Cotxes grans, pisos petits

Donant-me ànims

2012-01-17T17:18:00.000+01:00

Aquest any no m’he fet propòsits de nou any. Potser no em cal, ja vindran sols d’aquí a uns mesos. Però de cop laboralment parlant potser me n’haig de fer un. I ha de ser públic. I aquí ve el problema.

Fa poc que vam decidir modificar la manera de comunicar de l’empresa. Bàsicament fer un nou pla de comunicació. El necessitem, i més en època de crisis. No és la meva feina encara que moltes vegades, per necessitat, he estat portant temes de comunicació. Però m’agrada. Cada vegada m’agrada més. El primer pas ha estat crear un grup de treball, en el que sense que ho demanés m’hi van afegir. Ho vaig agrair, que m’incloguessin. Però no em vaig atrevir a aixecar la llebre en cap moment.

Crec que serà el meu propòsit d’any nou: ser capaç de dir què milloraria i sobretot que m’hi veig capaç de fer-ho jo. Aquí hi ha el problema principal. Tenim una àrea de l’empresa que es dedica això i jo no en formo part. No crec ni que els interessi que hi formi part, als de l’àrea, perquè van molt a la seva i se’ls deixa anar a la seva. Però m’agradaria entrar-hi. En part, ja hi sóc, ja els hi faig feina, no reconeguda. Però dir en veu alta: jo em postulo per fer aquesta feina (que ja mig faig) pot crear-me algun enemic.

Estic en dies de meditació: haig de ser capaç, haig de ser capaç...

De cop...

2012-01-10T11:25:00.003+01:00

De cop penses que ha arribat el moment de donar un ús nou a aquella habitació que vau decidir que seria la dels trastos.
De cop penses que una hipoteca no ha estat prou per pensar que hi havia una relació més que seriosa amb la teva parella
De cop entres en el grup de la 30 que fa noves coses a la vida
De cop deixes de banda les discoteques per sortir només a prendre una copa, i d'aquí poc ni això
De cop oblides els propòsits de nou any: aquest any ni dieta, ni gimnàs. O sí, però amb altres metes.
De cop has de triar entre el rosa o el blau i optes pel verd poma àcida.
De cop penses: i ja ho hem pensat bé això?

I la resposta és: no ho sabem. Però ja hi estem ficats i no ens podem fer enrera. Ni ho volem. Potser en alguna nit d'insomi ens ho plantegem de nou, però de moment...

Com que l'M. no es deixa retratar la panxa us poso aquesta perquè veieu l'efecte que fa...

Jo aquests dies

2011-12-20T16:30:00.001+01:00

Jo aquests dies.

Igual que la Lady Xzeu, de qui he agafat la imatge.

Quan n'aprendrem?

2011-11-22T17:12:00.002+01:00

Avui he tornat a pensar amb la companya de feina que vota CiU. Fa uns quants dies que penso en ella. Avui de nou. M’agradaria saber què li passa pel cap ara mateix. Estarà contenta amb les noves mesures del seu partit?

Abans de les eleccions, quan comentàvem el descontentament general amb els partits va dir: aquesta vegada ho tinc molt clar, la única manera que Catalunya estarà defensada serà votant CiU. No li vaig voler replicar.

Avui m’agradaria preguntar-li què li sembla, com creu que ens beneficia tenint CiU al govern. Primer, crec que poc pot fer veient el PP amb majoria, cosa que no m’agrada gens, però ni 24 hores han esperat a la vetlla del mort. A les poques hores d’haver guanyat a Catalunya el pacte fiscal passa a millor vida, ja no importa si no ens el donen. I al cap de dos dies noves retallades. Sí senyor. Així segur que avançarem.

Quan n’ aprendrem, Catalunya?

Islàndia, un pas endavant

2011-11-07T16:59:00.001+01:00

Ahir vaig veure el 30 minuts sobre Islàndia. Visualització obligada. S’ha de mirar també, i comentar, que Islàndia és un país de relativament pocs habitants (una mica més de 300.000) i sempre és més fàcil de gestionar però també ‘ha de valorar el gran pas endavant que han sabut donar després de la crisis que els va afectar al 2008, amb la caiguda dels bancs.

Tot i els rumors que Islàndia era solvent i que no hi hauria problemes, els bancs van fer fallida. Islàndia es va haver de plantejar com afrontar aquesta crisis: primer punt a favor: "L'endemà de la caiguda, va tornar a sortir el sol" Amb positivisme es pot tirar endavant, sempre. I ho van saber fer: Es van reunir 25 ciutadans de peu per fer una nova constitució, que pengen a Internet perquè a través de les xarxes socials es comenti. Evidentment no tothom estarà d’acord amb aquests 25 ciutadans, ja va sortir l’exemple de com responien a les crítiques, però s’ha de saber respondre i veure què pensa la gent.

Dos de les persones que formen part d’aquest moviment han visitat Barcelona per parlar amb el col·lectiu dels indignats. Als indignats de Barcelona els vaig veure “joves” amb el mal sentit de la paraula: inexperts. M’agrada la idea que els joves es mobilitzin en política però des del principi que crec que és important mobilitzar-se no només en manifestacions sinó políticament. I aquesta és la reflexió que els hi van fer els islandesos: per aquesta raó han entrat en política, perquè son els polítics qui entren al parlament. Si el poble són els polítics poden canviar les coses.

Desviant-me una mica del tema també vaig veure la importància que tenen pels islandesos el territori, el medi natural on viuen, amb articles com “Els recursos naturals han de ser de propietat col·lectiva, ningú els pot adquirir” per evitar així malmetre el territori.

Pel què fa a nosaltres veig la cosa molt negra. Les eleccions s’acosten i no pinten bé, gens bé.

Recordant museus i esglésies

2011-10-14T13:47:00.003+02:00

El meu cap és advocat tot i que no exerceix. Ha constituït un bufet d’advocats amb un parell de socis, però ell es dedica bàsicament a assessorar els advocats de l’oficina i a fer classes magistrals a la universitat o als congressos i actes diversos on el conviden a anar. Té xerrera i carisma suficient per entabanar a les persones.

Moltes vegades se’m presenta al despatx amb el seu pen on hi té totes les seves presentacions (i no són poques) me’n fa obrir una i em diu: vull que trobis aquestes imatges en una resolució més alta. I se’n va. A vegades em dóna una pista, a vegades no sap ni d’on l’ha tret. Són imatges de quadres habitualment, més o menys famosos, que li serveixen per explicar alguna cosa.

Tiro de Google Imatges habitualment però abans s’ha de pensar: quina imatge és? Quines pistes tinc per trobar-les? En aquests moments agraeixo les vacances de visita en visita a museus i esglésies amb una mare historiadora de l’art i fan absoluta. M’avorria la meitat de les vegades però algo m’ha quedat. Reconec la meitat de les pintures només veure’les, i altres sé què volen significar, cosa que ajuda a buscar la font original.

I entre presentació i presentació vaig fent memòria d’aquelles visites i del què m’explicava.

Can pixa

2011-10-06T13:16:00.002+02:00

Llegeixo al diari que Ferrocarrils Catalans anul·la la comanda de lots de Nadal pels seus treballadors. No entraré a valorar si els seus treballadors s’ho mereixen o no. Però en poques setmanes he sentit i llegit bastantes notícies d’empreses, persones i institucions que es tiren enrere dels seus actes després d’una pluja de queixes per part de la societat.

En què s’equivoquen? En la manera de dir-ho? No se saben explicar? Poques hores després canvien d’opinió? Aconsegueixen diners d’on deien que no n’hi havia? No ho puc entendre.

A vegades dóna la sensació que son Can pixa. Que no es comuniquen, no es parlen entre ells, que no s’expliquen bé, que actuen a batzegades, sense pensar en les conseqüències o en explicar el perquè actuen com actuen. Potser que ens asseiem tots i reflexionem una mica. Encara que sigui perquè la gent de peu entengui les coses.

El meu esmorzar a preu d'or

2011-09-20T16:26:00.000+02:00

Cada dia des que treballo en aquestes oficines baixo a fer el cafè amb les companyes. Cada dia demano per beure el mateix. Algun dia em dono el capritx de comprar-me també una pasta. El preu per un “esmorzar” és de 2 euros. Cafè+pasta. M’ha costat un any sencer de demanar-ho perquè em cobrin 2 euros per un té i una pasta, ja que al no ser “esmorzar” el seu preu variava. Al final em consideren clienta habitual i em fan el preu especial.

Aquesta setmana han ampliat el bar, hi han incorporat un menjador per tots aquells que vulguin dinar (pagant, clar). Jo de moment prefereixo anar a la sala on hi ha el microones i portar els meus tuppers. Avui he baixat a fer el meu te habitual. M’he trobat un canvi de preus i de política: Han pujat preus.

Hem preguntat a què es devia el canvi i si eren conscients que els estudiants que hi ha a la zona no aniran al bar, ja el trobaven car abans, ni parlar-ne ara. Sí, en són conscients, però els amos no volen estudiants. Els cambrers se’n fan creus.

On s’és vist un bar, on la majoria de clientela són estudiants, que no vulgui estudiants?

On s’és vist pujar els preus a un bar que sap que la majoria d’oficines té màquina de cafè?

Crec que aprofitaré que sóc clienta habitual per dur el meu entrepà i el meu té i beure-me’l amb tranquil·litat ocupant lloc. Quan tingui ganes d’un capritx ja pagaré pel seu “esmorzar” a preu d’or.

Català, a l'atac

2011-09-12T12:34:00.002+02:00

Recordem que el proper dia 12 de setembre Somescola.cat ha convocat concentracions a les 19 h davant els ajuntaments de totes les viles i ciutats.

Jo hi seré, i vosaltres?

Vacances merescudes

2011-08-22T11:14:00.001+02:00

Vacances: període per desconnectar de la feina, dels problemes i fer de sargantana.

Tornada a la feina: dia perdut quasi inútilment borrant missatges de correu brossa acumulats, llegint correus pendents, classificant feina i contestant els correus.

Sí, després d’unes merescudes vacances avui he tornat a la feina. Quasi ja no sabia que era estar a l’oficina (s’agraeix però l’aire condicionat) després de marxar un divendres a les tres, quasi desconnectar el mòbil (si en tingués un per feina i un personal segur que el desconnectava ràpid) i passar-me ben be tres setmanes del que considero vacances:

Llevar-se quan els llençols i el matalàs et fan fora
Esmorzar amb la calma tot el que no puc durant l’any: torrades amb pernil, sucs de fruita, cafè, melmelades, croissants....
Anar tranquil·lament cap a la platja i estirar-se a fer la sargantana fins que la pell et diu prou (la meva pell ho diu aviat i les hores de més sol no les aguanto)
Dinar a la terrasseta de casa amb amics, familiars o qui s’apunti.
Ronsejar a l’ombra d’una bona alzina
Aprofitar la caiguda del vespre per visitar algun poblet encantat de l’interior
Sopar tot petant la xerrada.
Banyadeta per dormir ben fresquets.

I si el sol no acompanya s’agraeix una passejada amb bici

Aix, com ho trobaré a faltar.

GANES DE PROVOCAR

2011-07-28T11:24:00.002+02:00

Després de la primera indignació, de veure les ganes de provocar del nou alcalde (no n’hi havia prou sabent que Plataforma participaria a la festa i que hi hauria protestes?) em quedo amb els comentaris que vaig sentir en el transcurs de l’acte i amb alguns fets:

Darrera el cordo policial, estant a primera fila coma participant de comparsa i mirant com els mossos es tapaven i provocaven solament amb la seva presència agraïa els comentaris dels municipals: "Avui la missa serà més curta, el capellà no té ganes de repartir més hòsties", o que parlessin amb nosaltres, ens deixessin passar (els mossos no es movien, ni per deixar passar l’Àliga que havia de saludar les autoritats).

Si hubiera venido el de Cultura los pancartistas no estarian aquí, son ganas de provocar. Tiene que venir el de cultura, que por eso estamos en fiestas. Dit d’una parella de mitjana edat, que segur que no entren dintre el grup d’ndignats ni de borratxos que cada any volen escridassar l’alcalde de torn (també n’hi ha d’aquests).

I a qui representa que hem de protegir? (un municipal a un altre, dins l’ajuntament)
A en Felip Puig
Ah, clar, és evident.
L’entonació era d’indiferència total. Els portadors esperàvem fer els nostres actes i un cordó de mossos esperava sense fer res, en fila, darrera l’ajuntament. No hi hauria cap problema quan el sr. en questió sortís. Ens estimem massa la festa, el xiulariem és evident. Però d'aquí no haguéssim passat.

Però la veritat és que la sensació va ser de mal rotllo continuo, d’haver d’explicar a un mosso que la figura va allà col·locada, que tota la vida hi ha anat i que siusplau deixeu passar. No ens deixaven sortir del cordó, no ens deixaven avançar, no deixaven col·locar l’Àliga al costat de la porta de l’església per poder saludar a les autoritats quan arribaven. Teníem una comparsa nova: el cos policial, dintre el recinte on ballen les figures.

Això se’n diu ganes de provocar.

IDEES MUSSOL

2011-07-05T14:13:00.003+02:00

Les idees de mussol són aquelles idees meravelloses que tens un dia a la feina i que no et deixen dormir en tota la nit?

El meu cap em va enviar una informació perquè simplement la pengés o en fes la difusió que més convingués. Però vaig decidir obrir el document i mirar-me’l per sobre. Només per saber de què tractava abans d’enviar. Un document sobre la gestió del canvi. Podeu pensar: una filosofada com una altra. Sí. Però m’hi vaig enganxar. És un manual per millorar els projectes i ajudar als canvis organitzatius de les empreses per adaptar-se als nous temps. Al final hi ha diferents qüestionaris per avaluar l’empresa.

I la meva idea mussol va aparèixer sense donar gaires pistes més: Podríem fer alguna cosa per l’estil. Aquesta va ser la única aportació. I porto uns dies pensant-hi: Com podem fer alguna cosa per l’estil? Qui ho ha de fer? Jo sola? Ningú de la meva empresa s’hi dedicarà i la opinió del meu cap serà: és una bona idea. I ja està. No aportarà res més. Només un tu mateixa. Però a partir d’aquí qui la porta a terme? Com es pot portar a terme? I jo, que no vull ser escaladora penso: ostres seria una nova manera d’obrir-me camí a la feina. Però no sé ni com començar. Alguna idea?

COMPROMETRE'S, SEGÜENT PAS

2011-06-21T17:24:00.000+02:00

“Comprometre's significa obrir-se al món que ens envolta. Suposa dir, en contra del determinisme històric, que hi ha alguna cosa per inventar. És el contrari del derrotisme i la resignació".

Són paraules de l’últim llibre de Stephen Hessel, de qui em vaig llegir “Indigneu-vos”. Segurament també me’l llegiré. De moment només puc dir que estic d’acord amb aquestes paraules. Sempre he pensat que si volem canviar les coses no només ens hem de queixar, hem de moure’n, mobilitzar-nos. Les acampades han servit per fer el primer pas però ara hem de canviar d’estratègia.

Ens hem de plantejar moltes coses, per començar. Les acampades ja existien quan van haver les eleccions municipals. Algun partit va patir alguna forta davallada, però no crec que a conseqüència de les acampades, i algun altre va pujar en vots. Just un dels partits que més crítiques té per les retallades. Aquí alguna cosa falla: els indignats no voten? Si hi ha tanta gent indignada com és que les eleccions van com van? No estarem d’acord amb les forces polítiques però no votar és com no actuar, almenys actualment que tenim el sistema electoral que tenim. Volem canviar les coses però no fem cap partit polític (no hi creiem), no fem cap plataforma ciutadana, no ens ajuntem i fem propostes factibles. No ho veig lògic.

Vaig sentir un indignat que deia que havia votat a les autonòmiques i que en cap moment el partit que governa actualment havia dit que faria retallades. Jo sóc molt mal pensada? O vident? Era clar que no ho diria, podia perdre vots, però algú sospitava que no les faria? És un partit que promou tot allò privat i ara ens estranya que retalli? Des de quan som tan innocents?
Crec que les acampades han d’acabar com a tal, no serveix estar dormint a la plaça sense res a proposar. S’ha de buscar una altra via o hi ha el perill de caure malament a la ciutadania que no ho entén (la imatge que es dóna quan vas a treballar a les 9 del matí i els acampats encara dormen és una mica patètica) o que els acusa d’acomodats.

Busquem una altra via.

INTENTANT DESINFLAR BOMBOLLES

2011-06-09T16:11:00.004+02:00

Uf, se m’acumula la feina. Feina de l’empresa i feina de blogaire. Si fa un mes em plantejava què fer amb el bloc ara em trobo que no paro de veure coses que vull comentar… I a la feina no tinc temps ni de descansar dos minuts. Un horror.

No recordo si vaig comentar que per fi havíem trobat pis amb l’M. I com és normal veig que anem al revés del mercat:

La compra d'habitatges a Espanya va caure un 30,4% durant el primer trimestre de l'any respecte el mateix període del 2010, fins a les 74.540 operacions, segons les dades publicades avui pel ministeri de Foment.

L'any va començar amb una forta davallada després dels increments registrats a finals del 2010 per la desaparició de la desgravació fiscal per la compra d'habitatges per a les rendes superiors a 24.000 euros.

A Catalunya les operacions van caure un 32% entre gener i març, segons informa Efe.

El que no em crec és el fet que els pisos han baixat el preu. La teoria de quan menys demanda més barat per reactivar la demanda en aquest cas no passa. Almenys a la meva ciutat. Els pocs pisos que he vist més barats era perquè realment estaven molt inflats. Han baixat preus però encara estan inflats.

I el nostre? Estava inflat. Vam negociar a la baixa i ens ha sortit bé, però ara espero trobar tots els errors de construcció possibles. Perquè és evident que el constructor encara hi vol guanyar i ha baixat preu però no el posarà al preu "de fàbrica", que segur que va ser molt menor que al preu que ens ho ven.

Però tot i així feliç. Feliç de tenir casa i feliç de veure que potser sí que la bombolla es desinfla (preferiria que petés però què hi farem)

ISLÀNDIA

2011-06-07T16:10:00.003+02:00

Islàndia, aquell país que tante si tanes vegades ens mirem i ens volem emmirallar. Tenen un nivell educatiu que ja ens agradaria a nosaltres, l'estil de vida és envejable, són molt més ecològics i miren pel benestar. Fins i tot coses negatives com pot ser el fred o els volcans atrauen. Cada quan podem veure un volcà en erupció? Cada quan podem visitar glaciars, menjar salmó sense preocupar-nos del preu?

Des que va començar el moviment 15-M, les acampades, etc. que se les ha comparat amb Egipte, Tunísia i altres revolucions àrabs. Per mi no tenen res a veure. No ens podem comparar amb ells. Els nostres règims polítics són molt diferents. Ens hem d'emmirallar també, en aquest cas, amb Islàndia. I més en dies com avui:

"Islàndia jutja l'exprimer ministre per la fallida financera"

Anteriorment van votar en referèndum si pagar la factura del rescat de la banca per la fallida financera. Va sortir una majoria aclaparadora de no.

A nosaltres ens queda molt per aprendre.

ACAMPADA BARCELONA

2011-05-27T11:05:00.002+02:00

Han carregat. Al final han carregat. Esperava no arribar a aquest extrem tot i que m’he despertat amb la veu de l’M. dient: Els mossos estan a plç Catalunya. Hem tingut la ràdio engegada fins a l’hora de marxar. I ara, des de la feina, amb el twitter obert.
No m’ho puc creure.

Us poso una foto de btv

I el link al twitter.

http://twitter.com/#!/search?q=%23acampadabcn

"Se justifica esta violencia contra esta gente que no ha lanzado ni un objeto?". Per un cop trobo que Antena3, apart de fer una bona retransmissió, s’enfronta amb la policia i denúncia les agressions. El poli a qui entrevisten no ha vist cap imatge, perquè està al seu despatx, li recomanen que miri les imatges.

La meva ciutat serà la propera?

ELS INDIGNATS

2011-05-19T12:25:00.004+02:00

Aquests dies he estat pensant que la Cris (una anònima que em va deixar un comentari al bloc) sabia què s’estava covant. Al final algú ha decidit manifestar-se. A els principals ciutats catalanes i espanyoles estan apareixent manifestants que acampen per queixar-se de la societat on vivim.
Què passarà una vegada s’acabin les eleccions? Perquè una vegada hem votat les queixes queden al calaix fins a les properes votacions. I així anem fent. Vull pensar que no es quedarà en unes protestes de res, no crec que arribin molt lluny (no es poden considerar ni molt menys com la primavera àrab), però, arribaran a canviar les coses?

He llegit l’article de Toni Soler a l’Ara i hi estic d’acord. Estic d’acord en que els partits s’intenten fer seva la protesta i alhora en “d'un moviment tan dispers difícilment en sortirà una alternativa pràctica -és a dir, que es pugui votar-. Suposant que la democràcia real continuï basant-se en sigles, urnes i paperetes.”

Falta poc per anar a votar, en el nostre cas per les municipals. I com cada cop que em criden a urnes penso: i què votaré. Tinc clar que votaré, sempre he pensat que s’ha de votar. Però què? Depenent de les eleccions voto una cosa o una altra, intentant votar allò que crec que em defensarà més però, realment algú em defensarà? Cada cop tinc més clar que no. No hi ha el vot dels indignats?

Per saber més us deixo dos links:

Cinc preguntes amb resposta sobre les protestes ciutadanes

Què passa si no votes?

SÍRIA

2011-05-11T16:09:00.002+02:00

Fa uns dies comentava amb la Sara el conflicte siri. M'havia posat a favor de l'atac de les Nacions Unides a Líbia i ara veig com amb Síria hi deu haver uns altres interessos perquè no hi fan res. Les converses amb la Sara giraven al voltant de:

Sortirieu a manifestar-vos sabent que hi ha franctiradors preparats per matar-vos?

Sortirieu al carrer a protestar sabent que els tancs us esperen?

La veritat és que sembla difícil la situació i la resposta. Jo, en principi diria que sí, sortiria igualment. M'hi jugaria la vida però què han de fer, estar de braços plegats? És molt dur dir això, saber que potser surts a demanar uns drets i que no tornaràs amb vida a casa. Segur que és una manera dissuassòria de protestes que fa que la gent es tiri enrera, però per això mateix crec que sortiria pel carrer. No se'ns pot fer callar tan fàcilment. No se'ls pot fer callar tan fàcilment.

De les Nacions Unides, del món en general, no sé què pensar. Com passa amb Gaddafi crec que hi ha d'haver una sortida. No sé quina. Però el que està clar és que el senyor Al-Assad no té cap problema per reprimir, assassinar i acabar amb la població del seu país.

Us quedarieu de braços plegats?

Inauguració

2011-05-05T15:50:00.003+02:00

Dono per inaugurada la temporada “anem a dinar al parc”. Avui ja he anat a dinar al parc de davant l’oficina, amb un llibre i un dinar, que per sort, es pot menjar fred (o a temperatura ambient).
Crec que a partir d’ara les visites seran constants.

INDIGNEU-VOS!

2011-04-17T21:02:00.002+02:00

Avui fa cinc anys (que ràpid que es diu) que vaig començar a escriure. He tingut alts i baixos, èpoques en que escrivia molt i èpoques que escrivia poc. Èpoques que he estat molt crítica (o ho he intentat) i èpoques que m'he deixat anar més.

Vaig començar a escriure perquè no em sentia identificada amb les coses que es comentàven sobre els joves. No m'hi sentia identificada. Encara ara em costa. Com comento en la descripció del qui sóc els joves ens trobem en crisis, quasi permanent. No tenim bones feines, acabem els estudis i ningú ens vol (o masses estudis per males feines o massa joves i sense experiència per altres). I el més trist és que a vegades em crec el retrat que ens fan als diaris: no ens queixem. Ho acceptem tot. Ens acomodem.

Per això el llibre de Stéphane Hessel, i el pròleg de José Luis Sampedro, m'han cridat l'atenció. Hessel, amb els seus 93 anys ens demana, ens crida que ens mobilitzem. Perquè té raó: sembla que visquem bé, sense dictdures que ens amenacin, però la realitat és que tenim un futur molt cru. I ningú es queixa.

José Luís Sampedro diu: "Tal com va cantar Raimon contra la dictadura: Digem NO. Negeu-vos. Actueu. Per començar, INDIGNEU-VOS!"

Indignem-nos!

MANAGE UP

2011-04-05T18:02:00.003+02:00

El cap de setmana va sortir un article a un dominical sobre l’art de guanyar-se al cap. El cap referit al teu superior.

L’article parlava d’una moda estesa als Estats Units de com fer la pilota al superior i així pujar esglaons. Per curiositat me’l vaig llegir, pensant que com sempre jo en canvi de pujar baixaria esglaons. Això de fer la pilota al meu superior no ho porto molt bé. O això creia fins que vaig llegir l’article.
En l’explicació general de què era el manage up hi vaig veure el piloteig pur i dur, de com camelar-te al cap i saber-te moure entre superiors, persones influents, etc. Allò que sempre he odiat tant d’algunes persones (entre altres un company de feina) que és tan polític que sap ser allà on hi ha el poder.
Però després de l’explicació inicial fan un resum dels cinc passos bàsics:
1) Fer-se veure.
2) Tenir clares les prioritats del teu cap.
3) Adaptar-se al seu estil de treball.
4) Veure més enllà de la teva feina.
5) Ser conegut per les solucions, no pels problemes.

Aquí ja vaig tenir alguns problemes. Jo, que em considero l’antítesi del meu company de feina, faig algunes d’aquestes coses:
1) Començo a reivindicar les meves feines. Treballo molt i només falta que algú es pengi les medalles. No sortiré a ple balcó a proclamar-ho, però com a mínim sortir als crèdits.
2 i 3) Em fixo en la manera de treballar del meu cap, començo a saber què li agrada i què no i per evitar repetició de feines o males cares, sí, m’adapto a ell.
4) Sempre he estat curiosa, no m’agrada tancar-me portes i a més crec que és important conèixer el teu voltant. Si el meu cap parla d’un article que ha llegit i ho troba interessant, no l’aniré a buscar de seguida pe`ro intentaré saber de què parla. Simplement per no sentir-me desplaçada i entendre les converses. I a més contant que el món dels advocats no és el meu.
5) Ostres! És que la veig tant evident! Si ets la típica persona que només es queixa què vols que s’esperi de tu?

Així que estic fent punts per escalar?

LÍBIA

2011-03-21T13:06:00.003+01:00

Fa ja vuit anys (com passa el temps!) que em vaig manifestar pels carrers de Barcelona en contra de la invasió i guerra a l’Iraq. Vaig donar suport a la plataforma Aturem la guerra i i tinc el pòster penjat a una paret del meu minúscul pis. Ahir la plataforma Aturem la guerra es va manifestar de nou pels carrers de Barcelona. Jo no hi era. Aquesta vegada no tenien el meu suport. Es manifestaven en contra de la resolució de Nacions Unides per l’atac aeri a Líbia. Estic en contra de les guerres però...

Ells diuen que hi ha altres sortides, més diplomàtiques i que no signifiquen bombardejar el país. Segur que hi són? Segur que hi pot haver una sortida diplomàtica amb Gaddafi? Recordo que en una de les seves declaracions va dir que faria com Franco amb Madrid: aniria casa per casa. Si Gaddafi guanya la batalla la repressió serà molt dura, molt més del que està sent la guerra. Hi veieu una sortida diplomàtica? Jo no.

Just quan s’estava negociant com seria l’atac de les Nacions Unides a Líbia Gaddafi va declarar un alto al foc. Semblaven bones paraules per intentar evitar la resolució, però quin va ser el verdader resultat? Es va bombardejar Bengasi, la ciutat rebel.

La resposta de Gaddafi a les protestes dels seus ciutadans per demanar millores socials ha estat atacar-los i bombardejar-los. Segur que es pot arreglar via la paraula?

Aquesta vegada no he anat a la manifestació.

Aquesta vegada el meu suport a estat cap a una altra direcció.

Esperant que les coses millorin a Líbia.

BUSCANT UNA HIPOTECA

2011-03-08T17:22:00.001+01:00

Tot i que diuen que estem en crisi, que es venen menys pisos que abans, que és difícil... nosaltres hem decidit donar el pas. Ja l’hem vist. Ja ho hem decidit. Bé, només creuar la porta ho vam decidir. M’havien avisat: quan vegis el teu pis ho notaràs. I és cert. Al entrar per la porta vam tenir aquella estranya sensació que et diu: sí, aquí hi viuries.
Posats a mirar potser diríeu això de molts pisos i moltes cases, però siguem realistes: amb els diners a la mà, o la possible hipoteca, dels pisos als que aspireu viure segur que més de la meitat dieu: no, no és el que busco. No sempre és qüestió que la casa estigui completament nova (jo diria que sí a un pis per reformar si realment el cor em fes el bot que em va fer amb el meu pis.)
I amb aquestes estem ara, de visita en visita a bancs i caixes. Negociant quina hipoteca podem demanar i sobretot negociant si ens la volen donar. No és culpa de la crisis que no es venguin pisos, és culpa que les caixes demanen cinquanta coses abans de dir que sí a una hipoteca, i a més tot són entrebancs. A una esperem resposta des de fa dues setmanes, a l’altra sembla que els hi molesti i tot són desavantatges (com diuen ells, perquè només fan que repetir els tipus d’interès tant alt que tenen, etc.) i a totes ens demanen que tinguem feina segura pels propers 20 anys.
Evidentment el tema feina no es pot assegurar. Sempre poden passar coses, però els dos estem indefinits, l’M. té un bon sou (és advocat!) i jo no em puc queixar (queixar-me ho puc fer sempre, però em conformo ara mateix) i ens coneixem: no demanarem una hipoteca per sobre de les nostres possibilitats, volem viure, no sobreviure.

I així estem, esperant una trucada per dir el “sí, volem”.

NEWSLETTER I LA FEINA BEN FETA

2011-02-17T19:14:00.001+01:00

Diuen que la feina ben feta té futur. La veritat és que no sé si es tracta de feina ben feta o mal feta però espero que tingui futur igual.

Avui he fet el meu primer enviament massiu de correus (ho sento per tots els nostres clients, a partir d’ara els bombardejaré a newsletters). Fa unes setmanes va sorgir la idea de crear una agenda d’actes i cursos que s’organitzen des de l’empresa, perquè cadascú en el seu àmbit en fa difusió, però no com a un tema sistemàtic de l’empresa. Després de mirar diferents models de correus que m’arriben de cursos vaig fer un mix i el vaig plantejar al meu cap. Li va agradar. Evidentment em va fer canvis (no seria ell si no en fes) i el vam ensenyar als altres treballadors, per aportar noves idees. Ahir, amb les idees incorporades vam votar pel model definitiu. I avui he fet l’enviament.

De moment ja he rebut felicitacions. La més important la d’una empresa que ens felicita per la feina ben feta i lo senzill que és en un cop d’ull tenir una idea de tot allò que fem “i convida a participar-hi”. Sense contar que és una carta personalitzada cap a la meva persona.

Sí, m’ha pujat l’ego. Però crec que de tan en tan un bany d’ego és bo. I més quan creus que necessitem ser una mica pro-actius amb els clients.

PD: Potser d’aquí poc maleiré aquest newletter. Mentre escrivia aquest post he rebut ja tres correus de gent demanant informació més extensa, descomptes especials, etc. Aix!

CURSES DE BON MATÍ

2011-02-11T10:22:00.000+01:00

Com alguns sabeu des que els Reis van ser tan generosos amb mi que vaig amb bici a la feina. És una passejada de bon matí que ajuda a despertar-se i a la tarda, amb el vent, ajuda a treure el mal de cap d’un dia dur. Considero que no sóc una boja del volant (fins i tot una vegada el meu cap em va veure i em va dir “t’ho agafes en calma, eh...”) i vaig pel meu carril (hi ha troços de carril bici) o pel carrer. Només pujo a la vorera en troços, del passeig marítim, que la sorra és tanta que costa pedalejar. I si hi ha gent vaig molt lenta, perquè no m’acusin de res. Tot i així hi ha gent que es queixa. Jo no em queixo dels que passegen el gos pel carril bici!
Avui, de camí a la feina, he trobat un noi que també anava en bici. Com que ha estat en un creuament l’he deixat passar. I he pensat: segur que ell corre més. No gaire més, jo amb el meu pas de passeig he anat fent mantenint la distància, fins i tot en un moment m’hi ha posat al costat i quasi l’he adelantat, però per evitar entrar a una rotonda que odio especialment m’he decantat per pujar a la vorera. Llavors una fletxa m’ha adelantat i ha pujat també a la vorera, ha passat els dos semàfors en vermell i ha arribat a l’oficina. En tota aquesta estona jo encara estava parada esperant el semàfor. Potser sí que no passaven cotxes, però no era necessari.
Em sap greu però jo els matins no estic per competicions. Benvolgut guanyador: Si vols arribar abans que jo no cal que arrisquis la teva vida, només m’ho has de dir, jo afluixaré el pas.

Per cert: Aquesta setmana he comprovat que la gent no es pren gaire en sèrio la premsa del cor: Que de la foto entre el futbolista i la cantant el que tingui més èxit sigui l’amic ha de significar alguna cosa.

LA BONA VIDA

2011-01-26T11:14:00.000+01:00

He canviat de dia d’anar al gimnàs. Ara hi vaig els dilluns perquè així em planifico la setmana diferent. No sé si ha estat un bon canvi. A l’hora que hi anava no em trobava gaire gent (canviar dinar per piscina no ho fa tothom, i això comporta dinar tard). Però es veu que els dilluns la gent es deu fer els propòsits de nou any, o de nova setmana. La piscina estava relativament plena i sobrava només dos carrils per poder nedar. Pel meu gust estava molt plena, clar sempre som dos o tres as aquella hora. L’M. em va comentar que a l’hora que hi va ell ha de compartir carril amb algú. Em podeu dir asocial però jo no entraria a l’aigua.

Aquest no és l’únic canvi que estic intentant implementar a la meva rutina setmanal. Ara, a la nevera de casa hi penja una pissarra amb els menús de cada dia. I sí, cada vespre, abans d’anar a dormir, em poso a la cuina i em faig el dinar de l’endemà. Apart, des de fa unes setmanes la meva nevera fa goig, plena de menjar gràcies a la compra setmanal al mercat i a les visites a les petites botigues de menjar, on puc triar els millors formatges, iogurts, etc. Potser la meva economia se’n ressentirà d’aquí poc però m’estic convertint en una gourmet (barata, sense passar-nos) i he decidit que és important menjar bé.

Ara només falta provar la bici, que finalment em van portar els reis (CUINETES), perquè el fred suec ja ens acompanya. I perdoneu-me, però és hivern i ha de fer fred. Sempre queixant-nos.

RETORN O FUGIDA?

2011-01-12T17:34:00.001+01:00

Hi ha dies que tal com entres a l’oficina vols marxar corrents. I no em refereixo a que la tornada de vacances hagi estat tant dura, sinó que veure que tens noséquants correus sense llegir i notes sobre la taula de feines pendents t’amarguen.
Vaig començar les vacances més o menys il•lusionada. Tenia en ment un nou projecte per la feina arran d’un comentari del meu cap: a vegades penso que em provoca, fa petits desafiaments indirectament per a veure si algú reacciona. I jo que sóc inquieta de mena m’hi llenço de cap. A vegades m’estavello, a vegades sembla que a pocs centímetres del terra freno i remunto fins posar-me dreta. I aquest desafiament era d’aquests últims: me l’havia agafat amb ganes. Així vaig marxar de vacances. Un projecte nou i un pendent amb el que disfruto però que em dóna la sensació que no avança.
Avui no ha estat una estavellada sinó una bufetada. El projecte en sí no s’estavellarà perquè és sòlid i segur, però jo? Les raons perquè no avancen són diverses i ara no hi entraré però avui havíem de tancar una de les parts, una important. Entre notes, correus, posar-me al dia, etc. hi he dedicat poca estona. I m’ho han retret. Avui ja no hem avançat. El que m’ha sabut greu és que avui he estat jo qui no he deixat avançar però ahir era un altre, i un per l’altre projecte parat. Però la bufa ha estat per mi.

Espero que això no malmeti el bon rotllo i demà, des d’una altra perspectiva, en puguem parlar i avançar. Però hi hem de treballar tots junts. Clar que ser la que té menys poder i menys veu a l’empresa no m’ajudarà a posar aquest darrer punt (centrar-nos a treballar junts) sobre la taula.

NAPS O COLS?

2010-12-15T14:01:00.002+01:00

Estic en aquell punt que no sé vull exactament.... parlo de tema feina. Fa un temps, quan vaig entrar a treballar on sóc ara, em van oferir portar un projecte. Era la primera vegada i la veritat és que em van agafar amb una mà davant i l’altre darrera. Ho vaig arribar a passar malament, ja que el projecte en sí tampoc és una cosa fàcil: descoordinació, socis que volen treure’n el màxim profit i amb algun tema tenim certs problemes. Masses baralles internes, intentar quedar bé cada cop que ens feien una avaluació i superar la prova amb un “vigileu la propera vegada, que no us aprovarem el finançament...” Al cap de poc temps va entrar a treballar una persona a l’empresa que la van destinar a ajudar-me amb el projecte, ja que ella en sabia més (n’havia fet d’altres.) Tot i que la seva manera de treballar no m’agrada, la veritat és que l’he deixat fer. A vegades crec que la lia una mica però la nostra part de projecte va endavant. Avui m’ha comentat que potser deixa la feina. Ho està valorant.

I si ho deixa jo em trobo en la situació: i el projecte? No s’acaba fins d’aquí a un any, qui ho seguirà? EL més lògic és que ho hagués de seguir jo, però també és lògic que ho segueixi la persona que tenim a l’empresa encarregada dels projectes (llavors, per què me’l van encarregar a mi? Un vot de confiança?).

I em trobo en la situació de dir:
Ok, que li donin a l’altra persona, un problema menys (haig d’acceptar que odio una mica el projecte)
Però alhora dic: Què collons, és el meu projecte! Necessitaré ajuda però en vull aprendre!

El que veig evident és que no em tornaran a donar cap projecte d’aquest estil.... és el meu primer i últim projecte. No vull problemes i per això l’abandonaria, no sé si el sabré defensar. Però alhora és donar-me per vençuda.
No sé què fer...

Enero en la playa

2010-11-25T10:11:00.004+01:00

La primera canó que vaig sentir d’ells va ser Mar el poder del mar en un anunci que no em va agradar però que la cançó em tenia fascinada.... Els vaig veure en u concert benèfic a la tele i em vaig dir que havia d’anar a veure’ls en directe un dia. Després de 2 anys hi he anat.

L’M. i uns amics van quedar per anar al concert el divendres a la nit. Jo m’hi vaig apuntar. Una oportunitat com aquesta no la podia deixar escapar. Si no fos per la mala cara de l’M. al primer moment: “Sortia de festa amb els meus amics” em va dir. Cap problema, tu hi vas amb els teus amics i jo hi vaig amb els meus o sola. No tinc problemes per anar a un concert sola. Alfinal vaig anar amb els seus amics, tot i que un cop dintre de la sala els vaig veure poc, vaig estar escoltant, cantant i mirant el concert sense donar importància als amics de l’M. Llàstima que n’hi havia un que només feia que dir: “Han de tocar Enero en la playa”, “ara sonarà Enero”, “no hi ha concert on no toquin Enero”... Ostres! La cançó m’agrada, potser passarà fins i tot per davant de Mar el poder del mar, però una mica més i em giro i li dic: OK! Ja ho sabem!

Tot i així el concert molt bé, vaig disfrutar de la veu suau de l’Helena i de la hiperactivitat de l’Oscar i em vaig prometre que no han de passar dos anys per tornar-los a veure.

Ni-Ni's i les estadístiques

2010-11-09T15:43:00.002+01:00

Gràcies a en Montilla els ni-ni’s tornen a estar a la boca de la gent. No entraré en el debat electoral de l’ús que en fa el PSC dels ni-ni’s, ni de què em va semblar aquell nefast programa de la Sexta. Però no cal veure la Sexta per veure ni-ni’s de manual. A altres programes (Hermano Mayor i d’aquest estil o passant per Grans Hermanos i els seus fills) també n’hi ha. Hi ha molts ni-ni’s de manual.

Però també hi ha els ni-ni’s que no formen part d’aquest grup. Com sempre, engrossen les enquestes però la seva situació personal és molt diferent. Sempre m’he queixat de les enquestes i dels estereotips: Es parla dels treintaanyeros que no troben feina, o tenen feines precàries i títols universitaris sense dir que també hi ha els veinteanyeros, els nascuts a la dècada dels 80, que ens trobem en la mateixa situació. No som fruit del baby-boom ni fills d’una generació que va lluitar... no som d’enlloc i ningú ens reivindica.

La Sara, després d’uns mesos d’estira i arronsa, a partir d’avui passa a ser una ni-ni més. Ni estudia ni treballa. Però, amb una carrera universitària sota el braç, anys treballant per un sou mínim i acceptant tot el que ha acceptat, es pot considerar ni-ni? Jo crec que no.

CUINETES

2010-11-05T12:26:00.001+01:00

Moltes vegades, mentre em canvio en el gimnàs, veig les altres noies/dones que venen a aquella hora. Hi ha de tot, les típiques marujes o dones de casa (molt simpàtiques, almenys sempre que parlo amb elles), les que són més o menys com jo, i les típiques que tenen un cos que jam’agradariaami. Per sort avui he sortit positiva: no tinc el seu cos però tampoc vesteixo igual de cutre que elles. No sé, avui he enganxat les dels modelets raros...

Però això sí, porto uns dies que surto amb el cap clar i amb ganes de fer coses. Deu ser el que aporta anar al gimnàs. M’estic tornant “casera”: tinc ganes de fer cuinetes, quan mai ha estat lo meu, el problema és que tinc ganes de fer pastissos, pastes de té, magdalenes, etc. i no es tracta de guanyar pes ara! També tinc ganes de fer manualitats, d’aprendre a cosir, de decorar de nou el pis, etc. I tinc ganes de fer renovació. Ha arribat la tardor al Corte Inglés però no al meu vestuari. I no crec que hi arribi. No vull aquesta renovació. Tinc ganes d’abandonar la moto de l’Ona. Li agraeixo profundament que em porti a treballar cada dia, li agraeixo compartir aquell moment de fred i vent, però tinc ganes d’anar amb bici, la bici que tinc vista i que encara no m’he comprat (potser per Reis?) i amb els meus walkmans (sigui MP3 o iPod per mi continuen dient-se walkmans...), el cistellet (versió moderna), les alforges, etc., de netejar per dins i per fora el cotxe dels meus pares (que utilitzo cada vegada més jo i menys ells) i que no sembli l’andròmina que és sinó una relíquia ben cuidada, de menjar els meus tapers amb menjar casolà bo, no les restes del dia abans, els fregits que he trobat al super o la repetició de cada setmana. De ser creativa.

I no sé per quina raó, quan penso en aquesta renovació m’imagino Suècia. No hi he estat mai,potser és la imatge que ens venen, però jo em convertiria en una sueca més. Podria protagonitzar un anunci Ikea.

BANYS TERMALS I PEDRES CALENTES

2010-10-26T13:51:00.003+02:00

Avui semblarà que sigui columnista d’una revista d’aquestes de moda i bellesa, fent propaganda de l’spa on vaig anar dissabte. Sí, aquest dissabte passat me’n vaig anar a fer una sessió de banys i massatges relaxants... Era un regal i s’havia d’aprofitar.

Vaig aprofitar el dia, començant per una visita al poble on hi ha el balneari on vaig anar. Hi ha pobles amb categoria. Aquesta era alta, amb les seves casetes modernistes, els seus passejos peatonals i el centre del balneari, enmig del poble però integrat a ell, amb uns jardins ideals per desconnectar unes hores de la feina. A dintre m’esperava una hora de banys termals, raig d‘aigua a l’esquena i a les cames, etc. que em van servir per intentar treure’m aquelles contractures que em començo a notar i alhora intentar, sense èxit, desconnectar de la feina. Després em va tocar una sessió de massatges amb pedres calentes. Per fi vaig desconnectar una mica, els 5 minuts que em vaig adormir. Perquè o vas molt conscienciat o no et relaxes gaire, ja que penses: ara el jacuzzi es queda buit, és la meva oportunitat, o ara corro cap al raig d’aigua freda, que se’m colaran (és el problema de no tenir un passe VIP i anar-hi amb la resta de mortals). I a les pedres calentes el pensament recurrent és: ostres com cremen, però no podeu tenir més cuidado? Els primers cinc segons. Després hi ha un moment que el teu cos no pot més i t’adorms. Llavors deu ser quan realment estàs relaxat i veus que ha funcionat el tractament. També ho notes quan la resta de dia no serveixes per res, quan estàs tot el dia en un núvol alhora que un cansament feixuc et cau al damunt. Crec que necessitava tot un cap de setmana de relax!

Com que vaig passar una hora llarga a l’aigua quan en vaig sortir em vaig tancar una hora més als vestidors. Ho havia d’aprofitar i havia portat tot el meu arsenal de cremes, la meitat regalades en promocions, que tenia a casa. Vaig aprofitar embatumar-me el cos, fer-me massatges de cara manuals, provar l’últim pentinat de moda o maquillar-me una mica per veure si m’afavoria... Podia sortir del vestuari apunt per una sessió de revista, amb fotografies i crítica apunt.

Pel tema feina encara hi vaig estar donant unes quantes voltes més. Potser seguiré el consell del meu cap i m’introduiré al món del twitter corporatiu. M’ho puc agafar com una nova feina i un nou aprenentatge.

SUANT LA CANSALADA

2010-10-13T16:52:00.001+02:00

Encara que avui sembli un dilluns he fet el que tocava i he anat al gimnàs, com cada dimecres. Últimament no sé on tinc el cap, per sort avui volia fer piscina, que feina com uns 20 anys que no en feia (des dels cursos escolars, la veritat és que la piscina no m’agrada gaire com a forma d’entrenament): M’he deixat les xancletes. No podia anar a la sala de màquines (que no vol dir que les utilitzi, perquè només m’acosto a la bicicleta i al rem, em dedico a fer estiraments i pilates en un racó...) perquè no portava les bambes, ni la roba interior adequada. Així que descalça i desitjant que ningú em renyés m’he dirigit a la piscina. La qüestió no era fer una competició de quantes piscines podia fer, ja que m’ho he agafat amb una certa calma i apart, no disposo de molt de temps. Els meus entrenaments s’han convertit en fer el màxim de profit en el mínim temps possible. Sóc una experta de quins exercicis duren poc i es poden fer.

Jo no vaig al gimnàs per veure com plou mentre jo estic a la piscina relaxant-me, o per provar totes les màquines possibles, o per suar al ritme d’una classe frenètica. És el que té voler tenir vida social, vida de parella, vida per una mateixa, vida laboral, etc. D’on trec el temps? Això em pregunto moltes vegades. Al gimnàs m’obligo a anar-hi una vegada a la setmana, i si puc dos, durant l’hora de dinar. Però es fa el que pot: entre anar al gimnàs, vestir-se, entrenar, dutxar-se, tornar a la feina i dinar només tinc 1:30h. Sort que sóc de les que es dutxa ràpid.

Això sí, surto amb el cap ple d’idees i de renovacions que vull fer. Però això serà tema d’un altre post.

ENTOMA AQUESTA!

2010-10-08T13:53:00.000+02:00

El meu despertador és ràdio. Em desperto els matins amb les notícies o amb les recomanacions de webs, vídeos etc del programa de ràdio que escolto. Moltes vegades em quedo 5 minuts fent el mandra al llit, esperant sentir el temps per decidir què posar-me. Llavors sento notícies que a vegades penso que somio. Perquè no les torno a sentir més, ningú en parla, com si no existissin.

La notícia que vaig sentir ahir va ser que el preu de la vivenda a l’Estat Espanyol està sobrevalorat un 17% per sobre de la mitjana europea. La bombolla no ha esclatat, sembla. M’ho crec. Ens estem començant a acostumar que un pis de 85 m2 amb balcó val 300.000 euros. I ens ho diuen i ens quedem tan amples. És el que valen, ens creiem.

A França, a una ciutat estil de la meva, per una mica més tenen casa amb jardí i 5 habitacions. Agafa aquesta! I jo morint-me d’enveja quan ho veig.

Avui m’he despertat amb l’anunci de una fira immobiliària que faran a Barcelona. S’assembla molt a un anunci d’unes fiques del costat de casa que intenten vendre a preus excessivament alts. Es basen en que la hipoteca no es podrà desgravar a partir de desembre i que ara és el moment de comprar, per aprofitar les avantatges que s’ofereixen. Les finques veïnes també anunciaven que comprar abans de juliol sortia a compte perquè l’IVA també pujava.

Jo, mentrestant, m’abrallo perquè no em pugin el lloguer, espero que la bombolla no es desinfli, que peti directament!

PICARDIA

2010-09-17T14:50:00.001+02:00

Després de noséquants dies ja reincorporada a la feina i mirant per la finestra penso: si estava millor a França, que no plovia i feia bon temps.

Perquè sí, una cosa és certa, ens va fer bon temps. Ens van avisar de risc de pluja a les tardes però vam gaudir de sol i no excessiva calor (encara que a tot arreu trobàvem cartells de com actuar en cas de cop de calor... si venen aquí a l’estiu no sé què els hi agafarà!)
Els dies van ser allò que esperava, o millor i tot. Relax. Relax i relax. Compartíem autocaravana entre quatre (dues parelles), ens turnàvem a l’hora de conduir i fèiem quilòmetres segons les ganes. Matí platja o passejada al nostre aire, tarda visita turística. Vespre cerveseta a una terrassa. No m’acostumaré als horaris francesos, dinen massa aviat, sopen encara més aviat i a la nit una té gana i re-sopa, però ens permetien poder gaudir de passejades vespertines-nocturnes.

Els amics de l’M. són grans amants de la literatura, sobretot francesa i a més estan fent noséquin projecte sobre visites turístiques en llocs emblemàtics literaris. Així que vam fer molta cultura francesa. Vam visitar la casa de Julio Verne a Amiens... mentre els nostres amics llegien fragments de llibres, feien fotos o anotaven coses a una llibreta que va tornar a París plena d’idees noves per portar a la pràctica.

Llàstima que jo vaig tornar amb la meva llibreta buida, sense noves idees cara a la feina o al temps lliure, quan em busco les activitats que em fan oblidar que la feina no és lo meu.

No, Picardia no és la França més turística però val molt la pena de passejar pels seus pobles.

LA MERDA SE'NS MENJA

2010-08-27T13:20:00.001+02:00

I de cop, s’obre la porta de casa i apareix l’M. cantant:

Jo estava asseguda al sofà, llegint una revista i passant l’estiu com podia. Me’l vaig mirar amb cara “i a tu què et passa avui?” Però vaig deixar que acabés de cantar sense dir res. No sé quanta estona va estar al passadís agafant valor i si el tallava a la meitat segur que no continuaria...

Quan va acabar em va donar un sobre: Dos bitllets d’avió a París! Però París només era la “parada i fonda”, parada a recollir us amics seus que viuen allà i que han llogat una caravana per quatre. Marxem a la Picardia francesa!

Això si que no m’ho esperava, ho portava molt amagat l'M., fins al punt que havíem decidit anar sobre la marxa, no fer plans i passar les vacances a casa o a casa d’algun amic, de festa major en festa major, d’excursió i senderisme a platgeta. El que ens vingués de gust al matí quan ens llevéssim o la nit abans d’anar a dormir. Ara faríem això però a França.

GLÒRIA A LES DIABLESSES!

2010-07-30T10:21:00.001+02:00

Ahir es van acabar les festes al poble. Van acabar d’aquella manera, ja que un ruixat d’estiu intens i llarg no ens va deixar fer la cercavila de rigor.
Però aquestes festes han estat especials per un altre tema. Sóc diablessa. Formo part d’una de les poques colles a Catalunya formada únicament per noies (excepte els músics, on hi ha varietat). I molt orgullosa. En aquests casos m’és igual la igualtat de sexes i totes les teories que puguin sortir, ja que ens ha costat molt estar on estem i vam aparèixer per una necessitat de falta de dones en el “món del foc”.
I finalment, anar fent, anar cremant, hem arribat als 25 anys. I durant totes les festes ho hem celebrat, en la intimitat de la colla, amb actes per la ciutat o amb les altres colles de la ciutat. Després de tot només puc estar agraïda a la feina d’aquests mesos, contenta amb el resultat i emocionada amb les botigues que ens han fet algun obsequi (galetes de te i barres de pa especials per nosaltres, decoració als aparadors...) però sobretot m’he posat “tonta” en dos moments: Al final del correfoc, quan mirant l’espetec final una colla de diables (Les Corts?) que havíem convidat al correfoc se’ns van posar a cantar “per molts anys” per sorpresa. I ahir, quan vam convidar a totes les colles a fer un vermut i una copa de cava. Per problemes logístics els geganters (tan especials ells) van tardar molt a venir, tant que quasi les altres colles ja havien marxat. Però van venir tota la representació de geganters, ens van fer un discurset, un brindis i ens van regalar els rams de flors de les gegantes, que sempre regalen a algú especial. Com que tenim dos veteranes van ser elles qui es van quedar els dos rams.
Sí, la festa es va acabar de cop, per culpa del temps, però tot i així estic contenta de la colla i de la gent que ens ha donat suport. I tot i que normalment amago d’on sóc:
Glòria a les Santes!

AVÍS PER NAVEGANTS

2010-07-20T08:28:00.003+02:00

Torno a agafar el tren cap al sud. Això significa que aquest post el veureu quan ja hagi tornat. El dissabte tenim celebració familiar i em toca passar 2 hores de tren de baixada i dos de pujada. Sort que m'he agafat un bon llibre. Fins i tot he pensat d'endur-me una nina que estic cosint i anar fent al tren. Però portar el kit de cosir era massa complicat.

El tren va tan ple que el conductor, abans d'arrencar, ha anunciat tres vegades, també en anglès, que era directe fins a Sant Vicenç de Calders i que no tenia parada a l'aeroport. Del meu vagó no ha baixat ningú. Tan famós és l'aeroport de Reus, perquè hi havia famílies amb maletes molt grans i la majoria semblaven estrangers...

Al cap de poc ha arribat un grup reduït de nois que fugien del revisor. Els hi ha costat una mica entendre que estan a la cua del treni que no podien fugir més. Però això ha alertat a un altre grup que tampoc porta bitllet. El segon grup baixa a Montblanc i tenen l'esperança que el revisor no els vegi. Molta fe han de tenir, amb dos hores llargues és evident que el revisor pot anar de punta a punta del tren. Fins i tot han pensat en amagra-se als lavabos. Sí, com que hi caben tantes persones...

Llàstima que el primer grup ha decidit tornar allà on estava al principi encara que passés per davant del revisor, tenia ganes de veure la seva reacció al trobar-lo.

Per cert, avís per navegants: He mirat de reüll el diari esportiu de l'home del meu costat. L'Edurne Pasabán es mereix molt més el Príncep d'Asturias que "la roja". Comento per si de cas.

EL CAP DE SETMANA...

2010-07-11T19:21:00.002+02:00

comença el dijous. Així podria definir el meu cap de setmana. Dijous al vespre vaig anar al Poble Espanyol, a escoltar una mica de música. Els Amics de les Arts i els Pets feien un concert conjunt. Conjunt per mi és quan apart de tocar un grup darrera l’altre es fan aportacions entre ells. I axò van fer. En Lluís va sortir a cantar Reikiavik i després els Amics van cantar Agost. Jo tenia clar que us faria disfrutar d’una cançó d’ells i una de la que haguéssin cantyat junts, ho tenia clar des del pricnipi del concert. Però va i em toquen la més trista de els Amics (si la poso creureu que tinc problemes amb l’M.) i la que ja he posat d’els Pets…. Com que l’endemà em vaig passar el dia cantant una altra, és la que us poso.
Divendres va passar com va poder. Amb son.
Dissabte. Què dir de dissabte apart del mal de peus que tenia al vespre, la suada que vaig fer al tren i lo feliç que em vaig sentir de veure tanta i tanta gent a Passeig de Gràcia. Quasi no vaig avançar, no vaig arribar a Tetuan a l’hora de cantar Els segadors. Bé, no hi vaig arribar mai… Però allà estava. Allà havia d’estar!
I avui passaria la ressaca estirada al sofà mirant futbol (és un dir, quan només fas que xerrar i riure i quasi no mires la pantalla) amb els amics i una cervesa a la mà però això si jugués el Barça. Hi ha qui em contestarà que quasi juga el barça, ja m’ho han dit a la feina… però només per no sortir al diari amb el titular: “1 milió vol la independència però 4 milions miren la final” no la miraré. Em nego que m’amarguin el diumenge utilitzant-lo políticament.

SOM UNA NACIÓ!

2010-06-30T09:18:00.001+02:00

nació : 1 f. [LC] [PO] [DR] Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.

Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans

EL MEU CAP ÉS A SOTA TERRA

2010-06-15T13:02:00.000+02:00

Ahir vaig tenir el problema típic i tòpic meu de mirar depèn quins programes a la televisió. Vaig veure per primer cop el programa de TV3 Sota terra. L’Eudald Carbonell no m’agrada però el tema m’interessava. El programa no em va acabar de convèncer, les recreacions històriques les trobo cutres en general, em sobren. Però va fer la funció que jo no volia que fes. Porto tot el dia pensant-hi.

Sempre he pensat que un historiador o un arqueòleg no és la imatge que donen per la televisió. Segur que tampoc ho és un forense si ho comparem amb CSI. Un historiador no sempre està xafardejant documentació i trobant grans enigmes. Pot ser que no trobi res, pot ser que remeni coses que ja s’han investigat, etc. Però tot i així vaig pensar: per què ells sí i jo no? Per què ells poden aportar llum a preguntes potser insignificants per a molts i jo no he sabut treure profit de la meva carrera, de les meves carreres?

De tan en tan em passen aquestes coses, el cap em comença a donar voltes sobre el què m’agradaria fer i no sé ni com començar. I per arreglar-ho TV3 em passa aquest programa per la cara.

Per cert, jo em decantaria cap al paper que fa en Joan Eusebi Garcia Biosca

LLENÇAR L'AGENDA

2010-05-11T18:09:00.001+02:00

Fred, fred, fred i més fred. Molt de fred. Això és el que vaig sentir ahir al sortir de treballar i baixar amb l’Ona cap a casa. Anàvem amb moto i tot i que ella em tapava del vent encara podia notar el fred. Ella no volia ni córrer per no notar-lo tant.
La moto és un problema quan no tens un altre transport per anar a treballar i en canvi de fer un sol radiant com va semblar que començava a fer fa uns dies, comença a ploure. I no para. Encara que el sol avui acompanya, però no la calor.
Haig d’acceptar que el temps s’ajusta a la perfecció a les meves setmanes. Dalts i baixos. Amb moltes ganes de fer coses però apàtica a la feina (encara que estic avançant temes més ràpidament del què creia). Els dies se’m fan llargs per depèn quines coses però curts per poder fer tot el què vull i tinc planejat.
Hauré de llençar l’agenda.

SANT JORDI

2010-04-25T09:54:00.002+02:00

Uf... amb unes dies de retard i encara amb la ressaca de Sant Jordi a sobre, aprofito uns minuts que l'M. encara dorm per fer-vos una recomanació de Sant Jordi...
Ara només espero tnir uns minuts per poder començar a llegir la pila de llibres que se m'acomulen a la tauleta (entre els que ja tenia, els que m'han regalat (l'M. el meus pares i com és tradicional l'Ona, la Sara i en Sam conjuntament) i els que he regalat, que també vull llegir i els que m'he comprat perquè aquest any n'he vist molts... tinc feina per dies!

Bon Sant Jordi!

PLOF?

2010-04-21T12:28:00.000+02:00

Esternut. Plof. L’orella fa un soroll estrany seguit d’un dolor agut, fort. Ai! Però somric, el dolor dura uns segons i em dóna la impressió que amb dos o tres esternuts més s’acabarà el tap.
Esternut. Plof. Ai.
Mocar-me. Plof. Ai.
Tinc visita al mege i vaig contenta. Sembla ser que l’orella millora. Però res més lluny de la realitat. El metge m’explica que els meravellosos plof que jo sentia eren "trencaments petits del timpà" per deixar sortir aire i els Ai era la cura, com cicatritzaven. No m’haig de preocupar però la meva orella segueix tapada. Potser durant dues setmanes haig d’estar així.
I jo que estava contenta de sentir els Plof. Quan sentiré algo acompanyat de plof que em faci tornar a la vida normal? DE moment el que puc fer és anar a treballar, ja estic millor i puc fer vida normal Millor, començava a estar cansada d’anar del sofà al llit i del llit a la cuina. I sort de la TDT, que hi ha més canals per poder fer zapping i tenia una distracció, perquè mirar un programa sencer de la tele és quasi impossible. Si almenys fessin coses bones!

OTITIS

2010-04-14T11:41:00.004+02:00

El meu cos necessitava més vacances. Així ho ha decidit. No en va tenir prou en els 4 dies de Setmana Santa que ha decidit, una setmana més tard agafar-se uns dies més de vacances. No és que hi estigui en contra, sinó fos perquè m'arrossego per casa com una ànima en pena.
La veritat és que per fer-ho bé, el meu cos va decidir començar les vacances en un cap de setmana. El meu cervell no el va obeïr i tant dissabte com dimenge (qui no ho faria, amb el sol que feia!) vaig sortir al carrer, vaig fer vermuts a bars a l'aire lliure, etc. tot i que a les 7 de la tarda ja tenia ganes d'anar al llit. Però vaig aguantar estoicament.
Dilluns ja vaig caure. Al llevar-me, amb intenció d'anar a treballar, no em va quedar altre solució que trucar a la feina. No tenia forces. Vaig arribar com vaig poder al metge. No hi sentia d'una orella.
I ara desitjo sentir plof! i que una orella respongui, abans que es tapi l'altra, que va pel camí... Potser si només tingués un encostipat fort estaria millor, però això de no tenir orella em fa perdre la direccionalitat de les coses...

PASSEJANT, SOPANT..., CONEIXENT?

2010-03-26T10:33:00.001+01:00

Els ciclistes que t’adelanten, la noia que surt de l’escola amb la seva filla, els dos japonesos que fan un pica-pica asseguts a un banc, l’home que escolta òpera a un volum alt dintre del cotxe, el noi que fa footing, la Lucía i jo escoltant Duffy tot anant cap a una reunió. Aquest és el panorama que teníem ahir a la tarda mentre passejàvem de camí a una reunió de feina.

Després vam anar a sopar les dues. S’havia d’aprofitar.

I avui parlant de coses banals ha sorgit un tema a la cafeteria que m’ha fet pensar en el sopar d’ahir. Com facebook pot connectar persones que no es coneixen, deixant una nota amb un text tipus: qui devia ser la noia del metro amb jersei a ratlles?. I d’amic a amic i tiro perquè em toca l’acabes trobant. Ahir al sopar la Lucía va veure un jove que li va fer gràcia. I no m’estranyaria que hagués estat una atracció mútua, perquè ell de tan en tan també desviava la mirada cap a la nostra taula. Però és d’aquelles persones que creus, que saps que no tornaràs a veure mai més. A un restaurant que no hi vas quasi mai? A una ciutat que no és la teva, encara que hi passegis sovint? Però parlant del facebook avui hi he pensat. I si...

Foto: Roser Manté. Roma

AL MEU PAÍS NO SAP NEVAR

2010-03-09T17:25:00.001+01:00

Ahir va nevar a quasi tot Catalunya. Com sempre va nevar a tot arreu excepte a l’oasi on visc. Només va ploure, i molt, però de neu ni en vam veure. Això sí, les conseqüències les vam rebre també. Hi va haver dos companys de feina que van haver de marxar per por a no arribar a casa seva, l’M. es va quedar al seu pis amb un company seu que tampoc podia marxar... i qui ho diria, avui un sol espaterrant i moltes fotos als diaris.
Com és normal, acompanyat de les fotos, les crítiques. Som un país que es queixa, contínuament es queixa. Res li està bé. I bona part de les crítiques que es fan habitualment les comparteixo, com comparteixo a mitges les que hi ha avui. Que si falta de previsió, que on eren els polítics, que qui ha ajudat a la gent... No som un país acostumat a la neu i la situació ens desborda. No donaré suport als polítics de torn, siguin del bàndol que siguin, perquè no van respondre a temps, no van sortir a donar explicacions i a solventar la situació. Encara que fos per donar ànims.
Però també hem d’acceptar nosaltres la nostra part de culpa. Des de divendres que els homes del temps ens avisen que ens preparem. Ens els podem creure o no, per totes les vegades que pobres, s’equivoquen, però veient el temporal d’ahir, hi ha situacions que ens podríem haver evitat: agafant cadenes pel cotxe, sortir en el cas que es pugui (a la meva empresa es va fer excepcions, no ens deixen mai!) abans de la feina, anul•lar reunions... I no donar totes les culpes sempre als polítics, siguin del color que siguin.

CURS PER EDATS DEL PAVO

2010-02-17T17:29:00.002+01:00

Com una quinzeanyera en plena edat del pavo. Així m’he sentit avui. I ara penso: no anem bé.
Aquesta setmana estic fent un curs per a l’empresa, una idea del meu cap que no he rebutjat (nous aires, estona de desconnectar de la feina...). Cada dia em toca agafar el tren (quan de temps sense fer-ho) i plantar-me a Barcelona, assistir al curs, dinar un menú preparat al restaurant més barat que pugui trobar i cap a casa a estudiar i preparar la memòria del curs.
El primer dia vam fer molta part teòrica i va ser realment avorrit. Crec que jo era la única que no hi havia anat amb algun company de feina, més sola que la una. Ahir vaig entendre perquè: hi ha que té reunions i ha de marxar a mig curs o que no pot assistir a tot i llavors entre companys es passen la feina. M’ho va explicar el company que em va tocar per fer una sèrie d’exercicis.
Avui la companya de l’home que va estar fent els exercicis amb mi ha vingut. I quan la professora ens ha dit que ens poséssim en parella i que li era igual si eren diferents que les d’ahir m’he vist sola. Ho veia molt clar que aniria a buscar la seva companya/ amiga però la sorpresa ha estat quan me l’he trobat somrient i oferint-me el lloc. Aprofitant que tenia una tassa de cafè a les mans he fet un glop per dissimular que m’estava posant vermella i que si hagués tingut 15 anys hagués saltat d’alegria.
Aix...

A vegades també em sento com la noia del cor de l’anunci d’Ikea... perquè, on hi cap un hi caben dos?

BIMBO!

2010-02-02T19:19:00.002+01:00

Aquesta és l'expressió que s fa servir quan es descobreix o es veu un ocell nou, un que no havíes vist mai abans. Com que jo no sóc una aficionada als ocells doncs és una expressió que faig servir tot sovint, quan l'M. m'intenta ensenyar algun ocell. A vegades intenta també que endevini què és. Missió impossible.
Aquest diumenge vam anar a veure ocells, a Can Cabanyes, prop de Granollers. La veritat és que em va convèncer la promesa de menjar un entrepà al Vienna després. Que fàcil és convence'm quan es tracta de menjar...
La passejada és agradable i tinc la sort de ser tant novata amb això dels ocells (jo, que m'emociono només veïent ànecs (collverds naturalment), és que quan veig un ocell no em fa cap por dir el primer nom que em passa pel cap, o treure la guia que l'M. porta ben amagada a la motxilla i buscar què pot ser aquell animal alat que juga davant nostra. L'M. té un problema quan mira ocells, i és que li fa vergonya no reconèixe'ls a simple vista quan creu que són típics. I aquesta vergonya fa que no miri la guia davant d'altra gent. A mi m'és igual, no conec res i és una distracció quan estàs dues hores a una caseta mirant com un ocell es grata l'ala. I si l'encerto l'endevino!

Aquí teniu un dels ocells que vaig veure, i que gràcies a la guia sospito que és un bitxac comú...

Bon Nadal i bones festes

2009-12-30T21:49:00.000+01:00

Amb el Nadal ja passat, arriba el primer dilluns on treballar es converteix en estar assegut a la cadira, mirant l'ordinador, fregar-se la panxa i pensant: arribarà a baixar algun dia? I això que encara em queden tres celebracions més (Cap d'any, nit de Reis, dia de Reis...). Haig de pair el dinar de Nadal i el de Sant Esteve amb les meves respectives famílies (un any més m'he lliurat d'anar a casa l'M., però crec que ja s'acaba això... l'any que ve no hi haurà excusa que valgui). I pair el dinar d'empresa i el sopar post-caga tió.

Els dinars d'empresa sempre m'han fet una mandra especial. M'agrada perquè busquem un molt bon restaurant o posar-nos les botes gratuïtament. Però em sobra el moment del cafè, quan comencen els discursos de que macos som i que ve que ho fem. I aquest any s'hi han sumat els discursos de “hem d'innovar per sortir de la crisis”. L'M. també ha vingut al dinar, amb el seus companys d'oficina. Hem estat tot el dinar (potser la nota divertida) fent veure que ens coneixíem només d'haver compartit reunions. Com si no dormíssim junts! Però a ulls de la Lucía i d'altres companys de feina (per sort pocs) no podem dissimular. I ens somriuen misteriosament i amb complicitat.

Jo m'acaricio la panxa i també somric amb complicitat mentre miro la pantalla de l'ordinador.

NO ELS TROBARÉ A FALTAR

2009-12-13T23:15:00.005+01:00

Amb l’M. continuem buscant pis. Amb la calma, ja que ell s’està instal•lant a casa meva i no veu la necessitat urgent de trobar un piset una mica més gran. Avui he pensat en totes aquelles coses que no trobaré a faltar quan marxi d’aquí:
No trobaré a faltar els coloms fent el seu “uh-uh” al balconet als matins del cap de setmana (segur que ho fan sempre, però treballo i no els sento).
No trobaré a faltar la nena que juga de 8 a 10h. del diumenge a baixar en patinet pel carrer de casa (és peatonal).
No trobaré a faltar els pares de la nena que aprofiten quan ella està al carrer per escridassar-se (o és que tenen una casa gegant i no se senten quan parlen?).
No trobaré a faltar la iaiona que procura que tots els veïns sapiguem com va la telenovel•la obrint la finestra i posant el so al màxim.
No trobaré a faltar els borratxos que tornen de nit a casa passant per sota la meva finestra.
No trobaré a faltar les caramelles i l’espant del primer any que les vaig sentir, a la porta de casa perquè una veïna simpàtica els hi dóna de menjar i beure.
No trobaré a faltar el casal d'estiu que no em permet obrir les finestres per por a sentir tot de nens cridant.
No trobaré a faltar els veïns que gasten tota la paga doble en petards per la nit de Sant Joan.
No trobaré a faltar els sopars de grup que s'organitzen cada cap de setmana a una terrassa propera.
Encara que quan obro la porta del meu piset penso: ah! sóc a casa!. No els trobaré a faltar, o sí?

A VEGADES, ENS EN SORTIM

2009-11-30T09:53:00.004+01:00

En qëstió de pocs dies m'he trobat que l'Antoni (Bellosoli) ha posat una cançó seva, que els porto actualment en el meu mp3, que entro a casa la meva cosina i els està escoltant i que passejant pel carrer sento la música d'un cotxe i...són ells. Potser sí que és el grup del moment.
A mi m'agraden. M'agrada la seva música, amb una formació no típica d'instruments, amb melodies diferents i amb unes cançons que no tenen la típica tornada repetitiva. Però sobretot m'agraden per les seves lletres. Tot i semblar música alegre canten les penes, les sensacions i les maneres de fer de la generació que ja no és adolescent però que no vol acceptar ser adulta, d'aquesta gent que ja han viscut el primer amor i l'han perdut, que en saben dels desenganys de la vida però que alhora no són les persones adultes que ho saben resoldre tot o que l'experiència els guia.
Poques vegades es parla de nosaltres, des del nostre punt de vista, i quan es fa s'agraeix. I a més quan és amb música, música bona, per escoltar tot escrivint un post, caminant cap a la feina, treballant des de casa o conduïnt.
Perquè, a vegades, ens en sortim.

RECORDS D'INFANTESA

2009-11-06T16:30:00.004+01:00

Quins dibuixos recordeu de quan ereu petits/petites?
Avui fent un cafè, he sentit la conversa de dos pares joves. Tot ha començat quan un d'els va intentar, sense aconseguir-ho, que el seu fill no veiés els monstres de "Thriller" de Michael Jackson. Volia evitar-li malsons. La conversa ha derivat a quines van ser les primeres pel·lícules que no et van deixar dormir i als dibuixos actuals.
Parlàven de si els dibuixos actuals són innocents o massa irreals (esponges que parlen...) però un d'ells prefereix que el seu fill vegi això, que moltes vegades no entén i el pot encaminar cap al què l'interessa al pare, a Marco o Heidi. Marco, amb la seva història de nen sense mare i en cerca contínua i Heidi que vivia amb l'avi.
En Marco quasi no el recordo, la Heidi em va marcar més.Però qui em va marcar més, tot i que quasi ningú recorda, va ser per un costat la petita Polón i per l'altre el drac Biniki. Cadascú en la seva època.

CLUB DE LECTURA DELS DIMARTS

2009-10-26T10:18:00.003+01:00

Des de fa dues setmanes que els dimarts em quedo a dinar a la feina, com habitualment, però acompanyada. A més no dinem al menjador comunitari sinó que anem a una sala de reunions amb els nostres tàpers. No, no penseu malament, no ve en M. a fer-me companyia.
La Lucía, la secretària de l'oficina, ha començat el que ella anomena "club de lectura".
Els dimarts ens trobem amb tres persones més de les oficines que hi ha al mateix edifici i xerrem amb anglès. Una de les persones, un home d'uns 50 anys, és anglès tot i que fa molts anys que viu aquí, i ens proposa temes per parlar. Així passem una hora llarga distreta. Per avui havíem de comentar un article aparegut a una revista catalana que es publica en anglès. Cada setmana ens envia deures, quina gràcia que em fa. Tot ell vesteix de vint-i-un botó, amb la corbata, l'americana, repentinat... en canvi és d'un humor anglès que no ho diríes mai, sembla bastant genïut a la feina i faria por tenir-lo com a cap. Però el primer dia es va presentar amb un termo ple de te. El comentari va ser: si fem anglès, hem de fer com els anglesos i beure te.
Com que va veure que la seva iniciativa no tenia molt d'èxit, ara porta un termo de cafè i un de te. Jo l'acompanyo amb el te.

El dia del caos

2009-10-08T15:20:00.001+02:00

El dia del caos. O la setmana…

Fa una setmana se’ns va demanar si podíem enviar una presentació a una traductora per poder-ho traduir. Era la única feina que tenia. Però va optar per fer alguna modificació en la presentació. Deixar-la maca segons ella. Al cap de pocs dies ens enviava el ppt modificat. Després que el meu cap en fes una revisió em va demanar que hi afegís canvis i que li enviés de nou per poder-ne fer la traducció. Altra vegada el model que jo enviava era el model original, sense els canvis de disseny que ella havia fet.

Una setmana sencera sense resposta.

Una setmana de trucades i missatges sense contestar.

Ahir se li reenvia de nou la presentació i s’aconsegueix parlar amb ella. Qui demana els canvis? Jo o el meu cap? Perquè ella els canvis ja els ha fet. Li diem que la versió definitiva, amb l’ordre que ha d’anar etc és la versió que li enviem, l’únic que volem és que ho tradueixi i no faci canvis.

Aquest matí rebo una presentació. L’obro. És exactament la mateixa que fa una setmana. Res dels meus canvis. Al cap de poc truca per parlar amb el meu cap. Al no ser-hi parla amb mi. Tot i que li intento fer entendre que l’únic que volíem era que ho traduís, que no fes canvis de disseny diu que ella ha fet els canvis que li hem demanat a la seva presentació, no a la nostra. No baixa del burro.

PISOS...

2009-07-20T14:28:00.000+02:00

Avui un company de feina m’ha parlat d’un pis que sap que es ven. M’ha explicat les característiques del pis i la zona. No m’interessa, però per zona perquè crec que per altres coses té bona pinta. Tampoc m’interessa el preu. M’ha preguntat si era car. Per mi sí, evidentment amb el meu sou no puc pagar quasi 300.000 euros per un pis de 90 m2. Li he dit: és el preu que posen les immobiliàries, no el que jo pagaria... pensant que em diria que jo era una racana i que és el què valen els pisos. S’ha posat a cridar: I diuen que hi ha crisis! Quina crisis? Amb aquests preus! Si és súper car!! Ningú els hi hauria de comprar res, que pringuin durant una temporada i sabran el que és bo.

Quina raó que té. Però alhora quina visió més somiadora. Em refereixo amb “visió somiadora” en pensar que les coses milloraran molt. Potser peco de pessimista però no crec que els pisos baixin un 30% com diuen a la tele. A la meva ciutat aquest canvi no s’ha notat. Han baixat com a molt dos o tres milions de pessetes respecte a fa un any. Hi ha anuncis que posen “rebaixats al 30%” M’agradaria saber el preu anterior, perquè és el mateix preu que en unes finques que no facin aquesta rebaixa. Sembla com aquelles males veus que diuen que a les rebaixes de roba es marca tot al 50% però com que no ensenyen el preu anterior no t’ho creus. Jo no és que no m’ho cregui, és que simplement és el mateix preu que un pis de les mateixes característiques que no s’anuncia com a rebaixat en unes altres finques. I mentrestant continuem buscant.

QUAN ÉREM RICS

2009-06-19T11:59:00.001+02:00

Quan érem rics pensàvem que podíem crear una nova zona residencial del no res. Quan érem rics teníem l’esperança de poder viure prop d’una zona d’horts i muntanyes. Quan érem rics estiràvem més el braç que la màniga.

Però ara ens trobem en una zona residencial on totes les cases estan en venda, fins i tot alguna de segona mà. No podem pagar la hipoteca o és que hem vist que estem aïllats? Només ens envolta muntanya, un polígon industrial i un bar típic de polígon, al que no és recomanable entrar. La zona residencial s’ha quedat en això, zona residencial. La seva idea de convertir-se en un nou barri s’esvaeix. No hi ha bars, no hi ha botigues, no hi ha gent.

Ara que no som rics desitgem que el lloguer no pugi i qui sap, gràcies a la cisis potser trobem un pis de compra en unes bones condicions. Això sí, al centre.

El repte en 6 paraules

2009-05-19T20:32:00.003+02:00

L’ Annna m’envia un joc. Em demana que escrigui microrrelat amb les paraules que hi ha aquí sota i passar-ho a 6 dones més.
Les paraules són "VIDA-VIAJE-AMOR-SEXO-CINE-LITERATURA"

Les dones...
Violette
Silvie
Hannah
Frannia
Tercer segona
Desficiosa

Davant la finestra, mirant com plou per enèsima vegada aquest mes, la Sílvia fa un repàs mental a la seva vida. Creu que en podria escriure un llibre però sospira. Sí, un llibre, però qui consideraria literatura a un text que explica les tragèdies d’una dona als seus 50? Se li escapa un somriure que veu reflexat al vidre. Tragèdies? Quines tragèdies? La seva vida ha donat moltes voltes i ha tingut moments molt durs però també ha tingut els instants precisos de felicitat. Com aquell dia, al cine, una de les primeres vegades que hi anava sola, sense el seu germà, que sempre l’acompanyava. Sola a un cinema, mai s’ho hagués imaginat. Mentre ella només feia que mirar els ulls clars d’aquell actor, encara que fossin en blanc i negre, podia notar com els ulls foscos d’un espectador se li clavaven al clatell.

Al sortir van quedar-se a parlar, però només una estona. No podia arribar tard a casa. Van ser instants de felicitat.

Aquells ulls no els va tornar a veure fins anys més tard. Durant un viatge. A Marràqueix. Un viatge tràgic, intentant recuperar l’amor i l’esperança perduda. Li havia regalat la seva parella tot i que els dos sabien que de res serviria fer aquell viatge. I allà, entre el bullici del mercat va tornar a notar aquells ulls foscos clavant-se al seu clatell. El va mirar. Van tornar a quedar. Però aquesta vegada no va ser per parlar. Van ser uns instants de sexe i felicitat.

Instants que es repetirien en els seus viatges. En els seus moments tràgics. Allà hi era ell. Allà hi havia els seus ulls foscos.

LA CACA DE VACA FA PUDOR

2009-05-07T11:43:00.002+02:00

Aquesta cantarella la cantava de petita. I aquest cap de setmana. Hem estat l’M. i jo en una casa rural amb la seva germana i família (marit i criatura) i la veritat és que m’ho he passat millor del què m’esperava. I això que em feia una mandra!!! Primer em feia mandra passar el cap de setmana amb la família i amb nens! Quin horror! Però haig d’acceptar que té una neboda de 6 anys molt simpàtica.

Ens hem passat el cap de setmana de caminades pel camp, de visites a vaques, conills i altre bestiar per educar a la nena en la cultura rural. I hem remenat caques, per veure que sí, les caques de vaca fan pudor. I hem rigut. M’agrada que ja des de petits se’ls ensenyi que hi ha un món rural, molt diferent al de ciutat, que no és tranquil (campanes, aquell gall que a les 6 del matí ja canta i tu a final penses: que bo que seria a l’ast i calladet!) però que és necessari. Jo sóc urbanita de mena, la família de l’M. també però a vegades sortir al camp a respirar aire pur és bo. I a acceptar les seves característiques. No els hi robem aquest encant, encara que l’acompanyin pudors.

LA BRIGADA

2009-04-21T15:43:00.001+02:00

Ahir l’M. no va passar per casa. Va optar per quedar-se al seu pis, perquè “tenia feina”. La feina era convidar-me a dinar avui. Res d’especialment romàntic o un restaurant de categoria, sinó un dinar amb taper al menjador de les oficines. Però el va preparar ell i avui me l’ha portat. S’ha quedat a dinar també, ell que no treballa en aquest edifici. El menjador estranyament estava tranquil, perquè hi havia poca gent, la televisió oberta (com sempre) tenia un canal musical amb un grup de veu calmada i guitarres suaus. S’agraïa. Si no fos pel pesat de l’empresa del costat. No he volgut dir res però quan em van dir que havien fet fora a personal d’aquella empresa vaig desitjar que fos ell. No vaig tenir aquesta sort. La seva veu t’entra al fons del cervell i taladra, els seus comentaris, més que estúpids, et fan dubtar de la seva edat real (que no deu ser molt més gran que jo) i té la desavantatge que ha de repetir les coses cinquanta vegades, no sigui cas que els seus companys no l’hagin sentit. He intentat somriure durant el dinar i no dir res a l’M., però crec que ell també ho pensava. Més tard ha arribat l’altre impresentable de l’edifici. Aquella persona que ha de demostrar que és un bon catalanet (sobretot) i culte. Només arribar, sense dir res a ningú, ha canviat de canal. Ha posat les notícies (hem d’estar informats) i en català. No hi tinc res contra TV3 però clar, és que només existeix un canal i dos diaris (el Punt i l’Avui, com és que el porter no els compra i els ofereix al personal quan anem a esmorzar, i en canvi es compra i ens ofereix l’Sport?) A mi també m’agrada estar informada però la música ambientava un bon dimarts de tranquil•litat.
La sort és que els espaguetis a la puttanesca de l’M. i la seva companyia s’ho fan perdonar tot, fins i tot deixar-me sense aquella mitja horeta de lectura i d’enveja: Si pogués fer uns informes la meitat d’exhaustius que els de la Lisbeth la relació amb els clients canviaria molt.

La brigada, el grup que ens acompanyava avui al dinar.

EMPRESES

2009-04-09T16:58:00.000+02:00

L’edifici on treballo forma part d’un consorci d’empreses. Empreses petites que s’han unit per poder treballar entre elles i buscar punts de col•laboració. S’han unit formant un consorci on hi ha una empresa mare, que ens engloba a tots, però aquesta empresa és per dir-ho clarament, una empresa que no se sap gestionar a ella mateixa i menys a les altres empreses.
Ja fa temps que les altres empreses es queixen de les poques ajudes que l’empresa mare ens proporciona, de la poca propaganda i de si es necessita per exemple un grup d’advocats per qualsevol tema, en canvi de trucar a la nostra porta truquen a la porta d’una empresa de Barcelona que diuen que és molt bona. Moltes gràcies. Per aquesta raó fa poc es va fer una reunió per debatre els punts negatius que veiem. El meu cap hi va participar activament i com és normal en ells els hi ha criticar tot allò que feien malament.

El resultat? Avui arribo a la feina, disposada a passar les últimes hores tranquil•les abans de vacances, aprofitant que hi ha empreses que ja han tancat, quan em trobo el gerent de l’empresa mare i el meu cap a la sala de reunions. Xerrant animadament. O això és el que creia fins que he sentit parts de la conversació. El meu cap pot ser un impresentable, pot tenir mal geni o em pot caure malament però sí que se li ha de valorar una cosa: sap com tirar endavant una empresa. En sap veure els punts negatius i com millorar-los. I això és el què li ha explicat avui al gerent. Li ha fet una llista de punts a millorar. I no és difícil, només tenint en compte les necessitats de les altres empreses i buscar socis interns s’arreglen molts problemes. Informant periòdicament quines necessitats tenim, esperant que una altra empresa s’ofereixi voluntària a ajudar-nos no costa res i ajuda a la cooperació entre empreses.

La reunió s’acaba però sento com el meu cap diu: “Si en dos mesos no veig cap resultat et demanaré que vinguis a veure’m de nou.” El meu cap s’ha convertit en el salvador del consorci, qui ho havia de dir.

QUÈ TÉ LA LISBETH?

2009-03-27T09:43:00.000+01:00

No ho pregunto per desvelar una nova part del llibre, no em refereixo a que la pobra noia tingui un problema o sigui especial, que crec que també, sinó que ho pregunto en el sentit del per què des de la primera descripció d’ella i de la seva feina em va enganxar. Descobrir el misteri del pròleg també enganxa però la Lisbeth... amb ella ha estat diferent. Ha estat aquell pensament ràpid aquella idea que no tens temps de madurar perquè ha estat tant ràpida que ni has reaccionat. Però allà esta. A vegades una idea llamp em passa pel cap. Una frase del llibre em destarota i sé que d’aquí a uns dies, potser setmanes, tindré una nova idea. Quin tipus d’idea? De feina? Sobre la meva vida privada? D’algun nou hobby? No ho sé. De moment vaig llegint esperant arribar en un nou capítol de la Lisbeth, en alguna nova frase que em faci tenir una idea llamp i potser sí, aquesta vegada tenir temps de caçar-la i valorar-la.

Sí, m'he enganxat al llibre del moment.

CAMÍ DE L’HOSPITAL

2009-02-24T18:40:00.002+01:00

Fa un temps vaig veure en un programa especial un anunci sudamericà on cantaven una cançó infantil adaptant la lletra, d’aquelles que repeteixes cantarella però afegint coses. La cançó i l’anunci parlaven de com una noia s’instal•lava a casa la parella portant cada setmana un objecte i ell no se n’adonava fins que l’havia de portar a l’hospital embarassadíssima. A mi m’està passant alguna cosa semblant, amb la diferència que difícilment portaré a l’M. a l’hospital embarassat.

Mai ha fet el comentari de deixar el seu pis i venir al meu però cada vegada passa més temps al meu piset. N’hauria d’estar contenta però no ho estic del tot. És el meu piset de soltera. M’agrada passar temps amb l’M. però hi ha racons del pis que són meus, hi ha coses, tonteries segur, que són meves i no m’agrada veure com es converteix en un pis de dos. Mai hem parlat de viure junts però algun dia crec que em trobaré al cotxe camí de l’hospital.

M’AGRADRIA SER CAPAÇ DE TENIR MORRO

2009-02-17T17:28:00.005+01:00

A vegades m’agradaria ser diferent. Segur que vosaltres també heu pensat en com seria canviar de vida, tenir un caràcter més extrovertit, potser desitjaríeu ser més passotes... Jo em trobo en un encreuament. M’agradaria ser capaç de tenir morro. Tenir prou morro per delegar feines a la gent que m’envolta i després dir que les he fet jo (perquè és la meva feina, encara que no la faig), agafar un dia de vacances perquè ja he pringat anant a una reunió a una hora que no em tocava treballar, si el diumenge no es treballa negar-me a anar a buscar un empresari important a l’aeroport i portar-lo a l’hotel, per molt que jo hagi estat gestionant el seu viatge i sigui la seva persona de contacte, al valorar la feina realitzada durant l’any inflar el meu currículum, només pel fet que he assistit a converses que desenvolupaven noves feines, que gestionava una altra persona.

I tot això amb el millor dels somriures i parant la mà.

Però per altra banda me n’adono que sóc una curranta. Que quan veig aquestes situacions m’emprenyo i em venen ganes d’engegar a la persona, de dir-li que seu problema i que amb la merda que cobro no tinc perquè veure com es penja medalles en nom meu.

Sí, m’agradaria tenir morro però la meva consciència no estaria tranquil•la.

PRETENDENTS

2009-02-02T15:48:00.001+01:00

T’emociones perquè tens un admirador secret. Fas bromes i segueixes les de l’amiga, però quan veus que no és qui et pensaves (no hi tindria res, però mira, no estava malament aquell morè...) les ganes de tenir un admirador et passen. Et feia gràcia que aquell noi amb ulleres et trobés atractiva, però el seu company? Quina diferència hi ha? Cap dels dos són del teu gust, amb cap dels dos t’agradaria tenir alguna cosa però n’hi ha un que et feia gràcia que t’anés darrera. L’altre no. Per què?
L’Ona ha tingut una petita decepció, però diu que no per això deixarà de saludar-lo i de “lligar” com ella diu a fer-li un somriure amistós cada cop que el veu entrar. L’Ona, tot i no fer-li el pes, continuarà jugant, sabent-se agradada.

SORTIR AL CARRER

2009-01-20T15:25:00.001+01:00

Estem a mitjans de gener, intentant superar l’allau de rebaixes i el fet de no trobar res interessant per comprar-me, i plantejant si aquest any hi haurà llista de bons propòsits. Crec que no. De moment, la única acció bona que he fet és disfrutar d’un cap de setmana. Sortir a sopar divendres amb la calma, llevar-me dissabte quan el llit em fa fora, vestir-me i passejar amb el cap en blanc pel parc. Dinar rampoines, que l’M. cuina molt bé amb les sobres, i passejar amb bici per la riera que porta al poble del costat.
Diumenge em vaig recuperar d’un sopar-cerveseta al sofà, mirant la pel•lícula cutre de la tarda i desitjant que no arribés dilluns. El dilluns tenia tanta feina que em vaig rebotar i no volia sortir del llit. Comença l’organització d’actes i el màrketing promocional. A la feina també estem de rebaixes, fem actes per vendre’ns.

RETORN A LA NORMALITAT

2009-01-08T16:10:00.002+01:00

Recuperant-me de la tornada a la feina, accidentada després d’emocionar-me saludant a tothom però sense aixecar el cul de la cadira, a l’hora de dinar descobreixo que TV3 ha fet propòsits de nou any (jo encara no) i posa subtítols a les notícies. Ho deu fer pels sords però a mi, que dinar al menjador de l’edifici on treballo és com estar sord, m’és còmode. La gent ja pot xerrar que jo m’entero igual de les notícies. Això sí, demà hauré de seure una mica més aprop de la tele, que de lluny costa una mica de llegir.

A l’oficina bé, amb molts correus per llegir i molt poques ganes de treballar. Però com que tothom està igual anem comentant les vacances, els regals de reis (fent pase de models per ensenyar aquelles sabates noves, l’anorac...) i corrent per l’oficina per saludar el nou any amb la cadira del despatx, cadira amb 5 rodes, que em fan parar boja i ja han provocat un parell de blaus als genolls. Haig d’aprendre a frenar a temps o posar les mans, a fer revolts sense derrapar i a no agafar un atac de riure. No sí la tornada a la feina ha estat agradable, sobretot quan només hem tornat els pringats de secretaris i gent del “montón”. Els nostres caps tenen tres dies més de festa. Així dilluns ho tindran tot a punt per començar amb forces.

AMICS, INVISIBLES, LECTORS (3)

2009-01-06T11:08:00.003+01:00

Fa un parell de dies llegia que l’Annna es queixava que tenia vistes anònimes, que no li deixaven cap missatge. Haig d’acceptar que jo sóc una d’elles. Per dues raons diferents. La segona perquè havia de documentar-me per fer un bon regal per l’amic invisible. La primera raó perquè la visitava silenciosament és perquè seguia les seves històries, llegia com es trobava perduda i decebuda, com el seu blog li servia de teràpia, o com en aquests darrers dies, trobava un noi que li feia el pes, que trobava interessant. Deixant-me en l’enigma. L’ha tornat a veure?

Demana un regal. Demana que aquest any sigui millor que el passat. Demana noves il•lusions. Però clar, des del meu pis petit no li puc solucionar. Només li puc oferir l’olor d’un cafè acabat de fer al voltant d’una taula. Per si s’anima a visitar-me de tan en tan tindrà la tassa preparada.

Prometo deixar-te algun missatge a partir d’avui.

AMICS, INVISIBLES, LECTORS (2)

2008-12-29T18:57:00.001+01:00

Segona pista per l'amic invisible:

Escriure li serveix de teràpia i a nosaltres per conèixer una mica més una "urbanita" barcelonesa

I li agrada la bona música (avui la tria ella, la cançó)

AMICS, INVISIBLES, LECTORS

2008-12-27T13:35:00.004+01:00

Després d'uns dies fora avui torno a casa. A passar fred. A veure com plou per la finestra. Però... qui ho negarà? Res com estar a caseta, al sofà amb la manteta, amb l'ordinador a la falda i repassant els blogs que segueixo i els que no, els que participen a l'Amic invisible i els que no, pensant com li puc dir a aquell/a blocaire que som veïns. Pensar en anar a fer un té calent a casa la Violette, picar a la porta d'en Doom per felicitar-li un bon Nadal, trist però bó igualment, escoltar bona música d'en Productes, descobrir que en Vier li agraden les meves lectures de Nadal (haig de confessar que ja l'havia llegit i sí, em va encantar), saludar des del tren que em porta cap a casa a l'Olenska, que baixa a València... intentar saber qui és el meu amic/amiga invisible llegint aquests missatges tant misteriosos que em deixeu i preparant una bona tassa de cafè (és molt cafetera, crec) a la blocaire que espio des de fa temps, que li regalaré amb una dosi de converses, buscant el nostre lloc en aquest món, soles o acompanyades...

Encara que tard, molt bon Nadal i sí, aviat per dir Bon any 2009! Espero que balleu sense parar la nit de cap d'any cançons com aquesta.

NADAL, FRED NADAL

2008-12-17T20:05:00.001+01:00

Falten tres dies per començar vacances. Només tres dies. Amb ganes. Després hauré de treballar en dies que l’oficina està buida, ja que la majoria ha preferit agafar-se les vacances la segona setmana.
Però ens havíem de repartir i m’ha tocat. Vacances per fi. Vacances per rebaixar tensions, almenys és el que espero. Després tindré uns dies de soledat a l’oficina per arreglar temes pendents que vaig abandonant per “aquells dies de nadal”.
En Doom em comenta que hauria de posar-hi remei. Ja hi intento, ja, però quan dues persones són incompatibles i a més tenen aquell humor és difícil. El meu cap, que és borde com ell sol, hi està posant remei, separant els temes que portaven juntes aquestes dues feres i buscant nous socis. Per una vegada sembla que està posant pau d’una manera tranquil•la. Normalment quan ho fa és a lo bèstia, de males maneres i quan la situació està al límit. Encara que no ho sembli, a aquesta situació no hi hem arribat. Les dues feres no s’entenen treballant però a l’hora de fer bromes i oblidar la feina són d’allò més amics. Ara, fora de l’oficina segur que no intenten coincidir.
I jo espero les festes. Unes festes que em cansen, que no m’agraden, però alegre perquè és hivern i fa fred. M’agraden els nadals freds.

DIMISSIÓ

2008-12-05T13:37:00.002+01:00

Dimissió. És el crit de guerra que es pot sentir des del meu despatx. Clar que al estar sola en un despatx fa que aquesta dimissió la cridi una persona en contra d’ella mateixa. Però sí, demano la meva dimissió. Demano la meva dimissió que espero que es faci efectiva ja, al mateix moment que la demani, en intentar posar pau entre dos lleons. No crec que aquestes dues feres que tinc com a companyes de feina s’entenguin mai. M’he convertit en la intermediària. Però com a intermediària m’enduc tots els cops. L’ase dels cops. Un lleó demana que comuniqui a l’altre lleó una cosa, l’altre lleó, com a fera que és i que es posa, em crida que què m’he cregut. Si no ho demano jo! Si ho demana l’altre. Però clar, la que és un gatet al costat de dos lleons serveix per parar els cops. Si els gats fan aquelles mirades tan tendres, qui li diria que no? I de gat passo a ser ase. Fins i tot i ha un moment que crec que em surten orelles de mentidera i tot.
Però com qualsevol animal, l’ase també dóna cosses. I la primera ha estat cridar DIMISSIÓ entre les quatre parets del meu mini despatx.

PD: No em funciona el boomp3. La cançó seria qualsevol de Whitte Stripes, la que més us agradi, us deixo triar.

PRETENDENTS

2008-11-20T16:56:00.006+01:00

L’M. ens va informar l’altre dia a l’Ona i a mi que l’Ona té un pretendent. Un procurador dels jutjats que a vegades va a esmorzar amb l’M. a la cafeteria de l’Ona. Bé, la veritat és que l’M. li va ensenyar un dia la cafeteria i des de llavors, que si li va de camí (no molt sovint, també s’ha de dir) entra i fa un cafè. Així gaudeix de la vista, com li diem a l’Ona per riure. Però l’Ona no sap qui és. Diu que no l’ha vist mai, que no s’hi ha fixat. El procurador li comenta de vegades a l’M. que no sap què dir-li, que no es saluden. “Clar que no ens saludem, si no l’he vist mai jo!” I vinga a riure. Ara hem quedat que l’M. anirà al bar amb ell i li farà alguna indirecta a l’Ona perquè el vegi. I ara, ella no sap què fer. L’ha de saludar ara? Li ha de dir alguna cosa? Com pot saludar sense que es noti que no és la típica salutació de “adéu, gràcies per venir”? Si saluda el procurador pensarà que l’Ona sap alguna cosa? Perquè de moment l’M. està sent dissimulat i no li ha comentat que la coneix, que és una de les amigues de la seva xicota, simplement li diu que és una cafeteria que li agrada. I l’Ona riu nerviosa, perquè no sap què dir el proper cop que el vegi. Apart, no sap qui és.

Els Pets Tard

ICE GIRL

2008-11-02T20:36:00.003+01:00

Un estudi científic publicat a la revista Science afirma que sostenir entre les mans una beguda freda o calenta influeix en la percepció que tenim dels altres. Així, aquells que aguantaven una tassa de cafè calent durant uns minuts van veure els altres més generosos i amables que els que ho van fer amb un cafè amb gel.

Ho he llegit avui. Tinc una tassa de té calent entre les meves mans glaçades, a mig centímetre dels meus llavis, calentant-me mentre miro per la finestra les gotes de pluja que cauen sense parar. Tot i la melancolia que pot donar aquesta imatge i la tristesa del temps somric contínuament i em sembla que la Lucía està més relaxada i amable que els darrers dies. El fet d’haver entregat també un informe a primera hora li ha fet canviar l’humor, i no porta ara, ja, l’estrès de les presses i les coses mal fetes. Potser avui seria un bon dia per llegir certes notes de premsa, llibres, entrevistes, etc. i pensar: doncs potser té raó l’home que es va jubilar als 40 anys...

Però mentre el baf m’enboira els ulls, només puc pensar: Potser Science tindrà raó però quan es tenen les mans calentes i a fora plou, tot es veu amb ulls més positius.

Boomp3.com

NO ÉS TAN FÀCIL

2008-10-22T20:03:00.003+02:00

Fa uns dies van fer una entrevista a la ràdio a un home a qui han pre-jubilat i ha aprofitat per fer-se emprenedor.
Envejo a la gent que es pot plantejar treballar en la seva pròpia empresa però hem de tocar de peus a terra. No és tan fàcil. Si a mi em pre-jubilessin el meu sou seria tan baix que no podria pagar amb les indemnitzacions tots els deutes i amb la pensió buscar-me un nou negoci. Aquell home no sé a quin món viu però la majoria de gent que conec no tindria aquesta opció.
Buscar-se un negoci i tenir sort tampoc és tan fàcil. A vegades miro una pàgina web dedicada a emprenedors,. Les seves idees estan basades principalment en tecnologies informàtiques, un món que no entenc, i les idees que donen les tenen una de cada 100 persones. No és tan fàcil tenir una idea que funcioni i allà ho planegen com si sortissin com bolets, de cop et fas emprenedor. No, no ho veig així i que m’intentin vendre la moto m’emprenya.
M’emprenya veure que hi ha gent que viu en un món en que es pot plantejar pre-jubilar-se perquè les despeses queden cobertes amb la indemnització, tenir la idea genial i creure que és de tontos que no ho faci tothom. No és fàcil. Alguns no ens ho podem ni plantejar. Per fer-ho hem d’estar una temporada amb la feina que volem deixar i buscar-cuidar els futurs clients, desitjant que Hisenda no et faci pagar per tenir dues feines, una com autònoma i l’altra d’assalariada, que no arriben a 100 euros mensuals.

Boomp3.com

MAGRITTE

2008-10-16T15:06:00.005+02:00

Com fa ja dos anys vaig permetre’m un capritx car (ostres, que car, però perquè no fan descomptes que realment siguin descomptes?) per anar a veure Cirque du Soleil. Aquesta vegada vaig veure Quidam i l’M. m’hi va acompanyar. Era la seva primera vegada amb Cirque du Soleil però és un gran fan de Circ Cric.
Molt més fosca que Alegria, Quidam és la història de la incomunicació, començant per una nena i els seus pares i acabant per la societat en general, sobretot la industrialitzada. Em van agradar molt les referències a Magritte i el seu surrealisme, així com els espectacles grupals, els vestuaris i la decoració.
L’escenografia és espectacular i saben treure profits dels recursos més bàsics: com fer malabars i acrobàcies amb cordes de saltar o com tenir un home que vigila que l’acròbata no caigui sense que es noti, fent-lo partícip de la coreografia.
Em va agradar, em va fer agafar idees per espectacles d’en Sam (si havia d’estudiar disseny jo) i també em va fer venir moltes ganes de veure Circ Cric, que segur que amb moltes diferències, també em fa somiar.

Boomp3.com

CRISIS, ALL I NEED

2008-10-08T16:27:00.001+02:00

Ens bombardegen tot el dia amb notícies sobre la crisis. Esteu en crisis vosaltres? De moment ni l’Ona, en Sam i jo no ho hem notat. Potser pel tipus de feina que tenim. La Sara una mica. Treballa en una constructora i ja fa temps que ens parla de la baixada de construcció de noves vivendes. Com que també viuen de la construcció d’obra pública de moment van fent.
No ho he notat amb una disminució de feina, tampoc en el lloguer del pis (al contrari, crec que me’l pujaran!) i una mica amb el preu de les vivendes. Diuen que és el primer que es notarà que va malament i sí, en algunes revistes veig que els preus estan per sota del què estava acostumada aquest darrer any però què voleu que us digui, o jo demano molt o el que penso que és un pis “bé” per mi té un preu encara molt elevat. I no crec que demani gaire. L’Ona ha aprofitat per mirar de nou si troba un pis. Diu que els pisos que han baixat de preu continuen sent cars pel què són: antros o amb poca llum, sense balcó etc. Els pisos bons encara són cars, massa cars. La caiguda en picat encara no ha arribat. Però, arribarà? Com sempre sóc negativa, encara que hi ha qui m’intenta alegrar el dia, com aquest informe de idealista.com.
Espero que la crisis afecti al preu de la vivenda, s’ho mereixen després d’anys especulant, però en altres temes crec que no ens mereixem la crisis. No ens la mereixem els que portem anys treballant, els que cobrem misèries, els que sobrevivim com podem. Espero que faci reflexionar com es porten a terme les coses i vigilin, perquè el preu de la vivenda baixarà a canvi de pujar els lloguers i no crec que en sigui la solució.

Boomp3.com

TARDOR, FOTOGRAFIES, MODA

2008-09-25T18:36:00.002+02:00

Ha arribat la tardor. Per celebrar-ho a la feina hem optat per fer una sessió fotogràfica. Després de certs dies preparant-ho i una mica de nervis (sempre em passa quan preparo una sessió o un acte) avui ha vingut el fotògraf. Ha vingut amb menys material del què m’esperava, la seva càmera i una pantalla per difuminar el flash. La raó no era tant per celebrar la tardor sinó per poder fer el disseny de la nova pàgina web. Volíem posar algunes fotografies del personal de l’empresa. Només utilitzarà una fotografia de cadascú però en deu haver fet unes 15 o 20 per cap. Aprofitant també que ve la tardor hem fet renovació de vestuari i tots veníem amb les millors gales de feina. Semblàvem ben bé grans executius.

Parlant de vestuari. Al venir la tardor també hi ha la maratoniana sessió de desfilades de moda. Tots els diaris, revistes etc. ensenyen els nous models de temporada però només a un diari parlen d’un tipus de moda. Sembla que sigui una gran lectora d’aquest diari quan no és cert, simplement que els tres articles que he vist sobre una model de talles grans els he vist publicats a aquest mitjà de comunicació en concret. Sí. Els felicito. Els felicito pel tracte que en fan, com si es tractés d’una cosa normal i corrent (ho hauria de ser) i també felicito a tots/totes les dissenyadores que busquen roba sexy, glamourosa o per anar per casa amb estil tot i ser talles “grans”. Espero que d’aquí a poc temps deixi de ser esporàdic trobar models, dissenyadores o diaris que en parlin.

Aprofitant la avinentesa poso una cançó d’una cantant “de talla gran”
Boomp3.com

AIRE

2008-09-19T17:55:00.006+02:00

Aire. Necessitava aire. Respirar. He tingut com un neguit dintre meu els darrers dies que només ha parat quan he mogut un sofà, el sofà. Com si això pogués canviar les coses però ara els llibres respiren. Ho necessitaven. Diuen que les embarassades tenen l’efecte niu. Tots els mobles de l’habitació de la futura criatura, encara que no sigui la primera que tenen, han de ser nous. Jo no estic embarassada però l’efecte niu m’afecta. L’M. es passa més hores a casa que abans i alguna nit hi dorm. No pensa venir a viure encara. I jo vull reformar-ho tot. No per ell. Simplement reformar-ho. Continuaria sent el meu estil però llençaria la taula per comprar-ne una altra, canviaria de llit, pintaria una paret d’un color ben viu. No puc gastar tot el meu sou en mobles nous quan els que tinc estan bé i llavors, de moment, em conformo en traslladar-los de lloc. En un pis de 40m2. La respiració dels llibres ha estat el primer avís.

Boomp3.com

FESTIVALS

2008-09-03T10:41:00.006+02:00

Aquest estiu, entre els dies que vam estar per casa, amb l’M. hi va haver un festival de música. El mal temps va fer que el concert al que volíem anar s’anul•lés per pluja. Ens vam quedar a casa, escoltant un disc a tot volum i imaginant-nos ser al concert. Evidentment no va ser el mateix. Aquest festival no es celebra a Barcelona, cosa que m’agrada, perquè així s’evita la centralització que hi ha generalment. És un festival massiu, en que l’ajuntament no està donant tot el suport necessari als organitzadors (un espai més adequat per exemple, que no molesti tant als veïns, espais més grans ja que hi va molta gent, etc.) i en el que els organitzadors a vegades sembla que es queixin per vici, per tenir un tracte preferent. Però tot i les disputes, contenta jo perquè es fa a la meva ciutat. Aquest final d’agost els organitzadors han decidit fer una versió petita del festival a Barcelona. Ha durat solament un dia. Ha estat un èxit. El que no m’agradaria és que es portés el festiva al Barcelona sota les excuses que tenen més bon rotllo amb l’ajuntament o que és una manera de fer-se grans. No. No hi estic d’acord. Tenia el seu encant fer-ho fora de Barcelona. Mostrava que no necessàriament Barcelona ha de ser el centre del món. I m’agradava. Això ara es perdrà? Espero que els organitzadors vulguin conservar aquest tret diferencial. Els de poble ens ho mereixem.

Boomp3.com

UNWRITTEN

2008-08-26T19:07:00.004+02:00

Tornada de vacances. Tornada a la feina. Per sort fem mitja jornada durant l’agost i la tornada no se’m fa tan feixuga com m’esperava. Però sí trista. Tinc cinquanta correus per obrir i contestar però amb un dia i mig me’ls trec de sobre. La Lucía i en meu cap continuen una setmana més de vacances. Quasi sola a l’oficina aprofito per posar música de fons que m’animi una mica però les hores se’m fan llargues. Comencen els plantejaments de nou any, al setembre com sempre. Masses hores per pensar. Quan hi ha poca feina, quan ningú truca amb tot un matí vols acabar el dia, vols marxar a casa i desitges fins i tot que sigui dilluns que ve i que quan el teu cap torni et doni feina, molta feina. Vols tenir la sensació d’estressar-te. Això passa quan portes tres mesos (contant els dies de vacances) en que quasi totes les feines que tens les acabes en dues hores i la resta de dia es fa llarg. Sí, m’agrada l’estrès i ara no el gaudeixo.

Boomp3.com

VACANCES

2008-07-31T23:57:00.002+02:00

Altra vegada sense internet. Tot perquè decideixo donar-me de baixa a un servei de telefonia, ja que després de la oferta inicial no m’interessa. Ho he provat durant uns mesos, haig d’acceptar que n’he fet servei, però puc viure sense ell i necessito els diners. He estat una setmaneta trucant cada dos dies (clar, la incidència tarda 48 hores a arreglar-se, però aquestes 48 hores es reprodueixen en cada nova trucada) fins que els hi he dit una mica borde que per la meva feina necessito internet. No és cert però si així puc solucionar alguna cosa. També em fot que després de la trucada em fan una enquesta valorant el servei. Els primers dies la contestava, bàsicament perquè les persones que m’han atès sempre han estat molt simpàtiques i no es valora si han arreglat el problema sinó com t’han atès. Ara penjo. Si els hi vaig valorant positivament l’atenció rebuda (elles no en tenen la culpa) podran fer una neteja de cara dient que el client està satisfet. I no és cert. Continuava sense internet aquest matí. Ara ha vingut el tècnic.

Una de les raons perquè volia internet és per dir-vos, com cada estiu que marxo uns dies de vacances. Res, de llangardaix total, una setmaneta al sud amb la família, una setmaneta a la costa brava amb l’M. i una setmaneta a la platja d’aquí. Si el temps es comporta (no com aquest juliol tant estrany) potser em poso morena i tot. Visca la mandra! I bon estiu a tots. Ens anem llegint.

boomp3.com

COMPANYIES

2008-07-23T15:05:00.005+02:00

El dissabte, mentre la Sara disfrutava del seu somiadissim concert d’en Bruce Springsteen jo compartia taula amb els meus ex-companys de classe. Hagués canviat el sopar pel concert però la Sara va preferir compartir entrada amb altre gent i em repetia contínuament: no t’ho he proposat a tu perquè sabia que tenies el sopar i que era molt important per tu. Li perdono. Hi anava ben acompanyada. I jo al sopar vaig tenir unes sorpreses agradables. Primer el fet que els anys no van fer que hi hagués un ambient fred, distant, ens vam posar una mica al dia i anàvem xerrant d’allò que ens venia al cap, fent bromes i recordant alguna anècdota. La segona sorpresa va ser veure com hem canviat. Alguns són paletes, altres venedores, però hi ha més gent del que esperava que ha estudiat. Jo, de petita, anava a una escola de barri i sabia que seria una de les poques que seguiria els estudis i que no ho deixaria als 14 anys, o als 16. Però hem estat més dels que jo creia els que hem seguit els estudis, potser no universitaris però sí amb un mòdul. Una de les noies ha començat ara una carrera. Això em va fer sentir-me no com el bitxo raro, sinó amb simpatia per veure que hi ha qui vol canviar a millor. Tenia por també de discutir-nos per quina discoteca acabar, l’elecció va ser fàcil i era una discoteca que a mi m’agrada bastant. El que m’estranyava és que també va ser la més votada per gent que no hagués dit mai i que quan vam decidir variar i marxar a una altra hi ha qui es va voler quedar. No era el tipus de música que jo els hi recordava, de quan muntàvem discoteques a final de curs, amb certs moments molt maquineros. Al contrari, era patxanguera- rumbera. Potser no vaig veure l’Springsteen però vaig veure antics companys i vaig marxar molt més tard del que esperava, amb un somriure als llavis.

boomp3.com

UN BON DIA

2008-07-10T18:38:00.003+02:00

Després d’un cafè amb un company de feina avui he vist que tinc la feina assegurada. Amb aquest post em noto una mica cabrona, només pensar el que escriuré em sento malament però és la realitat. S’ha d’acceptar. Hem estat parlant de la gent que treballa amb nosaltres, el paper que tenim a l’oficina. És fàcil veure qui és imprescindible i qui no, i sap greu pensar-ho, però veus que hi ha gent més espavilada i gent que menys, gent que sap buscar recursos per actuar i gent que espera ordres. Per sort em puc considerar de les primeres, almenys en el què fa en les meves feines. Tenia por, fa unes setmanes, que un dels companys de feina em prengués competències. Jo he arribat més tard i ell té la confiança del cap sembla ser, i a vegades semblo que li vulgui treure la feina, pensant en com actuaria jo o creient que el que ell fa són temes que hauria de portar jo, però sense atrevir-me a demanar-ho.
En canvi avui, parlant amb aquest company, m’ho ha deixat bastant clar. Si crec que és la meva feina que ho faci perquè ja hem vist que aquest noi no avança gaire. I la veritat, ja toca a vegades ser una mica cabrona. Que la feina bé s’ho val i estem en crisis, ja vaig tenir la meva temporada sense feina i no tinc cap ganes de repetir.

boomp3.com

CIUTATS AMIGUES DELS CIRCS

2008-06-28T19:16:00.003+02:00

Sento veus que comenten que volen convertir la meva ciutat en Ciutat Amiga del Circ. És la resposta a l’acceptació majoritària del públic a un circ ambulant creat per joves de la ciutat, joves que van decidir unir els seus esforços i la seva passió per crear un petit circ. Assajaven en una casa okupa fins que els van fer fora. Ara es troben en un edifici que tiraran a terra properament. Els hi han promès habilitar un edifici perquè hi puguin assajar durant tot l’any.
També, aquest estiu es fan cursets de circ en una escola de teatre. Llàstima que els horaris no són molt bons (són horaris escolars) i que significa hipotecar-te totes les tardes, ja que són monogràfics diaris. M’agradaria provar-ho però no em veig tancada tot l’estiu. Quan acabin els cursos estan convidats a mostrar el què han après en una fira, on es convidaran més companyies de circ.
En Sam s’està plantejant fer alguna cosa per la fira. Jo ho envejo. El circ sempre m’ha agradat molt, generalment circ d’acrobàcies (Circle du Soleil) o clàssics com el Circ Cric, el circ que utilitza animals no és per mi. A vegades somio, somio en que sóc àgil per saltar, somio en que faig riure als nens, somio que veig la meva ciutat des del gronxador del trapezi. Després els meus peus toquen a terra de nou i em desinflo però alguna cosa queda en el meu subconscient que em fa pensar, la idea no està clara del tot però li dono voltes i més voltes. Com puc portar a terme aquesta petita llavor?

boomp3.com

CANTAUTORS

2008-06-06T19:56:00.005+02:00

Vaig créixer escoltant en Raimon, en Llach, cantautors nicaragüencs, envoltada dels discos de vinil que posaven els meus pares i més tard jo mateixa. En mica en mica que aquestes veus es van anar apagant, o en alguns casos variant sensiblement la cançó protesta vaig deixar d’escoltar-los. Si mai els volia recuperar posava els discos vells. He trobat a faltar moltes vegades poder escoltar cantautors de la meva generació. He trobat a faltar un moviment de protesta com el que van viure els meus pares. He trobat a faltar ser uns inconformistes.
Però de tan en tan hi ha qui et torna un somriure, un batec al cor, una petita alegria de recordar les cançons velles dels meus pares. I aquest petit somriure porta el nom de Cesk Freixas. El vaig descobrir gràcies a un diari que en feia una petita ressenya. El vaig buscar i escoltar llargament. Ahir el vaig anar a veure en directe. Un dia plujós que va provocar un ambient més íntim a la sala on tocava. Acompanyat solament d’un guitarrista i del públic. Escoltant, cantant cançons d’amor i de guerra, de protesta i de calma.
Us poso una de les cançons que va tocar. He estat dubtant llargament de què us podia posar d’ell, si una versió de Silvio Rodríguez que m’agrada molt però que no va tocar, si la que li dedica a l’Ovidi o la que us poso finalment. Perquè, tot i que a vegades perdo el rumb, escric perquè

si la denúncia d’allò que ens afecta
també ens afecta en gran part a tots.

Potser no agrada tot el que dic,
el com o el perquè ho faig,
no hi ha resposta a l’evidència
si, com ja he dit, faig el que vull amb mi.

Amb la cançó he trobat una porta
que obre espais que abans no havia obert,
plantejar un problema en veu alta
i, amb la remor, perdre la por.

boomp3.com

PISOS A PREUS IMPOSSIBLES

2008-05-28T19:12:00.003+02:00

Avui he dinat al menjador comú que tenim a l’edifici d’oficines on treballo. Uf! Tenia una taula al costat de cinc persones que treballen en una empresa informàtica, són informàtics, però qualsevol ho creuria. La meva imatge d’informàtic concorda bastant amb un dels personatges de Camera cafè, un jove amb ulleres de pasta, vestit amb samarretes de colors i una mica, per què no dir-ho, raro. Ells no, tots van amb americana i corbata. Quan he arribat parlaven de pisos. Dos d’ells s’han comprat un pis nou fa poc, un ha llogat el vell i l’altre està intentant vendre. No sé a quina zona, no sé les característiques, però el té al mòdic preu de 362000 euros. I no el baixarà de preu, no ho pensa fer. Li estranya que ningú li vulgui comprar. Critica que la gent espera que els pisos baixin i considera que no baixaran, no vol malvendre el seu pis i esperarà tot el que sigui necessari. Ell mateix, si pot amb les dues hipoteques...
El que sí que m’emprenya i li he estat apunt de dir és que qui li pot comprar el seu pis, amb aquest preu, és una parella gran, amb bon sou, etc. Parella que, com ell, busca un pis nou però busca en general una caseta i per aquest preu no li compraran el seu. El seu pis seria ideal per una parella acabada de casar per exemple. Però digueu-me, quin jove pot pagar-ho? Si molts som mileuristes el banc no ens donarà una hipoteca. Ell creu que no baixaran els pisos, però el que jo veig és que els joves, almenys els que viuen per aquí, esperen que els pisos valguin menys de 240000 euros i per un preu superior no miren res. Bàsicament és el màxim que podem pagar si volem viure.

boomp3.com

FUGIDA?

2008-05-22T22:52:00.003+02:00

Porto uns dies sense escriure. Petites vacances. Petita mandra que m’ha fet fugir de l’ordinador, sense voler-lo obrir, sense voler-lo mirar. Sortint de la feina l’últim que he tingut ganes ha estat el fet de seure al meu escriptori. Tot i la feina acumulada que tinc. Quan comença la temporada de més feina el meu cervell es desvia cap a zones que no hauria de pensar. A vegades penso que una de les raons perquè em fa més mandra seure a l’ordinador és perquè no m’agrada el meu estudi. Així de fàcil. Penso en desmontar-lo tot i decorar-ho de nou. Què en trauré de fer-ho? Tinc un pis petit i no es poden fer molts canvis, apart no vull comprar res, ho haig de fer amb els materials que ja tinc. Però com?
A casa meva els meus pares em deien que els meus mobles havien de ser immobibles, encastats a la paret, perquè sinó de cop m’entrava la dèria de canviar la decoració de l’habitació. Quasi mai acabava satisfeta. Deu ser com els canvis de look, una nova manera de canviar de vida? Potser sí, ja que em plantejo treballar des de casa. Imagino que em plantejo com decorar el què seria el meu despatx per no plantejar-me quina és la feina que haig de fer, com busco els clients, etc.
I això em fa fugir de l’ordinador.

boomp3.com

SANT PONÇ

2008-05-03T22:23:00.002+02:00

Aquest cap de setmana es celebra la fira de Sant Ponç. Quasi me n’havia oblidat fins que al matí, al sortir a comprar el diari, he vist les parades plenes de menjar: herbes aromàtiques, formatges, caramels, fruites confitades, embotits de tota mena... Mmmmm... quina gana! M’he promès que a la tarda sortiria a comprar, a gastar-me el sou, per què davant de tantes temptacions qui es pot aguantar? El que no esperava és que la simple visió de les parades em provoqués un sentiment estrany de voler tenir un hort (on el posaria en el meu pis de 40 m2?), de cuinar amb tot tipus d’herbes, formatges, embotits i pans, de fer melmelades... Després de dinar no he pogut aguantar més, i amb la sensació de diumenge al cos (això de fer pont m’he destarotat) m’he posat a cuinar. Porto unes 100 madalenes minis i vaig a pels entrepans d’espinacs i de sobrassada.
Però això no m’ha fet passar les ganes de sortir a comprar regalèssies, pipes garrapinyades, etc. Sort que al meu poble tothom pensa com jo i hem sortit en massa. Pels carrers quasi no es podia caminar i he acabat fugint de la multitud i tornant a refugiar-me a casa (sense, però, abans comprar-me una planta d’alfàbrega). Hauré de donar les gràcies a la gent que estava al carrer, podré passar el mes sense penúries!

boomp3.com

LEFT OF THE MIDDLE. 2 ANYS

2008-04-17T18:41:00.004+02:00

Amb la present se us convida al sopar que es farà el dia 17 d’abril… Amb aquesta carta he convidat a sopar a casa els tres de sempre i un més. La Sara, en Sam, l’Ona i per primera vegada l’M. Serà quasi com una presentació oficial, no ha sortit mai amb els meus amics (però ja el coneixen, en Sam ens va enganxar un dia i li va faltar temps per explicar-ho a les altres dues). El sopar em venia de gust fer-l’ho, sense cap necessitat especial, però aprofitaré per celebrar amb un brindis amb mi mateixa el segon aniversari del blog i amb tots plegats la possibilitat bastant segura que la Ona es quedi amb la bomboneria on treballa.
A vegades els tombs que fa la vida em van por. Em fa por el fet que presenti l’M. als amics perquè ja sembla que anem en sèrio, i és quan dubto del fet de tenir una relació seriosa amb algú. No sóc com la Ona que a vegades crec que no la veuré mai emparellada però tampoc sé si em veig amb una relació estable. Bé, tombs de la vida que s’han d’anar acceptant i adaptant. També em fa cert respecte veure l’Ona amb la bomboneria. Crec que ha aconseguit un dels seus somnis des que treballa allà. Quedar-se i ser la cap. I em fa basarda veure com anem agafant responsabilitats, com anem madurant. A vegades el món em fa por. El meu món.

boomp3.com

PREMI DARDO

2008-04-16T19:32:00.004+02:00

Tenia preparada una sorpresa per demà però veig que aquesta és la meva setmana i no puc esperar. Avui he rebut el meu primer premi blocaire! Quina emoció!

Segons el que explica en Doommaster al seu bloc el premi Dardo “reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”. I també “L’hi atorgo per què té un bloc molt personal i absorvent. És d’aquests que et llegeixes de cap a peus...” Sí? Quina il•lusió que pensis això de mi.

Només em deixen seguir la cadena nomenant cinc blogs però premiaré a aquelles persones que poden passar més desapercebudes tot i que els seus blogs són dels que més segueixo

Hanna B.Per ser-hi des dels meus inicis, amb pauses i retorns esperats. Perquè la seva vida de barcelonina desesperada em té captivada.

Productes de neteja. A qui espio tot i que ell no ho sap. Les seves petites reflexions i les dues fotografies diàries, petits detalls de la vida quotidiana, em fan somriure.

Olenska. Des de València intenta trobar el seu lloc al món, no para quieta i m’agrada com escriu, tan natural.

El barranc de l’Argentada. Per donar-li molts ànims i que segueixi endavant.

Primer segona. Per deixar-me seguir l’evolució de l’embaràs i els primers mesos del seu Quim. Quan té ja?

I altra vegada gràcies Doom, m’has fet emocionar!

NERVIS? FRED!

2008-04-07T19:52:00.003+02:00

L'Ona m'ha dit que són els nervis però la nit de dissabte a diumenge vaig dormir fatal (crec que el sopar també va ajudar, menjar ètnic una mica massa fort), diumenge no tenia veu, estava ronca i cada cop que em trucava algú em preguntava si m'acabava de llevar. I jo: no, que estic afònica. Avui ha canviat el temps, fa fred i jo a la feina estic gelada. Em moro de ganes de beure un te calent però m'he quedat sense. Començo malament la setmana, igual que com la vaig acabar.

Deuen ser els nervis, com diu l'Ona, però estic fatal. Per animar-me una mica us poso la foto de les primeres maduixes de l'any. Nyam, nyam.

I la revel·lació indie francesa:
boomp3.com

DUBTES, DECISIONS...

2008-04-04T19:06:00.006+02:00

Aquesta tarda he tingut una discussió amb l’M. (podem dir que ja som una parella, ja ens discutim) per culpa de la feina. Tot perquè a mi m’ha costat molt prendre una decisió. Sí el meu etern problema.

La qüestió és que ha sorgit un problema a la feina que s’havia de decidir ràpidament i jo he dubtat. He dubtat molt. Massa. Prou per tirar-me enrera quatre o cinc vegades i no avançar a la feina. Ell com a part implicada a la feina, em donava ànims perquè jo fes el pas. Però no n’era capaç. Tenia por de cagar-la. Volia assegurar-ho amb el cap, ja que ell és el responsable final. Però sabent que demanant al meu cap què faria ell em posaria en un compromís, no demostrant que sé sortir dels problemes. I llavors em sentia estúpida, tant estúpida que encara no m’ho puc treure del cap i que hi pensaré durant dies i dies.

A vegades em llenço de cap a les coses. Quan em paro a pensar llavors canvio, m’agafa por i em costa prendre decisions. Normalment tiro enrera. Tot i que poc a poc vaig millorant i intento avançar avui no ho he fet. I l’M. s’ha enfadat perquè tot i els seus ànims jo m’he bloquejat. I el problema és que la ràbia que sento ara mateix cap a mi és més forta que qualsevol comentari que m’hagi pogut fer ell.

boomp3.com

SOFÀ I LLIBRES: UN BON CÒCTEL

2008-03-26T21:16:00.004+01:00

Ja hem començat de nou la setmana.

Però la mandritis no me la treu ningú. I ara plou. Encara em venen més ganes d'estar a casa, asseguda al sofà amb un llibre a les mans. Tal com he passat els dies de vacances. Crec que em mereixia un descans, vaig treballar fins dijous a la tarda (fora de l'oficina, però encara em trucaven al mòbil per reclamar coses) i em vaig dir a mi mateixa que la Setmana Santa era per mi. Per estar sola amb mi mateixa. Per relaxar-me una mica. I crec que potser m'he passat i ara no hi ha qui em faci tirar.
Vaig passar-me els dies anant del sofà al llit i del llit al sofà (no gaire difícil si es té en compte que formen part del mateix moble, el llit està alçat i el sofà es troba a sota) amb parades a la nevera per poder-me alimentar. Les meves excursions anaven acompanyades de llibres, ja que m'havia de posar al dia. He llegit Austràlia de Roc Casagran, que m'ha permès somriure amb els somnis i la manera de buscar una escletxa de felicitat a la societat actual, m'he llegit la segona part del còmic de la Cosa Nostra per endinsar-me en la vida de la màfia italo-americana i ara estic altra vegada amb la Zadie Smith, amb la seva primera novel·la Dents blanques. Tota una revelació, ella i en Roc Casagran. La literatura ve de la mà de joves. I m'agrada.

PD: No hi ha cançó, el booomp no em funciona... però seria Wallflowers i el seu Bleeders

POLÍTICA, PORCA POLÍTICA

2008-03-11T12:05:00.004+01:00

Normalment em queixo sobre l'apolítics que són els joves. Que no es mullen. Que passen de tot. Vull pensar que no és així. Però avui, l'endemà d'unes eleccions, em trobo cansada. Cansada d'estar a les 20h esperant que cantin els resultats a veure què ha passat. Cansada de posar qualsevol canal i que parlin de com van els sondejos, els resultats, etc. Cansada que l'endemà tot siguin debats a les ràdios sobre el mateix.
Sí, vaig votar. Sí, m'interessa qui ens mana i com ens mana. Però em cansen les baralles entre polítics i les discussions de mai acabar de qui ha guanyat perquè hem obtinguts x vots més que l'altre. Els cartells electorals es pengen 15 dies abans, a les 12 de la nit, corrents. I quan els treuen? Quan de temps més haig de passejar pel carrer amb les cares d'aquells que durant dos mesos (evidentment comencen molt abans del què toquen, les campanyes) m'han estat atabalant allà penjades?
Hem votat. Però no cal que estiguem tres dies seguits on la única notícia és saber si hi ha un diputat que balla o que no entra al congrés. Hi ha més coses al món. I si volen que ens impliquem en política no és aquesta la manera. I per adonar-me que el món continua girant escolto la cançó dels Pets que fa....

boomp3.com

TREBALL DE CAMP

2008-02-19T18:21:00.005+01:00

Avui he vist un pis patera. He acompanyat a un dels advocats a veure un client. No m'ho hagués imaginat sinó hagués estat que m'ha comentat el fet que hi vivien diferents persones. El pis era gran i de construcció relativament nova però hi havia d'extrany tres llits fora de lloc: a la terrassa, al menjador i al dormitori, just al costat del llit de matrimoni. Els tres estaven sense matalàs com si fossin allà per un trasllat, que és el que jo pensava. Els matalassos feien de sofà.

El client té problemes amb la feina i d'això voliem parlar però no he pogut evitar de pensar tota l'estona com devien viure allà. Almenys no era un pis petit i hi havia lloc. Una mica brut i descuidat, però gran. Quants hi devien dormir?
Que innocent que m'he vist. Mai hagués imaginat un pis patera. En sentia a parlar dels barris marginals de Badalona o Santa Coloma però no aquí, relativament al centre i en un pis nou.

Al sortir li he preguntat a l'advocat què es fa en casos com aquest. Hi ha la confidencialitat del client i no es pot denunciar als mossos però sí que els hi recomana marxar del pis, no deixar que hi dormin persones que no pertanyin a la família o que estan de visita, etc. Però ell només és l'advocat laboralista que intenta evitar que el facin fora de la feina. No entra en temes personals dels clients. No es mulla.

boomp3.com

INCONFORMISTES PER NATUALESA

2008-02-12T20:57:00.002+01:00

Avui he tingut una sensació molt estranya al bus. Anava, com sempre, amb els walkmans (perquè ara s’ha de dir iPod o MP3? Sempre havien estat walkmans... bé, això és tema per un altre post) escoltant la meva música, totalment aïllada del món exterior. No me n’he adonat de l’aïllada que anava fins que no m’he tret els auriculars d’una estrebada per posar-me el jersei, ja que s’acostava la meva parada. De cop s’ha fet el silenci. Només se sentia la remor de l’autobús movent-se. He tornat al món real. He tingut la sensació de les pel•lícules, quan algú va amb walkmans i només sents la música que ell sent i quan se’ls treu, la música desapareix i se sent la resta del món. Aïllada.

A vegades prefereixo aïllar-me, encara que sigui per 10 minuts, del món real. El món on les persones tenen pressa, on s’abrallen per una cadira al bus. El món on les persones es queixen per tot i no fan res per canviar les coses. Ens queixem per vici. Hauríem de ser inconformistes per naturalesa. S’hauria d’educar que pel què vols has de lluitar. Em fa por veure la gent que puja, no només els joves, sinó també els grans que no ensenyen a canviar les coses. De vegades, aïllada amb la meva música sóc positiva. I crec que les coses canviaran, que els joves veuran que han de lluitar per aconseguir el què volen. Que no seran ingenus i veuran quan se’ls manipula. Que lluitaran en contra. Que seran inconformistes per naturalesa.

boomp3.com

MANDRITIS

2008-01-31T21:29:00.000+01:00

Última setmana de gener. Diuen que el gener és un mes que costa de passar per culpa del que s’anomena la pujada de gener: el règim després de les festes, les factures dels regals de reis... Aquest any no estic patint aquesta pujada de gener.
N’estic passant una de diferent. No m’envolta la tristor del gener, sinó la mandritis, les poques ganes de tornar a començar. La poca feina que hi ha durant el mes de gener, esperant que la gent s’activi. Els dies tampoc acompanyen, uns dies de calor que avui ha canviat en un dia fred, però sempre dies grisos, amb núvols. El que ve de gust és estirar-se al sofà amb la manta i pensar en tot allò que al febrer començaré a fer. Sí, m’esperaré a febrer perquè al gener m’haig de concienciar. M’haig de concienciar del que haig de fer, que tinc molta feina. Tinc tots els propòsits de l’any anterior (fets al setembre) i guardo tot el material treballat a la feina dins capses, preparant el terreny per els nous actes.
Sí, dec tenir la tant temuda pujada de gener. Santa mandritis.

boomp3.com

AS IS

2008-01-15T18:39:00.000+01:00

La setmana passada vaig veure un anunci a una revista gratuïta de la meva ciutat d’una immobiliària. Donava consell per compradors i per venedors. Als venedors que concertessin una entrevista i als compradors els explicava la situació actual del mercat immobiliari: Els preus s’han estancat i actualment es poden negociar preus, a la baixa. Comento la notícia amb ma mare, com a mostra que les immobiliàries han d’acceptar una incipient crisis. La resposta clara i concisa de ma mare: aquests volen que els hi compris a ell un pis. Sí, hi estic d’acord, però no és això el que jo denunciava. Simplement constatava que les immobiliàries accepten que les coses no funcionen, que han de baixar preus.

Per la ràdio només sento a parlar que hi ha una crisis immobiliària i que no es ven res. M’ho crec. Però em costa creure’m que em diguin que els pisos baixen. Ho sento, no ho veig. Els preus a les revistes és el mateix que fa uns mesos enrera. No he vist cap baixada. Diuen que no es ven tant com abans, que les segones residències no es venen. I quina importància té això per mi? M’afecta d’alguna manera? No. No busquem una segona residència. Estem buscant un pis amb cara i ulls. La Sara ha demanat una rebaixa del pis que vol com li recomanen que faci a la ràdio. Diuen que estan sobrevalorats en un 25% o més. Ella només ha demanat baixar el preu en 4 milions. S’han rigut a la seva cara. Que si estava boja, que allò no es pot negociar, és massa rebaixa. I així estem. Esperant que el que anuncien a les notícies sigui cert.

boomp3.com

ES NECESSITEN SECRETÀRIES

2008-01-07T19:28:00.000+01:00

Tornem-hi. Després d’uns dies de vacances, tres només, tornem a l’oficina. Només hi ha la meitat dels treballadors, els que no tenim fills podríem dir. La Lucía ha vingut i encara no entenc perquè. Fa hores que l’intento convèncer que marxi a casa i que ja m’encarrego jo dels seus temes. Està afònica. Té la grip. Es troba cansada i marejada. Però ha vingut. Era la única secretària que podia venir. Les altres tenien una bona excusa per no venir (dies de vacances...), ella estava apunt d’agafar la baixa quan la va trucar el cap. Havia de venir a treballar avui. Per força. Si no, no hi hauria ningú que fes la seva feina i era important. Es necessiten secretàries.

Jo vaig fent. Guardant tot el material de l’any passat que ja no em serveix. Guardant per a la història tots els actes que he estat organitzant. Preparant-me pels actes nous d’aquest any 2008. I mirant de reüll a la Lucía, que no la puc convèncer. No sé si està més afectada per la grip o pel tracte del seu cap cap a ella.