SANT PONÇ
Aquest cap de setmana es celebra la fira de Sant Ponç. Quasi me n’havia oblidat fins que al matí, al sortir a comprar el diari, he vist les parades plenes de menjar: herbes aromàtiques, formatges, caramels, fruites confitades, embotits de tota mena... Mmmmm... quina gana! M’he promès que a la tarda sortiria a comprar, a gastar-me el sou, per què davant de tantes temptacions qui es pot aguantar? El que no esperava és que la simple visió de les parades em provoqués un sentiment estrany de voler tenir un hort (on el posaria en el meu pis de 40 m2?), de cuinar amb tot tipus d’herbes, formatges, embotits i pans, de fer melmelades... Després de dinar no he pogut aguantar més, i amb la sensació de diumenge al cos (això de fer pont m’he destarotat) m’he posat a cuinar. Porto unes 100 madalenes minis i vaig a pels entrepans d’espinacs i de sobrassada.
Però això no m’ha fet passar les ganes de sortir a comprar regalèssies, pipes garrapinyades, etc. Sort que al meu poble tothom pensa com jo i hem sortit en massa. Pels carrers quasi no es podia caminar i he acabat fugint de la multitud i tornant a refugiar-me a casa (sense, però, abans comprar-me una planta d’alfàbrega). Hauré de donar les gràcies a la gent que estava al carrer, podré passar el mes sense penúries!
boomp3.com
LEFT OF THE MIDDLE. 2 ANYS
Amb la present se us convida al sopar que es farà el dia 17 d’abril… Amb aquesta carta he convidat a sopar a casa els tres de sempre i un més. La Sara, en Sam, l’Ona i per primera vegada l’M. Serà quasi com una presentació oficial, no ha sortit mai amb els meus amics (però ja el coneixen, en Sam ens va enganxar un dia i li va faltar temps per explicar-ho a les altres dues). El sopar em venia de gust fer-l’ho, sense cap necessitat especial, però aprofitaré per celebrar amb un brindis amb mi mateixa el segon aniversari del blog i amb tots plegats la possibilitat bastant segura que la Ona es quedi amb la bomboneria on treballa.
A vegades els tombs que fa la vida em van por. Em fa por el fet que presenti l’M. als amics perquè ja sembla que anem en sèrio, i és quan dubto del fet de tenir una relació seriosa amb algú. No sóc com la Ona que a vegades crec que no la veuré mai emparellada però tampoc sé si em veig amb una relació estable. Bé, tombs de la vida que s’han d’anar acceptant i adaptant. També em fa cert respecte veure l’Ona amb la bomboneria. Crec que ha aconseguit un dels seus somnis des que treballa allà. Quedar-se i ser la cap. I em fa basarda veure com anem agafant responsabilitats, com anem madurant. A vegades el món em fa por. El meu món.
boomp3.com
PREMI DARDO
Tenia preparada una sorpresa per demà però veig que aquesta és la meva setmana i no puc esperar. Avui he rebut el meu primer premi blocaire! Quina emoció!
Segons el que explica en
Doommaster al seu bloc el premi Dardo “reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”. I també “L’hi atorgo per què té un bloc molt personal i absorvent. És d’aquests que et llegeixes de cap a peus...” Sí? Quina il•lusió que pensis això de mi.
Només em deixen seguir la cadena nomenant cinc blogs però premiaré a aquelles persones que poden passar més desapercebudes tot i que els seus blogs són dels que més segueixo
Hanna B.Per ser-hi des dels meus inicis, amb pauses i retorns esperats. Perquè la seva vida de barcelonina desesperada em té captivada.
Productes de neteja. A qui espio tot i que ell no ho sap. Les seves petites reflexions i les dues fotografies diàries, petits detalls de la vida quotidiana, em fan somriure.
Olenska. Des de València intenta trobar el seu lloc al món, no para quieta i m’agrada com escriu, tan natural.
El barranc de l’Argentada. Per donar-li molts ànims i que segueixi endavant.
Primer segona. Per deixar-me seguir l’evolució de l’embaràs i els primers mesos del seu Quim. Quan té ja?
I altra vegada gràcies Doom, m’has fet emocionar!
SOFÀ I LLIBRES: UN BON CÒCTEL
Ja hem començat de nou la setmana.
Però la mandritis no me la treu ningú. I ara plou. Encara em venen més ganes d'estar a casa, asseguda al sofà amb un llibre a les mans. Tal com he passat els dies de vacances. Crec que em mereixia un descans, vaig treballar fins dijous a la tarda (fora de l'oficina, però encara em trucaven al mòbil per reclamar coses) i em vaig dir a mi mateixa que la Setmana Santa era per mi. Per estar sola amb mi mateixa. Per relaxar-me una mica. I crec que potser m'he passat i ara no hi ha qui em faci tirar.
Vaig passar-me els dies anant del sofà al llit i del llit al sofà (no gaire difícil si es té en compte que formen part del mateix moble, el llit està alçat i el sofà es troba a sota) amb parades a la nevera per poder-me alimentar. Les meves excursions anaven acompanyades de llibres, ja que m'havia de posar al dia. He llegit
Austràlia de Roc Casagran, que m'ha permès somriure amb els somnis i la manera de buscar una escletxa de felicitat a la societat actual, m'he llegit la segona part del còmic de la
Cosa Nostra per endinsar-me en la vida de la màfia italo-americana i ara estic altra vegada amb la Zadie Smith, amb la seva primera novel·la
Dents blanques. Tota una revelació, ella i en Roc Casagran. La literatura ve de la mà de joves. I m'agrada.
PD: No hi ha cançó, el booomp no em funciona... però seria Wallflowers i el seu Bleeders
POLÍTICA, PORCA POLÍTICA
Normalment em queixo sobre l'apolítics que són els joves. Que no es mullen. Que passen de tot. Vull pensar que no és així. Però avui, l'endemà d'unes eleccions, em trobo cansada. Cansada d'estar a les 20h esperant que cantin els resultats a veure què ha passat. Cansada de posar qualsevol canal i que parlin de com van els sondejos, els resultats, etc. Cansada que l'endemà tot siguin debats a les ràdios sobre el mateix.
Sí, vaig votar. Sí, m'interessa qui ens mana i com ens mana. Però em cansen les baralles entre polítics i les discussions de mai acabar de qui ha guanyat perquè hem obtinguts x vots més que l'altre. Els cartells electorals es pengen 15 dies abans, a les 12 de la nit, corrents. I quan els treuen? Quan de temps més haig de passejar pel carrer amb les cares d'aquells que durant dos mesos (evidentment comencen molt abans del què toquen, les campanyes) m'han estat atabalant allà penjades?
Hem votat. Però no cal que estiguem tres dies seguits on la única notícia és saber si hi ha un diputat que balla o que no entra al congrés. Hi ha més coses al món. I si volen que ens impliquem en política no és aquesta la manera. I per adonar-me que el món continua girant escolto la cançó dels Pets que fa....
boomp3.com
