Hi ha coses que no entenc...

I jo em pregunto: si un company de classe demana fer la classe en castellà, segons el TSJC li han de fer en castellà. Però hi ha 25 alumnes que ho demanen en català. Llavors, aquest alumne tindrà un professor/ mestre particular que li anirà traduint tot?

És que no ho entenc...

Fa uns anys a la universitat ens va passar una cosa semblant. Un alumne d’intercanvi sud-americà va demanar fer les classes en castellà. A la mateixa classe hi havia dos francesos que no van dir res. Per respecte, el professor ens va fer totes les classes en castellà. Respecte a qui? A la majoria?

Hi ha coses que no entenc...

Conciliació laboral

Ahir vaig llegir una carta al diari que agraïa a Gemma Mengual la feina feta durant aquests anys. Perfecte fins a aquest punt. Però li agraïa també que sabés deixar la “feina” de banda i dedicar-se a la família i al seu fill, ja que tal com estan els coses la conciliació laboral no existeix.

El dia abans, en una entrevista a la tele també a la Mengual va aparèixer un tweet que comparava lo bona mare que era ella, que plegava de la natació, comparant-la amb la Sáenz de Santamaria que continuava treballant, dos dies després de parir.

No sé què passarà amb la meva conciliació laboral, però tinc molt clar que vull continuar a la feina i intentar evitar una reducció de jornada. El que sí és que estic intentant demanar tenir menys temps per dinar i sortir puntual a les tardes, ja que de moment això no es compleix. Però el que em sobta més és a hores d’ara que encara es cregui que les dones/ mares han de ser les que deixen de treballar per dedicar-se als fills. No vaig poder sentir la Mengual però potser ho deixa per altres raons, potser té altres feines i no estarà quieta a casa fent de mare totes les 24h del dia, potser aprofita per obrir el negoci de les joies (em sona que havia estudiat disseny de joies.) Evidentment faci el que faci li desitjo molta sort però no entenc que es pugui criticar a una persona (i no m’agrada la Santamaria) perquè decideix continuar treballant després de ser mare, encara que sigui una feina que tregui moltes i moltes hores.

Potser la conciliació laboral no existeix però si no treballem per intentar tenir-la, no existirà mai. Hem de ser les primeres en lluitar, si és el que ens interessa, per tenir-la. I jo ho faré. L’M. ho farà. Perquè la conciliació laboral també és pel pare de la criatura.

Primers ànims donats!

A fora fa fred però jo em sento positiva i animada. Un cop a la setmana em dono ànims abans d’entrar a la reunió del petit comitè comunicatiu que hem creat. I de moment els meus ànims sembla que van bé. En una de les primeres reunions es va comentar que es demanaria al personal de l’empresa què millorarien de la seva àrea de treball a la web: què volen que es vegi i què no. Em vaig currar, perquè m’agrada treballar així, un mini-informe amb millores per part meva i el fan servir de mostra.

Tot i que l’M. em critica que treballo gratis i per altres, i potser té raó però intento obrir-me camí, vaig agafar valor en una segona reunió. Entre els nostres grups de comunicació hi aha grups de treball col·laboratiu virtual i en un d’ells em vaig proposar com a dinamitzadora, ja que la persona encarregada de fer-ho no se’n surt (i així ho va manifestar, volia ajuda). Em va sortir de dins, ni em vaig plantejar què significava dir-ho allà en veu alta, però ho vaig fer. I ara estic implicada en el que jo li dic “la xafarderia més pura i dura”: miraré en què treballen, què comenten, si fan propaganda fora del grup... i ho explicaré al grup virtual, desitjant que s’animin i també comentin coses ells.

Poc a poc. Poc a poc m’obro noves vies. Treballo pels altres? Potser. Però m’estic demostrant que em puc obrir aquestes vies.

Donant-me ànims

Aquest any no m’he fet propòsits de nou any. Potser no em cal, ja vindran sols d’aquí a uns mesos. Però de cop laboralment parlant potser me n’haig de fer un. I ha de ser públic. I aquí ve el problema.

Fa poc que vam decidir modificar la manera de comunicar de l’empresa. Bàsicament fer un nou pla de comunicació. El necessitem, i més en època de crisis. No és la meva feina encara que moltes vegades, per necessitat, he estat portant temes de comunicació. Però m’agrada. Cada vegada m’agrada més. El primer pas ha estat crear un grup de treball, en el que sense que ho demanés m’hi van afegir. Ho vaig agrair, que m’incloguessin. Però no em vaig atrevir a aixecar la llebre en cap moment.

Crec que serà el meu propòsit d’any nou: ser capaç de dir què milloraria i sobretot que m’hi veig capaç de fer-ho jo. Aquí hi ha el problema principal. Tenim una àrea de l’empresa que es dedica això i jo no en formo part. No crec ni que els interessi que hi formi part, als de l’àrea, perquè van molt a la seva i se’ls deixa anar a la seva. Però m’agradaria entrar-hi. En part, ja hi sóc, ja els hi faig feina, no reconeguda. Però dir en veu alta: jo em postulo per fer aquesta feina (que ja mig faig) pot crear-me algun enemic.

Estic en dies de meditació: haig de ser capaç, haig de ser capaç...

De cop...

De cop penses que ha arribat el moment de donar un ús nou a aquella habitació que vau decidir que seria la dels trastos.
De cop penses que una hipoteca no ha estat prou per pensar que hi havia una relació més que seriosa amb la teva parella
De cop entres en el grup de la 30 que fa noves coses a la vida
De cop deixes de banda les discoteques per sortir només a prendre una copa, i d'aquí poc ni això
De cop oblides els propòsits de nou any: aquest any ni dieta, ni gimnàs. O sí, però amb altres metes.
De cop has de triar entre el rosa o el blau i optes pel verd poma àcida.
De cop penses: i ja ho hem pensat bé això?

I la resposta és: no ho sabem. Però ja hi estem ficats i no ens podem fer enrera. Ni ho volem. Potser en alguna nit d'insomi ens ho plantegem de nou, però de moment...

Com que l'M. no es deixa retratar la panxa us poso aquesta perquè veieu l'efecte que fa...

Jo aquests dies

Jo aquests dies.

Igual que la Lady Xzeu, de qui he agafat la imatge.

Quan n'aprendrem?

Avui he tornat a pensar amb la companya de feina que vota CiU. Fa uns quants dies que penso en ella. Avui de nou. M’agradaria saber què li passa pel cap ara mateix. Estarà contenta amb les noves mesures del seu partit?

Abans de les eleccions, quan comentàvem el descontentament general amb els partits va dir: aquesta vegada ho tinc molt clar, la única manera que Catalunya estarà defensada serà votant CiU. No li vaig voler replicar.

Avui m’agradaria preguntar-li què li sembla, com creu que ens beneficia tenint CiU al govern. Primer, crec que poc pot fer veient el PP amb majoria, cosa que no m’agrada gens, però ni 24 hores han esperat a la vetlla del mort. A les poques hores d’haver guanyat a Catalunya el pacte fiscal passa a millor vida, ja no importa si no ens el donen. I al cap de dos dies noves retallades. Sí senyor. Així segur que avançarem.

Quan n’ aprendrem, Catalunya?