Porto ben bé sense treballar dos mesos. Però quan vaig plegar de l’altra feina vaig decidir fer vacances uns dies i llavors entre altres coses, no me’n vaig adonar. És ara, quan tot ha tornat a la normalitat me n’adono de les hores que estic a casa, tancada, avorrida, sense fer res i pensant com puc passar el temps. No puc anar trucant a la gent a veure si volen fer un cafè, tots treballen. I em convertiria en la pesada numero 1. Però les parets em cauen a sobre, passo les hores amb pijama donat voltes per casa i segur que m’he engreixat ja que per avorriment menjo tot el dia. No sé què fer, la meva auto estima baixa per moments, i puja de cop quan rebo una trucada per concertar una entrevista, dir “puc quedar a qualsevol dia i a qualsevol hora “ queda bastant trist però m’animo per moments, busco els meus millors vestits per anar a l’entrevista i donar una bona imatge, em maquillo de manera simple però que crec eficient. Però com és que m’arreglo tant per unes entrevistes que no m’interessen? Bé, tot el que sigui guanyar una mica de diners és benvinguda.
Ara em falta esperar, aquella espera infinita, que moltes vegades acaba en un pou sense fons perquè l’empresa no truca per dir-te un simple “no ens interesses”. Durant les setmanes que passes entre l’alegria de l’entrevista a la desesperació de no tenir feina estàs patint cada dia una espera horrible enganxada al telefon i penjant a tothom perquè “has de rebre una trucada important” que no arriba mai.
Opineu: Com passeu l'espera després d'una entrevista?
Els trenta-nou esglaons. John Buchan
Fa 3 setmanes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada