Escoles bressol

Aquest novembre torna la rutina. Rutina diferent evident, contant que ara haig de tenir en compte, abans i després de treballar, que hi ha un homenet a casa esperant. Per una part tinc ganes de tornar a l'oficina i oblidar per una estona això de ser mare full-time. Per altra hi ha certa mandra d'estar tanta estona tancada a una oficina aburrida, fosca i amb una feina que no és la somiada (encara que, tema per un altre dia, intento aportar tot allò que m'agradaria fer-hi).


Per poder començar la rutina he hagut de fer la marató de les escoles bressol. Món completament desconegut per totes aquelles persones (com jo) que no tenen fills. Ara crec que en sóc una experta. Les escoles bressol públiques funcionen, almenys a la meva ciutat, de la següent manera: Pots fer pre-matricula sempre i quan el teu fill hagi nascut. El teu fill ha d'haver nascut abans de maig. El meu homenet va fer tard. Al setembre vaig anar a apuntar-lo en llista d'espera per si sona la campana (hi ha escoles, just les que tinc aprop de casa, que hi ha més llista d'espera que places). "No el pots apuntar en llista d'espera perquè no vas fer pre-inscripció", i llavors què? "Pots passar de tan en tan per l'oficina a veure si hi ha alguna baixa, però fins que el teu nen no tingui 16 setmanes tampoc podràs optar a aquestes places".

Resultat: Busca't la vida i a partir de les 16 setmanes fes visites regulars a l'oficina d'ensenyament a veure si algú s'ha donat de baixa, ningú de la llista d'espera ha volgut la plaça (perquè ja s'han buscat la vida s'entén) i demana'la desitjant que cap altre pare o mare hagi vingut una hora abans que tu.

Així que em vaig buscar la vida en una privada. Previ avís d'altres mares vaig optar per no pagar la reserva de plaça ("estem en crisis, hi haurà places, sinó en aquesta en qualsevol altra") que significava un mes d'avançament. També els hi vaig dir que estava esperant que sonés la campana i anar a la pública i si a mig curs hi havia places m'ho plantejaria seriosament.

El dia després de consultar-ho amb el coixí i amb l'M. i el dia abans d'anar a la privada a apuntar l'homenet perquè comencés al novembre l'escola vaig passar per l'oficina d'ensenyament. Va sonar la campana en aquell moment. Una família deixava una plaça lliure. Avui he deixat una estoneta l'homenet a l'escola, temps de fer quatre compres. Poc a poc.

La Contra i els horts urbans

Surto a fer un esmorzar a mig matí d'un dia feiner (són les avantatges d'estar de baixa) i agafo el diari, per posar-me al dia. Com que les notícies són sempre les mateixes passo directament a la darrera pàgina, a la Contra.


Aquesta vegada entrevisten a una dona que ha convertit la seva ciutat en un hort urbà obert a tothom. Em fa enveja llegir-ho. Enveja per poder gaudir d'un hort tant a l'abast i enveja perquè sé que auí, a casa nostra, això seria impensable. Quan tardarien a quedar els parterres destrossats? Quan es tardaria a robar les plantes? Qui se'n faria càrrec sinó hi ha res a canvi , apart de l'amor a l'hort i a la feina? Fa uns anys vaig viure una situació sempbalnt a Suècia: enmig del camí a un monument hi havia parades de fruita: capsetes amb fruita per endur, una guardiola, una pissarra amb el preu i ningú vigilant. Tots els que vaig veure que agafaven fruita la pagaven.

Cada vegada em torno més "sueca". M'agraden les coses artesanals, els horts urbans i aprofitar aquests plaers de menjar verdures conreades per un mateix, pastissos amassats amb les teves pròpies mans... Llàstima que aquí, poder canviar el món amb les nostres mans, ho veig difiícil.

11 de Setembre

Feia molts anys que no anava a Barcelona un 11 de Setembre. Feia tants anys que no recordava veure tanta gent pel carrer. Fins que vaig pensar: no, no és normal.... Els carrers estaven plens des de primera hora del matí. De famílies, de joves, de vells, de catalanoparlans, de castellanoparlants. I tots, tots, volien el mateix. Sí, també els castellanoparlants portaven estelades. Una mica contradictòri potser però així és Catalunya i així és la Catalunya que jo vull. Una Catalunya que no exclou. Una Catalunya que inclou.

Després de totes les xerrameques polítiques, de totes les putes i Ramonetes que corren per les altes esferes, ahir vaig pensar, quan vaig arribar a casa cansada: Sí, crec que ho hem deixat clar. I estic contenta d'haver-ho pogut fer en un ambient festiu, on el meu fill ha pogut participar-hi, sense pors, amb somriures complices dels que ens envoltaven. Tot i el comentari, si més no curiós, d'un jove, quasi nen, que després de somriure al meu nen em va dir: "i no és perillós? I si comencen a disparar aquelles pilotes?". No, ahir no era uina d'aquestes manifestacions. Ahir era una manifestació familiar.

I com va dir Joan Sales en boca de la Terribas: No es tracta de deixar de ser catalans, es tracta de deixar de ser imbècils.

I de cop

I de cop notes un dolor fort a la panxa.
I de cop agafes la bossa i corres.
I de cop tens una cosa menuda i bruta a sobre.
I de cop canvien les prioritats.
I de cop t'has d'adaptar a una nova manera de fer, a un nou ritme.

I així portem ja un mes, un mes de canvis: familiars, hormonals i de tot tipus. Intentant-nos adaptar. Amb hores de son acomulades, preguntes (moltes preguntes), passejades passant calor i amb petits moments de calma.

Durant l'agost sempre m'he agafat vacances i hi ha qui em diu que porto ja setmanes de vacances però haig d'acceptar que a vegades he desitjat tornar a la feina unes hores i desconnectar de família. Perquè encara que quedi malament dir-ho, no som super-dones i a vegades la situació ens desborda.

Però poc a poc ens anem adaptant i portant un principi de rutina.

Un any més tard

Avui fa un any del 15M. Han passat moltes coses en un any. Hi ha hagut eleccions municipals, estatals, autonòmiques, a altres països... i sembla que com és normal no n’aprenem. Tampoc veig una gran alternativa ara mateix... potser sóc negativa de mena.

Ja vaig comentar fa un any que hi estava d’acord amb les protestes però que no li veia una “alternativa pràctica” com en deia Soler al seu article. Però estic contenta que en àmbits petits (crec que el moviment assembleari s’ha de moure en àmbits petits) hi ha bones propostes: en el moviment veïnal contra els desallotjaments, en propostes d’àmbit més comunitari...

Ens mobilitzem i m’agrada veure-ho, protestem. Ens queixem. Però les coses no acaben de canviar... No sé què ens farà sortir de tot aquest merder, no veig clar que un canvi de govern ens pugui ajudar (canviaria en unes noves eleccions, tal com estan els partits?). França potser serà un model, amb un canvi de president. Alemanya, amb la pèrdua de poder de la Merkel també ens podria servir... Grècia? Grècia s’assembla molt a Espanya i les coses pinten molt malament: la seva forma de fer “política” és molt semblant a la nostra. Finlàndia és el paradís somiat però.... ni culturalment ens hi assemblem. I a més, en comunitats petites les coses funcionen millor, Finlàndia és una comunitat petita. Tot i així els envejo profundament.

I ara què?

No en sé prou de política, ni sóc analista, però ara que ha guanyat Hollande a França la meva pregunta és: I ara què? Què passarà amb el duet Sarko-Merkel? Canviarà la política europea o França es veurà arrossegada també per les polítiques alemanes? I com afectarà això a Catalunya?
Els socialistes catalans estan molt contents amb aquesta victòria, però on són, què fan? Van fer "renovació de càrrecs" però si hi haguéssin eleccions estariem allà mateix, perquè què hi ha darrera aquestes "cares noves"? Hi ha noves propostes? S'estan movent fent alguna cosa? Hi ha algun partit que pugui donar l'alternativa? QUe doni suport a França, si és que França pot canviar el modeu europeu-alemany actual?

A la població, a nosaltres, com ens afectarà aquest canvi de poder?

El meu racó inexistent

Passat Sant Jordi i encara amb l’article de l’Ara a la ment comencen els bons propòsits i els munts de lectura. No perquè arrassi les llibreries aquell dia en busca de les novetats editorials, que també, sinó perquè al veure la quantitat de llibres interessants començo a fer recolecta de llibres regalats, comprats i guardats a la llibreria esperant el seu moment i en faig una muntanya.

Llavors penso en els que tenen la sort de tenir aquest espai de lectura del qual ens parla Jaume Cabré, Mishima i altres. Sempre he desitjat tenir el meu racó. Triat per un gat, que sempre trien els millors racons de la casa, i format per una butaca individual i una tauleta rodona, plena de llibres, una bona llum i una tassa de te fumejant. 

No és que em falti lloc al pis per tenir-lo, fins i tot tinc pensat on. El que em falta és l’estona per estar-m’hi. Per això sóc com en Jaume Cabré, capaç de treure el llibre fins i tot a la cua del pa.

Fer de l'aparcar una cosa fàcil

Us he explicat mai lo complicat que és aparcar a la zona on treballo?

No és complicat per falta de lloc, al contrari... hi ha una gran avinguda amb molt d'aparcament. Les oficines estan al principi de l'avinguda i a continuació hi ha algun que altre edifici però molt de descampat. Sembla fàcil oi trobar lloc?

Se'n troba i com que és fàcil la gent no es preocupa d'aparcar bé. A terra tampoc està senyalitzat la plaça. Això fa que la idea sigui "tonto l'últim" perquè per aparcar la gent entra directe de cara, sense fer maniobres a l'aparcament i a la que frena el cotxe es queda com ha frenat. Els conductors no faran maniobres. No hi ha temps a perdre i total, amb el lloc que hi ha... això provoca coses tan absurdes com que un cotxe pugui ocupar tres places de pàrking: la seva, metre i poc per davant i metre i poc per darrera. Jo, arribant quan arribo no crec que pogués aparcar davant l'oficina, però tampoc m'hauria de plantejar aparcar a 10 minuts caminant.

He deixat la bicicleta perquè la meva panxa m'ho comença a demanar, però crec que em surt més a compte recupera-la i jugar-me'la una mica. O això, o demanar una audiència a l'ajuntament perquè pintin pàrkings.

I per mostra, una foto, la gent se les ingènia per aparcar:

La rabia dels forasters

Segur que a més d’un ens ha passat que quan han vingut de fora amb propostes se’ns ha dit que era una molt bona proposta. I nosaltres havíem tingut la mateixa idea i ningú li havia fet cas.

Això és el que ha passat tornant de vacances. Hem tingut una reunió que teníem programada des de feia una setmaneta. La dona que ens la va demanar li interessa arreglar una cosa de la seva feina que té a veure amb la nostra, i així mataria dos ocells d’un tret.

El resultat? Una pluja d’idees seva, una proposta de treball seva, un calendari seu. Tot ho ha proposat ella. Nosaltres no li hem ni discutit. Cap problema sinó fos perquè: les idees estan escrites sobre un document des de fa com any i mig per mi, la proposta de treball l’he intentat engegar cinquanta vegades diferents i el calendari es queda sempre aparcat perquè és un tema secundari i no hi ha temps per fer-ho.

Si el projecte acaba tirant endavant me n’alegraré, perquè em donarà la sensació que per fi el portem a terme. Però que hagi hagut de venir una de fora reordenar la merda actual que tenim i deixar-ho maco, quan les idees ja hi eren, fa ràbia.

Dissenyar per la teva futura feina

Dia de vaga general. Cadascú amb les seves creences. Cadascú amb la seva consciència si farà o no farà vaga.

Jo de moment només us deixo una idea original per presentar un currículum, per si ho necessiteu, necessitem, ja que cada vegada ho veig més difícil això...

Disseny de currículums

Tancant finestres

Hi ha vegades que, per molt que una idea sigui bona i facis esforços per tirar-la endavant, la gent que t’acompanya en aquest viatge no t’ajuda. Això és el que ens ha passat aquests dies a la feina. Hem treballat per tirar endavant una col·laboració virtual en una xarxa social. Hem buscat animar a la gent a la col·laboració. Hem fet el possible. Però la gent no ens ha respost.

Avui m’han demanat clausurar un dels nostres grups a la xarxa social.

No m’ha estranyat, sabent que feia temps que intentàvem rebre resposta positiva, però tot i així sap greu veure que no has triomfat. Perquè, sí, dels fracassos també se n’ha de parlar. No sempre tot són èxits. No sempre les coses surten. I com sempre hem comentat amb el dinamitzador principal de l'oficina (ara se’n diu Community manager...) hi ha d’haver col·laboració de totes les parts, per molt que tu animis, si no hi ha resposta, fracassaràs.

Però això no farà que deixi d’animar, per altres bandes, a altra gent més disposada. L’experiència m’ha agradat i no em tanco la porta. Només una finestra.

Hi ha coses que no entenc...

I jo em pregunto: si un company de classe demana fer la classe en castellà, segons el TSJC li han de fer en castellà. Però hi ha 25 alumnes que ho demanen en català. Llavors, aquest alumne tindrà un professor/ mestre particular que li anirà traduint tot?

És que no ho entenc...

Fa uns anys a la universitat ens va passar una cosa semblant. Un alumne d’intercanvi sud-americà va demanar fer les classes en castellà. A la mateixa classe hi havia dos francesos que no van dir res. Per respecte, el professor ens va fer totes les classes en castellà. Respecte a qui? A la majoria?

Hi ha coses que no entenc...

Conciliació laboral

Ahir vaig llegir una carta al diari que agraïa a Gemma Mengual la feina feta durant aquests anys. Perfecte fins a aquest punt. Però li agraïa també que sabés deixar la “feina” de banda i dedicar-se a la família i al seu fill, ja que tal com estan els coses la conciliació laboral no existeix.

El dia abans, en una entrevista a la tele també a la Mengual va aparèixer un tweet que comparava lo bona mare que era ella, que plegava de la natació, comparant-la amb la Sáenz de Santamaria que continuava treballant, dos dies després de parir.

No sé què passarà amb la meva conciliació laboral, però tinc molt clar que vull continuar a la feina i intentar evitar una reducció de jornada. El que sí és que estic intentant demanar tenir menys temps per dinar i sortir puntual a les tardes, ja que de moment això no es compleix. Però el que em sobta més és a hores d’ara que encara es cregui que les dones/ mares han de ser les que deixen de treballar per dedicar-se als fills. No vaig poder sentir la Mengual però potser ho deixa per altres raons, potser té altres feines i no estarà quieta a casa fent de mare totes les 24h del dia, potser aprofita per obrir el negoci de les joies (em sona que havia estudiat disseny de joies.) Evidentment faci el que faci li desitjo molta sort però no entenc que es pugui criticar a una persona (i no m’agrada la Santamaria) perquè decideix continuar treballant després de ser mare, encara que sigui una feina que tregui moltes i moltes hores.

Potser la conciliació laboral no existeix però si no treballem per intentar tenir-la, no existirà mai. Hem de ser les primeres en lluitar, si és el que ens interessa, per tenir-la. I jo ho faré. L’M. ho farà. Perquè la conciliació laboral també és pel pare de la criatura.

Primers ànims donats!

A fora fa fred però jo em sento positiva i animada. Un cop a la setmana em dono ànims abans d’entrar a la reunió del petit comitè comunicatiu que hem creat. I de moment els meus ànims sembla que van bé. En una de les primeres reunions es va comentar que es demanaria al personal de l’empresa què millorarien de la seva àrea de treball a la web: què volen que es vegi i què no. Em vaig currar, perquè m’agrada treballar així, un mini-informe amb millores per part meva i el fan servir de mostra.

Tot i que l’M. em critica que treballo gratis i per altres, i potser té raó però intento obrir-me camí, vaig agafar valor en una segona reunió. Entre els nostres grups de comunicació hi aha grups de treball col·laboratiu virtual i en un d’ells em vaig proposar com a dinamitzadora, ja que la persona encarregada de fer-ho no se’n surt (i així ho va manifestar, volia ajuda). Em va sortir de dins, ni em vaig plantejar què significava dir-ho allà en veu alta, però ho vaig fer. I ara estic implicada en el que jo li dic “la xafarderia més pura i dura”: miraré en què treballen, què comenten, si fan propaganda fora del grup... i ho explicaré al grup virtual, desitjant que s’animin i també comentin coses ells.

Poc a poc. Poc a poc m’obro noves vies. Treballo pels altres? Potser. Però m’estic demostrant que em puc obrir aquestes vies.

Donant-me ànims

Aquest any no m’he fet propòsits de nou any. Potser no em cal, ja vindran sols d’aquí a uns mesos. Però de cop laboralment parlant potser me n’haig de fer un. I ha de ser públic. I aquí ve el problema.

Fa poc que vam decidir modificar la manera de comunicar de l’empresa. Bàsicament fer un nou pla de comunicació. El necessitem, i més en època de crisis. No és la meva feina encara que moltes vegades, per necessitat, he estat portant temes de comunicació. Però m’agrada. Cada vegada m’agrada més. El primer pas ha estat crear un grup de treball, en el que sense que ho demanés m’hi van afegir. Ho vaig agrair, que m’incloguessin. Però no em vaig atrevir a aixecar la llebre en cap moment.

Crec que serà el meu propòsit d’any nou: ser capaç de dir què milloraria i sobretot que m’hi veig capaç de fer-ho jo. Aquí hi ha el problema principal. Tenim una àrea de l’empresa que es dedica això i jo no en formo part. No crec ni que els interessi que hi formi part, als de l’àrea, perquè van molt a la seva i se’ls deixa anar a la seva. Però m’agradaria entrar-hi. En part, ja hi sóc, ja els hi faig feina, no reconeguda. Però dir en veu alta: jo em postulo per fer aquesta feina (que ja mig faig) pot crear-me algun enemic.

Estic en dies de meditació: haig de ser capaç, haig de ser capaç...

De cop...

De cop penses que ha arribat el moment de donar un ús nou a aquella habitació que vau decidir que seria la dels trastos.
De cop penses que una hipoteca no ha estat prou per pensar que hi havia una relació més que seriosa amb la teva parella
De cop entres en el grup de la 30 que fa noves coses a la vida
De cop deixes de banda les discoteques per sortir només a prendre una copa, i d'aquí poc ni això
De cop oblides els propòsits de nou any: aquest any ni dieta, ni gimnàs. O sí, però amb altres metes.
De cop has de triar entre el rosa o el blau i optes pel verd poma àcida.
De cop penses: i ja ho hem pensat bé això?

I la resposta és: no ho sabem. Però ja hi estem ficats i no ens podem fer enrera. Ni ho volem. Potser en alguna nit d'insomi ens ho plantegem de nou, però de moment...

Com que l'M. no es deixa retratar la panxa us poso aquesta perquè veieu l'efecte que fa...