A VEGADES, ENS EN SORTIM

En qëstió de pocs dies m'he trobat que l'Antoni (Bellosoli) ha posat una cançó seva, que els porto actualment en el meu mp3, que entro a casa la meva cosina i els està escoltant i que passejant pel carrer sento la música d'un cotxe i...són ells. Potser sí que és el grup del moment.
A mi m'agraden. M'agrada la seva música, amb una formació no típica d'instruments, amb melodies diferents i amb unes cançons que no tenen la típica tornada repetitiva. Però sobretot m'agraden per les seves lletres. Tot i semblar música alegre canten les penes, les sensacions i les maneres de fer de la generació que ja no és adolescent però que no vol acceptar ser adulta, d'aquesta gent que ja han viscut el primer amor i l'han perdut, que en saben dels desenganys de la vida però que alhora no són les persones adultes que ho saben resoldre tot o que l'experiència els guia.
Poques vegades es parla de nosaltres, des del nostre punt de vista, i quan es fa s'agraeix. I a més quan és amb música, música bona, per escoltar tot escrivint un post, caminant cap a la feina, treballant des de casa o conduïnt.
Perquè, a vegades, ens en sortim.

RECORDS D'INFANTESA

Quins dibuixos recordeu de quan ereu petits/petites?
Avui fent un cafè, he sentit la conversa de dos pares joves. Tot ha començat quan un d'els va intentar, sense aconseguir-ho, que el seu fill no veiés els monstres de "Thriller" de Michael Jackson. Volia evitar-li malsons. La conversa ha derivat a quines van ser les primeres pel·lícules que no et van deixar dormir i als dibuixos actuals.
Parlàven de si els dibuixos actuals són innocents o massa irreals (esponges que parlen...) però un d'ells prefereix que el seu fill vegi això, que moltes vegades no entén i el pot encaminar cap al què l'interessa al pare, a Marco o Heidi. Marco, amb la seva història de nen sense mare i en cerca contínua i Heidi que vivia amb l'avi.
En Marco quasi no el recordo, la Heidi em va marcar més.Però qui em va marcar més, tot i que quasi ningú recorda, va ser per un costat la petita Polón i per l'altre el drac Biniki. Cadascú en la seva època.

CLUB DE LECTURA DELS DIMARTS

Des de fa dues setmanes que els dimarts em quedo a dinar a la feina, com habitualment, però acompanyada. A més no dinem al menjador comunitari sinó que anem a una sala de reunions amb els nostres tàpers. No, no penseu malament, no ve en M. a fer-me companyia.
La Lucía, la secretària de l'oficina, ha començat el que ella anomena "club de lectura".
Els dimarts ens trobem amb tres persones més de les oficines que hi ha al mateix edifici i xerrem amb anglès. Una de les persones, un home d'uns 50 anys, és anglès tot i que fa molts anys que viu aquí, i ens proposa temes per parlar. Així passem una hora llarga distreta. Per avui havíem de comentar un article aparegut a una revista catalana que es publica en anglès. Cada setmana ens envia deures, quina gràcia que em fa. Tot ell vesteix de vint-i-un botó, amb la corbata, l'americana, repentinat... en canvi és d'un humor anglès que no ho diríes mai, sembla bastant genïut a la feina i faria por tenir-lo com a cap. Però el primer dia es va presentar amb un termo ple de te. El comentari va ser: si fem anglès, hem de fer com els anglesos i beure te.
Com que va veure que la seva iniciativa no tenia molt d'èxit, ara porta un termo de cafè i un de te. Jo l'acompanyo amb el te.

El dia del caos

El dia del caos. O la setmana…

Fa una setmana se’ns va demanar si podíem enviar una presentació a una traductora per poder-ho traduir. Era la única feina que tenia. Però va optar per fer alguna modificació en la presentació. Deixar-la maca segons ella. Al cap de pocs dies ens enviava el ppt modificat. Després que el meu cap en fes una revisió em va demanar que hi afegís canvis i que li enviés de nou per poder-ne fer la traducció. Altra vegada el model que jo enviava era el model original, sense els canvis de disseny que ella havia fet.

Una setmana sencera sense resposta.

Una setmana de trucades i missatges sense contestar.

Ahir se li reenvia de nou la presentació i s’aconsegueix parlar amb ella. Qui demana els canvis? Jo o el meu cap? Perquè ella els canvis ja els ha fet. Li diem que la versió definitiva, amb l’ordre que ha d’anar etc és la versió que li enviem, l’únic que volem és que ho tradueixi i no faci canvis.

Aquest matí rebo una presentació. L’obro. És exactament la mateixa que fa una setmana. Res dels meus canvis. Al cap de poc truca per parlar amb el meu cap. Al no ser-hi parla amb mi. Tot i que li intento fer entendre que l’únic que volíem era que ho traduís, que no fes canvis de disseny diu que ella ha fet els canvis que li hem demanat a la seva presentació, no a la nostra. No baixa del burro.

PISOS...

Avui un company de feina m’ha parlat d’un pis que sap que es ven. M’ha explicat les característiques del pis i la zona. No m’interessa, però per zona perquè crec que per altres coses té bona pinta. Tampoc m’interessa el preu. M’ha preguntat si era car. Per mi sí, evidentment amb el meu sou no puc pagar quasi 300.000 euros per un pis de 90 m2. Li he dit: és el preu que posen les immobiliàries, no el que jo pagaria... pensant que em diria que jo era una racana i que és el què valen els pisos. S’ha posat a cridar: I diuen que hi ha crisis! Quina crisis? Amb aquests preus! Si és súper car!! Ningú els hi hauria de comprar res, que pringuin durant una temporada i sabran el que és bo.

Quina raó que té. Però alhora quina visió més somiadora. Em refereixo amb “visió somiadora” en pensar que les coses milloraran molt. Potser peco de pessimista però no crec que els pisos baixin un 30% com diuen a la tele. A la meva ciutat aquest canvi no s’ha notat. Han baixat com a molt dos o tres milions de pessetes respecte a fa un any. Hi ha anuncis que posen “rebaixats al 30%” M’agradaria saber el preu anterior, perquè és el mateix preu que en unes finques que no facin aquesta rebaixa. Sembla com aquelles males veus que diuen que a les rebaixes de roba es marca tot al 50% però com que no ensenyen el preu anterior no t’ho creus. Jo no és que no m’ho cregui, és que simplement és el mateix preu que un pis de les mateixes característiques que no s’anuncia com a rebaixat en unes altres finques. I mentrestant continuem buscant.

QUAN ÉREM RICS

Quan érem rics pensàvem que podíem crear una nova zona residencial del no res. Quan érem rics teníem l’esperança de poder viure prop d’una zona d’horts i muntanyes. Quan érem rics estiràvem més el braç que la màniga.

Però ara ens trobem en una zona residencial on totes les cases estan en venda, fins i tot alguna de segona mà. No podem pagar la hipoteca o és que hem vist que estem aïllats? Només ens envolta muntanya, un polígon industrial i un bar típic de polígon, al que no és recomanable entrar. La zona residencial s’ha quedat en això, zona residencial. La seva idea de convertir-se en un nou barri s’esvaeix. No hi ha bars, no hi ha botigues, no hi ha gent.

Ara que no som rics desitgem que el lloguer no pugi i qui sap, gràcies a la cisis potser trobem un pis de compra en unes bones condicions. Això sí, al centre.

El repte en 6 paraules

L’ Annna m’envia un joc. Em demana que escrigui microrrelat amb les paraules que hi ha aquí sota i passar-ho a 6 dones més.
Les paraules són "VIDA-VIAJE-AMOR-SEXO-CINE-LITERATURA"

Les dones...
Violette
Silvie
Hannah
Frannia
Tercer segona
Desficiosa


Davant la finestra, mirant com plou per enèsima vegada aquest mes, la Sílvia fa un repàs mental a la seva vida. Creu que en podria escriure un llibre però sospira. Sí, un llibre, però qui consideraria literatura a un text que explica les tragèdies d’una dona als seus 50? Se li escapa un somriure que veu reflexat al vidre. Tragèdies? Quines tragèdies? La seva vida ha donat moltes voltes i ha tingut moments molt durs però també ha tingut els instants precisos de felicitat. Com aquell dia, al cine, una de les primeres vegades que hi anava sola, sense el seu germà, que sempre l’acompanyava. Sola a un cinema, mai s’ho hagués imaginat. Mentre ella només feia que mirar els ulls clars d’aquell actor, encara que fossin en blanc i negre, podia notar com els ulls foscos d’un espectador se li clavaven al clatell.

Al sortir van quedar-se a parlar, però només una estona. No podia arribar tard a casa. Van ser instants de felicitat.

Aquells ulls no els va tornar a veure fins anys més tard. Durant un viatge. A Marràqueix. Un viatge tràgic, intentant recuperar l’amor i l’esperança perduda. Li havia regalat la seva parella tot i que els dos sabien que de res serviria fer aquell viatge. I allà, entre el bullici del mercat va tornar a notar aquells ulls foscos clavant-se al seu clatell. El va mirar. Van tornar a quedar. Però aquesta vegada no va ser per parlar. Van ser uns instants de sexe i felicitat.

Instants que es repetirien en els seus viatges. En els seus moments tràgics. Allà hi era ell. Allà hi havia els seus ulls foscos.