dilluns, de febrer 20, 2012

Conciliació laboral

Ahir vaig llegir una carta al diari que agraïa a Gemma Mengual la feina feta durant aquests anys. Perfecte fins a aquest punt. Però li agraïa també que sabés deixar la “feina” de banda i dedicar-se a la família i al seu fill, ja que tal com estan els coses la conciliació laboral no existeix.

El dia abans, en una entrevista a la tele també a la Mengual va aparèixer un tweet que comparava lo bona mare que era ella, que plegava de la natació, comparant-la amb la Sáenz de Santamaria que continuava treballant, dos dies després de parir.

No sé què passarà amb la meva conciliació laboral, però tinc molt clar que vull continuar a la feina i intentar evitar una reducció de jornada. El que sí és que estic intentant demanar tenir menys temps per dinar i sortir puntual a les tardes, ja que de moment això no es compleix. Però el que em sobta més és a hores d’ara que encara es cregui que les dones/ mares han de ser les que deixen de treballar per dedicar-se als fills. No vaig poder sentir la Mengual però potser ho deixa per altres raons, potser té altres feines i no estarà quieta a casa fent de mare totes les 24h del dia, potser aprofita per obrir el negoci de les joies (em sona que havia estudiat disseny de joies.) Evidentment faci el que faci li desitjo molta sort però no entenc que es pugui criticar a una persona (i no m’agrada la Santamaria) perquè decideix continuar treballant després de ser mare, encara que sigui una feina que tregui moltes i moltes hores.

Potser la conciliació laboral no existeix però si no treballem per intentar tenir-la, no existirà mai. Hem de ser les primeres en lluitar, si és el que ens interessa, per tenir-la. I jo ho faré. L’M. ho farà. Perquè la conciliació laboral també és pel pare de la criatura.

divendres, de febrer 03, 2012

Primers ànims donats!

A fora fa fred però jo em sento positiva i animada. Un cop a la setmana em dono ànims abans d’entrar a la reunió del petit comitè comunicatiu que hem creat. I de moment els meus ànims sembla que van bé. En una de les primeres reunions es va comentar que es demanaria al personal de l’empresa què millorarien de la seva àrea de treball a la web: què volen que es vegi i què no. Em vaig currar, perquè m’agrada treballar així, un mini-informe amb millores per part meva i el fan servir de mostra.

Tot i que l’M. em critica que treballo gratis i per altres, i potser té raó però intento obrir-me camí, vaig agafar valor en una segona reunió. Entre els nostres grups de comunicació hi aha grups de treball col·laboratiu virtual i en un d’ells em vaig proposar com a dinamitzadora, ja que la persona encarregada de fer-ho no se’n surt (i així ho va manifestar, volia ajuda). Em va sortir de dins, ni em vaig plantejar què significava dir-ho allà en veu alta, però ho vaig fer. I ara estic implicada en el que jo li dic “la xafarderia més pura i dura”: miraré en què treballen, què comenten, si fan propaganda fora del grup... i ho explicaré al grup virtual, desitjant que s’animin i també comentin coses ells.

Poc a poc. Poc a poc m’obro noves vies. Treballo pels altres? Potser. Però m’estic demostrant que em puc obrir aquestes vies.