TREBALL DE CAMP

Avui he vist un pis patera. He acompanyat a un dels advocats a veure un client. No m'ho hagués imaginat sinó hagués estat que m'ha comentat el fet que hi vivien diferents persones. El pis era gran i de construcció relativament nova però hi havia d'extrany tres llits fora de lloc: a la terrassa, al menjador i al dormitori, just al costat del llit de matrimoni. Els tres estaven sense matalàs com si fossin allà per un trasllat, que és el que jo pensava. Els matalassos feien de sofà.

El client té problemes amb la feina i d'això voliem parlar però no he pogut evitar de pensar tota l'estona com devien viure allà. Almenys no era un pis petit i hi havia lloc. Una mica brut i descuidat, però gran. Quants hi devien dormir?
Que innocent que m'he vist. Mai hagués imaginat un pis patera. En sentia a parlar dels barris marginals de Badalona o Santa Coloma però no aquí, relativament al centre i en un pis nou.

Al sortir li he preguntat a l'advocat què es fa en casos com aquest. Hi ha la confidencialitat del client i no es pot denunciar als mossos però sí que els hi recomana marxar del pis, no deixar que hi dormin persones que no pertanyin a la família o que estan de visita, etc. Però ell només és l'advocat laboralista que intenta evitar que el facin fora de la feina. No entra en temes personals dels clients. No es mulla.


boomp3.com

INCONFORMISTES PER NATUALESA

Avui he tingut una sensació molt estranya al bus. Anava, com sempre, amb els walkmans (perquè ara s’ha de dir iPod o MP3? Sempre havien estat walkmans... bé, això és tema per un altre post) escoltant la meva música, totalment aïllada del món exterior. No me n’he adonat de l’aïllada que anava fins que no m’he tret els auriculars d’una estrebada per posar-me el jersei, ja que s’acostava la meva parada. De cop s’ha fet el silenci. Només se sentia la remor de l’autobús movent-se. He tornat al món real. He tingut la sensació de les pel•lícules, quan algú va amb walkmans i només sents la música que ell sent i quan se’ls treu, la música desapareix i se sent la resta del món. Aïllada.

A vegades prefereixo aïllar-me, encara que sigui per 10 minuts, del món real. El món on les persones tenen pressa, on s’abrallen per una cadira al bus. El món on les persones es queixen per tot i no fan res per canviar les coses. Ens queixem per vici. Hauríem de ser inconformistes per naturalesa. S’hauria d’educar que pel què vols has de lluitar. Em fa por veure la gent que puja, no només els joves, sinó també els grans que no ensenyen a canviar les coses. De vegades, aïllada amb la meva música sóc positiva. I crec que les coses canviaran, que els joves veuran que han de lluitar per aconseguir el què volen. Que no seran ingenus i veuran quan se’ls manipula. Que lluitaran en contra. Que seran inconformistes per naturalesa.

boomp3.com

MANDRITIS

Última setmana de gener. Diuen que el gener és un mes que costa de passar per culpa del que s’anomena la pujada de gener: el règim després de les festes, les factures dels regals de reis... Aquest any no estic patint aquesta pujada de gener.
N’estic passant una de diferent. No m’envolta la tristor del gener, sinó la mandritis, les poques ganes de tornar a començar. La poca feina que hi ha durant el mes de gener, esperant que la gent s’activi. Els dies tampoc acompanyen, uns dies de calor que avui ha canviat en un dia fred, però sempre dies grisos, amb núvols. El que ve de gust és estirar-se al sofà amb la manta i pensar en tot allò que al febrer començaré a fer. Sí, m’esperaré a febrer perquè al gener m’haig de concienciar. M’haig de concienciar del que haig de fer, que tinc molta feina. Tinc tots els propòsits de l’any anterior (fets al setembre) i guardo tot el material treballat a la feina dins capses, preparant el terreny per els nous actes.
Sí, dec tenir la tant temuda pujada de gener. Santa mandritis.


boomp3.com

AS IS

La setmana passada vaig veure un anunci a una revista gratuïta de la meva ciutat d’una immobiliària. Donava consell per compradors i per venedors. Als venedors que concertessin una entrevista i als compradors els explicava la situació actual del mercat immobiliari: Els preus s’han estancat i actualment es poden negociar preus, a la baixa. Comento la notícia amb ma mare, com a mostra que les immobiliàries han d’acceptar una incipient crisis. La resposta clara i concisa de ma mare: aquests volen que els hi compris a ell un pis. Sí, hi estic d’acord, però no és això el que jo denunciava. Simplement constatava que les immobiliàries accepten que les coses no funcionen, que han de baixar preus.

Per la ràdio només sento a parlar que hi ha una crisis immobiliària i que no es ven res. M’ho crec. Però em costa creure’m que em diguin que els pisos baixen. Ho sento, no ho veig. Els preus a les revistes és el mateix que fa uns mesos enrera. No he vist cap baixada. Diuen que no es ven tant com abans, que les segones residències no es venen. I quina importància té això per mi? M’afecta d’alguna manera? No. No busquem una segona residència. Estem buscant un pis amb cara i ulls. La Sara ha demanat una rebaixa del pis que vol com li recomanen que faci a la ràdio. Diuen que estan sobrevalorats en un 25% o més. Ella només ha demanat baixar el preu en 4 milions. S’han rigut a la seva cara. Que si estava boja, que allò no es pot negociar, és massa rebaixa. I així estem. Esperant que el que anuncien a les notícies sigui cert.


boomp3.com

ES NECESSITEN SECRETÀRIES

Tornem-hi. Després d’uns dies de vacances, tres només, tornem a l’oficina. Només hi ha la meitat dels treballadors, els que no tenim fills podríem dir. La Lucía ha vingut i encara no entenc perquè. Fa hores que l’intento convèncer que marxi a casa i que ja m’encarrego jo dels seus temes. Està afònica. Té la grip. Es troba cansada i marejada. Però ha vingut. Era la única secretària que podia venir. Les altres tenien una bona excusa per no venir (dies de vacances...), ella estava apunt d’agafar la baixa quan la va trucar el cap. Havia de venir a treballar avui. Per força. Si no, no hi hauria ningú que fes la seva feina i era important. Es necessiten secretàries.

Jo vaig fent. Guardant tot el material de l’any passat que ja no em serveix. Guardant per a la història tots els actes que he estat organitzant. Preparant-me pels actes nous d’aquest any 2008. I mirant de reüll a la Lucía, que no la puc convèncer. No sé si està més afectada per la grip o pel tracte del seu cap cap a ella.

BON ANY 2008

A poques hores de dir adéu a aquest any 2007 i sense encara una valoració del que m'agradaria millorar el proper any, vull desitjar un molt bon any a totes aquelles persones que després del cava sortiran de festa fins que el cos aguanti, o es quedaran a casa, al voltant d'una llar de foc o d'unes espelmes.


boomp3.com

FRIDAY NIGHT O DIJOUS VESPRE

Aquest post havia d'estar per divendres, però ressacossa no podia escriure... ni quasi treballar.

El dijous vam tenir el fantàstic, meravellós i perfecte sopar d'empresa. Fora conyes, va estar molt bé. La sort és que no som molts a l'empresa, entre advocats, secretàries, premsa i informàtica devem ser una trentena. Vam anar a un restaurant de categoria, s'ha d'aprofitar un cop que paguen i el comitè de festes ens va preparar diferents sorpreses: Primer de tot havíem d'anar d'etiqueta, crec que semblava més un casament que un sopar d'empresa i portar un regal per algú, que es sortejaria al final de sopar. Ens van regalar un CD amb música, cançons que havíem comentat tot dinant que ens agradaven (si s'ho feien venir bé, els de la comissió, anaves a fer un cafè i com qui no vol la cosa et preguntaven: què portes de música al mp3 o quina cançó t'agrada?)

Tot i que la gent de l'empresa no és amb la gent que sortiria de festa un dissabte qualsevol, una situació com un sopar en que estava prohibit parlar de feina i obligat passar-ho bé, va fer que tots ens sentíssim una mica més companys i que ens coneguéssim més. Hi ha alguna secretària amb la qual quasi no he coincidit mai i alguns advocats ni em sonaven. El sopar va ser distès i agradable.

Sí, de tan en tan crec que és bo fer sortides d'empresa. Sobretot si hi ha sorpreses: Em vaig endur de regal un sofà inflable!

I la cançó avui és per....

la Lucía a qui li encanta:
boomp3.com

LA CARA I LA CREU

Divendres vaig veure anunciada una Masterclass de l’Alicia Keys al diari per clients de Movistar. M’hi vaig apuntar. No he posat cap cançó seva encara al blog i crec que no ho he dit mai, però l’Alicia Keys m’agrada molt. Veure un concert seu és un dels meus somnis des que la vaig descobrir, ja fa uns anys.

La invitació era per les primeres 600 persones que, codi en mà (rebut un missatge després de demanar invitació) arribessin a l’Espacio Movistar. L’Ona va venir amb mi, a fer quasi dues hores de cua i convençudes que no entraríem (som així de negatives...). Vam entrar. Vam poder seure. A quatre metres de l’escenari. Vam esperar nervioses que comencés. Explicació de l’acte: “heu d’estar en silenci, us explicarà les cançons que tocarà i al final podeu fer preguntes”. Va sortir. Va tocar quatre cançons (dues del nou disc, dues de velles) i va explicar la importància per ella de cada cançó. Les preguntes dels fans les vaig trobar molt òbvies.

Però vaig poder gaudir del que pensava que no podria mai: d’un “concert” en dimensions reduïdes. Potser és que em faig gran i evito les multituds, però sempre he pensat que a els concerts de l’Alicia Keys es disfrutàven en un teatre, en una sala, no en un pavelló d’esports. Degut a l’èxit, un concert d’aquestes característiques és quasi impossible i per aquesta raó, ahir poder aconseguir-ho, encara que fos per quatre cançons, unes paraules i una horeta, va valer la pena.

Pel que sé, la Sara encara no ha pogut aconseguir les entrades de l'Springteen. Aquest també el disfrutaria....


PD: La cançó no correspon a cap de les que va tocar. Els tres discos són molt diferents entre ells, i potser m’agrada més el primer de tots. Però aquesta cançó també.


boomp3.com

BLACK POPPIES

Ahir vaig quedar amb el pijo. Primer us poso en antecedents: després de la nota del “ti chiamo io” i de marxar de casa seva els remordiments se’m menjaven viva. Sabia que el trucaria, volia quedar amb ell un altre dia però actuar com l’Ona no és el meu estil i estava molt nerviosa.
La forma de trucar-lo evidentment va ser amb l’excusa de la feina. Hem anat quedant, sempre com amics i ahir em va convidar al teatre. Bé, al teatre no ben bé, era un espectacle de dansa. Ves per on li vaig dir que m’agradava la dansa i em va portar a veure un grup amateur. Ja em veig comprant entrades pel futbol però no a un Barça-Madrid, sinó a un partidet sense importància...
Tornant al tema, l’espectacle va ser molt guapo, quina enveja. Ni que sabés fer una part petitíssima del que feien ells (o sigui, tenir ritme) ja em conformo. Vaig sortir entusiasmada. No vaig callar amb tot el viatge de tornada, explicant coses que m’havien agradat i què en pensava. Ell quasi no parlava. Després a casa em vaig sentir com el primer dia que vam quedar (veure UNCONDITIONAL), que la cago parlant sola i atabalant-me. Sort que el seu somriure ho arregla tot.

boomp3.com

UN ÈXIT I LA POLÍTICA DE CLUB

Ups... primer de tot, ho sento per la foto. Veig que ha desaparegut...

Avui he tingut roda de premsa. Estic destrossada, porto tot el matí corrent amunt i avall per preparar la sala de premsa, decorada i perfecte, atenent totes les trucades de periodistes que volen saber l'hora i si hi ha canvis, etc., així com els periodistes que no poden venir i truquen demanat informació. No puc respondre jo! No en sé res, bé, no sé la versió oficial!

La roda de premsa ha anat molt bé. Hi havia tota l'empresa espiant com el nostre cap explicava la seva versió dels fets: L'ajuntament ha modificat una norma municipal ja que el bufet ha reclamat per activa i per passiva que vulnerava els drets dels ciutadans. Res de l'altre món, sobre els aparcaments i les zones blaves. Però el bufet s'ho ha agafat com un èxit personal. No estàvem de celebració però quasi ens faltava l'ampolla de cava. Jo que no tinc cultura de club, de sentir-me unida en un grup en el que tothom combrega amb les idees de l'empresa, que només ho veig com una feina com una altra, em costa entendre l'emoció de veure que ens han fet cas. No crec que sigui un èxit nostre, ni que l'ajuntament s'ha fet enrera perquè el bufet és important i els hi trauria poder. No combrego amb aquests poders. Per això per mi la celebració era més de cara enfora que de cara endins.

Us deixo la música que faig servir quan treballo. El jazz clàssic, com a música de fons, em va ideal


boomp3.com

TAKE IT EASY, ESTALVIA

Aquest cap de setmana he quedat amb el meu cosí per fer un soparet informal, un entrepà i una cervesa. Simplement per posar-nos al dia. Per parlar de com ens van les coses. I per descobrir que hi ha coses que no puc entendre. Ha deixat la feina. Amb raó, això si que ho puc entendre, estava mal pagat i feia cada setmana un horari diferent. Viu amb els seus pares i encara estudia. No podia amb tot i no té obligacions. Jo ho aplaudeixo.

El que ja no puc entendre és el fet que li vaig haver de pagar el sopar. Va deixar la feina fa dos dies i ja no li queden peles. Jo visc sola, no arribo a mileurista, haig de pagar el lloguer i encara em sobren peles per de tan en tan donar-me un capritx. Vaig marxar del sopar una mica fastiguejada i a la nit, abans d'adormir-me vaig donar no sé quantes voltes. Evidentment, mentre ens explicàvem la vida, al meu cosí no li vaig dir res sobre el que no entenia com anava tan malament de pasta.

És que la gent no estalvia?

PD: La foto és un peu amb unes mitges, evident, però dins les mitges hi ha diners, com fan les iaies, per estalviar...

PDD: La foto s'ha borrat, la canvio


boomp3.com

FER CIUTAT

Avui hem quedat per fer un cafè ràpid abans d'entrar a treballar a la tarda. Hem estat comentant el que volem fer aquest pont o què tenim previst fer. La Sara marxa a passar uns dies fora, a Formentera. No és temps de platja, però a ella li agrada passejar per platges desertes i el fred. En Sam passarà uns dies al poble, amb els avis, a fer bondat com diu ell, jo marxo cap al sud, com quasi totes les vacances, amb la família.
L'Ona es queda. Treballa divendres. Al primer moment ens hem rigut d'ella, pobre, que no fa pont. Treballa en una botiga i no pot marxar. Encara sort que dissabte sí que tancarà. Després de les bromes i de dir-li que la trucarem al migdia, quan ens llevem ens ha mirat amb cara somrient i ha dit: és igual, segur que hi ha moltes coses a fer! M'agrada com sempre s'agafa les coses positivament, amb un somriure. És veure l'ampolla mig plena. Diu que anirà a algún concert, que visitarà una exposició, que passejarà per la Rambla. Faré ciutat diu. Llàstima que és una ciutat petita i amb pooques activitats per fer.

A vegades no cal marxar per tenir un bon dia, a vegades el que m'és de gust ens ve fer ho tenim aprop. A vegades passejar per la ciutat, amb el cap en blanc, són les millors vacances.

boomp3.com

EL MIM

En Sam, el meu amic, m'ha demanat ajuda. M'ha demanat que escrigui aquí aquest conte que va escriure ell ja fa un temps. Vol convertir-lo en una obra de teatre, no sé si per titelles (que li encanten) o per persones normals... Bé, la questió és que m'ha dit que "sigueu males persones" (així és com ens diu a nosaltres quan ens demana opinions) i li "critiqueu". Ja em direu què en penseu.

El mim mira el cel, els núvols amenacen pluja. Torna cap a casa amb el cap cot, sota el maquillatge i el somriure negre pintat hi ha una cara trista, uns ulls que han perdut tota ilusió. Camina arrossegant els peus. La pluja que caurà no el molestarà, l’acompanyarà amagant sota les gotes les llagrimes reals. No és el mim ideal, la gent no li riu les gràcies, l’abandona entre les parets imaginàries i aquestes poc a poc han crescut al seu cor, empresonant-lo.

Asseguda a un banc, sense preocupar-se per la pluja, el mim veu una dona. Se la mira i veu com la dona li somriu i al cap de pocs segons s’aixeca sense treure’li la mirada de sobre. El mim es queda paralitzat, mirant com la dona se li acosta, vestida elegantment de gris i jaqueta vermella. Quan li passa pel costat deixa caure un paper dissimuladament. El mim, tot i no poder apartar la vista dels ulls negres de la dona, nota com cau el paper als seus peus i s’ajup per agafar-lo. Al mateix moment la dona desapareix. El mim mira la nota. Una frase, una hora i una data. Res més. El mim mira si veu la dona, però ha desaparegut. Però dins seu nota com el seu cor batega més fort. Somriu. Els ulls li brillen.

La dona misteriosa li ha donat una vitalitat nova al mim. Se n’adona tornant cap a casa, somrient, amb la nota guardada a la butxaca, quan un nen el senyala i riu i un altre li demana que li faci algún joc. Ell li regala una margarita, la seva flor preferida, entre gestos i sense paraules. Tal com sap fer.

L’endemà torna a ploure, però el mim està content. S’asseu davant del tocador i es maquilla, tot blanc, amb una llàgrima negra a la galta esquerre i llavis també negres. Però aquesta vegada hi amaga un somriure real. Surt al carrer amb el seu paraigüa de colors vistosos, preparat per enfrontar un nou dia, preparat per fer un espectacle al carrer per tots aquells que vulguin disfrutar amb ell. Sap que aquesta vegada se’n sortirà.

Content, a la hora de la nota es dirigeix al lloc on ha quedat. Veu a la dona misteriosa amb la seva jaqueta vermella. Travessa. En aquell moment un cotxe passa a tota velocitat. El mim cau, sense dir res, en silenci, la nota surt volant. Mentre la gent s’acosta a l’accidentat, la dona agafa el paper, mira al mim i somriu. Amb el seu somriure misteriós. Vindràs amb mi es pot llegir a la nota.


Creu que la música serà algo de Yann Tiersen, però no té clara quina. Jo de moment us poso aquesta

TI CHIAMO IO

Uf, avui he pogut fer el que prometia fer la setmana passada. Dormir fins que el cos m'ha dit prou. La sort és que aquesta setmana n he anat tant de cul i he pogut fer encarrecs a les tardes o sigui que tinc tot el dissabte lliure per fer el gos, per llegir posts passats i per escriure, estudiar francès (algun dia s'ha de fer) i pensar en si vaig a surfejar demà o no.

Hanna et dec una explicació, ho sé. Què t'haig de dir? Vaig quedar per sopar amb el pijo, a casa seva. Res especial, només per parlar de feina i escoltar música. Sí trist, però no sabiem de què parlar i ens vam trobar amb converses xorres. Vaig aprofitar per mirar tota la discografia que té i com ja m'havia advertit ell em va sorprendre.

Al final no sé com vam acabar al llit i jo vaig tenir la reacció que té moltes vegades l'Ona. Extrany però no vaig tenir cap remordiment. Simplement vaig desitjar quedar amb ell un altre dia, esperant que no s'hagués agafat malament que jo marxés a mitja nit. Sí. Vaig marxar. Em vaig despertar, el relotge marcava quarts de 5. Estava rebentada i volia tenir un dia per mi. Sense fer soroll em vaig aixecar, vaig anar al menjador amb la meva roba, em vaig vestir i vaig marxar. Sense abans deixar-li una nota. Ti chiamo io. Com la postal que vaig trobar en un viatge a Itàlia fa uns anys.

DE CUL

De cul. Així es pot definir la meva setmana. Emprenyada, agobiada, anti-social, mal pagada, fastiguejada, adormida, cansada, hipòcrita i finalment crec que feliç, contenta.
Quan em van oferir la nova feina sabia que s'acostava una conferència i que m'havia d'encarregar jo sola. Era la prova de foc. Durant aquests últims dies he dormit poc i malament, he anat amunt i avall per assegurar-me que la decoració de la sala on es feia l'acte era correcta, m'he emprenyat amb els encarregats perquè les meves ordres eren ignorades, no he vist cap dels meus amics ni he sortit, he rebut trucades hores després d'haver plegat de treballar, m'he hagut de comprar una super agenda i fer bona cara quan el cap em preguntava si me'n sortiria, pensant per dins que moriria en l'intent. He patit quan un conferenciant (un dels importants) ha trucat per anul·lar la seva participació per causes personals i he pensat "pel poc que cobro m'haig d'amargar d'aquesta manera?".
Però al final puc dir que estic contenta perquè la conferència ha anat bé. El cap ha estat content i he trobat una visita inesperada. Enmig de la conferència una veu darrera meu m'ha dit:
- Encara espero que vinguis a escoltar música
Era ell. El pijo.

Dormir aquest cap de setmana? No ho crec.

· You learn. Alanis Morissette

RECTIFICAR ÉS DE SAVIS

Fa molt de temps, al principi d'aquest blog, vaig posar una foto d'una model i un escrit dedicat a ella perquè se sortia de les mides estandars. Era la Crystal Renn.

Avui al Periódico (curiós, crec que va ser també al Periódico que vaig veure el primer artile d'ella) anuncia que Mango l'ha fitxat pel nou catàleg. M'agrada que Mango sàpiga rectificar. Ja fa uns anys que em costa trobar roba de Mango que em vagi bé, i no em considero gaire més grassa que una model. Un dia hi vaig anar amb la meva cosina que més o menys és "talla gran" (com es a considera aquesta model). Va buscar un jersei i va demanar a la depndenta per la seva talla. La resposta va ser més o menys que estava grassa i que la roba per ella es venia a botigues especials. La meva cosina que no té pèls a la llengua li va contestar que s'arreglés la vista i que havia perdut una clienta mínim. Que a ella allà no la veurien més.

M'agrada que Mango vegi, encara que sigui per guanyar diners i clients, que la majoria de gent té talles més grans que les models. Potser ara hi podrem comprar.

· XL. Els Pets

EL MEU VEÍ DE SOTA

Cap de setmana altra vegada. Podria dir per fi! Vaig fer pont però com si no n'hagués fet. Tot el cap de setmana preocupada per la feina, pensant en temes nous i organització, quedant amb l'Ona per planificar possibles pica-piques dolços (era l'excusa ideal per menjar xocolata a la seva botiga) i amb la Sara per aprendre a fer pressupostos. Fent pluja d'idees. Preparant dossiers per ensenyar al meu cap.

El dimarts era el dia de descans. No es pot treballar un 11 de setembre. Em vaig llevar al matí per anar a títol individual i particular a la ofrena floral de la meva ciutat, vaig escoltar els discursos, vaig pensar que com cada any el PP sobrava. Tot i això els actes em van agradar. No puc dir el mateix de Barcelona.

Quasi una setmana després encara cueja l'actuació de la Maria del Mar Bonet i de Miguel Poveda. Es critica el cantautor per no ser català i per cantar en castellà. Què voleu que us digui, a mi directament no em va agradar el que van cantar, no se sentia el que deien, era com un guirigall. Simplement no van saber triar una bona cançó. La culpa no és d'en Poveda.

Vaig plantejar no parlar de política en el blog pero a vegades crec que carreguem contra les persones equivocades.

Us deixo amb la lletra d'una cançó, al no trobar la música...

· El meu veí de sota. Els pets

El meu veí de sota
és un bon jan recent jubilat.
Va néixer a prop de Ronda,
un petit poble que no ha oblidat.

Vingué per ser manobre
farà ja més de trenta-sis anys.
Més tard, portà la dona
i van obrir un bar restaurant.

Malgrat tots els problemes
tingueren dos brivalls
que van pujar amb penes
esforços i treballs.

El meu veí de sota era del PSUC,
valluitar per el nostre país vençut.
En va aprendre la llengua a estones
i malgrat venir de fora
em va ensenyar què és ser català.

El meu veí de sota
recorda el fill gran mort pel cavall
mentre el petit esmorza
intolerància i odi racial.

El noi ha sortit fatxa
violent i amb res al cap.
Disfruta fotent canya
als pobres immigrants.

El meu veí de sota ara no surt
creu que el que ell representa no té futur.
Mentre para la taula pensa:
< no és just que em senti tan derrotat.>>

El meu veí de sota ara no surt,
creu que el que ll representa no té futur.
No sap què no va fer bé i pensa:
< si ara tinc a casa
tot el que jo odiava
i vaig combatre durant tants anys.>>

PREMSA I PATROCINI

La reentré ha estat millor del que m’esperava. M’ha costat molt llevar-me i agafar el bus, fent esforços per no caure adormida altra vegada. M’ha costat molt aguantar la gana, no anar a menjar quan volia i esperar fer horaris normals. Però hi ha hagut la seva part positiva.

Hem comentat les vacances al voltant d’un cafè ràpid, he obert el correu i per depressió meva hi havia tres missatges nous. Ningú m’ha trobat a faltar durant les vacances. Al cap de poca estona hem tingut reunió per planificar el nou tram de temporada. I aquí hi ha hagut les novetats: Tinc nova feina!

La Lucía és la secretària del cap i apart de les feines típiques de secretària s’encarregava de tota la premsa: recollir notícies (on últimament l’ajudava), preparar anuncis per publicar al diari, etc. Si hi havia actes els organitzava una empresa externa. Han decidit prescindir de l’empresa externa i oferir-me la feina a mi. Ara sóc la responsable de “fiestas y festejos” sense ningú sota el meu càrrec. Yo me lo guiso, yo me lo como. Perquè si hi ha algún marrón, me’l menjaré jo soleta. Però apart tinc llibertat per fer el que vull. Ara recullo la premsa i m’encarrego dels actes que organitza l’empresa: congressos, rodes de premsa, promocions, etc.

A veure com va.

TIRAR-SE A LA BONA VIDA

Després d'uns dies de merescudes vacances i a quatre dies de tornar a la feina (amb unes poques ganes que espanten) em plantejo el nou curs laboral. No sé fer els proposits de nou any el 31 de desembre, sempre els faig al setembre, com la Hanna B.
Em plantejo agafar-me la feina menys en sèrio, és possible? I disfrutar de les tardes, quan surto de treballar per:
· fer el curs de francés que evito des de fa anys
· anar a les classes de conversa d'anglés
· esperar el mal temps i tornar a fer un curs de surf
· cuinar, o aprendre'n, i menjar millor
· disfrutar dels petits plaers que ens ofereix la vida
· VIURE, no sobreviure, si la feina i el lloguer m'ho permeten

Com podeu veure per la foto he disfrutat de platja... M'he animat amb una amiga per fer una sortida surfera, amb el resutat d'agulletes i ofegament continnu. Però prometem tornar-hi.

Sitting, waiting, wishing. Jack Johnson

AGOST

Taral·lejant la cançó dels Pets Agost penso en l’efecte que té per mi aquest mes. Que arribi l’agost feixuc i mandrós. És un mes que m’aplana, em deixa estesa al sofà, a la sorra de la platja, sense ganes de fer res, amb idees al cap però poques ganes de tirar-les endavant.

L’agost, l’estiu en general, és el mes en el que dic: És estiu, fem coses d’estiu. I m’animo a jugar a volei, a fer platja, a prendre copes a les guinguetes de platja. A no ser a casa.

Però també l’agost enganxós em fa perdre les ganes d’escriure. Sempre m’ha passat. Les llibretes plenes de notes que tenia fa anys, que recupero quan no tinc l’ordinador a mà, es perden durant l’agost. Es queden guardades amb els bolis, en un calaix, junt amb els llibres d’estudi.

Per aquesta raó us informo que marxo de vacances. Vacances d’escriptora, vacances de blog. Les vacances físiques encara han d’esperar unes setmanetes.

Prometo informar.