La veritat és que la reunió en ha servit sols per saber com detectar que ho tenim (em sap greu, però una foto hagués il·lustrat més que l'explicació) i per veure com els de recursos humans intenta salvar la situació explicant que ho estan fent molt bé i que comuniquen tot a temps. Fa dues setmanes que la dona de dalt va haver de marxar per baixa. Fins avui no hi ha hagut reunió.
Però sobretot, penseu que l'empresa vol ser responsable, avisa amb temps i posa les facilitats per fer revisions mèdiques, demanar baixes, etc.
Això és la conclusió que en trec de la reunió. Saps més coses parlant amb la Lucía i amb altra gent tot caminant pels passadissos que en una reunió d'empresa. Fa dies que en parlem, que hem preguntat per fer-nos revisions mèdiques, per saber què hem de fer per evitar-ho i per si hem de demanar la baixa. La resposta sempre és que fins que no hi hagi un cas no ens hem de preocupar. No sé com no noten el nostre descontentament.
He tingut un meravellós problema amb telefònica que m'ha deixat aïllada durant uns dies, la connexió s'ha perdut... Sí... mira... quin remei, sense línia telefònica ni internet (sort dels mòbils, que tinc telèfon per poder instal·lar internet només!) I això, que si ara un tècnic (no és problema de l'edifici, sinó de la teva caixeta de telefonia que jo no et puc arreglar), que si és fàcil d'arreglar fes-ho tu sola, que si enquesta per saber si el servei ja funciona i n'estic contenta... i ara a esperar un altre tècnic, tot pensant si no és més útil donar-me de baixa i comprar un mòdem inal·lambric d'aquests que anuncien....
Sort d'en Sam que em deixa mirar el correu i el blog des de casa seva, perquè això ja demanava una renovació i el correu estava més que caducat!
La cançó parla de com ens aïllem xatejant, exactament el contrari del que m'ha passat a mi aquests dies, però m'agrada i m'ajuda a animar-me una mica mentre espero una solució aviat.
Els comentaris de les meves companyes de feina sobre la meva cita amb el pijo em fan quasi desistir de tornar-lo a veure. Pensar amb en Víctor també em fa tirar-me enrera. És cert que m'havia adonat que la nostra relació no aniria més enllà, però realment ho vull jo? Vull una relació que si tot va bé significaria compartir pis i vida? Realment em fa por comprometre'm. Però inconscientment sé la veritat. Havia arribat el moment de deixar la meva relació amb en Víctor. No la descric com una relació tortuosa però sí complicada. El fet de no voler tenir una relació estable feia que allò per mi fos un anar i venir d’emocions contradictòries.
Cada vegada que veia en Víctor i que quedava amb ell l’estomac se’m regirava i després, quan ell marxava i passava els dies sense veure’ns jo em sentia culpable per mantenir aquesta relació. Ara és quan m’adono que el que sentíem un per l’altre no és el mateix. M’havia imaginat molts rolletes amb altres homes, però sempre tornava a ell, a en Víctor. Sí, m’estava enamorant i sóc conscient que mai hi haurà una relació seriosa amb ell. Imaginar-me la vida al seu costat em fa mal, perquè sé que no serà possible. Les nits amb ell eren quasi les millors nits de la meva vida però després la relació es feia distant. Si la meva vida sentimental era fins llavors una incertesa passaria a ser una incògnita més de la meva vida.
He estat ben bé dues o tres setmanes plantejant-me això i quatre nits de sexe amb en Víctor. Com si ell notés que allò s'acabava d'una manera o altre hem anat quedant més sovint. Durant aquestes setmanes no he tornat a veure el pijo. Haguessin canviat les coses si ens haguéssim vist? Potser hagués fet que la meva decisió s'avancés. Però una nit vaig decidir acabar amb allò que tan estava allargant i que agonitzava. Després de fer l'amor amb en Víctor em vaig aixecar, em vaig vestir i mirant-lo com es fumava un cigarro li vaig dir ben alt un “adéu” i vaig marxar deixant-lo astorat i sense reaccionar.
