Un any més tard

Avui fa un any del 15M. Han passat moltes coses en un any. Hi ha hagut eleccions municipals, estatals, autonòmiques, a altres països... i sembla que com és normal no n’aprenem. Tampoc veig una gran alternativa ara mateix... potser sóc negativa de mena.

Ja vaig comentar fa un any que hi estava d’acord amb les protestes però que no li veia una “alternativa pràctica” com en deia Soler al seu article. Però estic contenta que en àmbits petits (crec que el moviment assembleari s’ha de moure en àmbits petits) hi ha bones propostes: en el moviment veïnal contra els desallotjaments, en propostes d’àmbit més comunitari...

Ens mobilitzem i m’agrada veure-ho, protestem. Ens queixem. Però les coses no acaben de canviar... No sé què ens farà sortir de tot aquest merder, no veig clar que un canvi de govern ens pugui ajudar (canviaria en unes noves eleccions, tal com estan els partits?). França potser serà un model, amb un canvi de president. Alemanya, amb la pèrdua de poder de la Merkel també ens podria servir... Grècia? Grècia s’assembla molt a Espanya i les coses pinten molt malament: la seva forma de fer “política” és molt semblant a la nostra. Finlàndia és el paradís somiat però.... ni culturalment ens hi assemblem. I a més, en comunitats petites les coses funcionen millor, Finlàndia és una comunitat petita. Tot i així els envejo profundament.