NO ELS TROBARÉ A FALTAR

Amb l’M. continuem buscant pis. Amb la calma, ja que ell s’està instal•lant a casa meva i no veu la necessitat urgent de trobar un piset una mica més gran. Avui he pensat en totes aquelles coses que no trobaré a faltar quan marxi d’aquí:
No trobaré a faltar els coloms fent el seu “uh-uh” al balconet als matins del cap de setmana (segur que ho fan sempre, però treballo i no els sento).
No trobaré a faltar la nena que juga de 8 a 10h. del diumenge a baixar en patinet pel carrer de casa (és peatonal).
No trobaré a faltar els pares de la nena que aprofiten quan ella està al carrer per escridassar-se (o és que tenen una casa gegant i no se senten quan parlen?).
No trobaré a faltar la iaiona que procura que tots els veïns sapiguem com va la telenovel•la obrint la finestra i posant el so al màxim.
No trobaré a faltar els borratxos que tornen de nit a casa passant per sota la meva finestra.
No trobaré a faltar les caramelles i l’espant del primer any que les vaig sentir, a la porta de casa perquè una veïna simpàtica els hi dóna de menjar i beure.
No trobaré a faltar el casal d'estiu que no em permet obrir les finestres per por a sentir tot de nens cridant.
No trobaré a faltar els veïns que gasten tota la paga doble en petards per la nit de Sant Joan.
No trobaré a faltar els sopars de grup que s'organitzen cada cap de setmana a una terrassa propera.
Encara que quan obro la porta del meu piset penso: ah! sóc a casa!. No els trobaré a faltar, o sí?