CIUTATS AMIGUES DELS CIRCS

Sento veus que comenten que volen convertir la meva ciutat en Ciutat Amiga del Circ. És la resposta a l’acceptació majoritària del públic a un circ ambulant creat per joves de la ciutat, joves que van decidir unir els seus esforços i la seva passió per crear un petit circ. Assajaven en una casa okupa fins que els van fer fora. Ara es troben en un edifici que tiraran a terra properament. Els hi han promès habilitar un edifici perquè hi puguin assajar durant tot l’any.
També, aquest estiu es fan cursets de circ en una escola de teatre. Llàstima que els horaris no són molt bons (són horaris escolars) i que significa hipotecar-te totes les tardes, ja que són monogràfics diaris. M’agradaria provar-ho però no em veig tancada tot l’estiu. Quan acabin els cursos estan convidats a mostrar el què han après en una fira, on es convidaran més companyies de circ.
En Sam s’està plantejant fer alguna cosa per la fira. Jo ho envejo. El circ sempre m’ha agradat molt, generalment circ d’acrobàcies (Circle du Soleil) o clàssics com el Circ Cric, el circ que utilitza animals no és per mi. A vegades somio, somio en que sóc àgil per saltar, somio en que faig riure als nens, somio que veig la meva ciutat des del gronxador del trapezi. Després els meus peus toquen a terra de nou i em desinflo però alguna cosa queda en el meu subconscient que em fa pensar, la idea no està clara del tot però li dono voltes i més voltes. Com puc portar a terme aquesta petita llavor?


boomp3.com

CANTAUTORS

Vaig créixer escoltant en Raimon, en Llach, cantautors nicaragüencs, envoltada dels discos de vinil que posaven els meus pares i més tard jo mateixa. En mica en mica que aquestes veus es van anar apagant, o en alguns casos variant sensiblement la cançó protesta vaig deixar d’escoltar-los. Si mai els volia recuperar posava els discos vells. He trobat a faltar moltes vegades poder escoltar cantautors de la meva generació. He trobat a faltar un moviment de protesta com el que van viure els meus pares. He trobat a faltar ser uns inconformistes.
Però de tan en tan hi ha qui et torna un somriure, un batec al cor, una petita alegria de recordar les cançons velles dels meus pares. I aquest petit somriure porta el nom de Cesk Freixas. El vaig descobrir gràcies a un diari que en feia una petita ressenya. El vaig buscar i escoltar llargament. Ahir el vaig anar a veure en directe. Un dia plujós que va provocar un ambient més íntim a la sala on tocava. Acompanyat solament d’un guitarrista i del públic. Escoltant, cantant cançons d’amor i de guerra, de protesta i de calma.
Us poso una de les cançons que va tocar. He estat dubtant llargament de què us podia posar d’ell, si una versió de Silvio Rodríguez que m’agrada molt però que no va tocar, si la que li dedica a l’Ovidi o la que us poso finalment. Perquè, tot i que a vegades perdo el rumb, escric perquè

si la denúncia d’allò que ens afecta
també ens afecta en gran part a tots.

Potser no agrada tot el que dic,
el com o el perquè ho faig,
no hi ha resposta a l’evidència
si, com ja he dit, faig el que vull amb mi.

Amb la cançó he trobat una porta
que obre espais que abans no havia obert,
plantejar un problema en veu alta
i, amb la remor, perdre la por.


boomp3.com