Sant tornem-hi!

Després d’una temporada desterrada al món de les “mares primerenques” he decidit tornar al món bloguil. No vull parlar sobre la maternitat, he descobert cinquantaun mil blocs sobre això i no en faré un altre. Vull, aprofitar els móns que corren, per mirar si aconsegueixo, encara que sigui una mica, parlar del que volia parlar quan vaig començar aquest bloc.
Parlar de nosaltres. La generació nascuda als 80. La generació de joves que actualment no troben feina, estan en crisis, o com jo ho veig: estan canviant la manera d’entendre aquest món i són capaços de fer moltes coses.

En aquest aspecte sóc positiva. Crec que el meu fill viurà en un món diferent, espero que millor. Espero que menys egoista. Jo no sóc filla de “tot el que vull ho tinc” i crec que el meu fill tampoc ho serà, com sí que ho són nens una mica més grans, que de cop s’han trobat en el “s’ha acabat el què es donava”.

Com a resum d’aquests mesos puc dir: tinc el fill a l’escola públic i molt contenta. Vaig de bòlit pels horaris que fan, però. Sé que canviaran coses cara a l’any que ve, com el preu i els horaris, per assemblar-se més a les privades i així esgarrapar nens. Les privades però també estan en crisis.
Continuo treballant. Reformulant-me la feina, amb canvis. Però continuem.
Hi ha moltes coses que m’indignen, d’una banda i de l’altra. Veig molta política amagada.
Ens enganyen, i molt. Tots.
Vull creure que sóc prou intel•ligent per adonar-me’n.

Seguirem!

Escoles bressol

Aquest novembre torna la rutina. Rutina diferent evident, contant que ara haig de tenir en compte, abans i després de treballar, que hi ha un homenet a casa esperant. Per una part tinc ganes de tornar a l'oficina i oblidar per una estona això de ser mare full-time. Per altra hi ha certa mandra d'estar tanta estona tancada a una oficina aburrida, fosca i amb una feina que no és la somiada (encara que, tema per un altre dia, intento aportar tot allò que m'agradaria fer-hi).


Per poder començar la rutina he hagut de fer la marató de les escoles bressol. Món completament desconegut per totes aquelles persones (com jo) que no tenen fills. Ara crec que en sóc una experta. Les escoles bressol públiques funcionen, almenys a la meva ciutat, de la següent manera: Pots fer pre-matricula sempre i quan el teu fill hagi nascut. El teu fill ha d'haver nascut abans de maig. El meu homenet va fer tard. Al setembre vaig anar a apuntar-lo en llista d'espera per si sona la campana (hi ha escoles, just les que tinc aprop de casa, que hi ha més llista d'espera que places). "No el pots apuntar en llista d'espera perquè no vas fer pre-inscripció", i llavors què? "Pots passar de tan en tan per l'oficina a veure si hi ha alguna baixa, però fins que el teu nen no tingui 16 setmanes tampoc podràs optar a aquestes places".

Resultat: Busca't la vida i a partir de les 16 setmanes fes visites regulars a l'oficina d'ensenyament a veure si algú s'ha donat de baixa, ningú de la llista d'espera ha volgut la plaça (perquè ja s'han buscat la vida s'entén) i demana'la desitjant que cap altre pare o mare hagi vingut una hora abans que tu.

Així que em vaig buscar la vida en una privada. Previ avís d'altres mares vaig optar per no pagar la reserva de plaça ("estem en crisis, hi haurà places, sinó en aquesta en qualsevol altra") que significava un mes d'avançament. També els hi vaig dir que estava esperant que sonés la campana i anar a la pública i si a mig curs hi havia places m'ho plantejaria seriosament.

El dia després de consultar-ho amb el coixí i amb l'M. i el dia abans d'anar a la privada a apuntar l'homenet perquè comencés al novembre l'escola vaig passar per l'oficina d'ensenyament. Va sonar la campana en aquell moment. Una família deixava una plaça lliure. Avui he deixat una estoneta l'homenet a l'escola, temps de fer quatre compres. Poc a poc.

La Contra i els horts urbans

Surto a fer un esmorzar a mig matí d'un dia feiner (són les avantatges d'estar de baixa) i agafo el diari, per posar-me al dia. Com que les notícies són sempre les mateixes passo directament a la darrera pàgina, a la Contra.


Aquesta vegada entrevisten a una dona que ha convertit la seva ciutat en un hort urbà obert a tothom. Em fa enveja llegir-ho. Enveja per poder gaudir d'un hort tant a l'abast i enveja perquè sé que auí, a casa nostra, això seria impensable. Quan tardarien a quedar els parterres destrossats? Quan es tardaria a robar les plantes? Qui se'n faria càrrec sinó hi ha res a canvi , apart de l'amor a l'hort i a la feina? Fa uns anys vaig viure una situació sempbalnt a Suècia: enmig del camí a un monument hi havia parades de fruita: capsetes amb fruita per endur, una guardiola, una pissarra amb el preu i ningú vigilant. Tots els que vaig veure que agafaven fruita la pagaven.

Cada vegada em torno més "sueca". M'agraden les coses artesanals, els horts urbans i aprofitar aquests plaers de menjar verdures conreades per un mateix, pastissos amassats amb les teves pròpies mans... Llàstima que aquí, poder canviar el món amb les nostres mans, ho veig difiícil.

11 de Setembre

Feia molts anys que no anava a Barcelona un 11 de Setembre. Feia tants anys que no recordava veure tanta gent pel carrer. Fins que vaig pensar: no, no és normal.... Els carrers estaven plens des de primera hora del matí. De famílies, de joves, de vells, de catalanoparlans, de castellanoparlants. I tots, tots, volien el mateix. Sí, també els castellanoparlants portaven estelades. Una mica contradictòri potser però així és Catalunya i així és la Catalunya que jo vull. Una Catalunya que no exclou. Una Catalunya que inclou.

Després de totes les xerrameques polítiques, de totes les putes i Ramonetes que corren per les altes esferes, ahir vaig pensar, quan vaig arribar a casa cansada: Sí, crec que ho hem deixat clar. I estic contenta d'haver-ho pogut fer en un ambient festiu, on el meu fill ha pogut participar-hi, sense pors, amb somriures complices dels que ens envoltaven. Tot i el comentari, si més no curiós, d'un jove, quasi nen, que després de somriure al meu nen em va dir: "i no és perillós? I si comencen a disparar aquelles pilotes?". No, ahir no era uina d'aquestes manifestacions. Ahir era una manifestació familiar.

I com va dir Joan Sales en boca de la Terribas: No es tracta de deixar de ser catalans, es tracta de deixar de ser imbècils.

I de cop

I de cop notes un dolor fort a la panxa.
I de cop agafes la bossa i corres.
I de cop tens una cosa menuda i bruta a sobre.
I de cop canvien les prioritats.
I de cop t'has d'adaptar a una nova manera de fer, a un nou ritme.

I així portem ja un mes, un mes de canvis: familiars, hormonals i de tot tipus. Intentant-nos adaptar. Amb hores de son acomulades, preguntes (moltes preguntes), passejades passant calor i amb petits moments de calma.

Durant l'agost sempre m'he agafat vacances i hi ha qui em diu que porto ja setmanes de vacances però haig d'acceptar que a vegades he desitjat tornar a la feina unes hores i desconnectar de família. Perquè encara que quedi malament dir-ho, no som super-dones i a vegades la situació ens desborda.

Però poc a poc ens anem adaptant i portant un principi de rutina.

Un any més tard

Avui fa un any del 15M. Han passat moltes coses en un any. Hi ha hagut eleccions municipals, estatals, autonòmiques, a altres països... i sembla que com és normal no n’aprenem. Tampoc veig una gran alternativa ara mateix... potser sóc negativa de mena.

Ja vaig comentar fa un any que hi estava d’acord amb les protestes però que no li veia una “alternativa pràctica” com en deia Soler al seu article. Però estic contenta que en àmbits petits (crec que el moviment assembleari s’ha de moure en àmbits petits) hi ha bones propostes: en el moviment veïnal contra els desallotjaments, en propostes d’àmbit més comunitari...

Ens mobilitzem i m’agrada veure-ho, protestem. Ens queixem. Però les coses no acaben de canviar... No sé què ens farà sortir de tot aquest merder, no veig clar que un canvi de govern ens pugui ajudar (canviaria en unes noves eleccions, tal com estan els partits?). França potser serà un model, amb un canvi de president. Alemanya, amb la pèrdua de poder de la Merkel també ens podria servir... Grècia? Grècia s’assembla molt a Espanya i les coses pinten molt malament: la seva forma de fer “política” és molt semblant a la nostra. Finlàndia és el paradís somiat però.... ni culturalment ens hi assemblem. I a més, en comunitats petites les coses funcionen millor, Finlàndia és una comunitat petita. Tot i així els envejo profundament.

I ara què?

No en sé prou de política, ni sóc analista, però ara que ha guanyat Hollande a França la meva pregunta és: I ara què? Què passarà amb el duet Sarko-Merkel? Canviarà la política europea o França es veurà arrossegada també per les polítiques alemanes? I com afectarà això a Catalunya?
Els socialistes catalans estan molt contents amb aquesta victòria, però on són, què fan? Van fer "renovació de càrrecs" però si hi haguéssin eleccions estariem allà mateix, perquè què hi ha darrera aquestes "cares noves"? Hi ha noves propostes? S'estan movent fent alguna cosa? Hi ha algun partit que pugui donar l'alternativa? QUe doni suport a França, si és que França pot canviar el modeu europeu-alemany actual?

A la població, a nosaltres, com ens afectarà aquest canvi de poder?