Hi ha vegades que, per molt que una idea sigui bona i facis esforços per tirar-la endavant, la gent que t’acompanya en aquest viatge no t’ajuda. Això és el que ens ha passat aquests dies a la feina. Hem treballat per tirar endavant una col·laboració virtual en una xarxa social. Hem buscat animar a la gent a la col·laboració. Hem fet el possible. Però la gent no ens ha respost.
Avui m’han demanat clausurar un dels nostres grups a la xarxa social.
No m’ha estranyat, sabent que feia temps que intentàvem rebre resposta positiva, però tot i així sap greu veure que no has triomfat. Perquè, sí, dels fracassos també se n’ha de parlar. No sempre tot són èxits. No sempre les coses surten. I com sempre hem comentat amb el dinamitzador principal de l'oficina (ara se’n diu Community manager...) hi ha d’haver col·laboració de totes les parts, per molt que tu animis, si no hi ha resposta, fracassaràs.
Però això no farà que deixi d’animar, per altres bandes, a altra gent més disposada. L’experiència m’ha agradat i no em tanco la porta. Només una finestra.
A fora fa fred però jo em sento positiva i animada. Un cop a la setmana em dono ànims abans d’entrar a la reunió del petit comitè comunicatiu que hem creat. I de moment els meus ànims sembla que van bé. En una de les primeres reunions es va comentar que es demanaria al personal de l’empresa què millorarien de la seva àrea de treball a la web: què volen que es vegi i què no. Em vaig currar, perquè m’agrada treballar així, un mini-informe amb millores per part meva i el fan servir de mostra.
Tot i que l’M. em critica que treballo gratis i per altres, i potser té raó però intento obrir-me camí, vaig agafar valor en una segona reunió. Entre els nostres grups de comunicació hi aha grups de treball col·laboratiu virtual i en un d’ells em vaig proposar com a dinamitzadora, ja que la persona encarregada de fer-ho no se’n surt (i així ho va manifestar, volia ajuda). Em va sortir de dins, ni em vaig plantejar què significava dir-ho allà en veu alta, però ho vaig fer. I ara estic implicada en el que jo li dic “la xafarderia més pura i dura”: miraré en què treballen, què comenten, si fan propaganda fora del grup... i ho explicaré al grup virtual, desitjant que s’animin i també comentin coses ells.
Poc a poc. Poc a poc m’obro noves vies. Treballo pels altres? Potser. Però m’estic demostrant que em puc obrir aquestes vies.
Aquest any no m’he fet propòsits de nou any. Potser no em cal, ja vindran sols d’aquí a uns mesos. Però de cop laboralment parlant potser me n’haig de fer un. I ha de ser públic. I aquí ve el problema.
Fa poc que vam decidir modificar la manera de comunicar de l’empresa. Bàsicament fer un nou pla de comunicació. El necessitem, i més en època de crisis. No és la meva feina encara que moltes vegades, per necessitat, he estat portant temes de comunicació. Però m’agrada. Cada vegada m’agrada més. El primer pas ha estat crear un grup de treball, en el que sense que ho demanés m’hi van afegir. Ho vaig agrair, que m’incloguessin. Però no em vaig atrevir a aixecar la llebre en cap moment.
Crec que serà el meu propòsit d’any nou: ser capaç de dir què milloraria i sobretot que m’hi veig capaç de fer-ho jo. Aquí hi ha el problema principal. Tenim una àrea de l’empresa que es dedica això i jo no en formo part. No crec ni que els interessi que hi formi part, als de l’àrea, perquè van molt a la seva i se’ls deixa anar a la seva. Però m’agradaria entrar-hi. En part, ja hi sóc, ja els hi faig feina, no reconeguda. Però dir en veu alta: jo em postulo per fer aquesta feina (que ja mig faig) pot crear-me algun enemic.
Estic en dies de meditació: haig de ser capaç, haig de ser capaç...
Avui he tornat a pensar amb la companya de feina que vota CiU. Fa uns quants dies que penso en ella. Avui de nou. M’agradaria saber què li passa pel cap ara mateix. Estarà contenta amb les noves mesures del seu partit?
Abans de les eleccions, quan comentàvem el descontentament general amb els partits va dir: aquesta vegada ho tinc molt clar, la única manera que Catalunya estarà defensada serà votant CiU. No li vaig voler replicar.
Avui m’agradaria preguntar-li què li sembla, com creu que ens beneficia tenint CiU al govern. Primer, crec que poc pot fer veient el PP amb majoria, cosa que no m’agrada gens, però ni 24 hores han esperat a la vetlla del mort. A les poques hores d’haver guanyat a Catalunya el pacte fiscal passa a millor vida, ja no importa si no ens el donen. I al cap de dos dies noves retallades. Sí senyor. Així segur que avançarem.
Quan n’ aprendrem, Catalunya?
Ahir vaig veure el 30 minuts sobre Islàndia. Visualització obligada. S’ha de mirar també, i comentar, que Islàndia és un país de relativament pocs habitants (una mica més de 300.000) i sempre és més fàcil de gestionar però també ‘ha de valorar el gran pas endavant que han sabut donar després de la crisis que els va afectar al 2008, amb la caiguda dels bancs.
Tot i els rumors que Islàndia era solvent i que no hi hauria problemes, els bancs van fer fallida. Islàndia es va haver de plantejar com afrontar aquesta crisis: primer punt a favor: "L'endemà de la caiguda, va tornar a sortir el sol" Amb positivisme es pot tirar endavant, sempre. I ho van saber fer: Es van reunir 25 ciutadans de peu per fer una nova constitució, que pengen a Internet perquè a través de les xarxes socials es comenti. Evidentment no tothom estarà d’acord amb aquests 25 ciutadans, ja va sortir l’exemple de com responien a les crítiques, però s’ha de saber respondre i veure què pensa la gent.
Dos de les persones que formen part d’aquest moviment han visitat Barcelona per parlar amb el col·lectiu dels indignats. Als indignats de Barcelona els vaig veure “joves” amb el mal sentit de la paraula: inexperts. M’agrada la idea que els joves es mobilitzin en política però des del principi que crec que és important mobilitzar-se no només en manifestacions sinó políticament. I aquesta és la reflexió que els hi van fer els islandesos: per aquesta raó han entrat en política, perquè son els polítics qui entren al parlament. Si el poble són els polítics poden canviar les coses.
Desviant-me una mica del tema també vaig veure la importància que tenen pels islandesos el territori, el medi natural on viuen, amb articles com “Els recursos naturals han de ser de propietat col·lectiva, ningú els pot adquirir” per evitar així malmetre el territori.
Pel què fa a nosaltres veig la cosa molt negra. Les eleccions s’acosten i no pinten bé, gens bé.
El meu cap és advocat tot i que no exerceix. Ha constituït un bufet d’advocats amb un parell de socis, però ell es dedica bàsicament a assessorar els advocats de l’oficina i a fer classes magistrals a la universitat o als congressos i actes diversos on el conviden a anar. Té xerrera i carisma suficient per entabanar a les persones.
Llegeixo al diari que Ferrocarrils Catalans anul·la la comanda de lots de Nadal pels seus treballadors. No entraré a valorar si els seus treballadors s’ho mereixen o no. Però en poques setmanes he sentit i llegit bastantes notícies d’empreses, persones i institucions que es tiren enrere dels seus actes després d’una pluja de queixes per part de la societat.
Uf, se m’acumula la feina. Feina de l’empresa i feina de blogaire. Si fa un mes em plantejava què fer amb el bloc ara em trobo que no paro de veure coses que vull comentar… I a la feina no tinc temps ni de descansar dos minuts. Un horror.
