dilluns, d’octubre 26, 2009

CLUB DE LECTURA DELS DIMARTS

Des de fa dues setmanes que els dimarts em quedo a dinar a la feina, com habitualment, però acompanyada. A més no dinem al menjador comunitari sinó que anem a una sala de reunions amb els nostres tàpers. No, no penseu malament, no ve en M. a fer-me companyia.
La Lucía, la secretària de l'oficina, ha començat el que ella anomena "club de lectura".
Els dimarts ens trobem amb tres persones més de les oficines que hi ha al mateix edifici i xerrem amb anglès. Una de les persones, un home d'uns 50 anys, és anglès tot i que fa molts anys que viu aquí, i ens proposa temes per parlar. Així passem una hora llarga distreta. Per avui havíem de comentar un article aparegut a una revista catalana que es publica en anglès. Cada setmana ens envia deures, quina gràcia que em fa. Tot ell vesteix de vint-i-un botó, amb la corbata, l'americana, repentinat... en canvi és d'un humor anglès que no ho diríes mai, sembla bastant genïut a la feina i faria por tenir-lo com a cap. Però el primer dia es va presentar amb un termo ple de te. El comentari va ser: si fem anglès, hem de fer com els anglesos i beure te.
Com que va veure que la seva iniciativa no tenia molt d'èxit, ara porta un termo de cafè i un de te. Jo l'acompanyo amb el te.


dijous, d’octubre 08, 2009

El dia del caos

El dia del caos. O la setmana…

Fa una setmana se’ns va demanar si podíem enviar una presentació a una traductora per poder-ho traduir. Era la única feina que tenia. Però va optar per fer alguna modificació en la presentació. Deixar-la maca segons ella. Al cap de pocs dies ens enviava el ppt modificat. Després que el meu cap en fes una revisió em va demanar que hi afegís canvis i que li enviés de nou per poder-ne fer la traducció. Altra vegada el model que jo enviava era el model original, sense els canvis de disseny que ella havia fet.

Una setmana sencera sense resposta.

Una setmana de trucades i missatges sense contestar.

Ahir se li reenvia de nou la presentació i s’aconsegueix parlar amb ella. Qui demana els canvis? Jo o el meu cap? Perquè ella els canvis ja els ha fet. Li diem que la versió definitiva, amb l’ordre que ha d’anar etc és la versió que li enviem, l’únic que volem és que ho tradueixi i no faci canvis.

Aquest matí rebo una presentació. L’obro. És exactament la mateixa que fa una setmana. Res dels meus canvis. Al cap de poc truca per parlar amb el meu cap. Al no ser-hi parla amb mi. Tot i que li intento fer entendre que l’únic que volíem era que ho traduís, que no fes canvis de disseny diu que ella ha fet els canvis que li hem demanat a la seva presentació, no a la nostra. No baixa del burro.