Des de fa dues setmanes que els dimarts em quedo a dinar a la feina, com habitualment, però acompanyada. A més no dinem al menjador comunitari sinó que anem a una sala de reunions amb els nostres tàpers. No, no penseu malament, no ve en M. a fer-me companyia.
La Lucía, la secretària de l'oficina, ha començat el que ella anomena "club de lectura".
Els dimarts ens trobem amb tres persones més de les oficines que hi ha al mateix edifici i xerrem amb anglès. Una de les persones, un home d'uns 50 anys, és anglès tot i que fa molts anys que viu aquí, i ens proposa temes per parlar. Així passem una hora llarga distreta. Per avui havíem de comentar un article aparegut a una revista catalana que es publica en anglès. Cada setmana ens envia deures, quina gràcia que em fa. Tot ell vesteix de vint-i-un botó, amb la corbata, l'americana, repentinat... en canvi és d'un humor anglès que no ho diríes mai, sembla bastant genïut a la feina i faria por tenir-lo com a cap. Però el primer dia es va presentar amb un termo ple de te. El comentari va ser: si fem anglès, hem de fer com els anglesos i beure te.
Com que va veure que la seva iniciativa no tenia molt d'èxit, ara porta un termo de cafè i un de te. Jo l'acompanyo amb el te.
Els trenta-nou esglaons. John Buchan
Fa 2 setmanes