OTITIS

El meu cos necessitava més vacances. Així ho ha decidit. No en va tenir prou en els 4 dies de Setmana Santa que ha decidit, una setmana més tard agafar-se uns dies més de vacances. No és que hi estigui en contra, sinó fos perquè m'arrossego per casa com una ànima en pena.
La veritat és que per fer-ho bé, el meu cos va decidir començar les vacances en un cap de setmana. El meu cervell no el va obeïr i tant dissabte com dimenge (qui no ho faria, amb el sol que feia!) vaig sortir al carrer, vaig fer vermuts a bars a l'aire lliure, etc. tot i que a les 7 de la tarda ja tenia ganes d'anar al llit. Però vaig aguantar estoicament.
Dilluns ja vaig caure. Al llevar-me, amb intenció d'anar a treballar, no em va quedar altre solució que trucar a la feina. No tenia forces. Vaig arribar com vaig poder al metge. No hi sentia d'una orella.
I ara desitjo sentir plof! i que una orella respongui, abans que es tapi l'altra, que va pel camí... Potser si només tingués un encostipat fort estaria millor, però això de no tenir orella em fa perdre la direccionalitat de les coses...

PASSEJANT, SOPANT..., CONEIXENT?

Els ciclistes que t’adelanten, la noia que surt de l’escola amb la seva filla, els dos japonesos que fan un pica-pica asseguts a un banc, l’home que escolta òpera a un volum alt dintre del cotxe, el noi que fa footing, la Lucía i jo escoltant Duffy tot anant cap a una reunió. Aquest és el panorama que teníem ahir a la tarda mentre passejàvem de camí a una reunió de feina.

Després vam anar a sopar les dues. S’havia d’aprofitar.

I avui parlant de coses banals ha sorgit un tema a la cafeteria que m’ha fet pensar en el sopar d’ahir. Com facebook pot connectar persones que no es coneixen, deixant una nota amb un text tipus: qui devia ser la noia del metro amb jersei a ratlles?. I d’amic a amic i tiro perquè em toca l’acabes trobant. Ahir al sopar la Lucía va veure un jove que li va fer gràcia. I no m’estranyaria que hagués estat una atracció mútua, perquè ell de tan en tan també desviava la mirada cap a la nostra taula. Però és d’aquelles persones que creus, que saps que no tornaràs a veure mai més. A un restaurant que no hi vas quasi mai? A una ciutat que no és la teva, encara que hi passegis sovint? Però parlant del facebook avui hi he pensat. I si...

Foto: Roser Manté. Roma

AL MEU PAÍS NO SAP NEVAR

Ahir va nevar a quasi tot Catalunya. Com sempre va nevar a tot arreu excepte a l’oasi on visc. Només va ploure, i molt, però de neu ni en vam veure. Això sí, les conseqüències les vam rebre també. Hi va haver dos companys de feina que van haver de marxar per por a no arribar a casa seva, l’M. es va quedar al seu pis amb un company seu que tampoc podia marxar... i qui ho diria, avui un sol espaterrant i moltes fotos als diaris.
Com és normal, acompanyat de les fotos, les crítiques. Som un país que es queixa, contínuament es queixa. Res li està bé. I bona part de les crítiques que es fan habitualment les comparteixo, com comparteixo a mitges les que hi ha avui. Que si falta de previsió, que on eren els polítics, que qui ha ajudat a la gent... No som un país acostumat a la neu i la situació ens desborda. No donaré suport als polítics de torn, siguin del bàndol que siguin, perquè no van respondre a temps, no van sortir a donar explicacions i a solventar la situació. Encara que fos per donar ànims.
Però també hem d’acceptar nosaltres la nostra part de culpa. Des de divendres que els homes del temps ens avisen que ens preparem. Ens els podem creure o no, per totes les vegades que pobres, s’equivoquen, però veient el temporal d’ahir, hi ha situacions que ens podríem haver evitat: agafant cadenes pel cotxe, sortir en el cas que es pugui (a la meva empresa es va fer excepcions, no ens deixen mai!) abans de la feina, anul•lar reunions... I no donar totes les culpes sempre als polítics, siguin del color que siguin.

CURS PER EDATS DEL PAVO

Com una quinzeanyera en plena edat del pavo. Així m’he sentit avui. I ara penso: no anem bé.
Aquesta setmana estic fent un curs per a l’empresa, una idea del meu cap que no he rebutjat (nous aires, estona de desconnectar de la feina...). Cada dia em toca agafar el tren (quan de temps sense fer-ho) i plantar-me a Barcelona, assistir al curs, dinar un menú preparat al restaurant més barat que pugui trobar i cap a casa a estudiar i preparar la memòria del curs.
El primer dia vam fer molta part teòrica i va ser realment avorrit. Crec que jo era la única que no hi havia anat amb algun company de feina, més sola que la una. Ahir vaig entendre perquè: hi ha que té reunions i ha de marxar a mig curs o que no pot assistir a tot i llavors entre companys es passen la feina. M’ho va explicar el company que em va tocar per fer una sèrie d’exercicis.
Avui la companya de l’home que va estar fent els exercicis amb mi ha vingut. I quan la professora ens ha dit que ens poséssim en parella i que li era igual si eren diferents que les d’ahir m’he vist sola. Ho veia molt clar que aniria a buscar la seva companya/ amiga però la sorpresa ha estat quan me l’he trobat somrient i oferint-me el lloc. Aprofitant que tenia una tassa de cafè a les mans he fet un glop per dissimular que m’estava posant vermella i que si hagués tingut 15 anys hagués saltat d’alegria.
Aix...

A vegades també em sento com la noia del cor de l’anunci d’Ikea... perquè, on hi cap un hi caben dos?

BIMBO!

Aquesta és l'expressió que s fa servir quan es descobreix o es veu un ocell nou, un que no havíes vist mai abans. Com que jo no sóc una aficionada als ocells doncs és una expressió que faig servir tot sovint, quan l'M. m'intenta ensenyar algun ocell. A vegades intenta també que endevini què és. Missió impossible.
Aquest diumenge vam anar a veure ocells, a Can Cabanyes, prop de Granollers. La veritat és que em va convèncer la promesa de menjar un entrepà al Vienna després. Que fàcil és convence'm quan es tracta de menjar...
La passejada és agradable i tinc la sort de ser tant novata amb això dels ocells (jo, que m'emociono només veïent ànecs (collverds naturalment), és que quan veig un ocell no em fa cap por dir el primer nom que em passa pel cap, o treure la guia que l'M. porta ben amagada a la motxilla i buscar què pot ser aquell animal alat que juga davant nostra. L'M. té un problema quan mira ocells, i és que li fa vergonya no reconèixe'ls a simple vista quan creu que són típics. I aquesta vergonya fa que no miri la guia davant d'altra gent. A mi m'és igual, no conec res i és una distracció quan estàs dues hores a una caseta mirant com un ocell es grata l'ala. I si l'encerto l'endevino!

Aquí teniu un dels ocells que vaig veure, i que gràcies a la guia sospito que és un bitxac comú...

Bon Nadal i bones festes

Amb el Nadal ja passat, arriba el primer dilluns on treballar es converteix en estar assegut a la cadira, mirant l'ordinador, fregar-se la panxa i pensant: arribarà a baixar algun dia? I això que encara em queden tres celebracions més (Cap d'any, nit de Reis, dia de Reis...). Haig de pair el dinar de Nadal i el de Sant Esteve amb les meves respectives famílies (un any més m'he lliurat d'anar a casa l'M., però crec que ja s'acaba això... l'any que ve no hi haurà excusa que valgui). I pair el dinar d'empresa i el sopar post-caga tió.

Els dinars d'empresa sempre m'han fet una mandra especial. M'agrada perquè busquem un molt bon restaurant o posar-nos les botes gratuïtament. Però em sobra el moment del cafè, quan comencen els discursos de que macos som i que ve que ho fem. I aquest any s'hi han sumat els discursos de “hem d'innovar per sortir de la crisis”. L'M. també ha vingut al dinar, amb el seus companys d'oficina. Hem estat tot el dinar (potser la nota divertida) fent veure que ens coneixíem només d'haver compartit reunions. Com si no dormíssim junts! Però a ulls de la Lucía i d'altres companys de feina (per sort pocs) no podem dissimular. I ens somriuen misteriosament i amb complicitat.

Jo m'acaricio la panxa i també somric amb complicitat mentre miro la pantalla de l'ordinador.

NO ELS TROBARÉ A FALTAR

Amb l’M. continuem buscant pis. Amb la calma, ja que ell s’està instal•lant a casa meva i no veu la necessitat urgent de trobar un piset una mica més gran. Avui he pensat en totes aquelles coses que no trobaré a faltar quan marxi d’aquí:
No trobaré a faltar els coloms fent el seu “uh-uh” al balconet als matins del cap de setmana (segur que ho fan sempre, però treballo i no els sento).
No trobaré a faltar la nena que juga de 8 a 10h. del diumenge a baixar en patinet pel carrer de casa (és peatonal).
No trobaré a faltar els pares de la nena que aprofiten quan ella està al carrer per escridassar-se (o és que tenen una casa gegant i no se senten quan parlen?).
No trobaré a faltar la iaiona que procura que tots els veïns sapiguem com va la telenovel•la obrint la finestra i posant el so al màxim.
No trobaré a faltar els borratxos que tornen de nit a casa passant per sota la meva finestra.
No trobaré a faltar les caramelles i l’espant del primer any que les vaig sentir, a la porta de casa perquè una veïna simpàtica els hi dóna de menjar i beure.
No trobaré a faltar el casal d'estiu que no em permet obrir les finestres per por a sentir tot de nens cridant.
No trobaré a faltar els veïns que gasten tota la paga doble en petards per la nit de Sant Joan.
No trobaré a faltar els sopars de grup que s'organitzen cada cap de setmana a una terrassa propera.
Encara que quan obro la porta del meu piset penso: ah! sóc a casa!. No els trobaré a faltar, o sí?

A VEGADES, ENS EN SORTIM

En qëstió de pocs dies m'he trobat que l'Antoni (Bellosoli) ha posat una cançó seva, que els porto actualment en el meu mp3, que entro a casa la meva cosina i els està escoltant i que passejant pel carrer sento la música d'un cotxe i...són ells. Potser sí que és el grup del moment.
A mi m'agraden. M'agrada la seva música, amb una formació no típica d'instruments, amb melodies diferents i amb unes cançons que no tenen la típica tornada repetitiva. Però sobretot m'agraden per les seves lletres. Tot i semblar música alegre canten les penes, les sensacions i les maneres de fer de la generació que ja no és adolescent però que no vol acceptar ser adulta, d'aquesta gent que ja han viscut el primer amor i l'han perdut, que en saben dels desenganys de la vida però que alhora no són les persones adultes que ho saben resoldre tot o que l'experiència els guia.
Poques vegades es parla de nosaltres, des del nostre punt de vista, i quan es fa s'agraeix. I a més quan és amb música, música bona, per escoltar tot escrivint un post, caminant cap a la feina, treballant des de casa o conduïnt.
Perquè, a vegades, ens en sortim.

RECORDS D'INFANTESA

Quins dibuixos recordeu de quan ereu petits/petites?
Avui fent un cafè, he sentit la conversa de dos pares joves. Tot ha començat quan un d'els va intentar, sense aconseguir-ho, que el seu fill no veiés els monstres de "Thriller" de Michael Jackson. Volia evitar-li malsons. La conversa ha derivat a quines van ser les primeres pel·lícules que no et van deixar dormir i als dibuixos actuals.
Parlàven de si els dibuixos actuals són innocents o massa irreals (esponges que parlen...) però un d'ells prefereix que el seu fill vegi això, que moltes vegades no entén i el pot encaminar cap al què l'interessa al pare, a Marco o Heidi. Marco, amb la seva història de nen sense mare i en cerca contínua i Heidi que vivia amb l'avi.
En Marco quasi no el recordo, la Heidi em va marcar més.Però qui em va marcar més, tot i que quasi ningú recorda, va ser per un costat la petita Polón i per l'altre el drac Biniki. Cadascú en la seva època.

CLUB DE LECTURA DELS DIMARTS

Des de fa dues setmanes que els dimarts em quedo a dinar a la feina, com habitualment, però acompanyada. A més no dinem al menjador comunitari sinó que anem a una sala de reunions amb els nostres tàpers. No, no penseu malament, no ve en M. a fer-me companyia.
La Lucía, la secretària de l'oficina, ha començat el que ella anomena "club de lectura".
Els dimarts ens trobem amb tres persones més de les oficines que hi ha al mateix edifici i xerrem amb anglès. Una de les persones, un home d'uns 50 anys, és anglès tot i que fa molts anys que viu aquí, i ens proposa temes per parlar. Així passem una hora llarga distreta. Per avui havíem de comentar un article aparegut a una revista catalana que es publica en anglès. Cada setmana ens envia deures, quina gràcia que em fa. Tot ell vesteix de vint-i-un botó, amb la corbata, l'americana, repentinat... en canvi és d'un humor anglès que no ho diríes mai, sembla bastant genïut a la feina i faria por tenir-lo com a cap. Però el primer dia es va presentar amb un termo ple de te. El comentari va ser: si fem anglès, hem de fer com els anglesos i beure te.
Com que va veure que la seva iniciativa no tenia molt d'èxit, ara porta un termo de cafè i un de te. Jo l'acompanyo amb el te.

El dia del caos

El dia del caos. O la setmana…

Fa una setmana se’ns va demanar si podíem enviar una presentació a una traductora per poder-ho traduir. Era la única feina que tenia. Però va optar per fer alguna modificació en la presentació. Deixar-la maca segons ella. Al cap de pocs dies ens enviava el ppt modificat. Després que el meu cap en fes una revisió em va demanar que hi afegís canvis i que li enviés de nou per poder-ne fer la traducció. Altra vegada el model que jo enviava era el model original, sense els canvis de disseny que ella havia fet.

Una setmana sencera sense resposta.

Una setmana de trucades i missatges sense contestar.

Ahir se li reenvia de nou la presentació i s’aconsegueix parlar amb ella. Qui demana els canvis? Jo o el meu cap? Perquè ella els canvis ja els ha fet. Li diem que la versió definitiva, amb l’ordre que ha d’anar etc és la versió que li enviem, l’únic que volem és que ho tradueixi i no faci canvis.

Aquest matí rebo una presentació. L’obro. És exactament la mateixa que fa una setmana. Res dels meus canvis. Al cap de poc truca per parlar amb el meu cap. Al no ser-hi parla amb mi. Tot i que li intento fer entendre que l’únic que volíem era que ho traduís, que no fes canvis de disseny diu que ella ha fet els canvis que li hem demanat a la seva presentació, no a la nostra. No baixa del burro.

PISOS...

Avui un company de feina m’ha parlat d’un pis que sap que es ven. M’ha explicat les característiques del pis i la zona. No m’interessa, però per zona perquè crec que per altres coses té bona pinta. Tampoc m’interessa el preu. M’ha preguntat si era car. Per mi sí, evidentment amb el meu sou no puc pagar quasi 300.000 euros per un pis de 90 m2. Li he dit: és el preu que posen les immobiliàries, no el que jo pagaria... pensant que em diria que jo era una racana i que és el què valen els pisos. S’ha posat a cridar: I diuen que hi ha crisis! Quina crisis? Amb aquests preus! Si és súper car!! Ningú els hi hauria de comprar res, que pringuin durant una temporada i sabran el que és bo.

Quina raó que té. Però alhora quina visió més somiadora. Em refereixo amb “visió somiadora” en pensar que les coses milloraran molt. Potser peco de pessimista però no crec que els pisos baixin un 30% com diuen a la tele. A la meva ciutat aquest canvi no s’ha notat. Han baixat com a molt dos o tres milions de pessetes respecte a fa un any. Hi ha anuncis que posen “rebaixats al 30%” M’agradaria saber el preu anterior, perquè és el mateix preu que en unes finques que no facin aquesta rebaixa. Sembla com aquelles males veus que diuen que a les rebaixes de roba es marca tot al 50% però com que no ensenyen el preu anterior no t’ho creus. Jo no és que no m’ho cregui, és que simplement és el mateix preu que un pis de les mateixes característiques que no s’anuncia com a rebaixat en unes altres finques. I mentrestant continuem buscant.

QUAN ÉREM RICS

Quan érem rics pensàvem que podíem crear una nova zona residencial del no res. Quan érem rics teníem l’esperança de poder viure prop d’una zona d’horts i muntanyes. Quan érem rics estiràvem més el braç que la màniga.

Però ara ens trobem en una zona residencial on totes les cases estan en venda, fins i tot alguna de segona mà. No podem pagar la hipoteca o és que hem vist que estem aïllats? Només ens envolta muntanya, un polígon industrial i un bar típic de polígon, al que no és recomanable entrar. La zona residencial s’ha quedat en això, zona residencial. La seva idea de convertir-se en un nou barri s’esvaeix. No hi ha bars, no hi ha botigues, no hi ha gent.

Ara que no som rics desitgem que el lloguer no pugi i qui sap, gràcies a la cisis potser trobem un pis de compra en unes bones condicions. Això sí, al centre.

El repte en 6 paraules

L’ Annna m’envia un joc. Em demana que escrigui microrrelat amb les paraules que hi ha aquí sota i passar-ho a 6 dones més.
Les paraules són "VIDA-VIAJE-AMOR-SEXO-CINE-LITERATURA"

Les dones...
Violette
Silvie
Hannah
Frannia
Tercer segona
Desficiosa


Davant la finestra, mirant com plou per enèsima vegada aquest mes, la Sílvia fa un repàs mental a la seva vida. Creu que en podria escriure un llibre però sospira. Sí, un llibre, però qui consideraria literatura a un text que explica les tragèdies d’una dona als seus 50? Se li escapa un somriure que veu reflexat al vidre. Tragèdies? Quines tragèdies? La seva vida ha donat moltes voltes i ha tingut moments molt durs però també ha tingut els instants precisos de felicitat. Com aquell dia, al cine, una de les primeres vegades que hi anava sola, sense el seu germà, que sempre l’acompanyava. Sola a un cinema, mai s’ho hagués imaginat. Mentre ella només feia que mirar els ulls clars d’aquell actor, encara que fossin en blanc i negre, podia notar com els ulls foscos d’un espectador se li clavaven al clatell.

Al sortir van quedar-se a parlar, però només una estona. No podia arribar tard a casa. Van ser instants de felicitat.

Aquells ulls no els va tornar a veure fins anys més tard. Durant un viatge. A Marràqueix. Un viatge tràgic, intentant recuperar l’amor i l’esperança perduda. Li havia regalat la seva parella tot i que els dos sabien que de res serviria fer aquell viatge. I allà, entre el bullici del mercat va tornar a notar aquells ulls foscos clavant-se al seu clatell. El va mirar. Van tornar a quedar. Però aquesta vegada no va ser per parlar. Van ser uns instants de sexe i felicitat.

Instants que es repetirien en els seus viatges. En els seus moments tràgics. Allà hi era ell. Allà hi havia els seus ulls foscos.

LA CACA DE VACA FA PUDOR

Aquesta cantarella la cantava de petita. I aquest cap de setmana. Hem estat l’M. i jo en una casa rural amb la seva germana i família (marit i criatura) i la veritat és que m’ho he passat millor del què m’esperava. I això que em feia una mandra!!! Primer em feia mandra passar el cap de setmana amb la família i amb nens! Quin horror! Però haig d’acceptar que té una neboda de 6 anys molt simpàtica.

Ens hem passat el cap de setmana de caminades pel camp, de visites a vaques, conills i altre bestiar per educar a la nena en la cultura rural. I hem remenat caques, per veure que sí, les caques de vaca fan pudor. I hem rigut. M’agrada que ja des de petits se’ls ensenyi que hi ha un món rural, molt diferent al de ciutat, que no és tranquil (campanes, aquell gall que a les 6 del matí ja canta i tu a final penses: que bo que seria a l’ast i calladet!) però que és necessari. Jo sóc urbanita de mena, la família de l’M. també però a vegades sortir al camp a respirar aire pur és bo. I a acceptar les seves característiques. No els hi robem aquest encant, encara que l’acompanyin pudors.

LA BRIGADA

Ahir l’M. no va passar per casa. Va optar per quedar-se al seu pis, perquè “tenia feina”. La feina era convidar-me a dinar avui. Res d’especialment romàntic o un restaurant de categoria, sinó un dinar amb taper al menjador de les oficines. Però el va preparar ell i avui me l’ha portat. S’ha quedat a dinar també, ell que no treballa en aquest edifici. El menjador estranyament estava tranquil, perquè hi havia poca gent, la televisió oberta (com sempre) tenia un canal musical amb un grup de veu calmada i guitarres suaus. S’agraïa. Si no fos pel pesat de l’empresa del costat. No he volgut dir res però quan em van dir que havien fet fora a personal d’aquella empresa vaig desitjar que fos ell. No vaig tenir aquesta sort. La seva veu t’entra al fons del cervell i taladra, els seus comentaris, més que estúpids, et fan dubtar de la seva edat real (que no deu ser molt més gran que jo) i té la desavantatge que ha de repetir les coses cinquanta vegades, no sigui cas que els seus companys no l’hagin sentit. He intentat somriure durant el dinar i no dir res a l’M., però crec que ell també ho pensava. Més tard ha arribat l’altre impresentable de l’edifici. Aquella persona que ha de demostrar que és un bon catalanet (sobretot) i culte. Només arribar, sense dir res a ningú, ha canviat de canal. Ha posat les notícies (hem d’estar informats) i en català. No hi tinc res contra TV3 però clar, és que només existeix un canal i dos diaris (el Punt i l’Avui, com és que el porter no els compra i els ofereix al personal quan anem a esmorzar, i en canvi es compra i ens ofereix l’Sport?) A mi també m’agrada estar informada però la música ambientava un bon dimarts de tranquil•litat.
La sort és que els espaguetis a la puttanesca de l’M. i la seva companyia s’ho fan perdonar tot, fins i tot deixar-me sense aquella mitja horeta de lectura i d’enveja: Si pogués fer uns informes la meitat d’exhaustius que els de la Lisbeth la relació amb els clients canviaria molt.


La brigada, el grup que ens acompanyava avui al dinar.

EMPRESES

L’edifici on treballo forma part d’un consorci d’empreses. Empreses petites que s’han unit per poder treballar entre elles i buscar punts de col•laboració. S’han unit formant un consorci on hi ha una empresa mare, que ens engloba a tots, però aquesta empresa és per dir-ho clarament, una empresa que no se sap gestionar a ella mateixa i menys a les altres empreses.
Ja fa temps que les altres empreses es queixen de les poques ajudes que l’empresa mare ens proporciona, de la poca propaganda i de si es necessita per exemple un grup d’advocats per qualsevol tema, en canvi de trucar a la nostra porta truquen a la porta d’una empresa de Barcelona que diuen que és molt bona. Moltes gràcies. Per aquesta raó fa poc es va fer una reunió per debatre els punts negatius que veiem. El meu cap hi va participar activament i com és normal en ells els hi ha criticar tot allò que feien malament.

El resultat? Avui arribo a la feina, disposada a passar les últimes hores tranquil•les abans de vacances, aprofitant que hi ha empreses que ja han tancat, quan em trobo el gerent de l’empresa mare i el meu cap a la sala de reunions. Xerrant animadament. O això és el que creia fins que he sentit parts de la conversació. El meu cap pot ser un impresentable, pot tenir mal geni o em pot caure malament però sí que se li ha de valorar una cosa: sap com tirar endavant una empresa. En sap veure els punts negatius i com millorar-los. I això és el què li ha explicat avui al gerent. Li ha fet una llista de punts a millorar. I no és difícil, només tenint en compte les necessitats de les altres empreses i buscar socis interns s’arreglen molts problemes. Informant periòdicament quines necessitats tenim, esperant que una altra empresa s’ofereixi voluntària a ajudar-nos no costa res i ajuda a la cooperació entre empreses.

La reunió s’acaba però sento com el meu cap diu: “Si en dos mesos no veig cap resultat et demanaré que vinguis a veure’m de nou.” El meu cap s’ha convertit en el salvador del consorci, qui ho havia de dir.

QUÈ TÉ LA LISBETH?

No ho pregunto per desvelar una nova part del llibre, no em refereixo a que la pobra noia tingui un problema o sigui especial, que crec que també, sinó que ho pregunto en el sentit del per què des de la primera descripció d’ella i de la seva feina em va enganxar. Descobrir el misteri del pròleg també enganxa però la Lisbeth... amb ella ha estat diferent. Ha estat aquell pensament ràpid aquella idea que no tens temps de madurar perquè ha estat tant ràpida que ni has reaccionat. Però allà esta. A vegades una idea llamp em passa pel cap. Una frase del llibre em destarota i sé que d’aquí a uns dies, potser setmanes, tindré una nova idea. Quin tipus d’idea? De feina? Sobre la meva vida privada? D’algun nou hobby? No ho sé. De moment vaig llegint esperant arribar en un nou capítol de la Lisbeth, en alguna nova frase que em faci tenir una idea llamp i potser sí, aquesta vegada tenir temps de caçar-la i valorar-la.

Sí, m'he enganxat al llibre del moment.

CAMÍ DE L’HOSPITAL

Fa un temps vaig veure en un programa especial un anunci sudamericà on cantaven una cançó infantil adaptant la lletra, d’aquelles que repeteixes cantarella però afegint coses. La cançó i l’anunci parlaven de com una noia s’instal•lava a casa la parella portant cada setmana un objecte i ell no se n’adonava fins que l’havia de portar a l’hospital embarassadíssima. A mi m’està passant alguna cosa semblant, amb la diferència que difícilment portaré a l’M. a l’hospital embarassat.

Mai ha fet el comentari de deixar el seu pis i venir al meu però cada vegada passa més temps al meu piset. N’hauria d’estar contenta però no ho estic del tot. És el meu piset de soltera. M’agrada passar temps amb l’M. però hi ha racons del pis que són meus, hi ha coses, tonteries segur, que són meves i no m’agrada veure com es converteix en un pis de dos. Mai hem parlat de viure junts però algun dia crec que em trobaré al cotxe camí de l’hospital.

M’AGRADRIA SER CAPAÇ DE TENIR MORRO

A vegades m’agradaria ser diferent. Segur que vosaltres també heu pensat en com seria canviar de vida, tenir un caràcter més extrovertit, potser desitjaríeu ser més passotes... Jo em trobo en un encreuament. M’agradaria ser capaç de tenir morro. Tenir prou morro per delegar feines a la gent que m’envolta i després dir que les he fet jo (perquè és la meva feina, encara que no la faig), agafar un dia de vacances perquè ja he pringat anant a una reunió a una hora que no em tocava treballar, si el diumenge no es treballa negar-me a anar a buscar un empresari important a l’aeroport i portar-lo a l’hotel, per molt que jo hagi estat gestionant el seu viatge i sigui la seva persona de contacte, al valorar la feina realitzada durant l’any inflar el meu currículum, només pel fet que he assistit a converses que desenvolupaven noves feines, que gestionava una altra persona.

I tot això amb el millor dels somriures i parant la mà.

Però per altra banda me n’adono que sóc una curranta. Que quan veig aquestes situacions m’emprenyo i em venen ganes d’engegar a la persona, de dir-li que seu problema i que amb la merda que cobro no tinc perquè veure com es penja medalles en nom meu.

Sí, m’agradaria tenir morro però la meva consciència no estaria tranquil•la.

PRETENDENTS

T’emociones perquè tens un admirador secret. Fas bromes i segueixes les de l’amiga, però quan veus que no és qui et pensaves (no hi tindria res, però mira, no estava malament aquell morè...) les ganes de tenir un admirador et passen. Et feia gràcia que aquell noi amb ulleres et trobés atractiva, però el seu company? Quina diferència hi ha? Cap dels dos són del teu gust, amb cap dels dos t’agradaria tenir alguna cosa però n’hi ha un que et feia gràcia que t’anés darrera. L’altre no. Per què?
L’Ona ha tingut una petita decepció, però diu que no per això deixarà de saludar-lo i de “lligar” com ella diu a fer-li un somriure amistós cada cop que el veu entrar. L’Ona, tot i no fer-li el pes, continuarà jugant, sabent-se agradada.

SORTIR AL CARRER

Estem a mitjans de gener, intentant superar l’allau de rebaixes i el fet de no trobar res interessant per comprar-me, i plantejant si aquest any hi haurà llista de bons propòsits. Crec que no. De moment, la única acció bona que he fet és disfrutar d’un cap de setmana. Sortir a sopar divendres amb la calma, llevar-me dissabte quan el llit em fa fora, vestir-me i passejar amb el cap en blanc pel parc. Dinar rampoines, que l’M. cuina molt bé amb les sobres, i passejar amb bici per la riera que porta al poble del costat.
Diumenge em vaig recuperar d’un sopar-cerveseta al sofà, mirant la pel•lícula cutre de la tarda i desitjant que no arribés dilluns. El dilluns tenia tanta feina que em vaig rebotar i no volia sortir del llit. Comença l’organització d’actes i el màrketing promocional. A la feina també estem de rebaixes, fem actes per vendre’ns.

RETORN A LA NORMALITAT

Recuperant-me de la tornada a la feina, accidentada després d’emocionar-me saludant a tothom però sense aixecar el cul de la cadira, a l’hora de dinar descobreixo que TV3 ha fet propòsits de nou any (jo encara no) i posa subtítols a les notícies. Ho deu fer pels sords però a mi, que dinar al menjador de l’edifici on treballo és com estar sord, m’és còmode. La gent ja pot xerrar que jo m’entero igual de les notícies. Això sí, demà hauré de seure una mica més aprop de la tele, que de lluny costa una mica de llegir.

A l’oficina bé, amb molts correus per llegir i molt poques ganes de treballar. Però com que tothom està igual anem comentant les vacances, els regals de reis (fent pase de models per ensenyar aquelles sabates noves, l’anorac...) i corrent per l’oficina per saludar el nou any amb la cadira del despatx, cadira amb 5 rodes, que em fan parar boja i ja han provocat un parell de blaus als genolls. Haig d’aprendre a frenar a temps o posar les mans, a fer revolts sense derrapar i a no agafar un atac de riure. No sí la tornada a la feina ha estat agradable, sobretot quan només hem tornat els pringats de secretaris i gent del “montón”. Els nostres caps tenen tres dies més de festa. Així dilluns ho tindran tot a punt per començar amb forces.

AMICS, INVISIBLES, LECTORS (3)

Fa un parell de dies llegia que l’Annna es queixava que tenia vistes anònimes, que no li deixaven cap missatge. Haig d’acceptar que jo sóc una d’elles. Per dues raons diferents. La segona perquè havia de documentar-me per fer un bon regal per l’amic invisible. La primera raó perquè la visitava silenciosament és perquè seguia les seves històries, llegia com es trobava perduda i decebuda, com el seu blog li servia de teràpia, o com en aquests darrers dies, trobava un noi que li feia el pes, que trobava interessant. Deixant-me en l’enigma. L’ha tornat a veure?

Demana un regal. Demana que aquest any sigui millor que el passat. Demana noves il•lusions. Però clar, des del meu pis petit no li puc solucionar. Només li puc oferir l’olor d’un cafè acabat de fer al voltant d’una taula. Per si s’anima a visitar-me de tan en tan tindrà la tassa preparada.


Prometo deixar-te algun missatge a partir d’avui.

AMICS, INVISIBLES, LECTORS (2)

Segona pista per l'amic invisible:

Escriure li serveix de teràpia i a nosaltres per conèixer una mica més una "urbanita" barcelonesa

I li agrada la bona música (avui la tria ella, la cançó)

AMICS, INVISIBLES, LECTORS

Després d'uns dies fora avui torno a casa. A passar fred. A veure com plou per la finestra. Però... qui ho negarà? Res com estar a caseta, al sofà amb la manteta, amb l'ordinador a la falda i repassant els blogs que segueixo i els que no, els que participen a l'Amic invisible i els que no, pensant com li puc dir a aquell/a blocaire que som veïns. Pensar en anar a fer un té calent a casa la Violette, picar a la porta d'en Doom per felicitar-li un bon Nadal, trist però bó igualment, escoltar bona música d'en Productes, descobrir que en Vier li agraden les meves lectures de Nadal (haig de confessar que ja l'havia llegit i sí, em va encantar), saludar des del tren que em porta cap a casa a l'Olenska, que baixa a València... intentar saber qui és el meu amic/amiga invisible llegint aquests missatges tant misteriosos que em deixeu i preparant una bona tassa de cafè (és molt cafetera, crec) a la blocaire que espio des de fa temps, que li regalaré amb una dosi de converses, buscant el nostre lloc en aquest món, soles o acompanyades...

Encara que tard, molt bon Nadal i sí, aviat per dir Bon any 2009! Espero que balleu sense parar la nit de cap d'any cançons com aquesta.

NADAL, FRED NADAL

Falten tres dies per començar vacances. Només tres dies. Amb ganes. Després hauré de treballar en dies que l’oficina està buida, ja que la majoria ha preferit agafar-se les vacances la segona setmana.
Però ens havíem de repartir i m’ha tocat. Vacances per fi. Vacances per rebaixar tensions, almenys és el que espero. Després tindré uns dies de soledat a l’oficina per arreglar temes pendents que vaig abandonant per “aquells dies de nadal”.
En Doom em comenta que hauria de posar-hi remei. Ja hi intento, ja, però quan dues persones són incompatibles i a més tenen aquell humor és difícil. El meu cap, que és borde com ell sol, hi està posant remei, separant els temes que portaven juntes aquestes dues feres i buscant nous socis. Per una vegada sembla que està posant pau d’una manera tranquil•la. Normalment quan ho fa és a lo bèstia, de males maneres i quan la situació està al límit. Encara que no ho sembli, a aquesta situació no hi hem arribat. Les dues feres no s’entenen treballant però a l’hora de fer bromes i oblidar la feina són d’allò més amics. Ara, fora de l’oficina segur que no intenten coincidir.
I jo espero les festes. Unes festes que em cansen, que no m’agraden, però alegre perquè és hivern i fa fred. M’agraden els nadals freds.

DIMISSIÓ

Dimissió. És el crit de guerra que es pot sentir des del meu despatx. Clar que al estar sola en un despatx fa que aquesta dimissió la cridi una persona en contra d’ella mateixa. Però sí, demano la meva dimissió. Demano la meva dimissió que espero que es faci efectiva ja, al mateix moment que la demani, en intentar posar pau entre dos lleons. No crec que aquestes dues feres que tinc com a companyes de feina s’entenguin mai. M’he convertit en la intermediària. Però com a intermediària m’enduc tots els cops. L’ase dels cops. Un lleó demana que comuniqui a l’altre lleó una cosa, l’altre lleó, com a fera que és i que es posa, em crida que què m’he cregut. Si no ho demano jo! Si ho demana l’altre. Però clar, la que és un gatet al costat de dos lleons serveix per parar els cops. Si els gats fan aquelles mirades tan tendres, qui li diria que no? I de gat passo a ser ase. Fins i tot i ha un moment que crec que em surten orelles de mentidera i tot.
Però com qualsevol animal, l’ase també dóna cosses. I la primera ha estat cridar DIMISSIÓ entre les quatre parets del meu mini despatx.

PD: No em funciona el boomp3. La cançó seria qualsevol de Whitte Stripes, la que més us agradi, us deixo triar.

PRETENDENTS

L’M. ens va informar l’altre dia a l’Ona i a mi que l’Ona té un pretendent. Un procurador dels jutjats que a vegades va a esmorzar amb l’M. a la cafeteria de l’Ona. Bé, la veritat és que l’M. li va ensenyar un dia la cafeteria i des de llavors, que si li va de camí (no molt sovint, també s’ha de dir) entra i fa un cafè. Així gaudeix de la vista, com li diem a l’Ona per riure. Però l’Ona no sap qui és. Diu que no l’ha vist mai, que no s’hi ha fixat. El procurador li comenta de vegades a l’M. que no sap què dir-li, que no es saluden. “Clar que no ens saludem, si no l’he vist mai jo!” I vinga a riure. Ara hem quedat que l’M. anirà al bar amb ell i li farà alguna indirecta a l’Ona perquè el vegi. I ara, ella no sap què fer. L’ha de saludar ara? Li ha de dir alguna cosa? Com pot saludar sense que es noti que no és la típica salutació de “adéu, gràcies per venir”? Si saluda el procurador pensarà que l’Ona sap alguna cosa? Perquè de moment l’M. està sent dissimulat i no li ha comentat que la coneix, que és una de les amigues de la seva xicota, simplement li diu que és una cafeteria que li agrada. I l’Ona riu nerviosa, perquè no sap què dir el proper cop que el vegi. Apart, no sap qui és.

Els Pets Tard

ICE GIRL

Un estudi científic publicat a la revista Science afirma que sostenir entre les mans una beguda freda o calenta influeix en la percepció que tenim dels altres. Així, aquells que aguantaven una tassa de cafè calent durant uns minuts van veure els altres més generosos i amables que els que ho van fer amb un cafè amb gel.

Ho he llegit avui. Tinc una tassa de té calent entre les meves mans glaçades, a mig centímetre dels meus llavis, calentant-me mentre miro per la finestra les gotes de pluja que cauen sense parar. Tot i la melancolia que pot donar aquesta imatge i la tristesa del temps somric contínuament i em sembla que la Lucía està més relaxada i amable que els darrers dies. El fet d’haver entregat també un informe a primera hora li ha fet canviar l’humor, i no porta ara, ja, l’estrès de les presses i les coses mal fetes. Potser avui seria un bon dia per llegir certes notes de premsa, llibres, entrevistes, etc. i pensar: doncs potser té raó l’home que es va jubilar als 40 anys...

Però mentre el baf m’enboira els ulls, només puc pensar: Potser Science tindrà raó però quan es tenen les mans calentes i a fora plou, tot es veu amb ulls més positius.

Boomp3.com

NO ÉS TAN FÀCIL

Fa uns dies van fer una entrevista a la ràdio a un home a qui han pre-jubilat i ha aprofitat per fer-se emprenedor.
Envejo a la gent que es pot plantejar treballar en la seva pròpia empresa però hem de tocar de peus a terra. No és tan fàcil. Si a mi em pre-jubilessin el meu sou seria tan baix que no podria pagar amb les indemnitzacions tots els deutes i amb la pensió buscar-me un nou negoci. Aquell home no sé a quin món viu però la majoria de gent que conec no tindria aquesta opció.
Buscar-se un negoci i tenir sort tampoc és tan fàcil. A vegades miro una pàgina web dedicada a emprenedors,. Les seves idees estan basades principalment en tecnologies informàtiques, un món que no entenc, i les idees que donen les tenen una de cada 100 persones. No és tan fàcil tenir una idea que funcioni i allà ho planegen com si sortissin com bolets, de cop et fas emprenedor. No, no ho veig així i que m’intentin vendre la moto m’emprenya.
M’emprenya veure que hi ha gent que viu en un món en que es pot plantejar pre-jubilar-se perquè les despeses queden cobertes amb la indemnització, tenir la idea genial i creure que és de tontos que no ho faci tothom. No és fàcil. Alguns no ens ho podem ni plantejar. Per fer-ho hem d’estar una temporada amb la feina que volem deixar i buscar-cuidar els futurs clients, desitjant que Hisenda no et faci pagar per tenir dues feines, una com autònoma i l’altra d’assalariada, que no arriben a 100 euros mensuals.

Boomp3.com

MAGRITTE

Com fa ja dos anys vaig permetre’m un capritx car (ostres, que car, però perquè no fan descomptes que realment siguin descomptes?) per anar a veure Cirque du Soleil. Aquesta vegada vaig veure Quidam i l’M. m’hi va acompanyar. Era la seva primera vegada amb Cirque du Soleil però és un gran fan de Circ Cric.
Molt més fosca que Alegria, Quidam és la història de la incomunicació, començant per una nena i els seus pares i acabant per la societat en general, sobretot la industrialitzada. Em van agradar molt les referències a Magritte i el seu surrealisme, així com els espectacles grupals, els vestuaris i la decoració.
L’escenografia és espectacular i saben treure profits dels recursos més bàsics: com fer malabars i acrobàcies amb cordes de saltar o com tenir un home que vigila que l’acròbata no caigui sense que es noti, fent-lo partícip de la coreografia.
Em va agradar, em va fer agafar idees per espectacles d’en Sam (si havia d’estudiar disseny jo) i també em va fer venir moltes ganes de veure Circ Cric, que segur que amb moltes diferències, també em fa somiar.

Boomp3.com

CRISIS, ALL I NEED

Ens bombardegen tot el dia amb notícies sobre la crisis. Esteu en crisis vosaltres? De moment ni l’Ona, en Sam i jo no ho hem notat. Potser pel tipus de feina que tenim. La Sara una mica. Treballa en una constructora i ja fa temps que ens parla de la baixada de construcció de noves vivendes. Com que també viuen de la construcció d’obra pública de moment van fent.
No ho he notat amb una disminució de feina, tampoc en el lloguer del pis (al contrari, crec que me’l pujaran!) i una mica amb el preu de les vivendes. Diuen que és el primer que es notarà que va malament i sí, en algunes revistes veig que els preus estan per sota del què estava acostumada aquest darrer any però què voleu que us digui, o jo demano molt o el que penso que és un pis “bé” per mi té un preu encara molt elevat. I no crec que demani gaire. L’Ona ha aprofitat per mirar de nou si troba un pis. Diu que els pisos que han baixat de preu continuen sent cars pel què són: antros o amb poca llum, sense balcó etc. Els pisos bons encara són cars, massa cars. La caiguda en picat encara no ha arribat. Però, arribarà? Com sempre sóc negativa, encara que hi ha qui m’intenta alegrar el dia, com aquest informe de idealista.com.
Espero que la crisis afecti al preu de la vivenda, s’ho mereixen després d’anys especulant, però en altres temes crec que no ens mereixem la crisis. No ens la mereixem els que portem anys treballant, els que cobrem misèries, els que sobrevivim com podem. Espero que faci reflexionar com es porten a terme les coses i vigilin, perquè el preu de la vivenda baixarà a canvi de pujar els lloguers i no crec que en sigui la solució.

Boomp3.com

TARDOR, FOTOGRAFIES, MODA

Ha arribat la tardor. Per celebrar-ho a la feina hem optat per fer una sessió fotogràfica. Després de certs dies preparant-ho i una mica de nervis (sempre em passa quan preparo una sessió o un acte) avui ha vingut el fotògraf. Ha vingut amb menys material del què m’esperava, la seva càmera i una pantalla per difuminar el flash. La raó no era tant per celebrar la tardor sinó per poder fer el disseny de la nova pàgina web. Volíem posar algunes fotografies del personal de l’empresa. Només utilitzarà una fotografia de cadascú però en deu haver fet unes 15 o 20 per cap. Aprofitant també que ve la tardor hem fet renovació de vestuari i tots veníem amb les millors gales de feina. Semblàvem ben bé grans executius.

Parlant de vestuari. Al venir la tardor també hi ha la maratoniana sessió de desfilades de moda. Tots els diaris, revistes etc. ensenyen els nous models de temporada però només a un diari parlen d’un tipus de moda. Sembla que sigui una gran lectora d’aquest diari quan no és cert, simplement que els tres articles que he vist sobre una model de talles grans els he vist publicats a aquest mitjà de comunicació en concret. Sí. Els felicito. Els felicito pel tracte que en fan, com si es tractés d’una cosa normal i corrent (ho hauria de ser) i també felicito a tots/totes les dissenyadores que busquen roba sexy, glamourosa o per anar per casa amb estil tot i ser talles “grans”. Espero que d’aquí a poc temps deixi de ser esporàdic trobar models, dissenyadores o diaris que en parlin.

Aprofitant la avinentesa poso una cançó d’una cantant “de talla gran”
Boomp3.com

AIRE

Aire. Necessitava aire. Respirar. He tingut com un neguit dintre meu els darrers dies que només ha parat quan he mogut un sofà, el sofà. Com si això pogués canviar les coses però ara els llibres respiren. Ho necessitaven. Diuen que les embarassades tenen l’efecte niu. Tots els mobles de l’habitació de la futura criatura, encara que no sigui la primera que tenen, han de ser nous. Jo no estic embarassada però l’efecte niu m’afecta. L’M. es passa més hores a casa que abans i alguna nit hi dorm. No pensa venir a viure encara. I jo vull reformar-ho tot. No per ell. Simplement reformar-ho. Continuaria sent el meu estil però llençaria la taula per comprar-ne una altra, canviaria de llit, pintaria una paret d’un color ben viu. No puc gastar tot el meu sou en mobles nous quan els que tinc estan bé i llavors, de moment, em conformo en traslladar-los de lloc. En un pis de 40m2. La respiració dels llibres ha estat el primer avís.

Boomp3.com

FESTIVALS

Aquest estiu, entre els dies que vam estar per casa, amb l’M. hi va haver un festival de música. El mal temps va fer que el concert al que volíem anar s’anul•lés per pluja. Ens vam quedar a casa, escoltant un disc a tot volum i imaginant-nos ser al concert. Evidentment no va ser el mateix. Aquest festival no es celebra a Barcelona, cosa que m’agrada, perquè així s’evita la centralització que hi ha generalment. És un festival massiu, en que l’ajuntament no està donant tot el suport necessari als organitzadors (un espai més adequat per exemple, que no molesti tant als veïns, espais més grans ja que hi va molta gent, etc.) i en el que els organitzadors a vegades sembla que es queixin per vici, per tenir un tracte preferent. Però tot i les disputes, contenta jo perquè es fa a la meva ciutat. Aquest final d’agost els organitzadors han decidit fer una versió petita del festival a Barcelona. Ha durat solament un dia. Ha estat un èxit. El que no m’agradaria és que es portés el festiva al Barcelona sota les excuses que tenen més bon rotllo amb l’ajuntament o que és una manera de fer-se grans. No. No hi estic d’acord. Tenia el seu encant fer-ho fora de Barcelona. Mostrava que no necessàriament Barcelona ha de ser el centre del món. I m’agradava. Això ara es perdrà? Espero que els organitzadors vulguin conservar aquest tret diferencial. Els de poble ens ho mereixem.

Boomp3.com

UNWRITTEN

Tornada de vacances. Tornada a la feina. Per sort fem mitja jornada durant l’agost i la tornada no se’m fa tan feixuga com m’esperava. Però sí trista. Tinc cinquanta correus per obrir i contestar però amb un dia i mig me’ls trec de sobre. La Lucía i en meu cap continuen una setmana més de vacances. Quasi sola a l’oficina aprofito per posar música de fons que m’animi una mica però les hores se’m fan llargues. Comencen els plantejaments de nou any, al setembre com sempre. Masses hores per pensar. Quan hi ha poca feina, quan ningú truca amb tot un matí vols acabar el dia, vols marxar a casa i desitges fins i tot que sigui dilluns que ve i que quan el teu cap torni et doni feina, molta feina. Vols tenir la sensació d’estressar-te. Això passa quan portes tres mesos (contant els dies de vacances) en que quasi totes les feines que tens les acabes en dues hores i la resta de dia es fa llarg. Sí, m’agrada l’estrès i ara no el gaudeixo.

Boomp3.com

VACANCES

Altra vegada sense internet. Tot perquè decideixo donar-me de baixa a un servei de telefonia, ja que després de la oferta inicial no m’interessa. Ho he provat durant uns mesos, haig d’acceptar que n’he fet servei, però puc viure sense ell i necessito els diners. He estat una setmaneta trucant cada dos dies (clar, la incidència tarda 48 hores a arreglar-se, però aquestes 48 hores es reprodueixen en cada nova trucada) fins que els hi he dit una mica borde que per la meva feina necessito internet. No és cert però si així puc solucionar alguna cosa. També em fot que després de la trucada em fan una enquesta valorant el servei. Els primers dies la contestava, bàsicament perquè les persones que m’han atès sempre han estat molt simpàtiques i no es valora si han arreglat el problema sinó com t’han atès. Ara penjo. Si els hi vaig valorant positivament l’atenció rebuda (elles no en tenen la culpa) podran fer una neteja de cara dient que el client està satisfet. I no és cert. Continuava sense internet aquest matí. Ara ha vingut el tècnic.

Una de les raons perquè volia internet és per dir-vos, com cada estiu que marxo uns dies de vacances. Res, de llangardaix total, una setmaneta al sud amb la família, una setmaneta a la costa brava amb l’M. i una setmaneta a la platja d’aquí. Si el temps es comporta (no com aquest juliol tant estrany) potser em poso morena i tot. Visca la mandra! I bon estiu a tots. Ens anem llegint.



boomp3.com

COMPANYIES

El dissabte, mentre la Sara disfrutava del seu somiadissim concert d’en Bruce Springsteen jo compartia taula amb els meus ex-companys de classe. Hagués canviat el sopar pel concert però la Sara va preferir compartir entrada amb altre gent i em repetia contínuament: no t’ho he proposat a tu perquè sabia que tenies el sopar i que era molt important per tu. Li perdono. Hi anava ben acompanyada. I jo al sopar vaig tenir unes sorpreses agradables. Primer el fet que els anys no van fer que hi hagués un ambient fred, distant, ens vam posar una mica al dia i anàvem xerrant d’allò que ens venia al cap, fent bromes i recordant alguna anècdota. La segona sorpresa va ser veure com hem canviat. Alguns són paletes, altres venedores, però hi ha més gent del que esperava que ha estudiat. Jo, de petita, anava a una escola de barri i sabia que seria una de les poques que seguiria els estudis i que no ho deixaria als 14 anys, o als 16. Però hem estat més dels que jo creia els que hem seguit els estudis, potser no universitaris però sí amb un mòdul. Una de les noies ha començat ara una carrera. Això em va fer sentir-me no com el bitxo raro, sinó amb simpatia per veure que hi ha qui vol canviar a millor. Tenia por també de discutir-nos per quina discoteca acabar, l’elecció va ser fàcil i era una discoteca que a mi m’agrada bastant. El que m’estranyava és que també va ser la més votada per gent que no hagués dit mai i que quan vam decidir variar i marxar a una altra hi ha qui es va voler quedar. No era el tipus de música que jo els hi recordava, de quan muntàvem discoteques a final de curs, amb certs moments molt maquineros. Al contrari, era patxanguera- rumbera. Potser no vaig veure l’Springsteen però vaig veure antics companys i vaig marxar molt més tard del que esperava, amb un somriure als llavis.

boomp3.com

UN BON DIA

Després d’un cafè amb un company de feina avui he vist que tinc la feina assegurada. Amb aquest post em noto una mica cabrona, només pensar el que escriuré em sento malament però és la realitat. S’ha d’acceptar. Hem estat parlant de la gent que treballa amb nosaltres, el paper que tenim a l’oficina. És fàcil veure qui és imprescindible i qui no, i sap greu pensar-ho, però veus que hi ha gent més espavilada i gent que menys, gent que sap buscar recursos per actuar i gent que espera ordres. Per sort em puc considerar de les primeres, almenys en el què fa en les meves feines. Tenia por, fa unes setmanes, que un dels companys de feina em prengués competències. Jo he arribat més tard i ell té la confiança del cap sembla ser, i a vegades semblo que li vulgui treure la feina, pensant en com actuaria jo o creient que el que ell fa són temes que hauria de portar jo, però sense atrevir-me a demanar-ho.
En canvi avui, parlant amb aquest company, m’ho ha deixat bastant clar. Si crec que és la meva feina que ho faci perquè ja hem vist que aquest noi no avança gaire. I la veritat, ja toca a vegades ser una mica cabrona. Que la feina bé s’ho val i estem en crisis, ja vaig tenir la meva temporada sense feina i no tinc cap ganes de repetir.

boomp3.com

CIUTATS AMIGUES DELS CIRCS

Sento veus que comenten que volen convertir la meva ciutat en Ciutat Amiga del Circ. És la resposta a l’acceptació majoritària del públic a un circ ambulant creat per joves de la ciutat, joves que van decidir unir els seus esforços i la seva passió per crear un petit circ. Assajaven en una casa okupa fins que els van fer fora. Ara es troben en un edifici que tiraran a terra properament. Els hi han promès habilitar un edifici perquè hi puguin assajar durant tot l’any.
També, aquest estiu es fan cursets de circ en una escola de teatre. Llàstima que els horaris no són molt bons (són horaris escolars) i que significa hipotecar-te totes les tardes, ja que són monogràfics diaris. M’agradaria provar-ho però no em veig tancada tot l’estiu. Quan acabin els cursos estan convidats a mostrar el què han après en una fira, on es convidaran més companyies de circ.
En Sam s’està plantejant fer alguna cosa per la fira. Jo ho envejo. El circ sempre m’ha agradat molt, generalment circ d’acrobàcies (Circle du Soleil) o clàssics com el Circ Cric, el circ que utilitza animals no és per mi. A vegades somio, somio en que sóc àgil per saltar, somio en que faig riure als nens, somio que veig la meva ciutat des del gronxador del trapezi. Després els meus peus toquen a terra de nou i em desinflo però alguna cosa queda en el meu subconscient que em fa pensar, la idea no està clara del tot però li dono voltes i més voltes. Com puc portar a terme aquesta petita llavor?


boomp3.com

CANTAUTORS

Vaig créixer escoltant en Raimon, en Llach, cantautors nicaragüencs, envoltada dels discos de vinil que posaven els meus pares i més tard jo mateixa. En mica en mica que aquestes veus es van anar apagant, o en alguns casos variant sensiblement la cançó protesta vaig deixar d’escoltar-los. Si mai els volia recuperar posava els discos vells. He trobat a faltar moltes vegades poder escoltar cantautors de la meva generació. He trobat a faltar un moviment de protesta com el que van viure els meus pares. He trobat a faltar ser uns inconformistes.
Però de tan en tan hi ha qui et torna un somriure, un batec al cor, una petita alegria de recordar les cançons velles dels meus pares. I aquest petit somriure porta el nom de Cesk Freixas. El vaig descobrir gràcies a un diari que en feia una petita ressenya. El vaig buscar i escoltar llargament. Ahir el vaig anar a veure en directe. Un dia plujós que va provocar un ambient més íntim a la sala on tocava. Acompanyat solament d’un guitarrista i del públic. Escoltant, cantant cançons d’amor i de guerra, de protesta i de calma.
Us poso una de les cançons que va tocar. He estat dubtant llargament de què us podia posar d’ell, si una versió de Silvio Rodríguez que m’agrada molt però que no va tocar, si la que li dedica a l’Ovidi o la que us poso finalment. Perquè, tot i que a vegades perdo el rumb, escric perquè

si la denúncia d’allò que ens afecta
també ens afecta en gran part a tots.

Potser no agrada tot el que dic,
el com o el perquè ho faig,
no hi ha resposta a l’evidència
si, com ja he dit, faig el que vull amb mi.

Amb la cançó he trobat una porta
que obre espais que abans no havia obert,
plantejar un problema en veu alta
i, amb la remor, perdre la por.


boomp3.com

PISOS A PREUS IMPOSSIBLES

Avui he dinat al menjador comú que tenim a l’edifici d’oficines on treballo. Uf! Tenia una taula al costat de cinc persones que treballen en una empresa informàtica, són informàtics, però qualsevol ho creuria. La meva imatge d’informàtic concorda bastant amb un dels personatges de Camera cafè, un jove amb ulleres de pasta, vestit amb samarretes de colors i una mica, per què no dir-ho, raro. Ells no, tots van amb americana i corbata. Quan he arribat parlaven de pisos. Dos d’ells s’han comprat un pis nou fa poc, un ha llogat el vell i l’altre està intentant vendre. No sé a quina zona, no sé les característiques, però el té al mòdic preu de 362000 euros. I no el baixarà de preu, no ho pensa fer. Li estranya que ningú li vulgui comprar. Critica que la gent espera que els pisos baixin i considera que no baixaran, no vol malvendre el seu pis i esperarà tot el que sigui necessari. Ell mateix, si pot amb les dues hipoteques...
El que sí que m’emprenya i li he estat apunt de dir és que qui li pot comprar el seu pis, amb aquest preu, és una parella gran, amb bon sou, etc. Parella que, com ell, busca un pis nou però busca en general una caseta i per aquest preu no li compraran el seu. El seu pis seria ideal per una parella acabada de casar per exemple. Però digueu-me, quin jove pot pagar-ho? Si molts som mileuristes el banc no ens donarà una hipoteca. Ell creu que no baixaran els pisos, però el que jo veig és que els joves, almenys els que viuen per aquí, esperen que els pisos valguin menys de 240000 euros i per un preu superior no miren res. Bàsicament és el màxim que podem pagar si volem viure.


boomp3.com

FUGIDA?

Porto uns dies sense escriure. Petites vacances. Petita mandra que m’ha fet fugir de l’ordinador, sense voler-lo obrir, sense voler-lo mirar. Sortint de la feina l’últim que he tingut ganes ha estat el fet de seure al meu escriptori. Tot i la feina acumulada que tinc. Quan comença la temporada de més feina el meu cervell es desvia cap a zones que no hauria de pensar. A vegades penso que una de les raons perquè em fa més mandra seure a l’ordinador és perquè no m’agrada el meu estudi. Així de fàcil. Penso en desmontar-lo tot i decorar-ho de nou. Què en trauré de fer-ho? Tinc un pis petit i no es poden fer molts canvis, apart no vull comprar res, ho haig de fer amb els materials que ja tinc. Però com?
A casa meva els meus pares em deien que els meus mobles havien de ser immobibles, encastats a la paret, perquè sinó de cop m’entrava la dèria de canviar la decoració de l’habitació. Quasi mai acabava satisfeta. Deu ser com els canvis de look, una nova manera de canviar de vida? Potser sí, ja que em plantejo treballar des de casa. Imagino que em plantejo com decorar el què seria el meu despatx per no plantejar-me quina és la feina que haig de fer, com busco els clients, etc.
I això em fa fugir de l’ordinador.

boomp3.com

SANT PONÇ

Aquest cap de setmana es celebra la fira de Sant Ponç. Quasi me n’havia oblidat fins que al matí, al sortir a comprar el diari, he vist les parades plenes de menjar: herbes aromàtiques, formatges, caramels, fruites confitades, embotits de tota mena... Mmmmm... quina gana! M’he promès que a la tarda sortiria a comprar, a gastar-me el sou, per què davant de tantes temptacions qui es pot aguantar? El que no esperava és que la simple visió de les parades em provoqués un sentiment estrany de voler tenir un hort (on el posaria en el meu pis de 40 m2?), de cuinar amb tot tipus d’herbes, formatges, embotits i pans, de fer melmelades... Després de dinar no he pogut aguantar més, i amb la sensació de diumenge al cos (això de fer pont m’he destarotat) m’he posat a cuinar. Porto unes 100 madalenes minis i vaig a pels entrepans d’espinacs i de sobrassada.
Però això no m’ha fet passar les ganes de sortir a comprar regalèssies, pipes garrapinyades, etc. Sort que al meu poble tothom pensa com jo i hem sortit en massa. Pels carrers quasi no es podia caminar i he acabat fugint de la multitud i tornant a refugiar-me a casa (sense, però, abans comprar-me una planta d’alfàbrega). Hauré de donar les gràcies a la gent que estava al carrer, podré passar el mes sense penúries!

boomp3.com

LEFT OF THE MIDDLE. 2 ANYS

Amb la present se us convida al sopar que es farà el dia 17 d’abril… Amb aquesta carta he convidat a sopar a casa els tres de sempre i un més. La Sara, en Sam, l’Ona i per primera vegada l’M. Serà quasi com una presentació oficial, no ha sortit mai amb els meus amics (però ja el coneixen, en Sam ens va enganxar un dia i li va faltar temps per explicar-ho a les altres dues). El sopar em venia de gust fer-l’ho, sense cap necessitat especial, però aprofitaré per celebrar amb un brindis amb mi mateixa el segon aniversari del blog i amb tots plegats la possibilitat bastant segura que la Ona es quedi amb la bomboneria on treballa.
A vegades els tombs que fa la vida em van por. Em fa por el fet que presenti l’M. als amics perquè ja sembla que anem en sèrio, i és quan dubto del fet de tenir una relació seriosa amb algú. No sóc com la Ona que a vegades crec que no la veuré mai emparellada però tampoc sé si em veig amb una relació estable. Bé, tombs de la vida que s’han d’anar acceptant i adaptant. També em fa cert respecte veure l’Ona amb la bomboneria. Crec que ha aconseguit un dels seus somnis des que treballa allà. Quedar-se i ser la cap. I em fa basarda veure com anem agafant responsabilitats, com anem madurant. A vegades el món em fa por. El meu món.


boomp3.com

PREMI DARDO

Tenia preparada una sorpresa per demà però veig que aquesta és la meva setmana i no puc esperar. Avui he rebut el meu primer premi blocaire! Quina emoció!

Segons el que explica en Doommaster al seu bloc el premi Dardo “reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”. I també “L’hi atorgo per què té un bloc molt personal i absorvent. És d’aquests que et llegeixes de cap a peus...” Sí? Quina il•lusió que pensis això de mi.

Només em deixen seguir la cadena nomenant cinc blogs però premiaré a aquelles persones que poden passar més desapercebudes tot i que els seus blogs són dels que més segueixo

Hanna B.Per ser-hi des dels meus inicis, amb pauses i retorns esperats. Perquè la seva vida de barcelonina desesperada em té captivada.

Productes de neteja. A qui espio tot i que ell no ho sap. Les seves petites reflexions i les dues fotografies diàries, petits detalls de la vida quotidiana, em fan somriure.

Olenska. Des de València intenta trobar el seu lloc al món, no para quieta i m’agrada com escriu, tan natural.

El barranc de l’Argentada. Per donar-li molts ànims i que segueixi endavant.

Primer segona. Per deixar-me seguir l’evolució de l’embaràs i els primers mesos del seu Quim. Quan té ja?

I altra vegada gràcies Doom, m’has fet emocionar!

NERVIS? FRED!

L'Ona m'ha dit que són els nervis però la nit de dissabte a diumenge vaig dormir fatal (crec que el sopar també va ajudar, menjar ètnic una mica massa fort), diumenge no tenia veu, estava ronca i cada cop que em trucava algú em preguntava si m'acabava de llevar. I jo: no, que estic afònica. Avui ha canviat el temps, fa fred i jo a la feina estic gelada. Em moro de ganes de beure un te calent però m'he quedat sense. Començo malament la setmana, igual que com la vaig acabar.

Deuen ser els nervis, com diu l'Ona, però estic fatal. Per animar-me una mica us poso la foto de les primeres maduixes de l'any. Nyam, nyam.

I la revel·lació indie francesa:
boomp3.com

DUBTES, DECISIONS...

Aquesta tarda he tingut una discussió amb l’M. (podem dir que ja som una parella, ja ens discutim) per culpa de la feina. Tot perquè a mi m’ha costat molt prendre una decisió. Sí el meu etern problema.

La qüestió és que ha sorgit un problema a la feina que s’havia de decidir ràpidament i jo he dubtat. He dubtat molt. Massa. Prou per tirar-me enrera quatre o cinc vegades i no avançar a la feina. Ell com a part implicada a la feina, em donava ànims perquè jo fes el pas. Però no n’era capaç. Tenia por de cagar-la. Volia assegurar-ho amb el cap, ja que ell és el responsable final. Però sabent que demanant al meu cap què faria ell em posaria en un compromís, no demostrant que sé sortir dels problemes. I llavors em sentia estúpida, tant estúpida que encara no m’ho puc treure del cap i que hi pensaré durant dies i dies.

A vegades em llenço de cap a les coses. Quan em paro a pensar llavors canvio, m’agafa por i em costa prendre decisions. Normalment tiro enrera. Tot i que poc a poc vaig millorant i intento avançar avui no ho he fet. I l’M. s’ha enfadat perquè tot i els seus ànims jo m’he bloquejat. I el problema és que la ràbia que sento ara mateix cap a mi és més forta que qualsevol comentari que m’hagi pogut fer ell.

boomp3.com

SOFÀ I LLIBRES: UN BON CÒCTEL

Ja hem començat de nou la setmana.

Però la mandritis no me la treu ningú. I ara plou. Encara em venen més ganes d'estar a casa, asseguda al sofà amb un llibre a les mans. Tal com he passat els dies de vacances. Crec que em mereixia un descans, vaig treballar fins dijous a la tarda (fora de l'oficina, però encara em trucaven al mòbil per reclamar coses) i em vaig dir a mi mateixa que la Setmana Santa era per mi. Per estar sola amb mi mateixa. Per relaxar-me una mica. I crec que potser m'he passat i ara no hi ha qui em faci tirar.
Vaig passar-me els dies anant del sofà al llit i del llit al sofà (no gaire difícil si es té en compte que formen part del mateix moble, el llit està alçat i el sofà es troba a sota) amb parades a la nevera per poder-me alimentar. Les meves excursions anaven acompanyades de llibres, ja que m'havia de posar al dia. He llegit Austràlia de Roc Casagran, que m'ha permès somriure amb els somnis i la manera de buscar una escletxa de felicitat a la societat actual, m'he llegit la segona part del còmic de la Cosa Nostra per endinsar-me en la vida de la màfia italo-americana i ara estic altra vegada amb la Zadie Smith, amb la seva primera novel·la Dents blanques. Tota una revelació, ella i en Roc Casagran. La literatura ve de la mà de joves. I m'agrada.


PD: No hi ha cançó, el booomp no em funciona... però seria Wallflowers i el seu Bleeders

POLÍTICA, PORCA POLÍTICA

Normalment em queixo sobre l'apolítics que són els joves. Que no es mullen. Que passen de tot. Vull pensar que no és així. Però avui, l'endemà d'unes eleccions, em trobo cansada. Cansada d'estar a les 20h esperant que cantin els resultats a veure què ha passat. Cansada de posar qualsevol canal i que parlin de com van els sondejos, els resultats, etc. Cansada que l'endemà tot siguin debats a les ràdios sobre el mateix.
Sí, vaig votar. Sí, m'interessa qui ens mana i com ens mana. Però em cansen les baralles entre polítics i les discussions de mai acabar de qui ha guanyat perquè hem obtinguts x vots més que l'altre. Els cartells electorals es pengen 15 dies abans, a les 12 de la nit, corrents. I quan els treuen? Quan de temps més haig de passejar pel carrer amb les cares d'aquells que durant dos mesos (evidentment comencen molt abans del què toquen, les campanyes) m'han estat atabalant allà penjades?
Hem votat. Però no cal que estiguem tres dies seguits on la única notícia és saber si hi ha un diputat que balla o que no entra al congrés. Hi ha més coses al món. I si volen que ens impliquem en política no és aquesta la manera. I per adonar-me que el món continua girant escolto la cançó dels Pets que fa....


boomp3.com

TREBALL DE CAMP

Avui he vist un pis patera. He acompanyat a un dels advocats a veure un client. No m'ho hagués imaginat sinó hagués estat que m'ha comentat el fet que hi vivien diferents persones. El pis era gran i de construcció relativament nova però hi havia d'extrany tres llits fora de lloc: a la terrassa, al menjador i al dormitori, just al costat del llit de matrimoni. Els tres estaven sense matalàs com si fossin allà per un trasllat, que és el que jo pensava. Els matalassos feien de sofà.

El client té problemes amb la feina i d'això voliem parlar però no he pogut evitar de pensar tota l'estona com devien viure allà. Almenys no era un pis petit i hi havia lloc. Una mica brut i descuidat, però gran. Quants hi devien dormir?
Que innocent que m'he vist. Mai hagués imaginat un pis patera. En sentia a parlar dels barris marginals de Badalona o Santa Coloma però no aquí, relativament al centre i en un pis nou.

Al sortir li he preguntat a l'advocat què es fa en casos com aquest. Hi ha la confidencialitat del client i no es pot denunciar als mossos però sí que els hi recomana marxar del pis, no deixar que hi dormin persones que no pertanyin a la família o que estan de visita, etc. Però ell només és l'advocat laboralista que intenta evitar que el facin fora de la feina. No entra en temes personals dels clients. No es mulla.


boomp3.com