Ahir vaig sortir a passejar, a passar la tarda vespre, amb la Sara i l'Ona. Tenien ganes de veure "ciutat", donar voltes sense fer res en especial, apofitar el bon temps. M'en vaig adonar que inconcientment mirava dintre les cases, allà on hi havia llum i es veia l'interior, on es deixaven les persianes obertes fins tard.
Molts menjadors queden a la vista i no ho pots evitar. No et pares a mirar, però sí que espiar. Veus com la gent fa la seva vida. Veus dones grans que paren taula, persones treballant davant l'ordinador, cases modernes, cases velles... Veus que hi ha vida dintre de les cases, que potser el temps encara no permet que la gent faci vida al carrer però sí dintre casa.
Una perversió entrar a la vida d'aquestes persones durant uns segons. El què tardes a passar per davant la finestra.
També vaig descobrir, que entre converses xorres, pensaments en cançons animadetes i alegries vàries, pensaments que tens quan no penses en els problemes i et deixes portar, etc., que m'agrada mirar la gent, veure què fa, imaginar-me què pensen, imaginar vides paral·leles. Potser per aquesta raó mirava tant a dintre les cases, a veure què fa la gent un vespre qualsevol.
La cançó, espero que funcioni, és de Belle and Sebastian. M'agraden en moments tontos, en dies que posaries a cantar amb veu infantil, quan tens la ment em blanc.
A vegades també ho faig això d’imaginar-me la vida de les altres persones. Sobretot quan vaig en tren i sento algú parlant per telèfon o bé xerrant amb d’altres persones..., em faig la meva història! :P
A més, recordo que els exàmens del juny passat estudiava amb la finestra oberta i just veia uns pisos davant i al final vaig acabar sabent els horaris que feien i tot!! No és que sigui molt molt curiosa però inconscientment m’hi fixava... Estava d’exàmens, és del tot justificable que m’hi fixes! jeje :P
a mi em passa molt al metro de barcelona. i quan hi ha algú que em crida l'atenció per sobre dels altres m'imagino com serà la seva vida i penso....som tant insignificants! ens creuem tantes persones al llar de la vida, tantes vides q es viuen al mateix temps...es un misteri!
aisi, a mi m'encanta badar i mirar cases i veure trocets d'estanteries amb llibres o posters o lampades i imaginar qui hi viu o que hi fa... i sempre m'imagino vides molt més interessants i riques que la meva, dec tenir un complexe d'inferioritat gegant...!
Roba còmode, ordinador a la falda i cigarreta a la boca. No som els i les cries histèriques als concerts, tampoc tenim la por de ser grans i no tenir un futur clar, menys encara som la Generació X, no som ni la generació. Som els inquiets que no podem pagar un pis i que no sabem què farem quan acabem la carrera. Existeix la crisis dels 30 i la crisi dels 18 però i la dels 25? Per ningú existeix, potser excepte per mi. La crisis dels que acaben els estudis i no tenen feina, la crisis del que no sabem què fer, la crisis dels malpagats, dels becaris...
Sóc la Inia, tinc una vintena d'anys, visc sola en un piset enano d'una ciutat mitjana.
4 comentaris:
A vegades també ho faig això d’imaginar-me la vida de les altres persones. Sobretot quan vaig en tren i sento algú parlant per telèfon o bé xerrant amb d’altres persones..., em faig la meva història! :P
A més, recordo que els exàmens del juny passat estudiava amb la finestra oberta i just veia uns pisos davant i al final vaig acabar sabent els horaris que feien i tot!! No és que sigui molt molt curiosa però inconscientment m’hi fixava... Estava d’exàmens, és del tot justificable que m’hi fixes! jeje :P
jo també m´encante observant a la gent! quan estic a valència al pis, sempre estic asomà a vore que fan els de la finca d´enfront! jejeje.
Belle and Sebastian! que bons, m´encanta eixe grup!
a mi em passa molt al metro de barcelona.
i quan hi ha algú que em crida l'atenció per sobre dels altres m'imagino com serà la seva vida i penso....som tant insignificants!
ens creuem tantes persones al llar de la vida, tantes vides q es viuen al mateix temps...es un misteri!
aisi, a mi m'encanta badar i mirar cases i veure trocets d'estanteries amb llibres o posters o lampades i imaginar qui hi viu o que hi fa... i sempre m'imagino vides molt més interessants i riques que la meva, dec tenir un complexe d'inferioritat gegant...!
Publica un comentari a l'entrada