Uf, avui he pogut fer el que prometia fer la setmana passada. Dormir fins que el cos m'ha dit prou. La sort és que aquesta setmana n he anat tant de cul i he pogut fer encarrecs a les tardes o sigui que tinc tot el dissabte lliure per fer el gos, per llegir posts passats i per escriure, estudiar francès (algun dia s'ha de fer) i pensar en si vaig a surfejar demà o no.
Hanna et dec una explicació, ho sé. Què t'haig de dir? Vaig quedar per sopar amb el pijo, a casa seva. Res especial, només per parlar de feina i escoltar música. Sí trist, però no sabiem de què parlar i ens vam trobar amb converses xorres. Vaig aprofitar per mirar tota la discografia que té i com ja m'havia advertit ell em va sorprendre.
Al final no sé com vam acabar al llit i jo vaig tenir la reacció que té moltes vegades l'Ona. Extrany però no vaig tenir cap remordiment. Simplement vaig desitjar quedar amb ell un altre dia, esperant que no s'hagués agafat malament que jo marxés a mitja nit. Sí. Vaig marxar. Em vaig despertar, el relotge marcava quarts de 5. Estava rebentada i volia tenir un dia per mi. Sense fer soroll em vaig aixecar, vaig anar al menjador amb la meva roba, em vaig vestir i vaig marxar. Sense abans deixar-li una nota. Ti chiamo io. Com la postal que vaig trobar en un viatge a Itàlia fa uns anys.
un dissabte per a reposar i anar fent tranquil.lament, que be! en relació a l'affair amb el pijo, no sé si m'has sentit però t'he aplaudit, quin arreveure més genial... em queda per saber si al sussudit te'l trobes sovint a la feina o no. en tot cas, admiro el teu control o el que sigui, i espero esdeveniments.. jej..
Bravíssimo, Inia!! I la música, dolça i trista alhora, em quadra molt amb el text... Tot i que el teu comiat té un punt d'ironia que m'encanta. Petons!!
ei, acabo d'arribar a tu via dommaster. El títol del teu bloc m'ha semblat magistral. Algunes coses del "quant a mi" també. Ara m'entretindré amb la resta
Roba còmode, ordinador a la falda i cigarreta a la boca. No som els i les cries histèriques als concerts, tampoc tenim la por de ser grans i no tenir un futur clar, menys encara som la Generació X, no som ni la generació. Som els inquiets que no podem pagar un pis i que no sabem què farem quan acabem la carrera. Existeix la crisis dels 30 i la crisi dels 18 però i la dels 25? Per ningú existeix, potser excepte per mi. La crisis dels que acaben els estudis i no tenen feina, la crisis del que no sabem què fer, la crisis dels malpagats, dels becaris...
Sóc la Inia, tinc una vintena d'anys, visc sola en un piset enano d'una ciutat mitjana.
6 comentaris:
un dissabte per a reposar i anar fent tranquil.lament, que be!
en relació a l'affair amb el pijo, no sé si m'has sentit però t'he aplaudit, quin arreveure més genial... em queda per saber si al sussudit te'l trobes sovint a la feina o no. en tot cas, admiro el teu control o el que sigui, i espero esdeveniments.. jej..
(he estat jo que em sortia repetit!)
Bravíssimo, Inia!! I la música, dolça i trista alhora, em quadra molt amb el text... Tot i que el teu comiat té un punt d'ironia que m'encanta.
Petons!!
ei, acabo d'arribar a tu via dommaster. El títol del teu bloc m'ha semblat magistral. Algunes coses del "quant a mi" també. Ara m'entretindré amb la resta
Bones Mery Cherry
Encantada de la teva visita, i ja saps, sempre que vulguis ets benvinguda!
Publica un comentari a l'entrada