ELS INDIGNATS

Aquests dies he estat pensant que la Cris (una anònima que em va deixar un comentari al bloc) sabia què s’estava covant. Al final algú ha decidit manifestar-se. A els principals ciutats catalanes i espanyoles estan apareixent manifestants que acampen per queixar-se de la societat on vivim.
Què passarà una vegada s’acabin les eleccions? Perquè una vegada hem votat les queixes queden al calaix fins a les properes votacions. I així anem fent. Vull pensar que no es quedarà en unes protestes de res, no crec que arribin molt lluny (no es poden considerar ni molt menys com la primavera àrab), però, arribaran a canviar les coses?

He llegit l’article de Toni Soler a l’Ara i hi estic d’acord. Estic d’acord en que els partits s’intenten fer seva la protesta i alhora en “d'un moviment tan dispers difícilment en sortirà una alternativa pràctica -és a dir, que es pugui votar-. Suposant que la democràcia real continuï basant-se en sigles, urnes i paperetes.”

Falta poc per anar a votar, en el nostre cas per les municipals. I com cada cop que em criden a urnes penso: i què votaré. Tinc clar que votaré, sempre he pensat que s’ha de votar. Però què? Depenent de les eleccions voto una cosa o una altra, intentant votar allò que crec que em defensarà més però, realment algú em defensarà? Cada cop tinc més clar que no. No hi ha el vot dels indignats?

Per saber més us deixo dos links:

Cinc preguntes amb resposta sobre les protestes ciutadanes

Què passa si no votes?

SÍRIA

Fa uns dies comentava amb la Sara el conflicte siri. M'havia posat a favor de l'atac de les Nacions Unides a Líbia i ara veig com amb Síria hi deu haver uns altres interessos perquè no hi fan res. Les converses amb la Sara giraven al voltant de:

Sortirieu a manifestar-vos sabent que hi ha franctiradors preparats per matar-vos?

Sortirieu al carrer a protestar sabent que els tancs us esperen?

La veritat és que sembla difícil la situació i la resposta. Jo, en principi diria que sí, sortiria igualment. M'hi jugaria la vida però què han de fer, estar de braços plegats? És molt dur dir això, saber que potser surts a demanar uns drets i que no tornaràs amb vida a casa. Segur que és una manera dissuassòria de protestes que fa que la gent es tiri enrera, però per això mateix crec que sortiria pel carrer. No se'ns pot fer callar tan fàcilment. No se'ls pot fer callar tan fàcilment.

De les Nacions Unides, del món en general, no sé què pensar. Com passa amb Gaddafi crec que hi ha d'haver una sortida. No sé quina. Però el que està clar és que el senyor Al-Assad no té cap problema per reprimir, assassinar i acabar amb la població del seu país.

Us quedarieu de braços plegats?

Inauguració

Dono per inaugurada la temporada “anem a dinar al parc”. Avui ja he anat a dinar al parc de davant l’oficina, amb un llibre i un dinar, que per sort, es pot menjar fred (o a temperatura ambient).
Crec que a partir d’ara les visites seran constants.

INDIGNEU-VOS!

Avui fa cinc anys (que ràpid que es diu) que vaig començar a escriure. He tingut alts i baixos, èpoques en que escrivia molt i èpoques que escrivia poc. Èpoques que he estat molt crítica (o ho he intentat) i èpoques que m'he deixat anar més.

Vaig començar a escriure perquè no em sentia identificada amb les coses que es comentàven sobre els joves. No m'hi sentia identificada. Encara ara em costa. Com comento en la descripció del qui sóc els joves ens trobem en crisis, quasi permanent. No tenim bones feines, acabem els estudis i ningú ens vol (o masses estudis per males feines o massa joves i sense experiència per altres). I el més trist és que a vegades em crec el retrat que ens fan als diaris: no ens queixem. Ho acceptem tot. Ens acomodem.

Per això el llibre de Stéphane Hessel, i el pròleg de José Luis Sampedro, m'han cridat l'atenció. Hessel, amb els seus 93 anys ens demana, ens crida que ens mobilitzem. Perquè té raó: sembla que visquem bé, sense dictdures que ens amenacin, però la realitat és que tenim un futur molt cru. I ningú es queixa.

José Luís Sampedro diu: "Tal com va cantar Raimon contra la dictadura: Digem NO. Negeu-vos. Actueu. Per començar, INDIGNEU-VOS!"

Indignem-nos!

MANAGE UP

El cap de setmana va sortir un article a un dominical sobre l’art de guanyar-se al cap. El cap referit al teu superior.

L’article parlava d’una moda estesa als Estats Units de com fer la pilota al superior i així pujar esglaons. Per curiositat me’l vaig llegir, pensant que com sempre jo en canvi de pujar baixaria esglaons. Això de fer la pilota al meu superior no ho porto molt bé. O això creia fins que vaig llegir l’article.
En l’explicació general de què era el manage up hi vaig veure el piloteig pur i dur, de com camelar-te al cap i saber-te moure entre superiors, persones influents, etc. Allò que sempre he odiat tant d’algunes persones (entre altres un company de feina) que és tan polític que sap ser allà on hi ha el poder.
Però després de l’explicació inicial fan un resum dels cinc passos bàsics:
1) Fer-se veure.
2) Tenir clares les prioritats del teu cap.
3) Adaptar-se al seu estil de treball.
4) Veure més enllà de la teva feina.
5) Ser conegut per les solucions, no pels problemes.

Aquí ja vaig tenir alguns problemes. Jo, que em considero l’antítesi del meu company de feina, faig algunes d’aquestes coses:
1) Començo a reivindicar les meves feines. Treballo molt i només falta que algú es pengi les medalles. No sortiré a ple balcó a proclamar-ho, però com a mínim sortir als crèdits.
2 i 3) Em fixo en la manera de treballar del meu cap, començo a saber què li agrada i què no i per evitar repetició de feines o males cares, sí, m’adapto a ell.
4) Sempre he estat curiosa, no m’agrada tancar-me portes i a més crec que és important conèixer el teu voltant. Si el meu cap parla d’un article que ha llegit i ho troba interessant, no l’aniré a buscar de seguida pe`ro intentaré saber de què parla. Simplement per no sentir-me desplaçada i entendre les converses. I a més contant que el món dels advocats no és el meu.
5) Ostres! És que la veig tant evident! Si ets la típica persona que només es queixa què vols que s’esperi de tu?

Així que estic fent punts per escalar?

LÍBIA

Fa ja vuit anys (com passa el temps!) que em vaig manifestar pels carrers de Barcelona en contra de la invasió i guerra a l’Iraq. Vaig donar suport a la plataforma Aturem la guerra i i tinc el pòster penjat a una paret del meu minúscul pis. Ahir la plataforma Aturem la guerra es va manifestar de nou pels carrers de Barcelona. Jo no hi era. Aquesta vegada no tenien el meu suport. Es manifestaven en contra de la resolució de Nacions Unides per l’atac aeri a Líbia. Estic en contra de les guerres però...

Ells diuen que hi ha altres sortides, més diplomàtiques i que no signifiquen bombardejar el país. Segur que hi són? Segur que hi pot haver una sortida diplomàtica amb Gaddafi? Recordo que en una de les seves declaracions va dir que faria com Franco amb Madrid: aniria casa per casa. Si Gaddafi guanya la batalla la repressió serà molt dura, molt més del que està sent la guerra. Hi veieu una sortida diplomàtica? Jo no.

Just quan s’estava negociant com seria l’atac de les Nacions Unides a Líbia Gaddafi va declarar un alto al foc. Semblaven bones paraules per intentar evitar la resolució, però quin va ser el verdader resultat? Es va bombardejar Bengasi, la ciutat rebel.

La resposta de Gaddafi a les protestes dels seus ciutadans per demanar millores socials ha estat atacar-los i bombardejar-los. Segur que es pot arreglar via la paraula?

Aquesta vegada no he anat a la manifestació.

Aquesta vegada el meu suport a estat cap a una altra direcció.

Esperant que les coses millorin a Líbia.

BUSCANT UNA HIPOTECA

Tot i que diuen que estem en crisi, que es venen menys pisos que abans, que és difícil... nosaltres hem decidit donar el pas. Ja l’hem vist. Ja ho hem decidit. Bé, només creuar la porta ho vam decidir. M’havien avisat: quan vegis el teu pis ho notaràs. I és cert. Al entrar per la porta vam tenir aquella estranya sensació que et diu: sí, aquí hi viuries.
Posats a mirar potser diríeu això de molts pisos i moltes cases, però siguem realistes: amb els diners a la mà, o la possible hipoteca, dels pisos als que aspireu viure segur que més de la meitat dieu: no, no és el que busco. No sempre és qüestió que la casa estigui completament nova (jo diria que sí a un pis per reformar si realment el cor em fes el bot que em va fer amb el meu pis.)
I amb aquestes estem ara, de visita en visita a bancs i caixes. Negociant quina hipoteca podem demanar i sobretot negociant si ens la volen donar. No és culpa de la crisis que no es venguin pisos, és culpa que les caixes demanen cinquanta coses abans de dir que sí a una hipoteca, i a més tot són entrebancs. A una esperem resposta des de fa dues setmanes, a l’altra sembla que els hi molesti i tot són desavantatges (com diuen ells, perquè només fan que repetir els tipus d’interès tant alt que tenen, etc.) i a totes ens demanen que tinguem feina segura pels propers 20 anys.
Evidentment el tema feina no es pot assegurar. Sempre poden passar coses, però els dos estem indefinits, l’M. té un bon sou (és advocat!) i jo no em puc queixar (queixar-me ho puc fer sempre, però em conformo ara mateix) i ens coneixem: no demanarem una hipoteca per sobre de les nostres possibilitats, volem viure, no sobreviure.

I així estem, esperant una trucada per dir el “sí, volem”.

NEWSLETTER I LA FEINA BEN FETA

Diuen que la feina ben feta té futur. La veritat és que no sé si es tracta de feina ben feta o mal feta però espero que tingui futur igual.

Avui he fet el meu primer enviament massiu de correus (ho sento per tots els nostres clients, a partir d’ara els bombardejaré a newsletters). Fa unes setmanes va sorgir la idea de crear una agenda d’actes i cursos que s’organitzen des de l’empresa, perquè cadascú en el seu àmbit en fa difusió, però no com a un tema sistemàtic de l’empresa. Després de mirar diferents models de correus que m’arriben de cursos vaig fer un mix i el vaig plantejar al meu cap. Li va agradar. Evidentment em va fer canvis (no seria ell si no en fes) i el vam ensenyar als altres treballadors, per aportar noves idees. Ahir, amb les idees incorporades vam votar pel model definitiu. I avui he fet l’enviament.

De moment ja he rebut felicitacions. La més important la d’una empresa que ens felicita per la feina ben feta i lo senzill que és en un cop d’ull tenir una idea de tot allò que fem “i convida a participar-hi”. Sense contar que és una carta personalitzada cap a la meva persona.

Sí, m’ha pujat l’ego. Però crec que de tan en tan un bany d’ego és bo. I més quan creus que necessitem ser una mica pro-actius amb els clients.

PD: Potser d’aquí poc maleiré aquest newletter. Mentre escrivia aquest post he rebut ja tres correus de gent demanant informació més extensa, descomptes especials, etc. Aix!

CURSES DE BON MATÍ

Com alguns sabeu des que els Reis van ser tan generosos amb mi que vaig amb bici a la feina. És una passejada de bon matí que ajuda a despertar-se i a la tarda, amb el vent, ajuda a treure el mal de cap d’un dia dur. Considero que no sóc una boja del volant (fins i tot una vegada el meu cap em va veure i em va dir “t’ho agafes en calma, eh...”) i vaig pel meu carril (hi ha troços de carril bici) o pel carrer. Només pujo a la vorera en troços, del passeig marítim, que la sorra és tanta que costa pedalejar. I si hi ha gent vaig molt lenta, perquè no m’acusin de res. Tot i així hi ha gent que es queixa. Jo no em queixo dels que passegen el gos pel carril bici!
Avui, de camí a la feina, he trobat un noi que també anava en bici. Com que ha estat en un creuament l’he deixat passar. I he pensat: segur que ell corre més. No gaire més, jo amb el meu pas de passeig he anat fent mantenint la distància, fins i tot en un moment m’hi ha posat al costat i quasi l’he adelantat, però per evitar entrar a una rotonda que odio especialment m’he decantat per pujar a la vorera. Llavors una fletxa m’ha adelantat i ha pujat també a la vorera, ha passat els dos semàfors en vermell i ha arribat a l’oficina. En tota aquesta estona jo encara estava parada esperant el semàfor. Potser sí que no passaven cotxes, però no era necessari.
Em sap greu però jo els matins no estic per competicions. Benvolgut guanyador: Si vols arribar abans que jo no cal que arrisquis la teva vida, només m’ho has de dir, jo afluixaré el pas.

Per cert: Aquesta setmana he comprovat que la gent no es pren gaire en sèrio la premsa del cor: Que de la foto entre el futbolista i la cantant el que tingui més èxit sigui l’amic ha de significar alguna cosa.

LA BONA VIDA

He canviat de dia d’anar al gimnàs. Ara hi vaig els dilluns perquè així em planifico la setmana diferent. No sé si ha estat un bon canvi. A l’hora que hi anava no em trobava gaire gent (canviar dinar per piscina no ho fa tothom, i això comporta dinar tard). Però es veu que els dilluns la gent es deu fer els propòsits de nou any, o de nova setmana. La piscina estava relativament plena i sobrava només dos carrils per poder nedar. Pel meu gust estava molt plena, clar sempre som dos o tres as aquella hora. L’M. em va comentar que a l’hora que hi va ell ha de compartir carril amb algú. Em podeu dir asocial però jo no entraria a l’aigua.

Aquest no és l’únic canvi que estic intentant implementar a la meva rutina setmanal. Ara, a la nevera de casa hi penja una pissarra amb els menús de cada dia. I sí, cada vespre, abans d’anar a dormir, em poso a la cuina i em faig el dinar de l’endemà. Apart, des de fa unes setmanes la meva nevera fa goig, plena de menjar gràcies a la compra setmanal al mercat i a les visites a les petites botigues de menjar, on puc triar els millors formatges, iogurts, etc. Potser la meva economia se’n ressentirà d’aquí poc però m’estic convertint en una gourmet (barata, sense passar-nos) i he decidit que és important menjar bé.

Ara només falta provar la bici, que finalment em van portar els reis (CUINETES), perquè el fred suec ja ens acompanya. I perdoneu-me, però és hivern i ha de fer fred. Sempre queixant-nos.

RETORN O FUGIDA?

Hi ha dies que tal com entres a l’oficina vols marxar corrents. I no em refereixo a que la tornada de vacances hagi estat tant dura, sinó que veure que tens noséquants correus sense llegir i notes sobre la taula de feines pendents t’amarguen.
Vaig començar les vacances més o menys il•lusionada. Tenia en ment un nou projecte per la feina arran d’un comentari del meu cap: a vegades penso que em provoca, fa petits desafiaments indirectament per a veure si algú reacciona. I jo que sóc inquieta de mena m’hi llenço de cap. A vegades m’estavello, a vegades sembla que a pocs centímetres del terra freno i remunto fins posar-me dreta. I aquest desafiament era d’aquests últims: me l’havia agafat amb ganes. Així vaig marxar de vacances. Un projecte nou i un pendent amb el que disfruto però que em dóna la sensació que no avança.
Avui no ha estat una estavellada sinó una bufetada. El projecte en sí no s’estavellarà perquè és sòlid i segur, però jo? Les raons perquè no avancen són diverses i ara no hi entraré però avui havíem de tancar una de les parts, una important. Entre notes, correus, posar-me al dia, etc. hi he dedicat poca estona. I m’ho han retret. Avui ja no hem avançat. El que m’ha sabut greu és que avui he estat jo qui no he deixat avançar però ahir era un altre, i un per l’altre projecte parat. Però la bufa ha estat per mi.

Espero que això no malmeti el bon rotllo i demà, des d’una altra perspectiva, en puguem parlar i avançar. Però hi hem de treballar tots junts. Clar que ser la que té menys poder i menys veu a l’empresa no m’ajudarà a posar aquest darrer punt (centrar-nos a treballar junts) sobre la taula.

NAPS O COLS?

Estic en aquell punt que no sé vull exactament.... parlo de tema feina. Fa un temps, quan vaig entrar a treballar on sóc ara, em van oferir portar un projecte. Era la primera vegada i la veritat és que em van agafar amb una mà davant i l’altre darrera. Ho vaig arribar a passar malament, ja que el projecte en sí tampoc és una cosa fàcil: descoordinació, socis que volen treure’n el màxim profit i amb algun tema tenim certs problemes. Masses baralles internes, intentar quedar bé cada cop que ens feien una avaluació i superar la prova amb un “vigileu la propera vegada, que no us aprovarem el finançament...” Al cap de poc temps va entrar a treballar una persona a l’empresa que la van destinar a ajudar-me amb el projecte, ja que ella en sabia més (n’havia fet d’altres.) Tot i que la seva manera de treballar no m’agrada, la veritat és que l’he deixat fer. A vegades crec que la lia una mica però la nostra part de projecte va endavant. Avui m’ha comentat que potser deixa la feina. Ho està valorant.

I si ho deixa jo em trobo en la situació: i el projecte? No s’acaba fins d’aquí a un any, qui ho seguirà? EL més lògic és que ho hagués de seguir jo, però també és lògic que ho segueixi la persona que tenim a l’empresa encarregada dels projectes (llavors, per què me’l van encarregar a mi? Un vot de confiança?).

I em trobo en la situació de dir:
Ok, que li donin a l’altra persona, un problema menys (haig d’acceptar que odio una mica el projecte)
Però alhora dic: Què collons, és el meu projecte! Necessitaré ajuda però en vull aprendre!

El que veig evident és que no em tornaran a donar cap projecte d’aquest estil.... és el meu primer i últim projecte. No vull problemes i per això l’abandonaria, no sé si el sabré defensar. Però alhora és donar-me per vençuda.
No sé què fer...

Enero en la playa

La primera canó que vaig sentir d’ells va ser Mar el poder del mar en un anunci que no em va agradar però que la cançó em tenia fascinada.... Els vaig veure en u concert benèfic a la tele i em vaig dir que havia d’anar a veure’ls en directe un dia. Després de 2 anys hi he anat.

L’M. i uns amics van quedar per anar al concert el divendres a la nit. Jo m’hi vaig apuntar. Una oportunitat com aquesta no la podia deixar escapar. Si no fos per la mala cara de l’M. al primer moment: “Sortia de festa amb els meus amics” em va dir. Cap problema, tu hi vas amb els teus amics i jo hi vaig amb els meus o sola. No tinc problemes per anar a un concert sola. Alfinal vaig anar amb els seus amics, tot i que un cop dintre de la sala els vaig veure poc, vaig estar escoltant, cantant i mirant el concert sense donar importància als amics de l’M. Llàstima que n’hi havia un que només feia que dir: “Han de tocar Enero en la playa”, “ara sonarà Enero”, “no hi ha concert on no toquin Enero”... Ostres! La cançó m’agrada, potser passarà fins i tot per davant de Mar el poder del mar, però una mica més i em giro i li dic: OK! Ja ho sabem!

Tot i així el concert molt bé, vaig disfrutar de la veu suau de l’Helena i de la hiperactivitat de l’Oscar i em vaig prometre que no han de passar dos anys per tornar-los a veure.

Ni-Ni's i les estadístiques

Gràcies a en Montilla els ni-ni’s tornen a estar a la boca de la gent. No entraré en el debat electoral de l’ús que en fa el PSC dels ni-ni’s, ni de què em va semblar aquell nefast programa de la Sexta. Però no cal veure la Sexta per veure ni-ni’s de manual. A altres programes (Hermano Mayor i d’aquest estil o passant per Grans Hermanos i els seus fills) també n’hi ha. Hi ha molts ni-ni’s de manual.

Però també hi ha els ni-ni’s que no formen part d’aquest grup. Com sempre, engrossen les enquestes però la seva situació personal és molt diferent. Sempre m’he queixat de les enquestes i dels estereotips: Es parla dels treintaanyeros que no troben feina, o tenen feines precàries i títols universitaris sense dir que també hi ha els veinteanyeros, els nascuts a la dècada dels 80, que ens trobem en la mateixa situació. No som fruit del baby-boom ni fills d’una generació que va lluitar... no som d’enlloc i ningú ens reivindica.

La Sara, després d’uns mesos d’estira i arronsa, a partir d’avui passa a ser una ni-ni més. Ni estudia ni treballa. Però, amb una carrera universitària sota el braç, anys treballant per un sou mínim i acceptant tot el que ha acceptat, es pot considerar ni-ni? Jo crec que no.

CUINETES

Moltes vegades, mentre em canvio en el gimnàs, veig les altres noies/dones que venen a aquella hora. Hi ha de tot, les típiques marujes o dones de casa (molt simpàtiques, almenys sempre que parlo amb elles), les que són més o menys com jo, i les típiques que tenen un cos que jam’agradariaami. Per sort avui he sortit positiva: no tinc el seu cos però tampoc vesteixo igual de cutre que elles. No sé, avui he enganxat les dels modelets raros...

Però això sí, porto uns dies que surto amb el cap clar i amb ganes de fer coses. Deu ser el que aporta anar al gimnàs. M’estic tornant “casera”: tinc ganes de fer cuinetes, quan mai ha estat lo meu, el problema és que tinc ganes de fer pastissos, pastes de té, magdalenes, etc. i no es tracta de guanyar pes ara! També tinc ganes de fer manualitats, d’aprendre a cosir, de decorar de nou el pis, etc. I tinc ganes de fer renovació. Ha arribat la tardor al Corte Inglés però no al meu vestuari. I no crec que hi arribi. No vull aquesta renovació. Tinc ganes d’abandonar la moto de l’Ona. Li agraeixo profundament que em porti a treballar cada dia, li agraeixo compartir aquell moment de fred i vent, però tinc ganes d’anar amb bici, la bici que tinc vista i que encara no m’he comprat (potser per Reis?) i amb els meus walkmans (sigui MP3 o iPod per mi continuen dient-se walkmans...), el cistellet (versió moderna), les alforges, etc., de netejar per dins i per fora el cotxe dels meus pares (que utilitzo cada vegada més jo i menys ells) i que no sembli l’andròmina que és sinó una relíquia ben cuidada, de menjar els meus tapers amb menjar casolà bo, no les restes del dia abans, els fregits que he trobat al super o la repetició de cada setmana. De ser creativa.

I no sé per quina raó, quan penso en aquesta renovació m’imagino Suècia. No hi he estat mai,potser és la imatge que ens venen, però jo em convertiria en una sueca més. Podria protagonitzar un anunci Ikea.

BANYS TERMALS I PEDRES CALENTES

Avui semblarà que sigui columnista d’una revista d’aquestes de moda i bellesa, fent propaganda de l’spa on vaig anar dissabte. Sí, aquest dissabte passat me’n vaig anar a fer una sessió de banys i massatges relaxants... Era un regal i s’havia d’aprofitar.

Vaig aprofitar el dia, començant per una visita al poble on hi ha el balneari on vaig anar. Hi ha pobles amb categoria. Aquesta era alta, amb les seves casetes modernistes, els seus passejos peatonals i el centre del balneari, enmig del poble però integrat a ell, amb uns jardins ideals per desconnectar unes hores de la feina. A dintre m’esperava una hora de banys termals, raig d‘aigua a l’esquena i a les cames, etc. que em van servir per intentar treure’m aquelles contractures que em començo a notar i alhora intentar, sense èxit, desconnectar de la feina. Després em va tocar una sessió de massatges amb pedres calentes. Per fi vaig desconnectar una mica, els 5 minuts que em vaig adormir. Perquè o vas molt conscienciat o no et relaxes gaire, ja que penses: ara el jacuzzi es queda buit, és la meva oportunitat, o ara corro cap al raig d’aigua freda, que se’m colaran (és el problema de no tenir un passe VIP i anar-hi amb la resta de mortals). I a les pedres calentes el pensament recurrent és: ostres com cremen, però no podeu tenir més cuidado? Els primers cinc segons. Després hi ha un moment que el teu cos no pot més i t’adorms. Llavors deu ser quan realment estàs relaxat i veus que ha funcionat el tractament. També ho notes quan la resta de dia no serveixes per res, quan estàs tot el dia en un núvol alhora que un cansament feixuc et cau al damunt. Crec que necessitava tot un cap de setmana de relax!

Com que vaig passar una hora llarga a l’aigua quan en vaig sortir em vaig tancar una hora més als vestidors. Ho havia d’aprofitar i havia portat tot el meu arsenal de cremes, la meitat regalades en promocions, que tenia a casa. Vaig aprofitar embatumar-me el cos, fer-me massatges de cara manuals, provar l’últim pentinat de moda o maquillar-me una mica per veure si m’afavoria... Podia sortir del vestuari apunt per una sessió de revista, amb fotografies i crítica apunt.

Pel tema feina encara hi vaig estar donant unes quantes voltes més. Potser seguiré el consell del meu cap i m’introduiré al món del twitter corporatiu. M’ho puc agafar com una nova feina i un nou aprenentatge.

SUANT LA CANSALADA

Encara que avui sembli un dilluns he fet el que tocava i he anat al gimnàs, com cada dimecres. Últimament no sé on tinc el cap, per sort avui volia fer piscina, que feina com uns 20 anys que no en feia (des dels cursos escolars, la veritat és que la piscina no m’agrada gaire com a forma d’entrenament): M’he deixat les xancletes. No podia anar a la sala de màquines (que no vol dir que les utilitzi, perquè només m’acosto a la bicicleta i al rem, em dedico a fer estiraments i pilates en un racó...) perquè no portava les bambes, ni la roba interior adequada. Així que descalça i desitjant que ningú em renyés m’he dirigit a la piscina. La qüestió no era fer una competició de quantes piscines podia fer, ja que m’ho he agafat amb una certa calma i apart, no disposo de molt de temps. Els meus entrenaments s’han convertit en fer el màxim de profit en el mínim temps possible. Sóc una experta de quins exercicis duren poc i es poden fer.

Jo no vaig al gimnàs per veure com plou mentre jo estic a la piscina relaxant-me, o per provar totes les màquines possibles, o per suar al ritme d’una classe frenètica. És el que té voler tenir vida social, vida de parella, vida per una mateixa, vida laboral, etc. D’on trec el temps? Això em pregunto moltes vegades. Al gimnàs m’obligo a anar-hi una vegada a la setmana, i si puc dos, durant l’hora de dinar. Però es fa el que pot: entre anar al gimnàs, vestir-se, entrenar, dutxar-se, tornar a la feina i dinar només tinc 1:30h. Sort que sóc de les que es dutxa ràpid.

Això sí, surto amb el cap ple d’idees i de renovacions que vull fer. Però això serà tema d’un altre post.

ENTOMA AQUESTA!

El meu despertador és ràdio. Em desperto els matins amb les notícies o amb les recomanacions de webs, vídeos etc del programa de ràdio que escolto. Moltes vegades em quedo 5 minuts fent el mandra al llit, esperant sentir el temps per decidir què posar-me. Llavors sento notícies que a vegades penso que somio. Perquè no les torno a sentir més, ningú en parla, com si no existissin.

La notícia que vaig sentir ahir va ser que el preu de la vivenda a l’Estat Espanyol està sobrevalorat un 17% per sobre de la mitjana europea. La bombolla no ha esclatat, sembla. M’ho crec. Ens estem començant a acostumar que un pis de 85 m2 amb balcó val 300.000 euros. I ens ho diuen i ens quedem tan amples. És el que valen, ens creiem.

A França, a una ciutat estil de la meva, per una mica més tenen casa amb jardí i 5 habitacions. Agafa aquesta! I jo morint-me d’enveja quan ho veig.

Avui m’he despertat amb l’anunci de una fira immobiliària que faran a Barcelona. S’assembla molt a un anunci d’unes fiques del costat de casa que intenten vendre a preus excessivament alts. Es basen en que la hipoteca no es podrà desgravar a partir de desembre i que ara és el moment de comprar, per aprofitar les avantatges que s’ofereixen. Les finques veïnes també anunciaven que comprar abans de juliol sortia a compte perquè l’IVA també pujava.

Jo, mentrestant, m’abrallo perquè no em pugin el lloguer, espero que la bombolla no es desinfli, que peti directament!

PICARDIA

Després de noséquants dies ja reincorporada a la feina i mirant per la finestra penso: si estava millor a França, que no plovia i feia bon temps.

Perquè sí, una cosa és certa, ens va fer bon temps. Ens van avisar de risc de pluja a les tardes però vam gaudir de sol i no excessiva calor (encara que a tot arreu trobàvem cartells de com actuar en cas de cop de calor... si venen aquí a l’estiu no sé què els hi agafarà!)
Els dies van ser allò que esperava, o millor i tot. Relax. Relax i relax. Compartíem autocaravana entre quatre (dues parelles), ens turnàvem a l’hora de conduir i fèiem quilòmetres segons les ganes. Matí platja o passejada al nostre aire, tarda visita turística. Vespre cerveseta a una terrassa. No m’acostumaré als horaris francesos, dinen massa aviat, sopen encara més aviat i a la nit una té gana i re-sopa, però ens permetien poder gaudir de passejades vespertines-nocturnes.

Els amics de l’M. són grans amants de la literatura, sobretot francesa i a més estan fent noséquin projecte sobre visites turístiques en llocs emblemàtics literaris. Així que vam fer molta cultura francesa. Vam visitar la casa de Julio Verne a Amiens... mentre els nostres amics llegien fragments de llibres, feien fotos o anotaven coses a una llibreta que va tornar a París plena d’idees noves per portar a la pràctica.

Llàstima que jo vaig tornar amb la meva llibreta buida, sense noves idees cara a la feina o al temps lliure, quan em busco les activitats que em fan oblidar que la feina no és lo meu.

No, Picardia no és la França més turística però val molt la pena de passejar pels seus pobles.

LA MERDA SE'NS MENJA

I de cop, s’obre la porta de casa i apareix l’M. cantant:



Jo estava asseguda al sofà, llegint una revista i passant l’estiu com podia. Me’l vaig mirar amb cara “i a tu què et passa avui?” Però vaig deixar que acabés de cantar sense dir res. No sé quanta estona va estar al passadís agafant valor i si el tallava a la meitat segur que no continuaria...

Quan va acabar em va donar un sobre: Dos bitllets d’avió a París! Però París només era la “parada i fonda”, parada a recollir us amics seus que viuen allà i que han llogat una caravana per quatre. Marxem a la Picardia francesa!

Això si que no m’ho esperava, ho portava molt amagat l'M., fins al punt que havíem decidit anar sobre la marxa, no fer plans i passar les vacances a casa o a casa d’algun amic, de festa major en festa major, d’excursió i senderisme a platgeta. El que ens vingués de gust al matí quan ens llevéssim o la nit abans d’anar a dormir. Ara faríem això però a França.