divendres, de juliol 30, 2010

GLÒRIA A LES DIABLESSES!


Ahir es van acabar les festes al poble. Van acabar d’aquella manera, ja que un ruixat d’estiu intens i llarg no ens va deixar fer la cercavila de rigor.
Però aquestes festes han estat especials per un altre tema. Sóc diablessa. Formo part d’una de les poques colles a Catalunya formada únicament per noies (excepte els músics, on hi ha varietat). I molt orgullosa. En aquests casos m’és igual la igualtat de sexes i totes les teories que puguin sortir, ja que ens ha costat molt estar on estem i vam aparèixer per una necessitat de falta de dones en el “món del foc”.
I finalment, anar fent, anar cremant, hem arribat als 25 anys. I durant totes les festes ho hem celebrat, en la intimitat de la colla, amb actes per la ciutat o amb les altres colles de la ciutat. Després de tot només puc estar agraïda a la feina d’aquests mesos, contenta amb el resultat i emocionada amb les botigues que ens han fet algun obsequi (galetes de te i barres de pa especials per nosaltres, decoració als aparadors...) però sobretot m’he posat “tonta” en dos moments: Al final del correfoc, quan mirant l’espetec final una colla de diables (Les Corts?) que havíem convidat al correfoc se’ns van posar a cantar “per molts anys” per sorpresa. I ahir, quan vam convidar a totes les colles a fer un vermut i una copa de cava. Per problemes logístics els geganters (tan especials ells) van tardar molt a venir, tant que quasi les altres colles ja havien marxat. Però van venir tota la representació de geganters, ens van fer un discurset, un brindis i ens van regalar els rams de flors de les gegantes, que sempre regalen a algú especial. Com que tenim dos veteranes van ser elles qui es van quedar els dos rams.
Sí, la festa es va acabar de cop, per culpa del temps, però tot i així estic contenta de la colla i de la gent que ens ha donat suport. I tot i que normalment amago d’on sóc:
Glòria a les Santes!

dimarts, de juliol 20, 2010

AVÍS PER NAVEGANTS



Torno a agafar el tren cap al sud. Això significa que aquest post el veureu quan ja hagi tornat. El dissabte tenim celebració familiar i em toca passar 2 hores de tren de baixada i dos de pujada. Sort que m'he agafat un bon llibre. Fins i tot he pensat d'endur-me una nina que estic cosint i anar fent al tren. Però portar el kit de cosir era massa complicat.

El tren va tan ple que el conductor, abans d'arrencar, ha anunciat tres vegades, també en anglès, que era directe fins a Sant Vicenç de Calders i que no tenia parada a l'aeroport. Del meu vagó no ha baixat ningú. Tan famós és l'aeroport de Reus, perquè hi havia famílies amb maletes molt grans i la majoria semblaven estrangers...

Al cap de poc ha arribat un grup reduït de nois que fugien del revisor. Els hi ha costat una mica entendre que estan a la cua del treni que no podien fugir més. Però això ha alertat a un altre grup que tampoc porta bitllet. El segon grup baixa a Montblanc i tenen l'esperança que el revisor no els vegi. Molta fe han de tenir, amb dos hores llargues és evident que el revisor pot anar de punta a punta del tren. Fins i tot han pensat en amagra-se als lavabos. Sí, com que hi caben tantes persones...

Llàstima que el primer grup ha decidit tornar allà on estava al principi encara que passés per davant del revisor, tenia ganes de veure la seva reacció al trobar-lo.

Per cert, avís per navegants: He mirat de reüll el diari esportiu de l'home del meu costat. L'Edurne Pasabán es mereix molt més el Príncep d'Asturias que "la roja". Comento per si de cas.


diumenge, de juliol 11, 2010

EL CAP DE SETMANA...

comença el dijous. Així podria definir el meu cap de setmana. Dijous al vespre vaig anar al Poble Espanyol, a escoltar una mica de música. Els Amics de les Arts i els Pets feien un concert conjunt. Conjunt per mi és quan apart de tocar un grup darrera l’altre es fan aportacions entre ells. I axò van fer. En Lluís va sortir a cantar Reikiavik i després els Amics van cantar Agost. Jo tenia clar que us faria disfrutar d’una cançó d’ells i una de la que haguéssin cantyat junts, ho tenia clar des del pricnipi del concert. Però va i em toquen la més trista de els Amics (si la poso creureu que tinc problemes amb l’M.) i la que ja he posat d’els Pets…. Com que l’endemà em vaig passar el dia cantant una altra, és la que us poso.
Divendres va passar com va poder. Amb son.
Dissabte. Què dir de dissabte apart del mal de peus que tenia al vespre, la suada que vaig fer al tren i lo feliç que em vaig sentir de veure tanta i tanta gent a Passeig de Gràcia. Quasi no vaig avançar, no vaig arribar a Tetuan a l’hora de cantar Els segadors. Bé, no hi vaig arribar mai… Però allà estava. Allà havia d’estar!
I avui passaria la ressaca estirada al sofà mirant futbol (és un dir, quan només fas que xerrar i riure i quasi no mires la pantalla) amb els amics i una cervesa a la mà però això si jugués el Barça. Hi ha qui em contestarà que quasi juga el barça, ja m’ho han dit a la feina… però només per no sortir al diari amb el titular: “1 milió vol la independència però 4 milions miren la final” no la miraré. Em nego que m’amarguin el diumenge utilitzant-lo políticament.