PISOS PETITS, GRANS COTXES

Per què el blog es diu pisos petits? La veritat és que el títol original és més llarg però no m'hi cabia. Pisos petits, grans cotxes. Agafeu qualsevol guia inmobiliaria, marque un preu màxim que podeu pagar amb el sou que teniu. Us trobareu com jo, que vivint sola només puc pagar 400 euros mensuals si vull pagar també llum, gas, menjar i viure... Tots els pisos que volten aquest preu són molt petits, alguns són d'una sola habitació, des del llit et pots fer el sopar quasi... El meu piset té tres habitacions: cuina, lababo i sala-dormitori-estudi.

La gent accepta viure en un pis d'aquestes característiques, majoritàriament perquè no es poden pagar pisos més grans i cars. Però hi ha gent que prefereix estar en un pis petit i pagar "poc" (crec que és una barbaritat el que es paga pels pisos!) i tenir un bon cotxe. Sempre ha de ser l'últim model, i evidentment ha de ser espaiós, gran... El cotxe és més important que el pis? Per mi no, però hi ha gent que sí que ho considera. Prefereixen tenir un gran cotxe que un pis. I tant important és el cotxe? Per mi no, per moure'm per la ciutat vaig caminant o amb moto perquè l'Ona em porta... o la bicicleta.

La Lucía m'ho comentava un dia, ella té un cotxe acabat de sortir de fàbrica, que tardarà anys a acabar de pagar però s'havia de renovar el seu cotxe, que tenia ja 3 anys! I el seu pis? És com el meu, petit. Però no li interessa tenir un pis més gran: "no és massa car, hauria de deixar certes coses, com el cotxe"

Pisos petits, grans cotxes.

EYES ON THE PRIZE

Heu vist quins dies que fa? Encara no fa fred, tot i que els matins anar amb moto (apart de perillós per les relliscades) significa acabar amb els braços congelats. M'agrada molt quan plou, potser és el tipus de clima que més m'agrada, però ho prefereixo a l'hivern o al vespre, quan ja no treballes, i et pots estirar al sofà mirant qualsevol cosa a la tele (fan algo interessant últimament?) tapada amb una manta... uuummm com m'agrada!

Però tapeu-vos ara amb una manta! Quina calor... no, realment encara no fa fred. El que sí que faria és asseure'm al costat de la finestra, mirant com plou i atiborrant-me de xocolata, bombons, galetes, o tauletes de xocolata el màxim de negra possible escoltant Bruce Springsteen amb les seves Seeger Sessions.

Mmmm... ja m'hi veig...

Però la realitat és molt diferent.

La realitat és que em passo els matins tancada en un despatxet en el qual no veig ni si plou o fa sol, entre papers i màquines fotocopiadores, buscant expedients i ordenant capses, calaixos i calaixets. Sí, aquesta és la meva feina. Treballo en un despatx d'advocats però com qui treballa en un despatx d'economistes. Diferències? Cap n'hi una, preparar els cafès al cap, deixar la sala de reunions perfecta pels empresaris que ens vinguin a veure i buscar expedients per classificar o perquè l'advocat de torn prepari el judici...

Oh... Bruce espera'm, que algun dia podré seure a la finestra escoltant la teva veu cantant-me

Only thing that we did wrong
Was stayin' in the wilderness so long,

Keep your eyes on the prize,
Hold on, hold on, hold on, hold on,
Keep your eyes on the prize, hold on!

EL VIATGE

No hi ha res com poder viatjar!
Capgrossos ha anat a Londres al Festival de Regent Street... qui pogués ser ells

www.fotosroser.blogspot.com

Cançó de Dusminget (El viatge)

LUCIA I EL SEXE

Quan has de fer un regal d'empresa o una bona presentació jo sempre recorro a l'Ona. Aquesta tarda hi ha una reunió per tancar un negoci. No té res a veure amb els papers que jo porto però a la Lucia, la secretària, li he dit que coneixia un lloc amb bones pastes. Ella va tan atabalada que m'ha ofert anar-hi jo mateixa. Haig d'omplir un termo de cafè i comprar un parell de bombons de tot tipus. Li demanaré a l'Ona que m'aconselli.
- Una reunió de negocis
- Bé, una mica de bombons de taronja, after-eight, planetes de xocolata... I què, què faràs aquest cap de setmana?
- Si tot va bé no sortiré de casa...
- Quines ganes de quedar-te tancada. Si quedarem amb en Sam i la Sara. La Mònica segurament també vindrà. Ja saps, sortirem per la Fàbrica.
- Ja, però tinc un sopar.
- Familiar?
- No, amb un company de feina
- És guapo?
- No penso dir res més. Ja tens el termo ple oi?
- Sí, aquí el tens. Vols una factura?
- Sí, gràcies
- Que et vagi bé el sopar
- I a vosaltres la festa
He tornat a la feina i li he donat el termo i els bombons a la Lucia. Hem aprofitat un regalet de l'Ona (tres bombons diferents) per comprovar si triomfaríem a la reunió o no. A la Lucia li han agradat i m'ha demanat targetes de la botiga, per a ella i per la feina. A veure si gràcies a mi ara l'Ona tindrà feina per mesos!

MARIONA

EN VíCTOR O COM ACABAR BÉ EL DIA

Avui he tornat a trobar en Víctor pel carrer. Hem quedat per fer una cervesa un dia d’aquests. Quan feia que no el veia? Tres setmanes? Aquest era el temps de l’última vegada que havia fet l’amor amb algú. Bé, amb en Victor. Sí, ell és l’únic. Mai ens hem plantejat tenir una relació més enllà de les trobades i això vol dir que tenim dret a estar amb qualsevol persona. Ell hi està? No sé perquè, però imagino que no. Jo tampoc.
Moltes de les nostres trobades són inesperades, ràpides. No tinc el seu telefon ni ell el meu. Simplement sabem on trobar-nos. No he tingut necessitat de parlar de coses no banals amb ell, però crec que li podria explicar tot o quasi tot. Però ell no busca una relació seriosa. I jo? No ho sé, la veritat és que estic molt bé amb ell i disfruto del sexe, però imaginar-me’l cada dia al meu costat… em costa. Accepto que moltes vegades després de fer l’amor amb ell, quan s’adorm al meu costat i sento el seu respirar tranquil, imagino com seria llevar-me cada dia al seu costat. Però després quan marxa, em sento altra vegada lliure per fer la meva. Tot i això fa temps que no entra un altre home en el meu llit.

CRYSTAL RENN

Avui faig un post especial. He llegit un reportatge on es parla d'aquesta model nord-americana. No és el prototip de model actual, però potser per aquesta raó m'ha agradat. Fa gairebé metre vuitanta i pesa 70 quilos. No es veuen models com ella a les passarel·les, i ara que hi ha la Fashion Week de Barcelona m'ha semblat una bona reflexió.

Renn m'ha semblat una persona molt segura de si mateixa, convençuda de ser feliç amb el cos que té i ho demostra amb fotos sexys, atrevides o simplement posant pels millors fotògrafs. M'agradaria veure més models com ella, o com a mínim més diversitat. Sí que hi ha noies primes, l'Ona ho és, però també n'hi ha de més grasses o amb curves, igual que baixetes o altes...

Per aquesta raó avui faig un salt en els meus post i li dedico a aquesta model, espero veure'la molt de temps a les passarel·les

CIGARRETES I ALCOHOL

En Sam ens havia portat a la seva discoteca preferida. Era una fàbrica antiga reconvertida en bar d’ambient encara que en Sam ens assegurava que hi havia tants gais com heteros. La veritat és que mai he arribat a saber què era en Sam. Semblava que en aquella discoteca se sentia com peix a l’aigua i coneixia a molta gent. Era normal, cada setmana hi anava. Però mai li he sentit cap comentari sobre els seus gustos sexuals. També és cert que dorm amb un altre noi a l’habitació i que per falta d’espai comparteixen un llit de matrimoni, però em costa veure’ls com a parella.
Vam estar tota la nit ballant música trance entre travestits i parelles que només reconeixies les seves tendències sexuals quan es petonejaven i abraçaven davant teu. Tot i això els podies considerar de la mateixa tribu, tallats en el mateix patró: roba ajustada ells, marcant els músculs enfortits durant hores al gimnàs i roba molt masculina elles. Moltes noies tenien una imatge andrògina, amb camises ajustades que marcaven la seva primesa i els pocs pits incipients, amb cabells molt curts.
Aquelles eren les nits d’en Sam. No les meves. Ens havia convençut per anar-hi. Per una nit no estava malament però no ho repetiria sovint. La Sara té una confiança cega a en Sam, potser ella sí que en sap alguna cosa sobre la sexualitat del noi. L’Ona disfruta amb aquestes nits boges i misteriosament sap reconèixer heteros d’homos, o almenys això semblava aquella nit. No sé amb quants homes va ballar i quants d’aquests van tastar els seus llavis carnosos. Jo m’ho mirava amb una cervesa a la mà. Segurament era així com aconseguia despertar-se cada diumenge amb un home al seu costat, home que després difícilment tornava a veure.

ANIMAR O ANIMAR-TE?

Quan una amiga et truca dient que ho ha deixat amb el xicot després de cinc anys, què has de fer? El que vaig fer jo, agafar una mica de roba i anar a passar uns dies a casa seva.

La primera nit la volia animar i la vaig convèncer per sortir de festa. Li havia promès que durant els dies que estiguessim juntes no ploraria. Per això la importància de sortir de festa aquella nit. Per animar-la al màxim. Però la que es va animar vaig ser jo i encara no sé com vaig arribar a casa. El cansament barrejat amb l’alcohol havia estat un còctel massa fort per mi i l’endemà el cap m’explotava. Però veure a la Sara dormint al meu costat em reconfortava. Li podia veure serenor i alegria a la cara, si més no durant unes hores havia aparcat els seus problemes. Vaig decidir que era millor continuar dormint, desitjava amb totes les meves forces que el mal de cap marxés. Em pesava tot el cos i em sentia adolorida, amb ganes de vomitar, però alhora tenia l’estómac buit. Em vaig estirar de nou i em vaig tapar, el cap em donava voltes, però el meu cos també, intentant buscar una bona posició per dormir una mica més. No sé quantes hores més vaig dormir. Quan vaig obrir els ulls de nou la Sara no hi era. Em vaig aixecar. Vaig sentir veus a la cuina, la Sara i en Sam comentaven la festa de la nit abans. Els vaig saludar, tenia el cap més clar i molta gana.

La Sara i en Sam parlaven sobre la jugada de la nit anterior. L’Ona havia desaparegut a mitja nit, acompanyada naturalment. I a mi m’havien portat fins al llit. Havia caigut dormida al llit abans que ells tinguessin temps de reaccionar, em van treure les sabates, els mitjons i el jersei. La samarreta amb la que havia dormit feia pudor a fum, alcohol i suor. Vaig decidir buscar roba neta i anar a la dutxa.

NOVA MANIFESTACIÓ

"El diumenge 28 de maig a les 5 de la tarda, s'ha convocat una nova mobilització per un habitatge digne a Barcelona.La convocatòria fa una crida a tota la gent jove a fer una “sentada” en llocs cèntrics i visibles de les ciutats per denunciar la situació excloent, pel col·lectiu jove, del mercat de l'habitatge i la manca de voluntat política per fer front a aquest problema."

Bé, no sé si heu participat a les altres, però val la pena, és el nostre futur....

La veritat és que no tinc ganes d'endeutar-me per vida o d'haver de viure en un pis tan petit com el meu per sempre... i tal com estan les coses... la putada és que el lloguer del pis és proporcional a la seva mida, quan més petit, més car el seu metre quadrat!

HI EREU?

Aquest és l'aspecte de la assentada per un habitatge digne. Com a jove mileurista que sóc hi vaig participar. I vosaltres? Què us va semblar?

... I ALTRES NEGUITS

Porto ben bé sense treballar dos mesos. Però quan vaig plegar de l’altra feina vaig decidir fer vacances uns dies i llavors entre altres coses, no me’n vaig adonar. És ara, quan tot ha tornat a la normalitat me n’adono de les hores que estic a casa, tancada, avorrida, sense fer res i pensant com puc passar el temps. No puc anar trucant a la gent a veure si volen fer un cafè, tots treballen. I em convertiria en la pesada numero 1. Però les parets em cauen a sobre, passo les hores amb pijama donat voltes per casa i segur que m’he engreixat ja que per avorriment menjo tot el dia. No sé què fer, la meva auto estima baixa per moments, i puja de cop quan rebo una trucada per concertar una entrevista, dir “puc quedar a qualsevol dia i a qualsevol hora “ queda bastant trist però m’animo per moments, busco els meus millors vestits per anar a l’entrevista i donar una bona imatge, em maquillo de manera simple però que crec eficient. Però com és que m’arreglo tant per unes entrevistes que no m’interessen? Bé, tot el que sigui guanyar una mica de diners és benvinguda.
Ara em falta esperar, aquella espera infinita, que moltes vegades acaba en un pou sense fons perquè l’empresa no truca per dir-te un simple “no ens interesses”. Durant les setmanes que passes entre l’alegria de l’entrevista a la desesperació de no tenir feina estàs patint cada dia una espera horrible enganxada al telefon i penjant a tothom perquè “has de rebre una trucada important” que no arriba mai.


Opineu: Com passeu l'espera després d'una entrevista?

ENTREVISTES DE FEINA...

Tercera entrevista en dues setmanes, la primera just tornar de vacances. Les tres entrevistes sobre coses diferents i a quina menys interessant. A la tercera segur que no m’agafen, però mira, una prova és una prova, era per fer de caixera en un museu, o amb més sort potser arribaria a fer de vigilant de sales, depenent del torn.
Quina feina més esperançadora i després els hi has de prometre que és la feina de la teva vida! Quines mentides que he hagut de dir a l’entrevista. Però mira, encara que els hi hagi promès que m’hi quedaré, si trobo una nova feina marxaré quasi de seguida. La segona entrevista no va anar gaire millor, en dos minuts ja era fora. Només era per especificar el salari i quan començaria a treballar, si tot va bé, ja que tenien altra gent per passar la selecció. Però no sé quina de les dues feines tinc menys ganes de començar.
La segona haig de fer el pallasso a una ludoteca, fer visites encara i vendre entrades, què voleu que us digui. Però fer el tonto davant dels nens em fa una mandra! Ja no tinc edat per estar recollint caques de nens i de vestir-los, explicar contes, etc. Podrien amb mi i la meva paciència.

FEVER

No sé a quina hora hem arribat a casa... no volia ni mirar el rellotge, però només entrar al portal de baix ja he vist a la Sara. Estava asseguda a les escales, amb el cabell revoltós, fumant un cigarret i esperant-nos.
Hem pujat cap a casa i les he fet passar. Mentre guardava les coses a la nevera he repartit un parell de cerveses i ens hem assegut a la cuina a xerrar. La Sara tampoc havia fet res per les vacances i sabent que avui arribava jo ha llogat una pel·lícula i l'ha portat. Ens estirem al sofà i enxufem el vídeo. Es connecta el canal musical on apareixen uns nois de disset anys més o menys, cantant una versió xunga de "Grease". L’Ona es posa a cantar i quan la mirem estranyats i mig rient per aquest "arrebato" diu com si fos la cosa més normal del món que aquesta cançó li encanta. Continua cantant.
- Perdoneu, podem fer un sacrilegi i posar pause un segon? És que no puc més, tinc molta gana. Voleu un tros de pizza? N'hi ha a la nevera i la posaré al forn.
- N'hi haurà prou amb una? Si no n'hi ha més em fas un entrepà si us plau?
- En Zeppo no surt oi en aquesta pel·lícula?
- No, ell ho va deixar abans. A més els famosos són els altres tres....
- I com és que t'has decidit per "Una nit a la opera", Sara?
- Els diàlegs són brutals! Hi ha escenes molt bones i quasi durant tota la pel·lícula rius! Apart d'això, m'ha semblat una bona idea per passar la última nit de vacances.
La Sara és així, a vegades pot sorprendre. Li encanten les pel·lícules, antigues, modernes, mudes... és igual, però no ho diries quan la veus per primera vegada, amb els pantalons gastats i una o dos talles més grans, la camisa de màniga curta per fora arrapada, les bambes i el cabell despentinat. S'aixeca, recull els plats del sopar, es calça.
- Bé, Ona vols que t'acosti a casa? He vingut amb la moto.
- Quina pressa tens? Ens podem quedar a dormir aquí, oi Ini?
Si hi ha una cosa que no suporto és que em diguin Ini... però ja se sap, els amics mai faran cas d'aquestes coses, si et posen un sobrenom, difícilment te'l trauran. Per bona sort no el fan servir sovint. Em dic Virgínia, és un nom llarg i és fàcil que es busquin diminutius: Ini, Inia... Virgi... Bé, aquest últim millor oblidar-ho. Inia potser és el que accepto més fàcilment.
- Com vulgueu, jo m'aixecaré aviat. Què heu de fer demà?- Ja veig que se m’apalancaran a casa i no hi ha qui les faci marxar! Avui no siusplau, que estic rebentada i m’agradaria dormir. Que l’Ona es quedi significa xerrar fins a les tantes de la nit!
- Jo tinc classe a les 12. No sé si hi aniré. Però no et preocupis, marxaré aviat i t'ho deixaré tot recollit. Et quedes Sara?
- No, jo marxo a casa. Ens veiem demà. Nanit a tots, no sigueu dolentes aquesta nit...
Sembla que sigui la seva frase preferida "no sigueu dolentes". Després de fer-nos un petó a la galta a cada una mirem com marxa amb la seva motoreta carretera enllà. Despleguem el sofà i busquem un sac.
- I què? No tens res a explicar? No pot ser! Deu dies a casa els pares i no expliques res?
Això és el que em referia de l’Ona.
- No res, com cada any, tota la família junta fent el paperet... hem estat tres dies a la platja, a casa d’uns amics dels pares.
- A la platja, ara? Amb el fred que fa!
- Bé, tenen una casa aprop de la platja i ens van convidar un dia. Sempre hi anem a dinar però és molt avorrit, només hi ha els pares, els seus amics, i jo fent el paperot.


Fever (Marah)

ON THE RADIO

Les 6. L'estació de tren. Com si tingués ganes de tornar a veure-la. Però està a prop de les botigues i és un bon lloc per quedar. L’Ona ja arriba, no fa gaire mala cara, però porta el cabell recollit de qualsevol manera i vesteix amb el primer que deu haver trobat a l'armari i unes ulleres fosques que li dissimulen els ulls de son, tot i això va elegant, com sempre... però així és ella.
- Per on comencem?
Entrem al supermercat, per on hem de començar si no? L’Ona ha agafat un carro que fa anar de bòlit pels passadissos i esquiva com pot les iaies. Jo vaig agafant el menjar que necessito perquè la meva nevera torni a estar plena, o el que es diu plena. Que l'economia tampoc està per molts trotes. Tampoc compraré moltes coses, ja se sap, pasta, salses, cerveses, vi, fruita i verdures (que després la mama es queixa...) i carn per congelar. Marxem amb tres bosses i la meva motxilla plena.
- Com han anat les vacances?
- Com vols que vagin? Fatal, aborrides... He sortit quasi cada nit, allà, al bar, com sempre, a prendre algo però la meitat dels dies estava quasi sola i no hi havia cares noves. És avorrit quan sempre veus a la mateixa gent! Apart d'això... hem quedat de tan en tan amb en Sam, ja té nova obra i l’està preparant, ja saps com és. Entrem aquí?
Miro a quina botiga es refereix. Una botiga de roba interior? Segur que vol algun conjunt nou, o simplement xafardejar les noves tendències de roba.
- Com vulguis, però no molta estona, que haig de deixar el menjar al congelador abans que sigui massa tard.

On the radio (Nelly Furtado)

LEFT OF THE MIDDLE

Bé, les arribades a casa després d'uns dies fora sempre són com dir: Benvinguda a la rutina! I trobar-te el correu atraçat, missatges al contestador i la nevera buida...
Després d'estar tres hores asseguts terra, entre les motxilles, per falta de lloc, i amb una calor al·lucinant i asfixiant al tren, arribem a casa. Correu? No hi ha ni un simple paper de propaganda... el telèfon de casa sense missatges, deu ser perquè mai el fem servir, sempre amb el mòbil, i la nevera... és l'únic element que et demostra realment que has estat de vacances uns dies: BUIDA! I el poc que queda està caducat. La olor és repugnant. Bé, millor retirar-se cap a l'habitació, deixar-se caure al llit i demà ja serà un altre dia.
És al llit on començo a fer una llista mental de les coses que haig de fer: anar a comprar, netejar la nevera, quedar amb els amics! Agafo el mòbil i truco primer de tot a l’Ona. On deu ser?
- Ona? Sóc la Virgínia! Com va tot per aquí?..... Estaves dormint? Si són les 4 de la tarda!... Festa? Ahir? M'ho imagino, tu sempre de festa!.... Res, que ja estic aquí i haig d'anar a comprar quatre coses al centre, t'apuntes?.... Sí?.... A les 6 a l'estació?.... Ens veiem.
Ho veieu que fàcil?


Left of the middle (Natalie Imbruglia)