dimecres, de desembre 15, 2010

NAPS O COLS?

Estic en aquell punt que no sé vull exactament.... parlo de tema feina. Fa un temps, quan vaig entrar a treballar on sóc ara, em van oferir portar un projecte. Era la primera vegada i la veritat és que em van agafar amb una mà davant i l’altre darrera. Ho vaig arribar a passar malament, ja que el projecte en sí tampoc és una cosa fàcil: descoordinació, socis que volen treure’n el màxim profit i amb algun tema tenim certs problemes. Masses baralles internes, intentar quedar bé cada cop que ens feien una avaluació i superar la prova amb un “vigileu la propera vegada, que no us aprovarem el finançament...” Al cap de poc temps va entrar a treballar una persona a l’empresa que la van destinar a ajudar-me amb el projecte, ja que ella en sabia més (n’havia fet d’altres.) Tot i que la seva manera de treballar no m’agrada, la veritat és que l’he deixat fer. A vegades crec que la lia una mica però la nostra part de projecte va endavant. Avui m’ha comentat que potser deixa la feina. Ho està valorant.

I si ho deixa jo em trobo en la situació: i el projecte? No s’acaba fins d’aquí a un any, qui ho seguirà? EL més lògic és que ho hagués de seguir jo, però també és lògic que ho segueixi la persona que tenim a l’empresa encarregada dels projectes (llavors, per què me’l van encarregar a mi? Un vot de confiança?).

I em trobo en la situació de dir:
Ok, que li donin a l’altra persona, un problema menys (haig d’acceptar que odio una mica el projecte)
Però alhora dic: Què collons, és el meu projecte! Necessitaré ajuda però en vull aprendre!

El que veig evident és que no em tornaran a donar cap projecte d’aquest estil.... és el meu primer i últim projecte. No vull problemes i per això l’abandonaria, no sé si el sabré defensar. Però alhora és donar-me per vençuda.
No sé què fer...

dijous, de novembre 25, 2010

Enero en la playa


La primera canó que vaig sentir d’ells va ser Mar el poder del mar en un anunci que no em va agradar però que la cançó em tenia fascinada.... Els vaig veure en u concert benèfic a la tele i em vaig dir que havia d’anar a veure’ls en directe un dia. Després de 2 anys hi he anat.

L’M. i uns amics van quedar per anar al concert el divendres a la nit. Jo m’hi vaig apuntar. Una oportunitat com aquesta no la podia deixar escapar. Si no fos per la mala cara de l’M. al primer moment: “Sortia de festa amb els meus amics” em va dir. Cap problema, tu hi vas amb els teus amics i jo hi vaig amb els meus o sola. No tinc problemes per anar a un concert sola. Alfinal vaig anar amb els seus amics, tot i que un cop dintre de la sala els vaig veure poc, vaig estar escoltant, cantant i mirant el concert sense donar importància als amics de l’M. Llàstima que n’hi havia un que només feia que dir: “Han de tocar Enero en la playa”, “ara sonarà Enero”, “no hi ha concert on no toquin Enero”... Ostres! La cançó m’agrada, potser passarà fins i tot per davant de Mar el poder del mar, però una mica més i em giro i li dic: OK! Ja ho sabem!

Tot i així el concert molt bé, vaig disfrutar de la veu suau de l’Helena i de la hiperactivitat de l’Oscar i em vaig prometre que no han de passar dos anys per tornar-los a veure.

dimarts, de novembre 09, 2010

Ni-Ni's i les estadístiques

Gràcies a en Montilla els ni-ni’s tornen a estar a la boca de la gent. No entraré en el debat electoral de l’ús que en fa el PSC dels ni-ni’s, ni de què em va semblar aquell nefast programa de la Sexta. Però no cal veure la Sexta per veure ni-ni’s de manual. A altres programes (Hermano Mayor i d’aquest estil o passant per Grans Hermanos i els seus fills) també n’hi ha. Hi ha molts ni-ni’s de manual.

Però també hi ha els ni-ni’s que no formen part d’aquest grup. Com sempre, engrossen les enquestes però la seva situació personal és molt diferent. Sempre m’he queixat de les enquestes i dels estereotips: Es parla dels treintaanyeros que no troben feina, o tenen feines precàries i títols universitaris sense dir que també hi ha els veinteanyeros, els nascuts a la dècada dels 80, que ens trobem en la mateixa situació. No som fruit del baby-boom ni fills d’una generació que va lluitar... no som d’enlloc i ningú ens reivindica.

La Sara, després d’uns mesos d’estira i arronsa, a partir d’avui passa a ser una ni-ni més. Ni estudia ni treballa. Però, amb una carrera universitària sota el braç, anys treballant per un sou mínim i acceptant tot el que ha acceptat, es pot considerar ni-ni? Jo crec que no.

divendres, de novembre 05, 2010

CUINETES

Moltes vegades, mentre em canvio en el gimnàs, veig les altres noies/dones que venen a aquella hora. Hi ha de tot, les típiques marujes o dones de casa (molt simpàtiques, almenys sempre que parlo amb elles), les que són més o menys com jo, i les típiques que tenen un cos que jam’agradariaami. Per sort avui he sortit positiva: no tinc el seu cos però tampoc vesteixo igual de cutre que elles. No sé, avui he enganxat les dels modelets raros...

Però això sí, porto uns dies que surto amb el cap clar i amb ganes de fer coses. Deu ser el que aporta anar al gimnàs. M’estic tornant “casera”: tinc ganes de fer cuinetes, quan mai ha estat lo meu, el problema és que tinc ganes de fer pastissos, pastes de té, magdalenes, etc. i no es tracta de guanyar pes ara! També tinc ganes de fer manualitats, d’aprendre a cosir, de decorar de nou el pis, etc. I tinc ganes de fer renovació. Ha arribat la tardor al Corte Inglés però no al meu vestuari. I no crec que hi arribi. No vull aquesta renovació. Tinc ganes d’abandonar la moto de l’Ona. Li agraeixo profundament que em porti a treballar cada dia, li agraeixo compartir aquell moment de fred i vent, però tinc ganes d’anar amb bici, la bici que tinc vista i que encara no m’he comprat (potser per Reis?) i amb els meus walkmans (sigui MP3 o iPod per mi continuen dient-se walkmans...), el cistellet (versió moderna), les alforges, etc., de netejar per dins i per fora el cotxe dels meus pares (que utilitzo cada vegada més jo i menys ells) i que no sembli l’andròmina que és sinó una relíquia ben cuidada, de menjar els meus tapers amb menjar casolà bo, no les restes del dia abans, els fregits que he trobat al super o la repetició de cada setmana. De ser creativa.

I no sé per quina raó, quan penso en aquesta renovació m’imagino Suècia. No hi he estat mai,potser és la imatge que ens venen, però jo em convertiria en una sueca més. Podria protagonitzar un anunci Ikea.

dimarts, d’octubre 26, 2010

BANYS TERMALS I PEDRES CALENTES


Avui semblarà que sigui columnista d’una revista d’aquestes de moda i bellesa, fent propaganda de l’spa on vaig anar dissabte. Sí, aquest dissabte passat me’n vaig anar a fer una sessió de banys i massatges relaxants... Era un regal i s’havia d’aprofitar.

Vaig aprofitar el dia, començant per una visita al poble on hi ha el balneari on vaig anar. Hi ha pobles amb categoria. Aquesta era alta, amb les seves casetes modernistes, els seus passejos peatonals i el centre del balneari, enmig del poble però integrat a ell, amb uns jardins ideals per desconnectar unes hores de la feina. A dintre m’esperava una hora de banys termals, raig d‘aigua a l’esquena i a les cames, etc. que em van servir per intentar treure’m aquelles contractures que em començo a notar i alhora intentar, sense èxit, desconnectar de la feina. Després em va tocar una sessió de massatges amb pedres calentes. Per fi vaig desconnectar una mica, els 5 minuts que em vaig adormir. Perquè o vas molt conscienciat o no et relaxes gaire, ja que penses: ara el jacuzzi es queda buit, és la meva oportunitat, o ara corro cap al raig d’aigua freda, que se’m colaran (és el problema de no tenir un passe VIP i anar-hi amb la resta de mortals). I a les pedres calentes el pensament recurrent és: ostres com cremen, però no podeu tenir més cuidado? Els primers cinc segons. Després hi ha un moment que el teu cos no pot més i t’adorms. Llavors deu ser quan realment estàs relaxat i veus que ha funcionat el tractament. També ho notes quan la resta de dia no serveixes per res, quan estàs tot el dia en un núvol alhora que un cansament feixuc et cau al damunt. Crec que necessitava tot un cap de setmana de relax!

Com que vaig passar una hora llarga a l’aigua quan en vaig sortir em vaig tancar una hora més als vestidors. Ho havia d’aprofitar i havia portat tot el meu arsenal de cremes, la meitat regalades en promocions, que tenia a casa. Vaig aprofitar embatumar-me el cos, fer-me massatges de cara manuals, provar l’últim pentinat de moda o maquillar-me una mica per veure si m’afavoria... Podia sortir del vestuari apunt per una sessió de revista, amb fotografies i crítica apunt.

Pel tema feina encara hi vaig estar donant unes quantes voltes més. Potser seguiré el consell del meu cap i m’introduiré al món del twitter corporatiu. M’ho puc agafar com una nova feina i un nou aprenentatge.

dimecres, d’octubre 13, 2010

SUANT LA CANSALADA


Encara que avui sembli un dilluns he fet el que tocava i he anat al gimnàs, com cada dimecres. Últimament no sé on tinc el cap, per sort avui volia fer piscina, que feina com uns 20 anys que no en feia (des dels cursos escolars, la veritat és que la piscina no m’agrada gaire com a forma d’entrenament): M’he deixat les xancletes. No podia anar a la sala de màquines (que no vol dir que les utilitzi, perquè només m’acosto a la bicicleta i al rem, em dedico a fer estiraments i pilates en un racó...) perquè no portava les bambes, ni la roba interior adequada. Així que descalça i desitjant que ningú em renyés m’he dirigit a la piscina. La qüestió no era fer una competició de quantes piscines podia fer, ja que m’ho he agafat amb una certa calma i apart, no disposo de molt de temps. Els meus entrenaments s’han convertit en fer el màxim de profit en el mínim temps possible. Sóc una experta de quins exercicis duren poc i es poden fer.

Jo no vaig al gimnàs per veure com plou mentre jo estic a la piscina relaxant-me, o per provar totes les màquines possibles, o per suar al ritme d’una classe frenètica. És el que té voler tenir vida social, vida de parella, vida per una mateixa, vida laboral, etc. D’on trec el temps? Això em pregunto moltes vegades. Al gimnàs m’obligo a anar-hi una vegada a la setmana, i si puc dos, durant l’hora de dinar. Però es fa el que pot: entre anar al gimnàs, vestir-se, entrenar, dutxar-se, tornar a la feina i dinar només tinc 1:30h. Sort que sóc de les que es dutxa ràpid.

Això sí, surto amb el cap ple d’idees i de renovacions que vull fer. Però això serà tema d’un altre post.

divendres, d’octubre 08, 2010

ENTOMA AQUESTA!

El meu despertador és ràdio. Em desperto els matins amb les notícies o amb les recomanacions de webs, vídeos etc del programa de ràdio que escolto. Moltes vegades em quedo 5 minuts fent el mandra al llit, esperant sentir el temps per decidir què posar-me. Llavors sento notícies que a vegades penso que somio. Perquè no les torno a sentir més, ningú en parla, com si no existissin.

La notícia que vaig sentir ahir va ser que el preu de la vivenda a l’Estat Espanyol està sobrevalorat un 17% per sobre de la mitjana europea. La bombolla no ha esclatat, sembla. M’ho crec. Ens estem començant a acostumar que un pis de 85 m2 amb balcó val 300.000 euros. I ens ho diuen i ens quedem tan amples. És el que valen, ens creiem.

A França, a una ciutat estil de la meva, per una mica més tenen casa amb jardí i 5 habitacions. Agafa aquesta! I jo morint-me d’enveja quan ho veig.

Avui m’he despertat amb l’anunci de una fira immobiliària que faran a Barcelona. S’assembla molt a un anunci d’unes fiques del costat de casa que intenten vendre a preus excessivament alts. Es basen en que la hipoteca no es podrà desgravar a partir de desembre i que ara és el moment de comprar, per aprofitar les avantatges que s’ofereixen. Les finques veïnes també anunciaven que comprar abans de juliol sortia a compte perquè l’IVA també pujava.

Jo, mentrestant, m’abrallo perquè no em pugin el lloguer, espero que la bombolla no es desinfli, que peti directament!

divendres, de setembre 17, 2010

PICARDIA

Després de noséquants dies ja reincorporada a la feina i mirant per la finestra penso: si estava millor a França, que no plovia i feia bon temps.

Perquè sí, una cosa és certa, ens va fer bon temps. Ens van avisar de risc de pluja a les tardes però vam gaudir de sol i no excessiva calor (encara que a tot arreu trobàvem cartells de com actuar en cas de cop de calor... si venen aquí a l’estiu no sé què els hi agafarà!)
Els dies van ser allò que esperava, o millor i tot. Relax. Relax i relax. Compartíem autocaravana entre quatre (dues parelles), ens turnàvem a l’hora de conduir i fèiem quilòmetres segons les ganes. Matí platja o passejada al nostre aire, tarda visita turística. Vespre cerveseta a una terrassa. No m’acostumaré als horaris francesos, dinen massa aviat, sopen encara més aviat i a la nit una té gana i re-sopa, però ens permetien poder gaudir de passejades vespertines-nocturnes.

Els amics de l’M. són grans amants de la literatura, sobretot francesa i a més estan fent noséquin projecte sobre visites turístiques en llocs emblemàtics literaris. Així que vam fer molta cultura francesa. Vam visitar la casa de Julio Verne a Amiens... mentre els nostres amics llegien fragments de llibres, feien fotos o anotaven coses a una llibreta que va tornar a París plena d’idees noves per portar a la pràctica.

Llàstima que jo vaig tornar amb la meva llibreta buida, sense noves idees cara a la feina o al temps lliure, quan em busco les activitats que em fan oblidar que la feina no és lo meu.

No, Picardia no és la França més turística però val molt la pena de passejar pels seus pobles.

divendres, d’agost 27, 2010

LA MERDA SE'NS MENJA

I de cop, s’obre la porta de casa i apareix l’M. cantant:



Jo estava asseguda al sofà, llegint una revista i passant l’estiu com podia. Me’l vaig mirar amb cara “i a tu què et passa avui?” Però vaig deixar que acabés de cantar sense dir res. No sé quanta estona va estar al passadís agafant valor i si el tallava a la meitat segur que no continuaria...

Quan va acabar em va donar un sobre: Dos bitllets d’avió a París! Però París només era la “parada i fonda”, parada a recollir us amics seus que viuen allà i que han llogat una caravana per quatre. Marxem a la Picardia francesa!

Això si que no m’ho esperava, ho portava molt amagat l'M., fins al punt que havíem decidit anar sobre la marxa, no fer plans i passar les vacances a casa o a casa d’algun amic, de festa major en festa major, d’excursió i senderisme a platgeta. El que ens vingués de gust al matí quan ens llevéssim o la nit abans d’anar a dormir. Ara faríem això però a França.

divendres, de juliol 30, 2010

GLÒRIA A LES DIABLESSES!


Ahir es van acabar les festes al poble. Van acabar d’aquella manera, ja que un ruixat d’estiu intens i llarg no ens va deixar fer la cercavila de rigor.
Però aquestes festes han estat especials per un altre tema. Sóc diablessa. Formo part d’una de les poques colles a Catalunya formada únicament per noies (excepte els músics, on hi ha varietat). I molt orgullosa. En aquests casos m’és igual la igualtat de sexes i totes les teories que puguin sortir, ja que ens ha costat molt estar on estem i vam aparèixer per una necessitat de falta de dones en el “món del foc”.
I finalment, anar fent, anar cremant, hem arribat als 25 anys. I durant totes les festes ho hem celebrat, en la intimitat de la colla, amb actes per la ciutat o amb les altres colles de la ciutat. Després de tot només puc estar agraïda a la feina d’aquests mesos, contenta amb el resultat i emocionada amb les botigues que ens han fet algun obsequi (galetes de te i barres de pa especials per nosaltres, decoració als aparadors...) però sobretot m’he posat “tonta” en dos moments: Al final del correfoc, quan mirant l’espetec final una colla de diables (Les Corts?) que havíem convidat al correfoc se’ns van posar a cantar “per molts anys” per sorpresa. I ahir, quan vam convidar a totes les colles a fer un vermut i una copa de cava. Per problemes logístics els geganters (tan especials ells) van tardar molt a venir, tant que quasi les altres colles ja havien marxat. Però van venir tota la representació de geganters, ens van fer un discurset, un brindis i ens van regalar els rams de flors de les gegantes, que sempre regalen a algú especial. Com que tenim dos veteranes van ser elles qui es van quedar els dos rams.
Sí, la festa es va acabar de cop, per culpa del temps, però tot i així estic contenta de la colla i de la gent que ens ha donat suport. I tot i que normalment amago d’on sóc:
Glòria a les Santes!

dimarts, de juliol 20, 2010

AVÍS PER NAVEGANTS



Torno a agafar el tren cap al sud. Això significa que aquest post el veureu quan ja hagi tornat. El dissabte tenim celebració familiar i em toca passar 2 hores de tren de baixada i dos de pujada. Sort que m'he agafat un bon llibre. Fins i tot he pensat d'endur-me una nina que estic cosint i anar fent al tren. Però portar el kit de cosir era massa complicat.

El tren va tan ple que el conductor, abans d'arrencar, ha anunciat tres vegades, també en anglès, que era directe fins a Sant Vicenç de Calders i que no tenia parada a l'aeroport. Del meu vagó no ha baixat ningú. Tan famós és l'aeroport de Reus, perquè hi havia famílies amb maletes molt grans i la majoria semblaven estrangers...

Al cap de poc ha arribat un grup reduït de nois que fugien del revisor. Els hi ha costat una mica entendre que estan a la cua del treni que no podien fugir més. Però això ha alertat a un altre grup que tampoc porta bitllet. El segon grup baixa a Montblanc i tenen l'esperança que el revisor no els vegi. Molta fe han de tenir, amb dos hores llargues és evident que el revisor pot anar de punta a punta del tren. Fins i tot han pensat en amagra-se als lavabos. Sí, com que hi caben tantes persones...

Llàstima que el primer grup ha decidit tornar allà on estava al principi encara que passés per davant del revisor, tenia ganes de veure la seva reacció al trobar-lo.

Per cert, avís per navegants: He mirat de reüll el diari esportiu de l'home del meu costat. L'Edurne Pasabán es mereix molt més el Príncep d'Asturias que "la roja". Comento per si de cas.


diumenge, de juliol 11, 2010

EL CAP DE SETMANA...

comença el dijous. Així podria definir el meu cap de setmana. Dijous al vespre vaig anar al Poble Espanyol, a escoltar una mica de música. Els Amics de les Arts i els Pets feien un concert conjunt. Conjunt per mi és quan apart de tocar un grup darrera l’altre es fan aportacions entre ells. I axò van fer. En Lluís va sortir a cantar Reikiavik i després els Amics van cantar Agost. Jo tenia clar que us faria disfrutar d’una cançó d’ells i una de la que haguéssin cantyat junts, ho tenia clar des del pricnipi del concert. Però va i em toquen la més trista de els Amics (si la poso creureu que tinc problemes amb l’M.) i la que ja he posat d’els Pets…. Com que l’endemà em vaig passar el dia cantant una altra, és la que us poso.
Divendres va passar com va poder. Amb son.
Dissabte. Què dir de dissabte apart del mal de peus que tenia al vespre, la suada que vaig fer al tren i lo feliç que em vaig sentir de veure tanta i tanta gent a Passeig de Gràcia. Quasi no vaig avançar, no vaig arribar a Tetuan a l’hora de cantar Els segadors. Bé, no hi vaig arribar mai… Però allà estava. Allà havia d’estar!
I avui passaria la ressaca estirada al sofà mirant futbol (és un dir, quan només fas que xerrar i riure i quasi no mires la pantalla) amb els amics i una cervesa a la mà però això si jugués el Barça. Hi ha qui em contestarà que quasi juga el barça, ja m’ho han dit a la feina… però només per no sortir al diari amb el titular: “1 milió vol la independència però 4 milions miren la final” no la miraré. Em nego que m’amarguin el diumenge utilitzant-lo políticament.

dimecres, de juny 30, 2010

SOM UNA NACIÓ!



nació : 1 f. [LC] [PO] [DR] Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.

Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans

dimarts, de juny 15, 2010

EL MEU CAP ÉS A SOTA TERRA

Ahir vaig tenir el problema típic i tòpic meu de mirar depèn quins programes a la televisió. Vaig veure per primer cop el programa de TV3 Sota terra. L’Eudald Carbonell no m’agrada però el tema m’interessava. El programa no em va acabar de convèncer, les recreacions històriques les trobo cutres en general, em sobren. Però va fer la funció que jo no volia que fes. Porto tot el dia pensant-hi.

Sempre he pensat que un historiador o un arqueòleg no és la imatge que donen per la televisió. Segur que tampoc ho és un forense si ho comparem amb CSI. Un historiador no sempre està xafardejant documentació i trobant grans enigmes. Pot ser que no trobi res, pot ser que remeni coses que ja s’han investigat, etc. Però tot i així vaig pensar: per què ells sí i jo no? Per què ells poden aportar llum a preguntes potser insignificants per a molts i jo no he sabut treure profit de la meva carrera, de les meves carreres?

De tan en tan em passen aquestes coses, el cap em comença a donar voltes sobre el què m’agradaria fer i no sé ni com començar. I per arreglar-ho TV3 em passa aquest programa per la cara.

Per cert, jo em decantaria cap al paper que fa en Joan Eusebi Garcia Biosca

dimarts, de maig 11, 2010

LLENÇAR L'AGENDA

Fred, fred, fred i més fred. Molt de fred. Això és el que vaig sentir ahir al sortir de treballar i baixar amb l’Ona cap a casa. Anàvem amb moto i tot i que ella em tapava del vent encara podia notar el fred. Ella no volia ni córrer per no notar-lo tant.
La moto és un problema quan no tens un altre transport per anar a treballar i en canvi de fer un sol radiant com va semblar que començava a fer fa uns dies, comença a ploure. I no para. Encara que el sol avui acompanya, però no la calor.
Haig d’acceptar que el temps s’ajusta a la perfecció a les meves setmanes. Dalts i baixos. Amb moltes ganes de fer coses però apàtica a la feina (encara que estic avançant temes més ràpidament del què creia). Els dies se’m fan llargs per depèn quines coses però curts per poder fer tot el què vull i tinc planejat.
Hauré de llençar l’agenda.

diumenge, d’abril 25, 2010

SANT JORDI

Uf... amb unes dies de retard i encara amb la ressaca de Sant Jordi a sobre, aprofito uns minuts que l'M. encara dorm per fer-vos una recomanació de Sant Jordi...
Ara només espero tnir uns minuts per poder començar a llegir la pila de llibres que se m'acomulen a la tauleta (entre els que ja tenia, els que m'han regalat (l'M. el meus pares i com és tradicional l'Ona, la Sara i en Sam conjuntament) i els que he regalat, que també vull llegir i els que m'he comprat perquè aquest any n'he vist molts... tinc feina per dies!

Bon Sant Jordi!

dimecres, d’abril 21, 2010

PLOF?

Esternut. Plof. L’orella fa un soroll estrany seguit d’un dolor agut, fort. Ai! Però somric, el dolor dura uns segons i em dóna la impressió que amb dos o tres esternuts més s’acabarà el tap.
Esternut. Plof. Ai.
Mocar-me. Plof. Ai.
Tinc visita al mege i vaig contenta. Sembla ser que l’orella millora. Però res més lluny de la realitat. El metge m’explica que els meravellosos plof que jo sentia eren "trencaments petits del timpà" per deixar sortir aire i els Ai era la cura, com cicatritzaven. No m’haig de preocupar però la meva orella segueix tapada. Potser durant dues setmanes haig d’estar així.
I jo que estava contenta de sentir els Plof. Quan sentiré algo acompanyat de plof que em faci tornar a la vida normal? DE moment el que puc fer és anar a treballar, ja estic millor i puc fer vida normal Millor, començava a estar cansada d’anar del sofà al llit i del llit a la cuina. I sort de la TDT, que hi ha més canals per poder fer zapping i tenia una distracció, perquè mirar un programa sencer de la tele és quasi impossible. Si almenys fessin coses bones!

dimecres, d’abril 14, 2010

OTITIS


El meu cos necessitava més vacances. Així ho ha decidit. No en va tenir prou en els 4 dies de Setmana Santa que ha decidit, una setmana més tard agafar-se uns dies més de vacances. No és que hi estigui en contra, sinó fos perquè m'arrossego per casa com una ànima en pena.
La veritat és que per fer-ho bé, el meu cos va decidir començar les vacances en un cap de setmana. El meu cervell no el va obeïr i tant dissabte com dimenge (qui no ho faria, amb el sol que feia!) vaig sortir al carrer, vaig fer vermuts a bars a l'aire lliure, etc. tot i que a les 7 de la tarda ja tenia ganes d'anar al llit. Però vaig aguantar estoicament.
Dilluns ja vaig caure. Al llevar-me, amb intenció d'anar a treballar, no em va quedar altre solució que trucar a la feina. No tenia forces. Vaig arribar com vaig poder al metge. No hi sentia d'una orella.
I ara desitjo sentir plof! i que una orella respongui, abans que es tapi l'altra, que va pel camí... Potser si només tingués un encostipat fort estaria millor, però això de no tenir orella em fa perdre la direccionalitat de les coses...


divendres, de març 26, 2010

PASSEJANT, SOPANT..., CONEIXENT?


Els ciclistes que t’adelanten, la noia que surt de l’escola amb la seva filla, els dos japonesos que fan un pica-pica asseguts a un banc, l’home que escolta òpera a un volum alt dintre del cotxe, el noi que fa footing, la Lucía i jo escoltant Duffy tot anant cap a una reunió. Aquest és el panorama que teníem ahir a la tarda mentre passejàvem de camí a una reunió de feina.

Després vam anar a sopar les dues. S’havia d’aprofitar.

I avui parlant de coses banals ha sorgit un tema a la cafeteria que m’ha fet pensar en el sopar d’ahir. Com facebook pot connectar persones que no es coneixen, deixant una nota amb un text tipus: qui devia ser la noia del metro amb jersei a ratlles?. I d’amic a amic i tiro perquè em toca l’acabes trobant. Ahir al sopar la Lucía va veure un jove que li va fer gràcia. I no m’estranyaria que hagués estat una atracció mútua, perquè ell de tan en tan també desviava la mirada cap a la nostra taula. Però és d’aquelles persones que creus, que saps que no tornaràs a veure mai més. A un restaurant que no hi vas quasi mai? A una ciutat que no és la teva, encara que hi passegis sovint? Però parlant del facebook avui hi he pensat. I si...

Foto: Roser Manté. Roma


dimarts, de març 09, 2010

AL MEU PAÍS NO SAP NEVAR

Ahir va nevar a quasi tot Catalunya. Com sempre va nevar a tot arreu excepte a l’oasi on visc. Només va ploure, i molt, però de neu ni en vam veure. Això sí, les conseqüències les vam rebre també. Hi va haver dos companys de feina que van haver de marxar per por a no arribar a casa seva, l’M. es va quedar al seu pis amb un company seu que tampoc podia marxar... i qui ho diria, avui un sol espaterrant i moltes fotos als diaris.
Com és normal, acompanyat de les fotos, les crítiques. Som un país que es queixa, contínuament es queixa. Res li està bé. I bona part de les crítiques que es fan habitualment les comparteixo, com comparteixo a mitges les que hi ha avui. Que si falta de previsió, que on eren els polítics, que qui ha ajudat a la gent... No som un país acostumat a la neu i la situació ens desborda. No donaré suport als polítics de torn, siguin del bàndol que siguin, perquè no van respondre a temps, no van sortir a donar explicacions i a solventar la situació. Encara que fos per donar ànims.
Però també hem d’acceptar nosaltres la nostra part de culpa. Des de divendres que els homes del temps ens avisen que ens preparem. Ens els podem creure o no, per totes les vegades que pobres, s’equivoquen, però veient el temporal d’ahir, hi ha situacions que ens podríem haver evitat: agafant cadenes pel cotxe, sortir en el cas que es pugui (a la meva empresa es va fer excepcions, no ens deixen mai!) abans de la feina, anul•lar reunions... I no donar totes les culpes sempre als polítics, siguin del color que siguin.

dimecres, de febrer 17, 2010

CURS PER EDATS DEL PAVO

Com una quinzeanyera en plena edat del pavo. Així m’he sentit avui. I ara penso: no anem bé.
Aquesta setmana estic fent un curs per a l’empresa, una idea del meu cap que no he rebutjat (nous aires, estona de desconnectar de la feina...). Cada dia em toca agafar el tren (quan de temps sense fer-ho) i plantar-me a Barcelona, assistir al curs, dinar un menú preparat al restaurant més barat que pugui trobar i cap a casa a estudiar i preparar la memòria del curs.
El primer dia vam fer molta part teòrica i va ser realment avorrit. Crec que jo era la única que no hi havia anat amb algun company de feina, més sola que la una. Ahir vaig entendre perquè: hi ha que té reunions i ha de marxar a mig curs o que no pot assistir a tot i llavors entre companys es passen la feina. M’ho va explicar el company que em va tocar per fer una sèrie d’exercicis.
Avui la companya de l’home que va estar fent els exercicis amb mi ha vingut. I quan la professora ens ha dit que ens poséssim en parella i que li era igual si eren diferents que les d’ahir m’he vist sola. Ho veia molt clar que aniria a buscar la seva companya/ amiga però la sorpresa ha estat quan me l’he trobat somrient i oferint-me el lloc. Aprofitant que tenia una tassa de cafè a les mans he fet un glop per dissimular que m’estava posant vermella i que si hagués tingut 15 anys hagués saltat d’alegria.
Aix...

A vegades també em sento com la noia del cor de l’anunci d’Ikea... perquè, on hi cap un hi caben dos?

dimarts, de febrer 02, 2010

BIMBO!


Aquesta és l'expressió que s fa servir quan es descobreix o es veu un ocell nou, un que no havíes vist mai abans. Com que jo no sóc una aficionada als ocells doncs és una expressió que faig servir tot sovint, quan l'M. m'intenta ensenyar algun ocell. A vegades intenta també que endevini què és. Missió impossible.
Aquest diumenge vam anar a veure ocells, a Can Cabanyes, prop de Granollers. La veritat és que em va convèncer la promesa de menjar un entrepà al Vienna després. Que fàcil és convence'm quan es tracta de menjar...
La passejada és agradable i tinc la sort de ser tant novata amb això dels ocells (jo, que m'emociono només veïent ànecs (collverds naturalment), és que quan veig un ocell no em fa cap por dir el primer nom que em passa pel cap, o treure la guia que l'M. porta ben amagada a la motxilla i buscar què pot ser aquell animal alat que juga davant nostra. L'M. té un problema quan mira ocells, i és que li fa vergonya no reconèixe'ls a simple vista quan creu que són típics. I aquesta vergonya fa que no miri la guia davant d'altra gent. A mi m'és igual, no conec res i és una distracció quan estàs dues hores a una caseta mirant com un ocell es grata l'ala. I si l'encerto l'endevino!

Aquí teniu un dels ocells que vaig veure, i que gràcies a la guia sospito que és un bitxac comú...