CURS PER EDATS DEL PAVO

Com una quinzeanyera en plena edat del pavo. Així m’he sentit avui. I ara penso: no anem bé.
Aquesta setmana estic fent un curs per a l’empresa, una idea del meu cap que no he rebutjat (nous aires, estona de desconnectar de la feina...). Cada dia em toca agafar el tren (quan de temps sense fer-ho) i plantar-me a Barcelona, assistir al curs, dinar un menú preparat al restaurant més barat que pugui trobar i cap a casa a estudiar i preparar la memòria del curs.
El primer dia vam fer molta part teòrica i va ser realment avorrit. Crec que jo era la única que no hi havia anat amb algun company de feina, més sola que la una. Ahir vaig entendre perquè: hi ha que té reunions i ha de marxar a mig curs o que no pot assistir a tot i llavors entre companys es passen la feina. M’ho va explicar el company que em va tocar per fer una sèrie d’exercicis.
Avui la companya de l’home que va estar fent els exercicis amb mi ha vingut. I quan la professora ens ha dit que ens poséssim en parella i que li era igual si eren diferents que les d’ahir m’he vist sola. Ho veia molt clar que aniria a buscar la seva companya/ amiga però la sorpresa ha estat quan me l’he trobat somrient i oferint-me el lloc. Aprofitant que tenia una tassa de cafè a les mans he fet un glop per dissimular que m’estava posant vermella i que si hagués tingut 15 anys hagués saltat d’alegria.
Aix...

A vegades també em sento com la noia del cor de l’anunci d’Ikea... perquè, on hi cap un hi caben dos?