EL MIM

En Sam, el meu amic, m'ha demanat ajuda. M'ha demanat que escrigui aquí aquest conte que va escriure ell ja fa un temps. Vol convertir-lo en una obra de teatre, no sé si per titelles (que li encanten) o per persones normals... Bé, la questió és que m'ha dit que "sigueu males persones" (així és com ens diu a nosaltres quan ens demana opinions) i li "critiqueu". Ja em direu què en penseu.

El mim mira el cel, els núvols amenacen pluja. Torna cap a casa amb el cap cot, sota el maquillatge i el somriure negre pintat hi ha una cara trista, uns ulls que han perdut tota ilusió. Camina arrossegant els peus. La pluja que caurà no el molestarà, l’acompanyarà amagant sota les gotes les llagrimes reals. No és el mim ideal, la gent no li riu les gràcies, l’abandona entre les parets imaginàries i aquestes poc a poc han crescut al seu cor, empresonant-lo.

Asseguda a un banc, sense preocupar-se per la pluja, el mim veu una dona. Se la mira i veu com la dona li somriu i al cap de pocs segons s’aixeca sense treure’li la mirada de sobre. El mim es queda paralitzat, mirant com la dona se li acosta, vestida elegantment de gris i jaqueta vermella. Quan li passa pel costat deixa caure un paper dissimuladament. El mim, tot i no poder apartar la vista dels ulls negres de la dona, nota com cau el paper als seus peus i s’ajup per agafar-lo. Al mateix moment la dona desapareix. El mim mira la nota. Una frase, una hora i una data. Res més. El mim mira si veu la dona, però ha desaparegut. Però dins seu nota com el seu cor batega més fort. Somriu. Els ulls li brillen.

La dona misteriosa li ha donat una vitalitat nova al mim. Se n’adona tornant cap a casa, somrient, amb la nota guardada a la butxaca, quan un nen el senyala i riu i un altre li demana que li faci algún joc. Ell li regala una margarita, la seva flor preferida, entre gestos i sense paraules. Tal com sap fer.

L’endemà torna a ploure, però el mim està content. S’asseu davant del tocador i es maquilla, tot blanc, amb una llàgrima negra a la galta esquerre i llavis també negres. Però aquesta vegada hi amaga un somriure real. Surt al carrer amb el seu paraigüa de colors vistosos, preparat per enfrontar un nou dia, preparat per fer un espectacle al carrer per tots aquells que vulguin disfrutar amb ell. Sap que aquesta vegada se’n sortirà.

Content, a la hora de la nota es dirigeix al lloc on ha quedat. Veu a la dona misteriosa amb la seva jaqueta vermella. Travessa. En aquell moment un cotxe passa a tota velocitat. El mim cau, sense dir res, en silenci, la nota surt volant. Mentre la gent s’acosta a l’accidentat, la dona agafa el paper, mira al mim i somriu. Amb el seu somriure misteriós. Vindràs amb mi es pot llegir a la nota.


Creu que la música serà algo de Yann Tiersen, però no té clara quina. Jo de moment us poso aquesta