dimecres, de febrer 17, 2010

CURS PER EDATS DEL PAVO

Com una quinzeanyera en plena edat del pavo. Així m’he sentit avui. I ara penso: no anem bé.
Aquesta setmana estic fent un curs per a l’empresa, una idea del meu cap que no he rebutjat (nous aires, estona de desconnectar de la feina...). Cada dia em toca agafar el tren (quan de temps sense fer-ho) i plantar-me a Barcelona, assistir al curs, dinar un menú preparat al restaurant més barat que pugui trobar i cap a casa a estudiar i preparar la memòria del curs.
El primer dia vam fer molta part teòrica i va ser realment avorrit. Crec que jo era la única que no hi havia anat amb algun company de feina, més sola que la una. Ahir vaig entendre perquè: hi ha que té reunions i ha de marxar a mig curs o que no pot assistir a tot i llavors entre companys es passen la feina. M’ho va explicar el company que em va tocar per fer una sèrie d’exercicis.
Avui la companya de l’home que va estar fent els exercicis amb mi ha vingut. I quan la professora ens ha dit que ens poséssim en parella i que li era igual si eren diferents que les d’ahir m’he vist sola. Ho veia molt clar que aniria a buscar la seva companya/ amiga però la sorpresa ha estat quan me l’he trobat somrient i oferint-me el lloc. Aprofitant que tenia una tassa de cafè a les mans he fet un glop per dissimular que m’estava posant vermella i que si hagués tingut 15 anys hagués saltat d’alegria.
Aix...

A vegades també em sento com la noia del cor de l’anunci d’Ikea... perquè, on hi cap un hi caben dos?

dimarts, de febrer 02, 2010

BIMBO!


Aquesta és l'expressió que s fa servir quan es descobreix o es veu un ocell nou, un que no havíes vist mai abans. Com que jo no sóc una aficionada als ocells doncs és una expressió que faig servir tot sovint, quan l'M. m'intenta ensenyar algun ocell. A vegades intenta també que endevini què és. Missió impossible.
Aquest diumenge vam anar a veure ocells, a Can Cabanyes, prop de Granollers. La veritat és que em va convèncer la promesa de menjar un entrepà al Vienna després. Que fàcil és convence'm quan es tracta de menjar...
La passejada és agradable i tinc la sort de ser tant novata amb això dels ocells (jo, que m'emociono només veïent ànecs (collverds naturalment), és que quan veig un ocell no em fa cap por dir el primer nom que em passa pel cap, o treure la guia que l'M. porta ben amagada a la motxilla i buscar què pot ser aquell animal alat que juga davant nostra. L'M. té un problema quan mira ocells, i és que li fa vergonya no reconèixe'ls a simple vista quan creu que són típics. I aquesta vergonya fa que no miri la guia davant d'altra gent. A mi m'és igual, no conec res i és una distracció quan estàs dues hores a una caseta mirant com un ocell es grata l'ala. I si l'encerto l'endevino!

Aquí teniu un dels ocells que vaig veure, i que gràcies a la guia sospito que és un bitxac comú...