Avui fa cinc anys (que ràpid que es diu) que vaig començar a escriure. He tingut alts i baixos, èpoques en que escrivia molt i èpoques que escrivia poc. Èpoques que he estat molt crítica (o ho he intentat) i èpoques que m'he deixat anar més.
Vaig començar a escriure perquè no em sentia identificada amb les coses que es comentàven sobre els joves. No m'hi sentia identificada. Encara ara em costa. Com comento en la descripció del qui sóc els joves ens trobem en crisis, quasi permanent. No tenim bones feines, acabem els estudis i ningú ens vol (o masses estudis per males feines o massa joves i sense experiència per altres). I el més trist és que a vegades em crec el retrat que ens fan als diaris: no ens queixem. Ho acceptem tot. Ens acomodem.
Per això el llibre de Stéphane Hessel, i el pròleg de José Luis Sampedro, m'han cridat l'atenció. Hessel, amb els seus 93 anys ens demana, ens crida que ens mobilitzem. Perquè té raó: sembla que visquem bé, sense dictdures que ens amenacin, però la realitat és que tenim un futur molt cru. I ningú es queixa.
José Luís Sampedro diu: "Tal com va cantar Raimon contra la dictadura: Digem NO. Negeu-vos. Actueu. Per començar, INDIGNEU-VOS!"
Indignem-nos!
Com funciona la Justícia
Fa 3 setmanes