PISOS A PREUS IMPOSSIBLES

Avui he dinat al menjador comú que tenim a l’edifici d’oficines on treballo. Uf! Tenia una taula al costat de cinc persones que treballen en una empresa informàtica, són informàtics, però qualsevol ho creuria. La meva imatge d’informàtic concorda bastant amb un dels personatges de Camera cafè, un jove amb ulleres de pasta, vestit amb samarretes de colors i una mica, per què no dir-ho, raro. Ells no, tots van amb americana i corbata. Quan he arribat parlaven de pisos. Dos d’ells s’han comprat un pis nou fa poc, un ha llogat el vell i l’altre està intentant vendre. No sé a quina zona, no sé les característiques, però el té al mòdic preu de 362000 euros. I no el baixarà de preu, no ho pensa fer. Li estranya que ningú li vulgui comprar. Critica que la gent espera que els pisos baixin i considera que no baixaran, no vol malvendre el seu pis i esperarà tot el que sigui necessari. Ell mateix, si pot amb les dues hipoteques...
El que sí que m’emprenya i li he estat apunt de dir és que qui li pot comprar el seu pis, amb aquest preu, és una parella gran, amb bon sou, etc. Parella que, com ell, busca un pis nou però busca en general una caseta i per aquest preu no li compraran el seu. El seu pis seria ideal per una parella acabada de casar per exemple. Però digueu-me, quin jove pot pagar-ho? Si molts som mileuristes el banc no ens donarà una hipoteca. Ell creu que no baixaran els pisos, però el que jo veig és que els joves, almenys els que viuen per aquí, esperen que els pisos valguin menys de 240000 euros i per un preu superior no miren res. Bàsicament és el màxim que podem pagar si volem viure.


boomp3.com

FUGIDA?

Porto uns dies sense escriure. Petites vacances. Petita mandra que m’ha fet fugir de l’ordinador, sense voler-lo obrir, sense voler-lo mirar. Sortint de la feina l’últim que he tingut ganes ha estat el fet de seure al meu escriptori. Tot i la feina acumulada que tinc. Quan comença la temporada de més feina el meu cervell es desvia cap a zones que no hauria de pensar. A vegades penso que una de les raons perquè em fa més mandra seure a l’ordinador és perquè no m’agrada el meu estudi. Així de fàcil. Penso en desmontar-lo tot i decorar-ho de nou. Què en trauré de fer-ho? Tinc un pis petit i no es poden fer molts canvis, apart no vull comprar res, ho haig de fer amb els materials que ja tinc. Però com?
A casa meva els meus pares em deien que els meus mobles havien de ser immobibles, encastats a la paret, perquè sinó de cop m’entrava la dèria de canviar la decoració de l’habitació. Quasi mai acabava satisfeta. Deu ser com els canvis de look, una nova manera de canviar de vida? Potser sí, ja que em plantejo treballar des de casa. Imagino que em plantejo com decorar el què seria el meu despatx per no plantejar-me quina és la feina que haig de fer, com busco els clients, etc.
I això em fa fugir de l’ordinador.

boomp3.com

SANT PONÇ

Aquest cap de setmana es celebra la fira de Sant Ponç. Quasi me n’havia oblidat fins que al matí, al sortir a comprar el diari, he vist les parades plenes de menjar: herbes aromàtiques, formatges, caramels, fruites confitades, embotits de tota mena... Mmmmm... quina gana! M’he promès que a la tarda sortiria a comprar, a gastar-me el sou, per què davant de tantes temptacions qui es pot aguantar? El que no esperava és que la simple visió de les parades em provoqués un sentiment estrany de voler tenir un hort (on el posaria en el meu pis de 40 m2?), de cuinar amb tot tipus d’herbes, formatges, embotits i pans, de fer melmelades... Després de dinar no he pogut aguantar més, i amb la sensació de diumenge al cos (això de fer pont m’he destarotat) m’he posat a cuinar. Porto unes 100 madalenes minis i vaig a pels entrepans d’espinacs i de sobrassada.
Però això no m’ha fet passar les ganes de sortir a comprar regalèssies, pipes garrapinyades, etc. Sort que al meu poble tothom pensa com jo i hem sortit en massa. Pels carrers quasi no es podia caminar i he acabat fugint de la multitud i tornant a refugiar-me a casa (sense, però, abans comprar-me una planta d’alfàbrega). Hauré de donar les gràcies a la gent que estava al carrer, podré passar el mes sense penúries!

boomp3.com

LEFT OF THE MIDDLE. 2 ANYS

Amb la present se us convida al sopar que es farà el dia 17 d’abril… Amb aquesta carta he convidat a sopar a casa els tres de sempre i un més. La Sara, en Sam, l’Ona i per primera vegada l’M. Serà quasi com una presentació oficial, no ha sortit mai amb els meus amics (però ja el coneixen, en Sam ens va enganxar un dia i li va faltar temps per explicar-ho a les altres dues). El sopar em venia de gust fer-l’ho, sense cap necessitat especial, però aprofitaré per celebrar amb un brindis amb mi mateixa el segon aniversari del blog i amb tots plegats la possibilitat bastant segura que la Ona es quedi amb la bomboneria on treballa.
A vegades els tombs que fa la vida em van por. Em fa por el fet que presenti l’M. als amics perquè ja sembla que anem en sèrio, i és quan dubto del fet de tenir una relació seriosa amb algú. No sóc com la Ona que a vegades crec que no la veuré mai emparellada però tampoc sé si em veig amb una relació estable. Bé, tombs de la vida que s’han d’anar acceptant i adaptant. També em fa cert respecte veure l’Ona amb la bomboneria. Crec que ha aconseguit un dels seus somnis des que treballa allà. Quedar-se i ser la cap. I em fa basarda veure com anem agafant responsabilitats, com anem madurant. A vegades el món em fa por. El meu món.


boomp3.com

PREMI DARDO

Tenia preparada una sorpresa per demà però veig que aquesta és la meva setmana i no puc esperar. Avui he rebut el meu primer premi blocaire! Quina emoció!

Segons el que explica en Doommaster al seu bloc el premi Dardo “reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”. I també “L’hi atorgo per què té un bloc molt personal i absorvent. És d’aquests que et llegeixes de cap a peus...” Sí? Quina il•lusió que pensis això de mi.

Només em deixen seguir la cadena nomenant cinc blogs però premiaré a aquelles persones que poden passar més desapercebudes tot i que els seus blogs són dels que més segueixo

Hanna B.Per ser-hi des dels meus inicis, amb pauses i retorns esperats. Perquè la seva vida de barcelonina desesperada em té captivada.

Productes de neteja. A qui espio tot i que ell no ho sap. Les seves petites reflexions i les dues fotografies diàries, petits detalls de la vida quotidiana, em fan somriure.

Olenska. Des de València intenta trobar el seu lloc al món, no para quieta i m’agrada com escriu, tan natural.

El barranc de l’Argentada. Per donar-li molts ànims i que segueixi endavant.

Primer segona. Per deixar-me seguir l’evolució de l’embaràs i els primers mesos del seu Quim. Quan té ja?

I altra vegada gràcies Doom, m’has fet emocionar!

NERVIS? FRED!

L'Ona m'ha dit que són els nervis però la nit de dissabte a diumenge vaig dormir fatal (crec que el sopar també va ajudar, menjar ètnic una mica massa fort), diumenge no tenia veu, estava ronca i cada cop que em trucava algú em preguntava si m'acabava de llevar. I jo: no, que estic afònica. Avui ha canviat el temps, fa fred i jo a la feina estic gelada. Em moro de ganes de beure un te calent però m'he quedat sense. Començo malament la setmana, igual que com la vaig acabar.

Deuen ser els nervis, com diu l'Ona, però estic fatal. Per animar-me una mica us poso la foto de les primeres maduixes de l'any. Nyam, nyam.

I la revel·lació indie francesa:
boomp3.com

DUBTES, DECISIONS...

Aquesta tarda he tingut una discussió amb l’M. (podem dir que ja som una parella, ja ens discutim) per culpa de la feina. Tot perquè a mi m’ha costat molt prendre una decisió. Sí el meu etern problema.

La qüestió és que ha sorgit un problema a la feina que s’havia de decidir ràpidament i jo he dubtat. He dubtat molt. Massa. Prou per tirar-me enrera quatre o cinc vegades i no avançar a la feina. Ell com a part implicada a la feina, em donava ànims perquè jo fes el pas. Però no n’era capaç. Tenia por de cagar-la. Volia assegurar-ho amb el cap, ja que ell és el responsable final. Però sabent que demanant al meu cap què faria ell em posaria en un compromís, no demostrant que sé sortir dels problemes. I llavors em sentia estúpida, tant estúpida que encara no m’ho puc treure del cap i que hi pensaré durant dies i dies.

A vegades em llenço de cap a les coses. Quan em paro a pensar llavors canvio, m’agafa por i em costa prendre decisions. Normalment tiro enrera. Tot i que poc a poc vaig millorant i intento avançar avui no ho he fet. I l’M. s’ha enfadat perquè tot i els seus ànims jo m’he bloquejat. I el problema és que la ràbia que sento ara mateix cap a mi és més forta que qualsevol comentari que m’hagi pogut fer ell.

boomp3.com

SOFÀ I LLIBRES: UN BON CÒCTEL

Ja hem començat de nou la setmana.

Però la mandritis no me la treu ningú. I ara plou. Encara em venen més ganes d'estar a casa, asseguda al sofà amb un llibre a les mans. Tal com he passat els dies de vacances. Crec que em mereixia un descans, vaig treballar fins dijous a la tarda (fora de l'oficina, però encara em trucaven al mòbil per reclamar coses) i em vaig dir a mi mateixa que la Setmana Santa era per mi. Per estar sola amb mi mateixa. Per relaxar-me una mica. I crec que potser m'he passat i ara no hi ha qui em faci tirar.
Vaig passar-me els dies anant del sofà al llit i del llit al sofà (no gaire difícil si es té en compte que formen part del mateix moble, el llit està alçat i el sofà es troba a sota) amb parades a la nevera per poder-me alimentar. Les meves excursions anaven acompanyades de llibres, ja que m'havia de posar al dia. He llegit Austràlia de Roc Casagran, que m'ha permès somriure amb els somnis i la manera de buscar una escletxa de felicitat a la societat actual, m'he llegit la segona part del còmic de la Cosa Nostra per endinsar-me en la vida de la màfia italo-americana i ara estic altra vegada amb la Zadie Smith, amb la seva primera novel·la Dents blanques. Tota una revelació, ella i en Roc Casagran. La literatura ve de la mà de joves. I m'agrada.


PD: No hi ha cançó, el booomp no em funciona... però seria Wallflowers i el seu Bleeders

POLÍTICA, PORCA POLÍTICA

Normalment em queixo sobre l'apolítics que són els joves. Que no es mullen. Que passen de tot. Vull pensar que no és així. Però avui, l'endemà d'unes eleccions, em trobo cansada. Cansada d'estar a les 20h esperant que cantin els resultats a veure què ha passat. Cansada de posar qualsevol canal i que parlin de com van els sondejos, els resultats, etc. Cansada que l'endemà tot siguin debats a les ràdios sobre el mateix.
Sí, vaig votar. Sí, m'interessa qui ens mana i com ens mana. Però em cansen les baralles entre polítics i les discussions de mai acabar de qui ha guanyat perquè hem obtinguts x vots més que l'altre. Els cartells electorals es pengen 15 dies abans, a les 12 de la nit, corrents. I quan els treuen? Quan de temps més haig de passejar pel carrer amb les cares d'aquells que durant dos mesos (evidentment comencen molt abans del què toquen, les campanyes) m'han estat atabalant allà penjades?
Hem votat. Però no cal que estiguem tres dies seguits on la única notícia és saber si hi ha un diputat que balla o que no entra al congrés. Hi ha més coses al món. I si volen que ens impliquem en política no és aquesta la manera. I per adonar-me que el món continua girant escolto la cançó dels Pets que fa....


boomp3.com

TREBALL DE CAMP

Avui he vist un pis patera. He acompanyat a un dels advocats a veure un client. No m'ho hagués imaginat sinó hagués estat que m'ha comentat el fet que hi vivien diferents persones. El pis era gran i de construcció relativament nova però hi havia d'extrany tres llits fora de lloc: a la terrassa, al menjador i al dormitori, just al costat del llit de matrimoni. Els tres estaven sense matalàs com si fossin allà per un trasllat, que és el que jo pensava. Els matalassos feien de sofà.

El client té problemes amb la feina i d'això voliem parlar però no he pogut evitar de pensar tota l'estona com devien viure allà. Almenys no era un pis petit i hi havia lloc. Una mica brut i descuidat, però gran. Quants hi devien dormir?
Que innocent que m'he vist. Mai hagués imaginat un pis patera. En sentia a parlar dels barris marginals de Badalona o Santa Coloma però no aquí, relativament al centre i en un pis nou.

Al sortir li he preguntat a l'advocat què es fa en casos com aquest. Hi ha la confidencialitat del client i no es pot denunciar als mossos però sí que els hi recomana marxar del pis, no deixar que hi dormin persones que no pertanyin a la família o que estan de visita, etc. Però ell només és l'advocat laboralista que intenta evitar que el facin fora de la feina. No entra en temes personals dels clients. No es mulla.


boomp3.com

INCONFORMISTES PER NATUALESA

Avui he tingut una sensació molt estranya al bus. Anava, com sempre, amb els walkmans (perquè ara s’ha de dir iPod o MP3? Sempre havien estat walkmans... bé, això és tema per un altre post) escoltant la meva música, totalment aïllada del món exterior. No me n’he adonat de l’aïllada que anava fins que no m’he tret els auriculars d’una estrebada per posar-me el jersei, ja que s’acostava la meva parada. De cop s’ha fet el silenci. Només se sentia la remor de l’autobús movent-se. He tornat al món real. He tingut la sensació de les pel•lícules, quan algú va amb walkmans i només sents la música que ell sent i quan se’ls treu, la música desapareix i se sent la resta del món. Aïllada.

A vegades prefereixo aïllar-me, encara que sigui per 10 minuts, del món real. El món on les persones tenen pressa, on s’abrallen per una cadira al bus. El món on les persones es queixen per tot i no fan res per canviar les coses. Ens queixem per vici. Hauríem de ser inconformistes per naturalesa. S’hauria d’educar que pel què vols has de lluitar. Em fa por veure la gent que puja, no només els joves, sinó també els grans que no ensenyen a canviar les coses. De vegades, aïllada amb la meva música sóc positiva. I crec que les coses canviaran, que els joves veuran que han de lluitar per aconseguir el què volen. Que no seran ingenus i veuran quan se’ls manipula. Que lluitaran en contra. Que seran inconformistes per naturalesa.

boomp3.com

MANDRITIS

Última setmana de gener. Diuen que el gener és un mes que costa de passar per culpa del que s’anomena la pujada de gener: el règim després de les festes, les factures dels regals de reis... Aquest any no estic patint aquesta pujada de gener.
N’estic passant una de diferent. No m’envolta la tristor del gener, sinó la mandritis, les poques ganes de tornar a començar. La poca feina que hi ha durant el mes de gener, esperant que la gent s’activi. Els dies tampoc acompanyen, uns dies de calor que avui ha canviat en un dia fred, però sempre dies grisos, amb núvols. El que ve de gust és estirar-se al sofà amb la manta i pensar en tot allò que al febrer començaré a fer. Sí, m’esperaré a febrer perquè al gener m’haig de concienciar. M’haig de concienciar del que haig de fer, que tinc molta feina. Tinc tots els propòsits de l’any anterior (fets al setembre) i guardo tot el material treballat a la feina dins capses, preparant el terreny per els nous actes.
Sí, dec tenir la tant temuda pujada de gener. Santa mandritis.


boomp3.com

AS IS

La setmana passada vaig veure un anunci a una revista gratuïta de la meva ciutat d’una immobiliària. Donava consell per compradors i per venedors. Als venedors que concertessin una entrevista i als compradors els explicava la situació actual del mercat immobiliari: Els preus s’han estancat i actualment es poden negociar preus, a la baixa. Comento la notícia amb ma mare, com a mostra que les immobiliàries han d’acceptar una incipient crisis. La resposta clara i concisa de ma mare: aquests volen que els hi compris a ell un pis. Sí, hi estic d’acord, però no és això el que jo denunciava. Simplement constatava que les immobiliàries accepten que les coses no funcionen, que han de baixar preus.

Per la ràdio només sento a parlar que hi ha una crisis immobiliària i que no es ven res. M’ho crec. Però em costa creure’m que em diguin que els pisos baixen. Ho sento, no ho veig. Els preus a les revistes és el mateix que fa uns mesos enrera. No he vist cap baixada. Diuen que no es ven tant com abans, que les segones residències no es venen. I quina importància té això per mi? M’afecta d’alguna manera? No. No busquem una segona residència. Estem buscant un pis amb cara i ulls. La Sara ha demanat una rebaixa del pis que vol com li recomanen que faci a la ràdio. Diuen que estan sobrevalorats en un 25% o més. Ella només ha demanat baixar el preu en 4 milions. S’han rigut a la seva cara. Que si estava boja, que allò no es pot negociar, és massa rebaixa. I així estem. Esperant que el que anuncien a les notícies sigui cert.


boomp3.com

ES NECESSITEN SECRETÀRIES

Tornem-hi. Després d’uns dies de vacances, tres només, tornem a l’oficina. Només hi ha la meitat dels treballadors, els que no tenim fills podríem dir. La Lucía ha vingut i encara no entenc perquè. Fa hores que l’intento convèncer que marxi a casa i que ja m’encarrego jo dels seus temes. Està afònica. Té la grip. Es troba cansada i marejada. Però ha vingut. Era la única secretària que podia venir. Les altres tenien una bona excusa per no venir (dies de vacances...), ella estava apunt d’agafar la baixa quan la va trucar el cap. Havia de venir a treballar avui. Per força. Si no, no hi hauria ningú que fes la seva feina i era important. Es necessiten secretàries.

Jo vaig fent. Guardant tot el material de l’any passat que ja no em serveix. Guardant per a la història tots els actes que he estat organitzant. Preparant-me pels actes nous d’aquest any 2008. I mirant de reüll a la Lucía, que no la puc convèncer. No sé si està més afectada per la grip o pel tracte del seu cap cap a ella.

BON ANY 2008

A poques hores de dir adéu a aquest any 2007 i sense encara una valoració del que m'agradaria millorar el proper any, vull desitjar un molt bon any a totes aquelles persones que després del cava sortiran de festa fins que el cos aguanti, o es quedaran a casa, al voltant d'una llar de foc o d'unes espelmes.


boomp3.com

FRIDAY NIGHT O DIJOUS VESPRE

Aquest post havia d'estar per divendres, però ressacossa no podia escriure... ni quasi treballar.

El dijous vam tenir el fantàstic, meravellós i perfecte sopar d'empresa. Fora conyes, va estar molt bé. La sort és que no som molts a l'empresa, entre advocats, secretàries, premsa i informàtica devem ser una trentena. Vam anar a un restaurant de categoria, s'ha d'aprofitar un cop que paguen i el comitè de festes ens va preparar diferents sorpreses: Primer de tot havíem d'anar d'etiqueta, crec que semblava més un casament que un sopar d'empresa i portar un regal per algú, que es sortejaria al final de sopar. Ens van regalar un CD amb música, cançons que havíem comentat tot dinant que ens agradaven (si s'ho feien venir bé, els de la comissió, anaves a fer un cafè i com qui no vol la cosa et preguntaven: què portes de música al mp3 o quina cançó t'agrada?)

Tot i que la gent de l'empresa no és amb la gent que sortiria de festa un dissabte qualsevol, una situació com un sopar en que estava prohibit parlar de feina i obligat passar-ho bé, va fer que tots ens sentíssim una mica més companys i que ens coneguéssim més. Hi ha alguna secretària amb la qual quasi no he coincidit mai i alguns advocats ni em sonaven. El sopar va ser distès i agradable.

Sí, de tan en tan crec que és bo fer sortides d'empresa. Sobretot si hi ha sorpreses: Em vaig endur de regal un sofà inflable!

I la cançó avui és per....

la Lucía a qui li encanta:
boomp3.com

LA CARA I LA CREU

Divendres vaig veure anunciada una Masterclass de l’Alicia Keys al diari per clients de Movistar. M’hi vaig apuntar. No he posat cap cançó seva encara al blog i crec que no ho he dit mai, però l’Alicia Keys m’agrada molt. Veure un concert seu és un dels meus somnis des que la vaig descobrir, ja fa uns anys.

La invitació era per les primeres 600 persones que, codi en mà (rebut un missatge després de demanar invitació) arribessin a l’Espacio Movistar. L’Ona va venir amb mi, a fer quasi dues hores de cua i convençudes que no entraríem (som així de negatives...). Vam entrar. Vam poder seure. A quatre metres de l’escenari. Vam esperar nervioses que comencés. Explicació de l’acte: “heu d’estar en silenci, us explicarà les cançons que tocarà i al final podeu fer preguntes”. Va sortir. Va tocar quatre cançons (dues del nou disc, dues de velles) i va explicar la importància per ella de cada cançó. Les preguntes dels fans les vaig trobar molt òbvies.

Però vaig poder gaudir del que pensava que no podria mai: d’un “concert” en dimensions reduïdes. Potser és que em faig gran i evito les multituds, però sempre he pensat que a els concerts de l’Alicia Keys es disfrutàven en un teatre, en una sala, no en un pavelló d’esports. Degut a l’èxit, un concert d’aquestes característiques és quasi impossible i per aquesta raó, ahir poder aconseguir-ho, encara que fos per quatre cançons, unes paraules i una horeta, va valer la pena.

Pel que sé, la Sara encara no ha pogut aconseguir les entrades de l'Springteen. Aquest també el disfrutaria....


PD: La cançó no correspon a cap de les que va tocar. Els tres discos són molt diferents entre ells, i potser m’agrada més el primer de tots. Però aquesta cançó també.


boomp3.com

BLACK POPPIES

Ahir vaig quedar amb el pijo. Primer us poso en antecedents: després de la nota del “ti chiamo io” i de marxar de casa seva els remordiments se’m menjaven viva. Sabia que el trucaria, volia quedar amb ell un altre dia però actuar com l’Ona no és el meu estil i estava molt nerviosa.
La forma de trucar-lo evidentment va ser amb l’excusa de la feina. Hem anat quedant, sempre com amics i ahir em va convidar al teatre. Bé, al teatre no ben bé, era un espectacle de dansa. Ves per on li vaig dir que m’agradava la dansa i em va portar a veure un grup amateur. Ja em veig comprant entrades pel futbol però no a un Barça-Madrid, sinó a un partidet sense importància...
Tornant al tema, l’espectacle va ser molt guapo, quina enveja. Ni que sabés fer una part petitíssima del que feien ells (o sigui, tenir ritme) ja em conformo. Vaig sortir entusiasmada. No vaig callar amb tot el viatge de tornada, explicant coses que m’havien agradat i què en pensava. Ell quasi no parlava. Després a casa em vaig sentir com el primer dia que vam quedar (veure UNCONDITIONAL), que la cago parlant sola i atabalant-me. Sort que el seu somriure ho arregla tot.

boomp3.com

UN ÈXIT I LA POLÍTICA DE CLUB

Ups... primer de tot, ho sento per la foto. Veig que ha desaparegut...

Avui he tingut roda de premsa. Estic destrossada, porto tot el matí corrent amunt i avall per preparar la sala de premsa, decorada i perfecte, atenent totes les trucades de periodistes que volen saber l'hora i si hi ha canvis, etc., així com els periodistes que no poden venir i truquen demanat informació. No puc respondre jo! No en sé res, bé, no sé la versió oficial!

La roda de premsa ha anat molt bé. Hi havia tota l'empresa espiant com el nostre cap explicava la seva versió dels fets: L'ajuntament ha modificat una norma municipal ja que el bufet ha reclamat per activa i per passiva que vulnerava els drets dels ciutadans. Res de l'altre món, sobre els aparcaments i les zones blaves. Però el bufet s'ho ha agafat com un èxit personal. No estàvem de celebració però quasi ens faltava l'ampolla de cava. Jo que no tinc cultura de club, de sentir-me unida en un grup en el que tothom combrega amb les idees de l'empresa, que només ho veig com una feina com una altra, em costa entendre l'emoció de veure que ens han fet cas. No crec que sigui un èxit nostre, ni que l'ajuntament s'ha fet enrera perquè el bufet és important i els hi trauria poder. No combrego amb aquests poders. Per això per mi la celebració era més de cara enfora que de cara endins.

Us deixo la música que faig servir quan treballo. El jazz clàssic, com a música de fons, em va ideal


boomp3.com

TAKE IT EASY, ESTALVIA

Aquest cap de setmana he quedat amb el meu cosí per fer un soparet informal, un entrepà i una cervesa. Simplement per posar-nos al dia. Per parlar de com ens van les coses. I per descobrir que hi ha coses que no puc entendre. Ha deixat la feina. Amb raó, això si que ho puc entendre, estava mal pagat i feia cada setmana un horari diferent. Viu amb els seus pares i encara estudia. No podia amb tot i no té obligacions. Jo ho aplaudeixo.

El que ja no puc entendre és el fet que li vaig haver de pagar el sopar. Va deixar la feina fa dos dies i ja no li queden peles. Jo visc sola, no arribo a mileurista, haig de pagar el lloguer i encara em sobren peles per de tan en tan donar-me un capritx. Vaig marxar del sopar una mica fastiguejada i a la nit, abans d'adormir-me vaig donar no sé quantes voltes. Evidentment, mentre ens explicàvem la vida, al meu cosí no li vaig dir res sobre el que no entenia com anava tan malament de pasta.

És que la gent no estalvia?

PD: La foto és un peu amb unes mitges, evident, però dins les mitges hi ha diners, com fan les iaies, per estalviar...

PDD: La foto s'ha borrat, la canvio


boomp3.com