CANTAUTORS

Vaig créixer escoltant en Raimon, en Llach, cantautors nicaragüencs, envoltada dels discos de vinil que posaven els meus pares i més tard jo mateixa. En mica en mica que aquestes veus es van anar apagant, o en alguns casos variant sensiblement la cançó protesta vaig deixar d’escoltar-los. Si mai els volia recuperar posava els discos vells. He trobat a faltar moltes vegades poder escoltar cantautors de la meva generació. He trobat a faltar un moviment de protesta com el que van viure els meus pares. He trobat a faltar ser uns inconformistes.
Però de tan en tan hi ha qui et torna un somriure, un batec al cor, una petita alegria de recordar les cançons velles dels meus pares. I aquest petit somriure porta el nom de Cesk Freixas. El vaig descobrir gràcies a un diari que en feia una petita ressenya. El vaig buscar i escoltar llargament. Ahir el vaig anar a veure en directe. Un dia plujós que va provocar un ambient més íntim a la sala on tocava. Acompanyat solament d’un guitarrista i del públic. Escoltant, cantant cançons d’amor i de guerra, de protesta i de calma.
Us poso una de les cançons que va tocar. He estat dubtant llargament de què us podia posar d’ell, si una versió de Silvio Rodríguez que m’agrada molt però que no va tocar, si la que li dedica a l’Ovidi o la que us poso finalment. Perquè, tot i que a vegades perdo el rumb, escric perquè

si la denúncia d’allò que ens afecta
també ens afecta en gran part a tots.

Potser no agrada tot el que dic,
el com o el perquè ho faig,
no hi ha resposta a l’evidència
si, com ja he dit, faig el que vull amb mi.

Amb la cançó he trobat una porta
que obre espais que abans no havia obert,
plantejar un problema en veu alta
i, amb la remor, perdre la por.


boomp3.com