Quan érem rics pensàvem que podíem crear una nova zona residencial del no res. Quan érem rics teníem l’esperança de poder viure prop d’una zona d’horts i muntanyes. Quan érem rics estiràvem més el braç que la màniga.
Però ara ens trobem en una zona residencial on totes les cases estan en venda, fins i tot alguna de segona mà. No podem pagar la hipoteca o és que hem vist que estem aïllats? Només ens envolta muntanya, un polígon industrial i un bar típic de polígon, al que no és recomanable entrar. La zona residencial s’ha quedat en això, zona residencial. La seva idea de convertir-se en un nou barri s’esvaeix. No hi ha bars, no hi ha botigues, no hi ha gent.
Ara que no som rics desitgem que el lloguer no pugi i qui sap, gràcies a la cisis potser trobem un pis de compra en unes bones condicions. Això sí, al centre.
L’ Annna m’envia un joc. Em demana que escrigui microrrelat amb les paraules que hi ha aquí sota i passar-ho a 6 dones més. Les paraules són "VIDA-VIAJE-AMOR-SEXO-CINE-LITERATURA"
Davant la finestra, mirant com plou per enèsima vegada aquest mes, la Sílvia fa un repàs mental a la seva vida. Creu que en podria escriure un llibre però sospira. Sí, un llibre, però qui consideraria literatura a un text que explica les tragèdies d’una dona als seus 50? Se li escapa un somriure que veu reflexat al vidre. Tragèdies? Quines tragèdies? La seva vida ha donat moltes voltes i ha tingut moments molt durs però també ha tingut els instants precisos de felicitat. Com aquell dia, al cine, una de les primeres vegades que hi anava sola, sense el seu germà, que sempre l’acompanyava. Sola a un cinema, mai s’ho hagués imaginat. Mentre ella només feia que mirar els ulls clars d’aquell actor, encara que fossin en blanc i negre, podia notar com els ulls foscos d’un espectador se li clavaven al clatell.
Al sortir van quedar-se a parlar, però només una estona. No podia arribar tard a casa. Van ser instants de felicitat.
Aquells ulls no els va tornar a veure fins anys més tard. Durant un viatge. A Marràqueix. Un viatge tràgic, intentant recuperar l’amor i l’esperança perduda. Li havia regalat la seva parella tot i que els dos sabien que de res serviria fer aquell viatge. I allà, entre el bullici del mercat va tornar a notar aquells ulls foscos clavant-se al seu clatell. El va mirar. Van tornar a quedar. Però aquesta vegada no va ser per parlar. Van ser uns instants de sexe i felicitat.
Instants que es repetirien en els seus viatges. En els seus moments tràgics. Allà hi era ell. Allà hi havia els seus ulls foscos.
Aquesta cantarella la cantava de petita. I aquest cap de setmana. Hem estat l’M. i jo en una casa rural amb la seva germana i família (marit i criatura) i la veritat és que m’ho he passat millor del què m’esperava. I això que em feia una mandra!!! Primer em feia mandra passar el cap de setmana amb la família i amb nens! Quin horror! Però haig d’acceptar que té una neboda de 6 anys molt simpàtica.
Ens hem passat el cap de setmana de caminades pel camp, de visites a vaques, conills i altre bestiar per educar a la nena en la cultura rural. I hem remenat caques, per veure que sí, les caques de vaca fan pudor. I hem rigut. M’agrada que ja des de petits se’ls ensenyi que hi ha un món rural, molt diferent al de ciutat, que no és tranquil (campanes, aquell gall que a les 6 del matí ja canta i tu a final penses: que bo que seria a l’ast i calladet!) però que és necessari. Jo sóc urbanita de mena, la família de l’M. també però a vegades sortir al camp a respirar aire pur és bo. I a acceptar les seves característiques. No els hi robem aquest encant, encara que l’acompanyin pudors.
Ahir l’M. no va passar per casa. Va optar per quedar-se al seu pis, perquè “tenia feina”. La feina era convidar-me a dinar avui. Res d’especialment romàntic o un restaurant de categoria, sinó un dinar amb taper al menjador de les oficines. Però el va preparar ell i avui me l’ha portat. S’ha quedat a dinar també, ell que no treballa en aquest edifici. El menjador estranyament estava tranquil, perquè hi havia poca gent, la televisió oberta (com sempre) tenia un canal musical amb un grup de veu calmada i guitarres suaus. S’agraïa. Si no fos pel pesat de l’empresa del costat. No he volgut dir res però quan em van dir que havien fet fora a personal d’aquella empresa vaig desitjar que fos ell. No vaig tenir aquesta sort. La seva veu t’entra al fons del cervell i taladra, els seus comentaris, més que estúpids, et fan dubtar de la seva edat real (que no deu ser molt més gran que jo) i té la desavantatge que ha de repetir les coses cinquanta vegades, no sigui cas que els seus companys no l’hagin sentit. He intentat somriure durant el dinar i no dir res a l’M., però crec que ell també ho pensava. Més tard ha arribat l’altre impresentable de l’edifici. Aquella persona que ha de demostrar que és un bon catalanet (sobretot) i culte. Només arribar, sense dir res a ningú, ha canviat de canal. Ha posat les notícies (hem d’estar informats) i en català. No hi tinc res contra TV3 però clar, és que només existeix un canal i dos diaris (el Punt i l’Avui, com és que el porter no els compra i els ofereix al personal quan anem a esmorzar, i en canvi es compra i ens ofereix l’Sport?) A mi també m’agrada estar informada però la música ambientava un bon dimarts de tranquil•litat. La sort és que els espaguetis a la puttanesca de l’M. i la seva companyia s’ho fan perdonar tot, fins i tot deixar-me sense aquella mitja horeta de lectura i d’enveja: Si pogués fer uns informes la meitat d’exhaustius que els de la Lisbeth la relació amb els clients canviaria molt.
La brigada, el grup que ens acompanyava avui al dinar.
L’edifici on treballo forma part d’un consorci d’empreses. Empreses petites que s’han unit per poder treballar entre elles i buscar punts de col•laboració. S’han unit formant un consorci on hi ha una empresa mare, que ens engloba a tots, però aquesta empresa és per dir-ho clarament, una empresa que no se sap gestionar a ella mateixa i menys a les altres empreses. Ja fa temps que les altres empreses es queixen de les poques ajudes que l’empresa mare ens proporciona, de la poca propaganda i de si es necessita per exemple un grup d’advocats per qualsevol tema, en canvi de trucar a la nostra porta truquen a la porta d’una empresa de Barcelona que diuen que és molt bona. Moltes gràcies. Per aquesta raó fa poc es va fer una reunió per debatre els punts negatius que veiem. El meu cap hi va participar activament i com és normal en ells els hi ha criticar tot allò que feien malament.
El resultat? Avui arribo a la feina, disposada a passar les últimes hores tranquil•les abans de vacances, aprofitant que hi ha empreses que ja han tancat, quan em trobo el gerent de l’empresa mare i el meu cap a la sala de reunions. Xerrant animadament. O això és el que creia fins que he sentit parts de la conversació. El meu cap pot ser un impresentable, pot tenir mal geni o em pot caure malament però sí que se li ha de valorar una cosa: sap com tirar endavant una empresa. En sap veure els punts negatius i com millorar-los. I això és el què li ha explicat avui al gerent. Li ha fet una llista de punts a millorar. I no és difícil, només tenint en compte les necessitats de les altres empreses i buscar socis interns s’arreglen molts problemes. Informant periòdicament quines necessitats tenim, esperant que una altra empresa s’ofereixi voluntària a ajudar-nos no costa res i ajuda a la cooperació entre empreses.
La reunió s’acaba però sento com el meu cap diu: “Si en dos mesos no veig cap resultat et demanaré que vinguis a veure’m de nou.” El meu cap s’ha convertit en el salvador del consorci, qui ho havia de dir.
No ho pregunto per desvelar una nova part del llibre, no em refereixo a que la pobra noia tingui un problema o sigui especial, que crec que també, sinó que ho pregunto en el sentit del per què des de la primera descripció d’ella i de la seva feina em va enganxar. Descobrir el misteri del pròleg també enganxa però la Lisbeth... amb ella ha estat diferent. Ha estat aquell pensament ràpid aquella idea que no tens temps de madurar perquè ha estat tant ràpida que ni has reaccionat. Però allà esta. A vegades una idea llamp em passa pel cap. Una frase del llibre em destarota i sé que d’aquí a uns dies, potser setmanes, tindré una nova idea. Quin tipus d’idea? De feina? Sobre la meva vida privada? D’algun nou hobby? No ho sé. De moment vaig llegint esperant arribar en un nou capítol de la Lisbeth, en alguna nova frase que em faci tenir una idea llamp i potser sí, aquesta vegada tenir temps de caçar-la i valorar-la.
Fa un temps vaig veure en un programa especial un anunci sudamericà on cantaven una cançó infantil adaptant la lletra, d’aquelles que repeteixes cantarella però afegint coses. La cançó i l’anunci parlaven de com una noia s’instal•lava a casa la parella portant cada setmana un objecte i ell no se n’adonava fins que l’havia de portar a l’hospital embarassadíssima. A mi m’està passant alguna cosa semblant, amb la diferència que difícilment portaré a l’M. a l’hospital embarassat.
Mai ha fet el comentari de deixar el seu pis i venir al meu però cada vegada passa més temps al meu piset. N’hauria d’estar contenta però no ho estic del tot. És el meu piset de soltera. M’agrada passar temps amb l’M. però hi ha racons del pis que són meus, hi ha coses, tonteries segur, que són meves i no m’agrada veure com es converteix en un pis de dos. Mai hem parlat de viure junts però algun dia crec que em trobaré al cotxe camí de l’hospital.
Roba còmode, ordinador a la falda i cigarreta a la boca. No som els i les cries histèriques als concerts, tampoc tenim la por de ser grans i no tenir un futur clar, menys encara som la Generació X, no som ni la generació. Som els inquiets que no podem pagar un pis i que no sabem què farem quan acabem la carrera. Existeix la crisis dels 30 i la crisi dels 18 però i la dels 25? Per ningú existeix, potser excepte per mi. La crisis dels que acaben els estudis i no tenen feina, la crisis del que no sabem què fer, la crisis dels malpagats, dels becaris...
Sóc la Inia, tinc una vintena d'anys, visc sola en un piset enano d'una ciutat mitjana.
