Ahir es van acabar les festes al poble. Van acabar d’aquella manera, ja que un ruixat d’estiu intens i llarg no ens va deixar fer la cercavila de rigor.
Però aquestes festes han estat especials per un altre tema. Sóc diablessa. Formo part d’una de les poques colles a Catalunya formada únicament per noies (excepte els músics, on hi ha varietat). I molt orgullosa. En aquests casos m’és igual la igualtat de sexes i totes les teories que puguin sortir, ja que ens ha costat molt estar on estem i vam aparèixer per una necessitat de falta de dones en el “món del foc”.
I finalment, anar fent, anar cremant, hem arribat als 25 anys. I durant totes les festes ho hem celebrat, en la intimitat de la colla, amb actes per la ciutat o amb les altres colles de la ciutat. Després de tot només puc estar agraïda a la feina d’aquests mesos, contenta amb el resultat i emocionada amb les botigues que ens han fet algun obsequi (galetes de te i barres de pa especials per nosaltres, decoració als aparadors...) però sobretot m’he posat “tonta” en dos moments: Al final del correfoc, quan mirant l’espetec final una colla de diables (Les Corts?) que havíem convidat al correfoc se’ns van posar a cantar “per molts anys” per sorpresa. I ahir, quan vam convidar a totes les colles a fer un vermut i una copa de cava. Per problemes logístics els geganters (tan especials ells) van tardar molt a venir, tant que quasi les altres colles ja havien marxat. Però van venir tota la representació de geganters, ens van fer un discurset, un brindis i ens van regalar els rams de flors de les gegantes, que sempre regalen a algú especial. Com que tenim dos veteranes van ser elles qui es van quedar els dos rams.
Sí, la festa es va acabar de cop, per culpa del temps, però tot i així estic contenta de la colla i de la gent que ens ha donat suport. I tot i que normalment amago d’on sóc:
Glòria a les Santes!
