Amb l’M. continuem buscant pis. Amb la calma, ja que ell s’està instal•lant a casa meva i no veu la necessitat urgent de trobar un piset una mica més gran. Avui he pensat en totes aquelles coses que no trobaré a faltar quan marxi d’aquí: No trobaré a faltar els coloms fent el seu “uh-uh” al balconet als matins del cap de setmana (segur que ho fan sempre, però treballo i no els sento). No trobaré a faltar la nena que juga de 8 a 10h. del diumenge a baixar en patinet pel carrer de casa (és peatonal). No trobaré a faltar els pares de la nena que aprofiten quan ella està al carrer per escridassar-se (o és que tenen una casa gegant i no se senten quan parlen?). No trobaré a faltar la iaiona que procura que tots els veïns sapiguem com va la telenovel•la obrint la finestra i posant el so al màxim. No trobaré a faltar els borratxos que tornen de nit a casa passant per sota la meva finestra. No trobaré a faltar les caramelles i l’espant del primer any que les vaig sentir, a la porta de casa perquè una veïna simpàtica els hi dóna de menjar i beure. No trobaré a faltar el casal d'estiu que no em permet obrir les finestres per por a sentir tot de nens cridant. No trobaré a faltar els veïns que gasten tota la paga doble en petards per la nit de Sant Joan. No trobaré a faltar els sopars de grup que s'organitzen cada cap de setmana a una terrassa propera. Encara que quan obro la porta del meu piset penso: ah! sóc a casa!. No els trobaré a faltar, o sí?
Debem de ser veins de barri com a mínim! XD Jo crec que potser sí que ho trobaràs a faltar. Una casa és una casa al cap i a la fi, i es fa molta vida :) Petonets!
Roba còmode, ordinador a la falda i cigarreta a la boca. No som els i les cries histèriques als concerts, tampoc tenim la por de ser grans i no tenir un futur clar, menys encara som la Generació X, no som ni la generació. Som els inquiets que no podem pagar un pis i que no sabem què farem quan acabem la carrera. Existeix la crisis dels 30 i la crisi dels 18 però i la dels 25? Per ningú existeix, potser excepte per mi. La crisis dels que acaben els estudis i no tenen feina, la crisis del que no sabem què fer, la crisis dels malpagats, dels becaris...
Sóc la Inia, tinc una vintena d'anys, visc sola en un piset enano d'una ciutat mitjana.
1 comentari:
Debem de ser veins de barri com a mínim! XD
Jo crec que potser sí que ho trobaràs a faltar. Una casa és una casa al cap i a la fi, i es fa molta vida :)
Petonets!
Publica un comentari a l'entrada