades penso que una de les raons perquè em fa més mandra seure a l’ordinador és perquè no m’agrada el meu estudi. Així de fàcil. Penso en desmontar-lo tot i decorar-ho de nou. Què en trauré de fer-ho? Tinc un pis petit i no es poden fer molts canvis, apart no vull comprar res, ho haig de fer amb els materials que ja tinc. Però com?
A casa meva els meus pares em deien que els meus mobles havien de ser immobibles, encastats a la paret, perquè sinó de cop m’entrava la dèria de canviar la decoració de l’habitació. Quasi mai acabava satisfeta. Deu ser com els canvis de look, una nova manera de canviar de vida? Potser sí, ja que em plantejo treballar des de casa. Imagino que em plantejo com decorar el què seria el meu despatx per no plantejar-me quina és la feina que haig de fer, com busco els clients, etc.
I això em fa fugir de l’ordinador.

boomp3.com

dissabte, de maig 03, 2008

SANT PONÇ

Aquest cap de setmana es celebra la fira de Sant Ponç. Quasi me n’havia oblidat fins que al matí, al sortir a comprar el diari, he vist les parades plenes de menjar: herbes aromàtiques, formatges, caramels, fruites confitades, embotits de tota mena... Mmmmm... quina gana! M’he promès que a la tarda sortiria a comprar, a gastar-me el sou, per què davant de tantes temptacions qui es pot aguantar? El que no esperava és que la simple visió de les parades em provoqués un sentiment estrany de voler tenir un hort (on el posaria en el meu pis de 40 m2?), de cuinar amb tot tipus d’herbes, formatges, embotits i pans, de fer melmelades... Després de dinar no he pogut aguantar més, i amb la sensació de diumenge al cos (això de fer pont m’he destarotat) m’he posat a cuinar. Porto unes 100 madalenes minis i vaig a pels entrepans d’espinacs i de sobrassada.
Però això no m’ha fet passar les ganes de sortir a comprar regalèssies, pipes garrapinyades, etc. Sort que al meu poble tothom pensa com jo i hem sortit en massa. Pels carrers quasi no es podia caminar i he acabat fugint de la multitud i tornant a refugiar-me a casa (sense, però, abans comprar-me una planta d’alfàbrega). Hauré de donar les gràcies a la gent que estava al carrer, podré passar el mes sense penúries!

boomp3.com