11 de Setembre

Feia molts anys que no anava a Barcelona un 11 de Setembre. Feia tants anys que no recordava veure tanta gent pel carrer. Fins que vaig pensar: no, no és normal.... Els carrers estaven plens des de primera hora del matí. De famílies, de joves, de vells, de catalanoparlans, de castellanoparlants. I tots, tots, volien el mateix. Sí, també els castellanoparlants portaven estelades. Una mica contradictòri potser però així és Catalunya i així és la Catalunya que jo vull. Una Catalunya que no exclou. Una Catalunya que inclou.

Després de totes les xerrameques polítiques, de totes les putes i Ramonetes que corren per les altes esferes, ahir vaig pensar, quan vaig arribar a casa cansada: Sí, crec que ho hem deixat clar. I estic contenta d'haver-ho pogut fer en un ambient festiu, on el meu fill ha pogut participar-hi, sense pors, amb somriures complices dels que ens envoltaven. Tot i el comentari, si més no curiós, d'un jove, quasi nen, que després de somriure al meu nen em va dir: "i no és perillós? I si comencen a disparar aquelles pilotes?". No, ahir no era uina d'aquestes manifestacions. Ahir era una manifestació familiar.

I com va dir Joan Sales en boca de la Terribas: No es tracta de deixar de ser catalans, es tracta de deixar de ser imbècils.

I de cop

I de cop notes un dolor fort a la panxa.
I de cop agafes la bossa i corres.
I de cop tens una cosa menuda i bruta a sobre.
I de cop canvien les prioritats.
I de cop t'has d'adaptar a una nova manera de fer, a un nou ritme.

I així portem ja un mes, un mes de canvis: familiars, hormonals i de tot tipus. Intentant-nos adaptar. Amb hores de son acomulades, preguntes (moltes preguntes), passejades passant calor i amb petits moments de calma.

Durant l'agost sempre m'he agafat vacances i hi ha qui em diu que porto ja setmanes de vacances però haig d'acceptar que a vegades he desitjat tornar a la feina unes hores i desconnectar de família. Perquè encara que quedi malament dir-ho, no som super-dones i a vegades la situació ens desborda.

Però poc a poc ens anem adaptant i portant un principi de rutina.

Un any més tard

Avui fa un any del 15M. Han passat moltes coses en un any. Hi ha hagut eleccions municipals, estatals, autonòmiques, a altres països... i sembla que com és normal no n’aprenem. Tampoc veig una gran alternativa ara mateix... potser sóc negativa de mena.

Ja vaig comentar fa un any que hi estava d’acord amb les protestes però que no li veia una “alternativa pràctica” com en deia Soler al seu article. Però estic contenta que en àmbits petits (crec que el moviment assembleari s’ha de moure en àmbits petits) hi ha bones propostes: en el moviment veïnal contra els desallotjaments, en propostes d’àmbit més comunitari...

Ens mobilitzem i m’agrada veure-ho, protestem. Ens queixem. Però les coses no acaben de canviar... No sé què ens farà sortir de tot aquest merder, no veig clar que un canvi de govern ens pugui ajudar (canviaria en unes noves eleccions, tal com estan els partits?). França potser serà un model, amb un canvi de president. Alemanya, amb la pèrdua de poder de la Merkel també ens podria servir... Grècia? Grècia s’assembla molt a Espanya i les coses pinten molt malament: la seva forma de fer “política” és molt semblant a la nostra. Finlàndia és el paradís somiat però.... ni culturalment ens hi assemblem. I a més, en comunitats petites les coses funcionen millor, Finlàndia és una comunitat petita. Tot i així els envejo profundament.

I ara què?

No en sé prou de política, ni sóc analista, però ara que ha guanyat Hollande a França la meva pregunta és: I ara què? Què passarà amb el duet Sarko-Merkel? Canviarà la política europea o França es veurà arrossegada també per les polítiques alemanes? I com afectarà això a Catalunya?
Els socialistes catalans estan molt contents amb aquesta victòria, però on són, què fan? Van fer "renovació de càrrecs" però si hi haguéssin eleccions estariem allà mateix, perquè què hi ha darrera aquestes "cares noves"? Hi ha noves propostes? S'estan movent fent alguna cosa? Hi ha algun partit que pugui donar l'alternativa? QUe doni suport a França, si és que França pot canviar el modeu europeu-alemany actual?

A la població, a nosaltres, com ens afectarà aquest canvi de poder?

El meu racó inexistent

Passat Sant Jordi i encara amb l’article de l’Ara a la ment comencen els bons propòsits i els munts de lectura. No perquè arrassi les llibreries aquell dia en busca de les novetats editorials, que també, sinó perquè al veure la quantitat de llibres interessants començo a fer recolecta de llibres regalats, comprats i guardats a la llibreria esperant el seu moment i en faig una muntanya.

Llavors penso en els que tenen la sort de tenir aquest espai de lectura del qual ens parla Jaume Cabré, Mishima i altres. Sempre he desitjat tenir el meu racó. Triat per un gat, que sempre trien els millors racons de la casa, i format per una butaca individual i una tauleta rodona, plena de llibres, una bona llum i una tassa de te fumejant. 

No és que em falti lloc al pis per tenir-lo, fins i tot tinc pensat on. El que em falta és l’estona per estar-m’hi. Per això sóc com en Jaume Cabré, capaç de treure el llibre fins i tot a la cua del pa.

Fer de l'aparcar una cosa fàcil

Us he explicat mai lo complicat que és aparcar a la zona on treballo?

No és complicat per falta de lloc, al contrari... hi ha una gran avinguda amb molt d'aparcament. Les oficines estan al principi de l'avinguda i a continuació hi ha algun que altre edifici però molt de descampat. Sembla fàcil oi trobar lloc?

Se'n troba i com que és fàcil la gent no es preocupa d'aparcar bé. A terra tampoc està senyalitzat la plaça. Això fa que la idea sigui "tonto l'últim" perquè per aparcar la gent entra directe de cara, sense fer maniobres a l'aparcament i a la que frena el cotxe es queda com ha frenat. Els conductors no faran maniobres. No hi ha temps a perdre i total, amb el lloc que hi ha... això provoca coses tan absurdes com que un cotxe pugui ocupar tres places de pàrking: la seva, metre i poc per davant i metre i poc per darrera. Jo, arribant quan arribo no crec que pogués aparcar davant l'oficina, però tampoc m'hauria de plantejar aparcar a 10 minuts caminant.

He deixat la bicicleta perquè la meva panxa m'ho comença a demanar, però crec que em surt més a compte recupera-la i jugar-me'la una mica. O això, o demanar una audiència a l'ajuntament perquè pintin pàrkings.

I per mostra, una foto, la gent se les ingènia per aparcar:

La rabia dels forasters

Segur que a més d’un ens ha passat que quan han vingut de fora amb propostes se’ns ha dit que era una molt bona proposta. I nosaltres havíem tingut la mateixa idea i ningú li havia fet cas.

Això és el que ha passat tornant de vacances. Hem tingut una reunió que teníem programada des de feia una setmaneta. La dona que ens la va demanar li interessa arreglar una cosa de la seva feina que té a veure amb la nostra, i així mataria dos ocells d’un tret.

El resultat? Una pluja d’idees seva, una proposta de treball seva, un calendari seu. Tot ho ha proposat ella. Nosaltres no li hem ni discutit. Cap problema sinó fos perquè: les idees estan escrites sobre un document des de fa com any i mig per mi, la proposta de treball l’he intentat engegar cinquanta vegades diferents i el calendari es queda sempre aparcat perquè és un tema secundari i no hi ha temps per fer-ho.

Si el projecte acaba tirant endavant me n’alegraré, perquè em donarà la sensació que per fi el portem a terme. Però que hagi hagut de venir una de fora reordenar la merda actual que tenim i deixar-ho maco, quan les idees ja hi eren, fa ràbia.

Dissenyar per la teva futura feina

Dia de vaga general. Cadascú amb les seves creences. Cadascú amb la seva consciència si farà o no farà vaga.

Jo de moment només us deixo una idea original per presentar un currículum, per si ho necessiteu, necessitem, ja que cada vegada ho veig més difícil això...

Disseny de currículums

Tancant finestres

Hi ha vegades que, per molt que una idea sigui bona i facis esforços per tirar-la endavant, la gent que t’acompanya en aquest viatge no t’ajuda. Això és el que ens ha passat aquests dies a la feina. Hem treballat per tirar endavant una col·laboració virtual en una xarxa social. Hem buscat animar a la gent a la col·laboració. Hem fet el possible. Però la gent no ens ha respost.

Avui m’han demanat clausurar un dels nostres grups a la xarxa social.

No m’ha estranyat, sabent que feia temps que intentàvem rebre resposta positiva, però tot i així sap greu veure que no has triomfat. Perquè, sí, dels fracassos també se n’ha de parlar. No sempre tot són èxits. No sempre les coses surten. I com sempre hem comentat amb el dinamitzador principal de l'oficina (ara se’n diu Community manager...) hi ha d’haver col·laboració de totes les parts, per molt que tu animis, si no hi ha resposta, fracassaràs.

Però això no farà que deixi d’animar, per altres bandes, a altra gent més disposada. L’experiència m’ha agradat i no em tanco la porta. Només una finestra.

Hi ha coses que no entenc...

I jo em pregunto: si un company de classe demana fer la classe en castellà, segons el TSJC li han de fer en castellà. Però hi ha 25 alumnes que ho demanen en català. Llavors, aquest alumne tindrà un professor/ mestre particular que li anirà traduint tot?

És que no ho entenc...

Fa uns anys a la universitat ens va passar una cosa semblant. Un alumne d’intercanvi sud-americà va demanar fer les classes en castellà. A la mateixa classe hi havia dos francesos que no van dir res. Per respecte, el professor ens va fer totes les classes en castellà. Respecte a qui? A la majoria?

Hi ha coses que no entenc...

Conciliació laboral

Ahir vaig llegir una carta al diari que agraïa a Gemma Mengual la feina feta durant aquests anys. Perfecte fins a aquest punt. Però li agraïa també que sabés deixar la “feina” de banda i dedicar-se a la família i al seu fill, ja que tal com estan els coses la conciliació laboral no existeix.

El dia abans, en una entrevista a la tele també a la Mengual va aparèixer un tweet que comparava lo bona mare que era ella, que plegava de la natació, comparant-la amb la Sáenz de Santamaria que continuava treballant, dos dies després de parir.

No sé què passarà amb la meva conciliació laboral, però tinc molt clar que vull continuar a la feina i intentar evitar una reducció de jornada. El que sí és que estic intentant demanar tenir menys temps per dinar i sortir puntual a les tardes, ja que de moment això no es compleix. Però el que em sobta més és a hores d’ara que encara es cregui que les dones/ mares han de ser les que deixen de treballar per dedicar-se als fills. No vaig poder sentir la Mengual però potser ho deixa per altres raons, potser té altres feines i no estarà quieta a casa fent de mare totes les 24h del dia, potser aprofita per obrir el negoci de les joies (em sona que havia estudiat disseny de joies.) Evidentment faci el que faci li desitjo molta sort però no entenc que es pugui criticar a una persona (i no m’agrada la Santamaria) perquè decideix continuar treballant després de ser mare, encara que sigui una feina que tregui moltes i moltes hores.

Potser la conciliació laboral no existeix però si no treballem per intentar tenir-la, no existirà mai. Hem de ser les primeres en lluitar, si és el que ens interessa, per tenir-la. I jo ho faré. L’M. ho farà. Perquè la conciliació laboral també és pel pare de la criatura.

Primers ànims donats!

A fora fa fred però jo em sento positiva i animada. Un cop a la setmana em dono ànims abans d’entrar a la reunió del petit comitè comunicatiu que hem creat. I de moment els meus ànims sembla que van bé. En una de les primeres reunions es va comentar que es demanaria al personal de l’empresa què millorarien de la seva àrea de treball a la web: què volen que es vegi i què no. Em vaig currar, perquè m’agrada treballar així, un mini-informe amb millores per part meva i el fan servir de mostra.

Tot i que l’M. em critica que treballo gratis i per altres, i potser té raó però intento obrir-me camí, vaig agafar valor en una segona reunió. Entre els nostres grups de comunicació hi aha grups de treball col·laboratiu virtual i en un d’ells em vaig proposar com a dinamitzadora, ja que la persona encarregada de fer-ho no se’n surt (i així ho va manifestar, volia ajuda). Em va sortir de dins, ni em vaig plantejar què significava dir-ho allà en veu alta, però ho vaig fer. I ara estic implicada en el que jo li dic “la xafarderia més pura i dura”: miraré en què treballen, què comenten, si fan propaganda fora del grup... i ho explicaré al grup virtual, desitjant que s’animin i també comentin coses ells.

Poc a poc. Poc a poc m’obro noves vies. Treballo pels altres? Potser. Però m’estic demostrant que em puc obrir aquestes vies.

Donant-me ànims

Aquest any no m’he fet propòsits de nou any. Potser no em cal, ja vindran sols d’aquí a uns mesos. Però de cop laboralment parlant potser me n’haig de fer un. I ha de ser públic. I aquí ve el problema.

Fa poc que vam decidir modificar la manera de comunicar de l’empresa. Bàsicament fer un nou pla de comunicació. El necessitem, i més en època de crisis. No és la meva feina encara que moltes vegades, per necessitat, he estat portant temes de comunicació. Però m’agrada. Cada vegada m’agrada més. El primer pas ha estat crear un grup de treball, en el que sense que ho demanés m’hi van afegir. Ho vaig agrair, que m’incloguessin. Però no em vaig atrevir a aixecar la llebre en cap moment.

Crec que serà el meu propòsit d’any nou: ser capaç de dir què milloraria i sobretot que m’hi veig capaç de fer-ho jo. Aquí hi ha el problema principal. Tenim una àrea de l’empresa que es dedica això i jo no en formo part. No crec ni que els interessi que hi formi part, als de l’àrea, perquè van molt a la seva i se’ls deixa anar a la seva. Però m’agradaria entrar-hi. En part, ja hi sóc, ja els hi faig feina, no reconeguda. Però dir en veu alta: jo em postulo per fer aquesta feina (que ja mig faig) pot crear-me algun enemic.

Estic en dies de meditació: haig de ser capaç, haig de ser capaç...

De cop...

De cop penses que ha arribat el moment de donar un ús nou a aquella habitació que vau decidir que seria la dels trastos.
De cop penses que una hipoteca no ha estat prou per pensar que hi havia una relació més que seriosa amb la teva parella
De cop entres en el grup de la 30 que fa noves coses a la vida
De cop deixes de banda les discoteques per sortir només a prendre una copa, i d'aquí poc ni això
De cop oblides els propòsits de nou any: aquest any ni dieta, ni gimnàs. O sí, però amb altres metes.
De cop has de triar entre el rosa o el blau i optes pel verd poma àcida.
De cop penses: i ja ho hem pensat bé això?

I la resposta és: no ho sabem. Però ja hi estem ficats i no ens podem fer enrera. Ni ho volem. Potser en alguna nit d'insomi ens ho plantegem de nou, però de moment...

Com que l'M. no es deixa retratar la panxa us poso aquesta perquè veieu l'efecte que fa...

Jo aquests dies

Jo aquests dies.

Igual que la Lady Xzeu, de qui he agafat la imatge.

Quan n'aprendrem?

Avui he tornat a pensar amb la companya de feina que vota CiU. Fa uns quants dies que penso en ella. Avui de nou. M’agradaria saber què li passa pel cap ara mateix. Estarà contenta amb les noves mesures del seu partit?

Abans de les eleccions, quan comentàvem el descontentament general amb els partits va dir: aquesta vegada ho tinc molt clar, la única manera que Catalunya estarà defensada serà votant CiU. No li vaig voler replicar.

Avui m’agradaria preguntar-li què li sembla, com creu que ens beneficia tenint CiU al govern. Primer, crec que poc pot fer veient el PP amb majoria, cosa que no m’agrada gens, però ni 24 hores han esperat a la vetlla del mort. A les poques hores d’haver guanyat a Catalunya el pacte fiscal passa a millor vida, ja no importa si no ens el donen. I al cap de dos dies noves retallades. Sí senyor. Així segur que avançarem.

Quan n’ aprendrem, Catalunya?

Islàndia, un pas endavant

Ahir vaig veure el 30 minuts sobre Islàndia. Visualització obligada. S’ha de mirar també, i comentar, que Islàndia és un país de relativament pocs habitants (una mica més de 300.000) i sempre és més fàcil de gestionar però també ‘ha de valorar el gran pas endavant que han sabut donar després de la crisis que els va afectar al 2008, amb la caiguda dels bancs.

Tot i els rumors que Islàndia era solvent i que no hi hauria problemes, els bancs van fer fallida. Islàndia es va haver de plantejar com afrontar aquesta crisis: primer punt a favor: "L'endemà de la caiguda, va tornar a sortir el sol" Amb positivisme es pot tirar endavant, sempre. I ho van saber fer: Es van reunir 25 ciutadans de peu per fer una nova constitució, que pengen a Internet perquè a través de les xarxes socials es comenti. Evidentment no tothom estarà d’acord amb aquests 25 ciutadans, ja va sortir l’exemple de com responien a les crítiques, però s’ha de saber respondre i veure què pensa la gent.

Dos de les persones que formen part d’aquest moviment han visitat Barcelona per parlar amb el col·lectiu dels indignats. Als indignats de Barcelona els vaig veure “joves” amb el mal sentit de la paraula: inexperts. M’agrada la idea que els joves es mobilitzin en política però des del principi que crec que és important mobilitzar-se no només en manifestacions sinó políticament. I aquesta és la reflexió que els hi van fer els islandesos: per aquesta raó han entrat en política, perquè son els polítics qui entren al parlament. Si el poble són els polítics poden canviar les coses.

Desviant-me una mica del tema també vaig veure la importància que tenen pels islandesos el territori, el medi natural on viuen, amb articles com “Els recursos naturals han de ser de propietat col·lectiva, ningú els pot adquirir” per evitar així malmetre el territori.

Pel què fa a nosaltres veig la cosa molt negra. Les eleccions s’acosten i no pinten bé, gens bé.

Recordant museus i esglésies

El meu cap és advocat tot i que no exerceix. Ha constituït un bufet d’advocats amb un parell de socis, però ell es dedica bàsicament a assessorar els advocats de l’oficina i a fer classes magistrals a la universitat o als congressos i actes diversos on el conviden a anar. Té xerrera i carisma suficient per entabanar a les persones.

Moltes vegades se’m presenta al despatx amb el seu pen on hi té totes les seves presentacions (i no són poques) me’n fa obrir una i em diu: vull que trobis aquestes imatges en una resolució més alta. I se’n va. A vegades em dóna una pista, a vegades no sap ni d’on l’ha tret. Són imatges de quadres habitualment, més o menys famosos, que li serveixen per explicar alguna cosa.

Tiro de Google Imatges habitualment però abans s’ha de pensar: quina imatge és? Quines pistes tinc per trobar-les? En aquests moments agraeixo les vacances de visita en visita a museus i esglésies amb una mare historiadora de l’art i fan absoluta. M’avorria la meitat de les vegades però algo m’ha quedat. Reconec la meitat de les pintures només veure’les, i altres sé què volen significar, cosa que ajuda a buscar la font original.

I entre presentació i presentació vaig fent memòria d’aquelles visites i del què m’explicava.

Can pixa

Llegeixo al diari que Ferrocarrils Catalans anul·la la comanda de lots de Nadal pels seus treballadors. No entraré a valorar si els seus treballadors s’ho mereixen o no. Però en poques setmanes he sentit i llegit bastantes notícies d’empreses, persones i institucions que es tiren enrere dels seus actes després d’una pluja de queixes per part de la societat.

En què s’equivoquen? En la manera de dir-ho? No se saben explicar? Poques hores després canvien d’opinió? Aconsegueixen diners d’on deien que no n’hi havia? No ho puc entendre.

A vegades dóna la sensació que son Can pixa. Que no es comuniquen, no es parlen entre ells, que no s’expliquen bé, que actuen a batzegades, sense pensar en les conseqüències o en explicar el perquè actuen com actuen. Potser que ens asseiem tots i reflexionem una mica. Encara que sigui perquè la gent de peu entengui les coses.

El meu esmorzar a preu d'or

Cada dia des que treballo en aquestes oficines baixo a fer el cafè amb les companyes. Cada dia demano per beure el mateix. Algun dia em dono el capritx de comprar-me també una pasta. El preu per un “esmorzar” és de 2 euros. Cafè+pasta. M’ha costat un any sencer de demanar-ho perquè em cobrin 2 euros per un té i una pasta, ja que al no ser “esmorzar” el seu preu variava. Al final em consideren clienta habitual i em fan el preu especial.

Aquesta setmana han ampliat el bar, hi han incorporat un menjador per tots aquells que vulguin dinar (pagant, clar). Jo de moment prefereixo anar a la sala on hi ha el microones i portar els meus tuppers. Avui he baixat a fer el meu te habitual. M’he trobat un canvi de preus i de política: Han pujat preus.

Hem preguntat a què es devia el canvi i si eren conscients que els estudiants que hi ha a la zona no aniran al bar, ja el trobaven car abans, ni parlar-ne ara. Sí, en són conscients, però els amos no volen estudiants. Els cambrers se’n fan creus.

On s’és vist un bar, on la majoria de clientela són estudiants, que no vulgui estudiants?

On s’és vist pujar els preus a un bar que sap que la majoria d’oficines té màquina de cafè?

Crec que aprofitaré que sóc clienta habitual per dur el meu entrepà i el meu té i beure-me’l amb tranquil·litat ocupant lloc. Quan tingui ganes d’un capritx ja pagaré pel seu “esmorzar” a preu d’or.