DESPEDIDA

Els comentaris de les meves companyes de feina sobre la meva cita amb el pijo em fan quasi desistir de tornar-lo a veure. Pensar amb en Víctor també em fa tirar-me enrera. És cert que m'havia adonat que la nostra relació no aniria més enllà, però realment ho vull jo? Vull una relació que si tot va bé significaria compartir pis i vida? Realment em fa por comprometre'm. Però inconscientment sé la veritat. Havia arribat el moment de deixar la meva relació amb en Víctor. No la descric com una relació tortuosa però sí complicada. El fet de no voler tenir una relació estable feia que allò per mi fos un anar i venir d’emocions contradictòries.
Cada vegada que veia en Víctor i que quedava amb ell l’estomac se’m regirava i després, quan ell marxava i passava els dies sense veure’ns jo em sentia culpable per mantenir aquesta relació. Ara és quan m’adono que el que sentíem un per l’altre no és el mateix. M’havia imaginat molts rolletes amb altres homes, però sempre tornava a ell, a en Víctor. Sí, m’estava enamorant i sóc conscient que mai hi haurà una relació seriosa amb ell. Imaginar-me la vida al seu costat em fa mal, perquè sé que no serà possible. Les nits amb ell eren quasi les millors nits de la meva vida però després la relació es feia distant. Si la meva vida sentimental era fins llavors una incertesa passaria a ser una incògnita més de la meva vida.
He estat ben bé dues o tres setmanes plantejant-me això i quatre nits de sexe amb en Víctor. Com si ell notés que allò s'acabava d'una manera o altre hem anat quedant més sovint. Durant aquestes setmanes no he tornat a veure el pijo. Haguessin canviat les coses si ens haguéssim vist? Potser hagués fet que la meva decisió s'avancés. Però una nit vaig decidir acabar amb allò que tan estava allargant i que agonitzava. Després de fer l'amor amb en Víctor em vaig aixecar, em vaig vestir i mirant-lo com es fumava un cigarro li vaig dir ben alt un “adéu” i vaig marxar deixant-lo astorat i sense reaccionar.

• Despedida. La buena vida