Dimissió. És el crit de guerra que es pot sentir des del meu despatx. Clar que al estar sola en un despatx fa que aquesta dimissió la cridi una persona en contra d’ella mateixa. Però sí, demano la meva dimissió. Demano la meva dimissió que espero que es faci efectiva ja, al mateix moment que la demani, en intentar posar pau entre dos lleons. No crec que aquestes dues feres que tinc com a companyes de feina s’entenguin mai. M’he convertit en la intermediària. Però com a intermediària m’enduc tots els cops. L’ase dels cops. Un lleó demana que comuniqui a l’altre lleó una cosa, l’altre lleó, com a fera que és i que es posa, em crida que què m’he cregut. Si no ho demano jo! Si ho demana l’altre. Però clar, la que és un gatet al costat de dos lleons serveix per parar els cops. Si els gats fan aquelles mirades tan tendres, qui li diria que no? I de gat passo a ser ase. Fins i tot i ha un moment que crec que em surten orelles de mentidera i tot.
Però com qualsevol animal, l’ase també dóna cosses. I la primera ha estat cridar DIMISSIÓ entre les quatre parets del meu mini despatx.
PD: No em funciona el boomp3. La cançó seria qualsevol de Whitte Stripes, la que més us agradi, us deixo triar.
1 comentari:
Uff! Crec que tindries que trobar una sol.lució dialogada a aquest conflicte quant abans millor... És de lo pitjor que pot passar a la feina!
Ànims!
Publica un comentari a l'entrada