En Sam va organitzar una festa després del teatre, dissabte. Presentava una obra nova a un bar cultural i ens convidava a anar-hi. Bé, això de convidar-no’s és un dir perquè no el van deixar i només va aconseguir treure les entrades a molt bon preu. Però necessiten les peles per una bona causa i li acceptem sense replicar. Si hagués de convidar a tothom que coneix mínimament, com a mi, es quedarien en números vermells. Estava molt emocionat i corria per tota la ciutat penjant pòsters i fent propaganda a tothom qui veia. Ens ha omplert de emails i ens ha trucat quasi cada dia per recordar-nos que hi haviem d’anar. És una adaptació d’un clàssic però en una versió moderna, barrejant videos, titelles i persones reals. Com totes les obres que li agraden a en Sam és d’un humor àcid, del que rius però que quatre dies després encara hi penses i et sents reflexat en aquesta societat en la que vivim. Realment sóm com ens retrata en Sam? Segur que sí, i crec que pitjor i tot a vegades. El que més disfruto amb les obres d’en Sam és que sap adaptar clàssics, encara que no siguin molt coneguts, i els actualitza, els hi sap treure informació amagada i ampliar-la segons les necessitats. D’aquesta manera retrata el món on viu. També sap adapar-los a la manera de treballar del seu grup de teatre: tan poden cantar, com jugar amb titelles, com fer muntatges de vídeo.
L’obra estarà al bar si tot va bé durant una setmana, representant-se de dijous a diumenge. Ja és tot un èxit, en una ciutat on normalment les obres de teatre es representen una sola vegada, hi vagi molta gent i s’acabin les entrades o no hi assisteixi ningú. La Sara ens truca per preguntar si podem fer un cafè, té una ressaca espantosa i no vol suportar la “depressió” d’en Sam. L’endemà d’una estrena i després de la festa de rigor, en Sam es tanca a l’habitació durant tot el dia per escoltar música que ell considera “trista” i analitza els més i menys de l’estrena. Es passa 24 hores pensant amb la resposta del públic, generalment bona considerant que la majoria som amics; en si assistirà gent a veure l’espectacle; en els actors i la seva feina... Sempre té por que alguna cosa hagi funcionat malament i que algú se senti incòmode. Tot i que és la tercera obra que estrena, i que la primera només la va poder representar un sol dia, els nervis li continuen i durant la festa està tant neguitós que quasi s’agobia. Tot i que la festa va anar molt bé, en Sam sempre em fa patir. Ell no les disfruta.
El sopar i la festa es van celebrat al pis d’un dels actors, vam comprar pizzes i cadascú va portar. El vi i la cervesa va ser el que més va córrer, però més tard a la nit van aparèixer les primeres ampolles de whiski. Vam estar tota la nit al voltant del sopar xerrant i explicant anèctodes sobre l’obra o sobre la vida mateixa. Tot i que havia vist l'M. el dia abans i que l’havia convençut perquè vingués al teatre ja em va ser impossible portar-lo a la festa.
- Nois, és l’hora del vídeo! Tanqueu les llums i agafeu lloc al sofà o a terra!- Un dels companys d’en Sam, que havia realitzat diferents vídeos per l’espectacle, havia posat una pel·lícula de pocs minuts on hi ha parts d’entrevistes que havien sortit al diari comarcal, que una veu en off llegeix; filmacions de pífies durant els assajos; moments abans de l’estrena, amb els tècnics muntant el decorat i gravacions varies. En Sam es va emocionar. També hi ha la gravació de com la gent entrava al teatre, la cua i com sortia, comentant què els hi havia semblat l’espectacle.
El jove que ha fet el muntantge va estar durant tot el sopar tancat al seu estudi acabant el vídeo, que ja tenia preparat des del matí, però al qual li faltaven les últimes escenes. Em vaig mirar els amics d’en Sam. Els envejo, ells han compartit somnis i il·lusions, han vist com en Sam els animava quan semblava que la obra no anava endavant i ell treia forces per seguir i el veuen com el noi alegre que busca sempre solucions a tots els problemes. Però després penso en l’Ona, la Mònica, la Sara i en mi. Nosaltres hem vist l’altra cara d’en Sam, quan no vol sortir de casa perquè creu que no val la pena lluitar, quan torna desesperat perquè li rebutgen les seves obres i cap teatre confia en ell, quan la única animació possible sembla anar de bar en bar emborratxant-se i així oblidar les penes. Hem patit totes les seves frustracions al seu costat, hem sabut de les alegries del seus companys i ara veiem el fruit de totes aquelles hores junts. Penes i alegries.
