Aquesta tarda he tingut una discussió amb l’M. (podem dir que ja som una parella, ja ens discutim) per culpa de la feina. Tot perquè a mi m’ha costat molt prendre una decisió. Sí el meu etern problema.
La qüestió és que ha sorgit un problema a la feina que s’havia de decidir ràpidament i jo he dubtat. He dubtat molt. Massa. Prou per tirar-me enrera quatre o cinc vegades i no avançar a la feina. Ell com a part implicada a la feina, em donava ànims perquè jo fes el pas. Però no n’era capaç. Tenia por de cagar-la. Volia assegurar-ho amb el cap, ja que ell és el responsable final. Però sabent que demanant al meu cap què faria ell em posaria en un compromís, no demostrant que sé sortir dels problemes. I llavors em sentia estúpida, tant estúpida que encara no m’ho puc treure del cap i que hi pensaré durant dies i dies.
A vegades em llenço de cap a les coses. Quan em paro a pensar llavors canvio, m’agafa por i em costa prendre decisions. Normalment tiro enrera. Tot i que poc a poc vaig millorant i intento avançar avui no ho he fet. I l’M. s’ha enfadat perquè tot i els seus ànims jo m’he bloquejat. I el problema és que la ràbia que sento ara mateix cap a mi és més forta que qualsevol comentari que m’hagi pogut fer ell.
Ui... m'he perdut algun post? Qui és l'M.? Per l'anècdota laboral no t’amoïnis. Aquestes coses s'obliden de pressa. De veritat. El que compta és el conjunt. ;-)
Ui... l'M. és el pijo. Ja fa temps que vaig parlar d'ell. Treballa pel bufet d'advocats però en una altra oficina. Una trobada inesperada va fer que ens coneguessim i mira... sembla ser que hi ha algo més ;)
I per lo de la feina això espero, que s'oblidi aviat. Tot i que ara ja ha passat encara em ve de tan en tan el record al cap i faig mala cara, m'emprenyo (encara que no tant potser).
aiiii, que potser t'ha condicionat la presència d'en M (millor que pijo eh?) potser t'ha bloquejat una mica? no et preocupis que els dubtes formen part de nosaltres, oi? segur que en M també dubta..! molts ànims!
Roba còmode, ordinador a la falda i cigarreta a la boca. No som els i les cries histèriques als concerts, tampoc tenim la por de ser grans i no tenir un futur clar, menys encara som la Generació X, no som ni la generació. Som els inquiets que no podem pagar un pis i que no sabem què farem quan acabem la carrera. Existeix la crisis dels 30 i la crisi dels 18 però i la dels 25? Per ningú existeix, potser excepte per mi. La crisis dels que acaben els estudis i no tenen feina, la crisis del que no sabem què fer, la crisis dels malpagats, dels becaris...
Sóc la Inia, tinc una vintena d'anys, visc sola en un piset enano d'una ciutat mitjana.
5 comentaris:
Ui... m'he perdut algun post? Qui és l'M.?
Per l'anècdota laboral no t’amoïnis. Aquestes coses s'obliden de pressa. De veritat. El que compta és el conjunt.
;-)
Ui... l'M. és el pijo. Ja fa temps que vaig parlar d'ell. Treballa pel bufet d'advocats però en una altra oficina. Una trobada inesperada va fer que ens coneguessim i mira... sembla ser que hi ha algo més ;)
I per lo de la feina això espero, que s'oblidi aviat. Tot i que ara ja ha passat encara em ve de tan en tan el record al cap i faig mala cara, m'emprenyo (encara que no tant potser).
Ja has tornat? Com ha anat?
aiiii, que potser t'ha condicionat la presència d'en M (millor que pijo eh?) potser t'ha bloquejat una mica?
no et preocupis que els dubtes formen part de nosaltres, oi? segur que en M també dubta..!
molts ànims!
Publica un comentari a l'entrada