El meu racó inexistent

Passat Sant Jordi i encara amb l’article de l’Ara a la ment comencen els bons propòsits i els munts de lectura. No perquè arrassi les llibreries aquell dia en busca de les novetats editorials, que també, sinó perquè al veure la quantitat de llibres interessants començo a fer recolecta de llibres regalats, comprats i guardats a la llibreria esperant el seu moment i en faig una muntanya.

Llavors penso en els que tenen la sort de tenir aquest espai de lectura del qual ens parla Jaume Cabré, Mishima i altres. Sempre he desitjat tenir el meu racó. Triat per un gat, que sempre trien els millors racons de la casa, i format per una butaca individual i una tauleta rodona, plena de llibres, una bona llum i una tassa de te fumejant. 

No és que em falti lloc al pis per tenir-lo, fins i tot tinc pensat on. El que em falta és l’estona per estar-m’hi. Per això sóc com en Jaume Cabré, capaç de treure el llibre fins i tot a la cua del pa.

Fer de l'aparcar una cosa fàcil

Us he explicat mai lo complicat que és aparcar a la zona on treballo?

No és complicat per falta de lloc, al contrari... hi ha una gran avinguda amb molt d'aparcament. Les oficines estan al principi de l'avinguda i a continuació hi ha algun que altre edifici però molt de descampat. Sembla fàcil oi trobar lloc?

Se'n troba i com que és fàcil la gent no es preocupa d'aparcar bé. A terra tampoc està senyalitzat la plaça. Això fa que la idea sigui "tonto l'últim" perquè per aparcar la gent entra directe de cara, sense fer maniobres a l'aparcament i a la que frena el cotxe es queda com ha frenat. Els conductors no faran maniobres. No hi ha temps a perdre i total, amb el lloc que hi ha... això provoca coses tan absurdes com que un cotxe pugui ocupar tres places de pàrking: la seva, metre i poc per davant i metre i poc per darrera. Jo, arribant quan arribo no crec que pogués aparcar davant l'oficina, però tampoc m'hauria de plantejar aparcar a 10 minuts caminant.

He deixat la bicicleta perquè la meva panxa m'ho comença a demanar, però crec que em surt més a compte recupera-la i jugar-me'la una mica. O això, o demanar una audiència a l'ajuntament perquè pintin pàrkings.

I per mostra, una foto, la gent se les ingènia per aparcar:

La rabia dels forasters

Segur que a més d’un ens ha passat que quan han vingut de fora amb propostes se’ns ha dit que era una molt bona proposta. I nosaltres havíem tingut la mateixa idea i ningú li havia fet cas.

Això és el que ha passat tornant de vacances. Hem tingut una reunió que teníem programada des de feia una setmaneta. La dona que ens la va demanar li interessa arreglar una cosa de la seva feina que té a veure amb la nostra, i així mataria dos ocells d’un tret.

El resultat? Una pluja d’idees seva, una proposta de treball seva, un calendari seu. Tot ho ha proposat ella. Nosaltres no li hem ni discutit. Cap problema sinó fos perquè: les idees estan escrites sobre un document des de fa com any i mig per mi, la proposta de treball l’he intentat engegar cinquanta vegades diferents i el calendari es queda sempre aparcat perquè és un tema secundari i no hi ha temps per fer-ho.

Si el projecte acaba tirant endavant me n’alegraré, perquè em donarà la sensació que per fi el portem a terme. Però que hagi hagut de venir una de fora reordenar la merda actual que tenim i deixar-ho maco, quan les idees ja hi eren, fa ràbia.