dimarts, de desembre 20, 2011

Jo aquests dies


Jo aquests dies.

Igual que la Lady Xzeu, de qui he agafat la imatge.

dimarts, de novembre 22, 2011

Quan n'aprendrem?


Avui he tornat a pensar amb la companya de feina que vota CiU. Fa uns quants dies que penso en ella. Avui de nou. M’agradaria saber què li passa pel cap ara mateix. Estarà contenta amb les noves mesures del seu partit?

Abans de les eleccions, quan comentàvem el descontentament general amb els partits va dir: aquesta vegada ho tinc molt clar, la única manera que Catalunya estarà defensada serà votant CiU. No li vaig voler replicar.

Avui m’agradaria preguntar-li què li sembla, com creu que ens beneficia tenint CiU al govern. Primer, crec que poc pot fer veient el PP amb majoria, cosa que no m’agrada gens, però ni 24 hores han esperat a la vetlla del mort. A les poques hores d’haver guanyat a Catalunya el pacte fiscal passa a millor vida, ja no importa si no ens el donen. I al cap de dos dies noves retallades. Sí senyor. Així segur que avançarem.

Quan n’ aprendrem, Catalunya?

dilluns, de novembre 07, 2011

Islàndia, un pas endavant

Ahir vaig veure el 30 minuts sobre Islàndia. Visualització obligada. S’ha de mirar també, i comentar, que Islàndia és un país de relativament pocs habitants (una mica més de 300.000) i sempre és més fàcil de gestionar però també ‘ha de valorar el gran pas endavant que han sabut donar després de la crisis que els va afectar al 2008, amb la caiguda dels bancs.

Tot i els rumors que Islàndia era solvent i que no hi hauria problemes, els bancs van fer fallida. Islàndia es va haver de plantejar com afrontar aquesta crisis: primer punt a favor: "L'endemà de la caiguda, va tornar a sortir el sol" Amb positivisme es pot tirar endavant, sempre. I ho van saber fer: Es van reunir 25 ciutadans de peu per fer una nova constitució, que pengen a Internet perquè a través de les xarxes socials es comenti. Evidentment no tothom estarà d’acord amb aquests 25 ciutadans, ja va sortir l’exemple de com responien a les crítiques, però s’ha de saber respondre i veure què pensa la gent.

Dos de les persones que formen part d’aquest moviment han visitat Barcelona per parlar amb el col·lectiu dels indignats. Als indignats de Barcelona els vaig veure “joves” amb el mal sentit de la paraula: inexperts. M’agrada la idea que els joves es mobilitzin en política però des del principi que crec que és important mobilitzar-se no només en manifestacions sinó políticament. I aquesta és la reflexió que els hi van fer els islandesos: per aquesta raó han entrat en política, perquè son els polítics qui entren al parlament. Si el poble són els polítics poden canviar les coses.

Desviant-me una mica del tema també vaig veure la importància que tenen pels islandesos el territori, el medi natural on viuen, amb articles com “Els recursos naturals han de ser de propietat col·lectiva, ningú els pot adquirir” per evitar així malmetre el territori.

Pel què fa a nosaltres veig la cosa molt negra. Les eleccions s’acosten i no pinten bé, gens bé.

divendres, d’octubre 14, 2011

Recordant museus i esglésies

El meu cap és advocat tot i que no exerceix. Ha constituït un bufet d’advocats amb un parell de socis, però ell es dedica bàsicament a assessorar els advocats de l’oficina i a fer classes magistrals a la universitat o als congressos i actes diversos on el conviden a anar. Té xerrera i carisma suficient per entabanar a les persones.

Moltes vegades se’m presenta al despatx amb el seu pen on hi té totes les seves presentacions (i no són poques) me’n fa obrir una i em diu: vull que trobis aquestes imatges en una resolució més alta. I se’n va. A vegades em dóna una pista, a vegades no sap ni d’on l’ha tret. Són imatges de quadres habitualment, més o menys famosos, que li serveixen per explicar alguna cosa.

Tiro de Google Imatges habitualment però abans s’ha de pensar: quina imatge és? Quines pistes tinc per trobar-les? En aquests moments agraeixo les vacances de visita en visita a museus i esglésies amb una mare historiadora de l’art i fan absoluta. M’avorria la meitat de les vegades però algo m’ha quedat. Reconec la meitat de les pintures només veure’les, i altres sé què volen significar, cosa que ajuda a buscar la font original.

I entre presentació i presentació vaig fent memòria d’aquelles visites i del què m’explicava.

dijous, d’octubre 06, 2011

Can pixa

Llegeixo al diari que Ferrocarrils Catalans anul·la la comanda de lots de Nadal pels seus treballadors. No entraré a valorar si els seus treballadors s’ho mereixen o no. Però en poques setmanes he sentit i llegit bastantes notícies d’empreses, persones i institucions que es tiren enrere dels seus actes després d’una pluja de queixes per part de la societat.


En què s’equivoquen? En la manera de dir-ho? No se saben explicar? Poques hores després canvien d’opinió? Aconsegueixen diners d’on deien que no n’hi havia? No ho puc entendre.


A vegades dóna la sensació que son Can pixa. Que no es comuniquen, no es parlen entre ells, que no s’expliquen bé, que actuen a batzegades, sense pensar en les conseqüències o en explicar el perquè actuen com actuen. Potser que ens asseiem tots i reflexionem una mica. Encara que sigui perquè la gent de peu entengui les coses.

dimarts, de setembre 20, 2011

El meu esmorzar a preu d'or

Cada dia des que treballo en aquestes oficines baixo a fer el cafè amb les companyes. Cada dia demano per beure el mateix. Algun dia em dono el capritx de comprar-me també una pasta. El preu per un “esmorzar” és de 2 euros. Cafè+pasta. M’ha costat un any sencer de demanar-ho perquè em cobrin 2 euros per un té i una pasta, ja que al no ser “esmorzar” el seu preu variava. Al final em consideren clienta habitual i em fan el preu especial.

Aquesta setmana han ampliat el bar, hi han incorporat un menjador per tots aquells que vulguin dinar (pagant, clar). Jo de moment prefereixo anar a la sala on hi ha el microones i portar els meus tuppers. Avui he baixat a fer el meu te habitual. M’he trobat un canvi de preus i de política: Han pujat preus.

Hem preguntat a què es devia el canvi i si eren conscients que els estudiants que hi ha a la zona no aniran al bar, ja el trobaven car abans, ni parlar-ne ara. Sí, en són conscients, però els amos no volen estudiants. Els cambrers se’n fan creus.

On s’és vist un bar, on la majoria de clientela són estudiants, que no vulgui estudiants?

On s’és vist pujar els preus a un bar que sap que la majoria d’oficines té màquina de cafè?

Crec que aprofitaré que sóc clienta habitual per dur el meu entrepà i el meu té i beure-me’l amb tranquil·litat ocupant lloc. Quan tingui ganes d’un capritx ja pagaré pel seu “esmorzar” a preu d’or.

dilluns, de setembre 12, 2011

Català, a l'atac


Recordem que el proper dia 12 de setembre Somescola.cat ha convocat concentracions a les 19 h davant els ajuntaments de totes les viles i ciutats.

Jo hi seré, i vosaltres?

dilluns, d’agost 22, 2011

Vacances merescudes

Vacances: període per desconnectar de la feina, dels problemes i fer de sargantana.

Tornada a la feina: dia perdut quasi inútilment borrant missatges de correu brossa acumulats, llegint correus pendents, classificant feina i contestant els correus.

Sí, després d’unes merescudes vacances avui he tornat a la feina. Quasi ja no sabia que era estar a l’oficina (s’agraeix però l’aire condicionat) després de marxar un divendres a les tres, quasi desconnectar el mòbil (si en tingués un per feina i un personal segur que el desconnectava ràpid) i passar-me ben be tres setmanes del que considero vacances:

Llevar-se quan els llençols i el matalàs et fan fora
Esmorzar amb la calma tot el que no puc durant l’any: torrades amb pernil, sucs de fruita, cafè, melmelades, croissants....
Anar tranquil·lament cap a la platja i estirar-se a fer la sargantana fins que la pell et diu prou (la meva pell ho diu aviat i les hores de més sol no les aguanto)
Dinar a la terrasseta de casa amb amics, familiars o qui s’apunti.
Ronsejar a l’ombra d’una bona alzina
Aprofitar la caiguda del vespre per visitar algun poblet encantat de l’interior
Sopar tot petant la xerrada.
Banyadeta per dormir ben fresquets.

I si el sol no acompanya s’agraeix una passejada amb bici

Aix, com ho trobaré a faltar.

dijous, de juliol 28, 2011

GANES DE PROVOCAR

Després de la primera indignació, de veure les ganes de provocar del nou alcalde (no n’hi havia prou sabent que Plataforma participaria a la festa i que hi hauria protestes?) em quedo amb els comentaris que vaig sentir en el transcurs de l’acte i amb alguns fets:

Darrera el cordo policial, estant a primera fila coma participant de comparsa i mirant com els mossos es tapaven i provocaven solament amb la seva presència agraïa els comentaris dels municipals: "Avui la missa serà més curta, el capellà no té ganes de repartir més hòsties", o que parlessin amb nosaltres, ens deixessin passar (els mossos no es movien, ni per deixar passar l’Àliga que havia de saludar les autoritats).

Si hubiera venido el de Cultura los pancartistas no estarian aquí, son ganas de provocar. Tiene que venir el de cultura, que por eso estamos en fiestas. Dit d’una parella de mitjana edat, que segur que no entren dintre el grup d’ndignats ni de borratxos que cada any volen escridassar l’alcalde de torn (també n’hi ha d’aquests).

I a qui representa que hem de protegir? (un municipal a un altre, dins l’ajuntament)
A en Felip Puig
Ah, clar, és evident.
L’entonació era d’indiferència total. Els portadors esperàvem fer els nostres actes i un cordó de mossos esperava sense fer res, en fila, darrera l’ajuntament. No hi hauria cap problema quan el sr. en questió sortís. Ens estimem massa la festa, el xiulariem és evident. Però d'aquí no haguéssim passat.

Però la veritat és que la sensació va ser de mal rotllo continuo, d’haver d’explicar a un mosso que la figura va allà col·locada, que tota la vida hi ha anat i que siusplau deixeu passar. No ens deixaven sortir del cordó, no ens deixaven avançar, no deixaven col·locar l’Àliga al costat de la porta de l’església per poder saludar a les autoritats quan arribaven. Teníem una comparsa nova: el cos policial, dintre el recinte on ballen les figures.

Això se’n diu ganes de provocar.

dimarts, de juliol 05, 2011

IDEES MUSSOL

Les idees de mussol són aquelles idees meravelloses que tens un dia a la feina i que no et deixen dormir en tota la nit?

El meu cap em va enviar una informació perquè simplement la pengés o en fes la difusió que més convingués. Però vaig decidir obrir el document i mirar-me’l per sobre. Només per saber de què tractava abans d’enviar. Un document sobre la gestió del canvi. Podeu pensar: una filosofada com una altra. Sí. Però m’hi vaig enganxar. És un manual per millorar els projectes i ajudar als canvis organitzatius de les empreses per adaptar-se als nous temps. Al final hi ha diferents qüestionaris per avaluar l’empresa.

I la meva idea mussol va aparèixer sense donar gaires pistes més: Podríem fer alguna cosa per l’estil. Aquesta va ser la única aportació. I porto uns dies pensant-hi: Com podem fer alguna cosa per l’estil? Qui ho ha de fer? Jo sola? Ningú de la meva empresa s’hi dedicarà i la opinió del meu cap serà: és una bona idea. I ja està. No aportarà res més. Només un tu mateixa. Però a partir d’aquí qui la porta a terme? Com es pot portar a terme? I jo, que no vull ser escaladora penso: ostres seria una nova manera d’obrir-me camí a la feina. Però no sé ni com començar. Alguna idea?

dimarts, de juny 21, 2011

COMPROMETRE'S, SEGÜENT PAS

“Comprometre's significa obrir-se al món que ens envolta. Suposa dir, en contra del determinisme històric, que hi ha alguna cosa per inventar. És el contrari del derrotisme i la resignació".

Són paraules de l’últim llibre de Stephen Hessel, de qui em vaig llegir “Indigneu-vos”. Segurament també me’l llegiré. De moment només puc dir que estic d’acord amb aquestes paraules. Sempre he pensat que si volem canviar les coses no només ens hem de queixar, hem de moure’n, mobilitzar-nos. Les acampades han servit per fer el primer pas però ara hem de canviar d’estratègia.

Ens hem de plantejar moltes coses, per començar. Les acampades ja existien quan van haver les eleccions municipals. Algun partit va patir alguna forta davallada, però no crec que a conseqüència de les acampades, i algun altre va pujar en vots. Just un dels partits que més crítiques té per les retallades. Aquí alguna cosa falla: els indignats no voten? Si hi ha tanta gent indignada com és que les eleccions van com van? No estarem d’acord amb les forces polítiques però no votar és com no actuar, almenys actualment que tenim el sistema electoral que tenim. Volem canviar les coses però no fem cap partit polític (no hi creiem), no fem cap plataforma ciutadana, no ens ajuntem i fem propostes factibles. No ho veig lògic.

Vaig sentir un indignat que deia que havia votat a les autonòmiques i que en cap moment el partit que governa actualment havia dit que faria retallades. Jo sóc molt mal pensada? O vident? Era clar que no ho diria, podia perdre vots, però algú sospitava que no les faria? És un partit que promou tot allò privat i ara ens estranya que retalli? Des de quan som tan innocents?
Crec que les acampades han d’acabar com a tal, no serveix estar dormint a la plaça sense res a proposar. S’ha de buscar una altra via o hi ha el perill de caure malament a la ciutadania que no ho entén (la imatge que es dóna quan vas a treballar a les 9 del matí i els acampats encara dormen és una mica patètica) o que els acusa d’acomodats.

Busquem una altra via.

dijous, de juny 09, 2011

INTENTANT DESINFLAR BOMBOLLES

Uf, se m’acumula la feina. Feina de l’empresa i feina de blogaire. Si fa un mes em plantejava què fer amb el bloc ara em trobo que no paro de veure coses que vull comentar… I a la feina no tinc temps ni de descansar dos minuts. Un horror.



No recordo si vaig comentar que per fi havíem trobat pis amb l’M. I com és normal veig que anem al revés del mercat:


La compra d'habitatges a Espanya va caure un 30,4% durant el primer trimestre de l'any respecte el mateix període del 2010, fins a les 74.540 operacions, segons les dades publicades avui pel ministeri de Foment.


L'any va començar amb una forta davallada després dels increments registrats a finals del 2010 per la desaparició de la desgravació fiscal per la compra d'habitatges per a les rendes superiors a 24.000 euros.



A Catalunya les operacions van caure un 32% entre gener i març, segons informa Efe.


El que no em crec és el fet que els pisos han baixat el preu. La teoria de quan menys demanda més barat per reactivar la demanda en aquest cas no passa. Almenys a la meva ciutat. Els pocs pisos que he vist més barats era perquè realment estaven molt inflats. Han baixat preus però encara estan inflats.


I el nostre? Estava inflat. Vam negociar a la baixa i ens ha sortit bé, però ara espero trobar tots els errors de construcció possibles. Perquè és evident que el constructor encara hi vol guanyar i ha baixat preu però no el posarà al preu "de fàbrica", que segur que va ser molt menor que al preu que ens ho ven.


Però tot i així feliç. Feliç de tenir casa i feliç de veure que potser sí que la bombolla es desinfla (preferiria que petés però què hi farem)

dimarts, de juny 07, 2011

ISLÀNDIA



Islàndia, aquell país que tante si tanes vegades ens mirem i ens volem emmirallar. Tenen un nivell educatiu que ja ens agradaria a nosaltres, l'estil de vida és envejable, són molt més ecològics i miren pel benestar. Fins i tot coses negatives com pot ser el fred o els volcans atrauen. Cada quan podem veure un volcà en erupció? Cada quan podem visitar glaciars, menjar salmó sense preocupar-nos del preu?

Des que va començar el moviment 15-M, les acampades, etc. que se les ha comparat amb Egipte, Tunísia i altres revolucions àrabs. Per mi no tenen res a veure. No ens podem comparar amb ells. Els nostres règims polítics són molt diferents. Ens hem d'emmirallar també, en aquest cas, amb Islàndia. I més en dies com avui:

"Islàndia jutja l'exprimer ministre per la fallida financera"

Anteriorment van votar en referèndum si pagar la factura del rescat de la banca per la fallida financera. Va sortir una majoria aclaparadora de no.

A nosaltres ens queda molt per aprendre.

divendres, de maig 27, 2011

ACAMPADA BARCELONA

Han carregat. Al final han carregat. Esperava no arribar a aquest extrem tot i que m’he despertat amb la veu de l’M. dient: Els mossos estan a plç Catalunya. Hem tingut la ràdio engegada fins a l’hora de marxar. I ara, des de la feina, amb el twitter obert.
No m’ho puc creure.




Us poso una foto de btv










I el link al twitter.




"Se justifica esta violencia contra esta gente que no ha lanzado ni un objeto?". Per un cop trobo que Antena3, apart de fer una bona retransmissió, s’enfronta amb la policia i denúncia les agressions. El poli a qui entrevisten no ha vist cap imatge, perquè està al seu despatx, li recomanen que miri les imatges.


La meva ciutat serà la propera?



dijous, de maig 19, 2011

ELS INDIGNATS

Aquests dies he estat pensant que la Cris (una anònima que em va deixar un comentari al bloc) sabia què s’estava covant. Al final algú ha decidit manifestar-se. A els principals ciutats catalanes i espanyoles estan apareixent manifestants que acampen per queixar-se de la societat on vivim.
Què passarà una vegada s’acabin les eleccions? Perquè una vegada hem votat les queixes queden al calaix fins a les properes votacions. I així anem fent. Vull pensar que no es quedarà en unes protestes de res, no crec que arribin molt lluny (no es poden considerar ni molt menys com la primavera àrab), però, arribaran a canviar les coses?

He llegit l’article de Toni Soler a l’Ara i hi estic d’acord. Estic d’acord en que els partits s’intenten fer seva la protesta i alhora en “d'un moviment tan dispers difícilment en sortirà una alternativa pràctica -és a dir, que es pugui votar-. Suposant que la democràcia real continuï basant-se en sigles, urnes i paperetes.”

Falta poc per anar a votar, en el nostre cas per les municipals. I com cada cop que em criden a urnes penso: i què votaré. Tinc clar que votaré, sempre he pensat que s’ha de votar. Però què? Depenent de les eleccions voto una cosa o una altra, intentant votar allò que crec que em defensarà més però, realment algú em defensarà? Cada cop tinc més clar que no. No hi ha el vot dels indignats?

Per saber més us deixo dos links:

Cinc preguntes amb resposta sobre les protestes ciutadanes

Què passa si no votes?

dimecres, de maig 11, 2011

SÍRIA

Fa uns dies comentava amb la Sara el conflicte siri. M'havia posat a favor de l'atac de les Nacions Unides a Líbia i ara veig com amb Síria hi deu haver uns altres interessos perquè no hi fan res. Les converses amb la Sara giraven al voltant de:

Sortirieu a manifestar-vos sabent que hi ha franctiradors preparats per matar-vos?

Sortirieu al carrer a protestar sabent que els tancs us esperen?


La veritat és que sembla difícil la situació i la resposta. Jo, en principi diria que sí, sortiria igualment. M'hi jugaria la vida però què han de fer, estar de braços plegats? És molt dur dir això, saber que potser surts a demanar uns drets i que no tornaràs amb vida a casa. Segur que és una manera dissuassòria de protestes que fa que la gent es tiri enrera, però per això mateix crec que sortiria pel carrer. No se'ns pot fer callar tan fàcilment. No se'ls pot fer callar tan fàcilment.

De les Nacions Unides, del món en general, no sé què pensar. Com passa amb Gaddafi crec que hi ha d'haver una sortida. No sé quina. Però el que està clar és que el senyor Al-Assad no té cap problema per reprimir, assassinar i acabar amb la població del seu país.

Us quedarieu de braços plegats?

dijous, de maig 05, 2011

Inauguració




Dono per inaugurada la temporada “anem a dinar al parc”. Avui ja he anat a dinar al parc de davant l’oficina, amb un llibre i un dinar, que per sort, es pot menjar fred (o a temperatura ambient).
Crec que a partir d’ara les visites seran constants.

diumenge, d’abril 17, 2011

INDIGNEU-VOS!

Avui fa cinc anys (que ràpid que es diu) que vaig començar a escriure. He tingut alts i baixos, èpoques en que escrivia molt i èpoques que escrivia poc. Èpoques que he estat molt crítica (o ho he intentat) i èpoques que m'he deixat anar més.

Vaig començar a escriure perquè no em sentia identificada amb les coses que es comentàven sobre els joves. No m'hi sentia identificada. Encara ara em costa. Com comento en la descripció del qui sóc els joves ens trobem en crisis, quasi permanent. No tenim bones feines, acabem els estudis i ningú ens vol (o masses estudis per males feines o massa joves i sense experiència per altres). I el més trist és que a vegades em crec el retrat que ens fan als diaris: no ens queixem. Ho acceptem tot. Ens acomodem.

Per això el llibre de Stéphane Hessel, i el pròleg de José Luis Sampedro, m'han cridat l'atenció. Hessel, amb els seus 93 anys ens demana, ens crida que ens mobilitzem. Perquè té raó: sembla que visquem bé, sense dictdures que ens amenacin, però la realitat és que tenim un futur molt cru. I ningú es queixa.

José Luís Sampedro diu: "Tal com va cantar Raimon contra la dictadura: Digem NO. Negeu-vos. Actueu. Per començar, INDIGNEU-VOS!"

Indignem-nos!

dimarts, d’abril 05, 2011

MANAGE UP


El cap de setmana va sortir un article a un dominical sobre l’art de guanyar-se al cap. El cap referit al teu superior.

L’article parlava d’una moda estesa als Estats Units de com fer la pilota al superior i així pujar esglaons. Per curiositat me’l vaig llegir, pensant que com sempre jo en canvi de pujar baixaria esglaons. Això de fer la pilota al meu superior no ho porto molt bé. O això creia fins que vaig llegir l’article.
En l’explicació general de què era el manage up hi vaig veure el piloteig pur i dur, de com camelar-te al cap i saber-te moure entre superiors, persones influents, etc. Allò que sempre he odiat tant d’algunes persones (entre altres un company de feina) que és tan polític que sap ser allà on hi ha el poder.
Però després de l’explicació inicial fan un resum dels cinc passos bàsics:
1) Fer-se veure.
2) Tenir clares les prioritats del teu cap.
3) Adaptar-se al seu estil de treball.
4) Veure més enllà de la teva feina.
5) Ser conegut per les solucions, no pels problemes.

Aquí ja vaig tenir alguns problemes. Jo, que em considero l’antítesi del meu company de feina, faig algunes d’aquestes coses:
1) Començo a reivindicar les meves feines. Treballo molt i només falta que algú es pengi les medalles. No sortiré a ple balcó a proclamar-ho, però com a mínim sortir als crèdits.
2 i 3) Em fixo en la manera de treballar del meu cap, començo a saber què li agrada i què no i per evitar repetició de feines o males cares, sí, m’adapto a ell.
4) Sempre he estat curiosa, no m’agrada tancar-me portes i a més crec que és important conèixer el teu voltant. Si el meu cap parla d’un article que ha llegit i ho troba interessant, no l’aniré a buscar de seguida pe`ro intentaré saber de què parla. Simplement per no sentir-me desplaçada i entendre les converses. I a més contant que el món dels advocats no és el meu.
5) Ostres! És que la veig tant evident! Si ets la típica persona que només es queixa què vols que s’esperi de tu?

Així que estic fent punts per escalar?

dilluns, de març 21, 2011

LÍBIA


Fa ja vuit anys (com passa el temps!) que em vaig manifestar pels carrers de Barcelona en contra de la invasió i guerra a l’Iraq. Vaig donar suport a la plataforma Aturem la guerra i i tinc el pòster penjat a una paret del meu minúscul pis. Ahir la plataforma Aturem la guerra es va manifestar de nou pels carrers de Barcelona. Jo no hi era. Aquesta vegada no tenien el meu suport. Es manifestaven en contra de la resolució de Nacions Unides per l’atac aeri a Líbia. Estic en contra de les guerres però...

Ells diuen que hi ha altres sortides, més diplomàtiques i que no signifiquen bombardejar el país. Segur que hi són? Segur que hi pot haver una sortida diplomàtica amb Gaddafi? Recordo que en una de les seves declaracions va dir que faria com Franco amb Madrid: aniria casa per casa. Si Gaddafi guanya la batalla la repressió serà molt dura, molt més del que està sent la guerra. Hi veieu una sortida diplomàtica? Jo no.

Just quan s’estava negociant com seria l’atac de les Nacions Unides a Líbia Gaddafi va declarar un alto al foc. Semblaven bones paraules per intentar evitar la resolució, però quin va ser el verdader resultat? Es va bombardejar Bengasi, la ciutat rebel.

La resposta de Gaddafi a les protestes dels seus ciutadans per demanar millores socials ha estat atacar-los i bombardejar-los. Segur que es pot arreglar via la paraula?

Aquesta vegada no he anat a la manifestació.

Aquesta vegada el meu suport a estat cap a una altra direcció.

Esperant que les coses millorin a Líbia.

dimarts, de març 08, 2011

BUSCANT UNA HIPOTECA


Tot i que diuen que estem en crisi, que es venen menys pisos que abans, que és difícil... nosaltres hem decidit donar el pas. Ja l’hem vist. Ja ho hem decidit. Bé, només creuar la porta ho vam decidir. M’havien avisat: quan vegis el teu pis ho notaràs. I és cert. Al entrar per la porta vam tenir aquella estranya sensació que et diu: sí, aquí hi viuries.
Posats a mirar potser diríeu això de molts pisos i moltes cases, però siguem realistes: amb els diners a la mà, o la possible hipoteca, dels pisos als que aspireu viure segur que més de la meitat dieu: no, no és el que busco. No sempre és qüestió que la casa estigui completament nova (jo diria que sí a un pis per reformar si realment el cor em fes el bot que em va fer amb el meu pis.)
I amb aquestes estem ara, de visita en visita a bancs i caixes. Negociant quina hipoteca podem demanar i sobretot negociant si ens la volen donar. No és culpa de la crisis que no es venguin pisos, és culpa que les caixes demanen cinquanta coses abans de dir que sí a una hipoteca, i a més tot són entrebancs. A una esperem resposta des de fa dues setmanes, a l’altra sembla que els hi molesti i tot són desavantatges (com diuen ells, perquè només fan que repetir els tipus d’interès tant alt que tenen, etc.) i a totes ens demanen que tinguem feina segura pels propers 20 anys.
Evidentment el tema feina no es pot assegurar. Sempre poden passar coses, però els dos estem indefinits, l’M. té un bon sou (és advocat!) i jo no em puc queixar (queixar-me ho puc fer sempre, però em conformo ara mateix) i ens coneixem: no demanarem una hipoteca per sobre de les nostres possibilitats, volem viure, no sobreviure.

I així estem, esperant una trucada per dir el “sí, volem”.

dijous, de febrer 17, 2011

NEWSLETTER I LA FEINA BEN FETA


Diuen que la feina ben feta té futur. La veritat és que no sé si es tracta de feina ben feta o mal feta però espero que tingui futur igual.

Avui he fet el meu primer enviament massiu de correus (ho sento per tots els nostres clients, a partir d’ara els bombardejaré a newsletters). Fa unes setmanes va sorgir la idea de crear una agenda d’actes i cursos que s’organitzen des de l’empresa, perquè cadascú en el seu àmbit en fa difusió, però no com a un tema sistemàtic de l’empresa. Després de mirar diferents models de correus que m’arriben de cursos vaig fer un mix i el vaig plantejar al meu cap. Li va agradar. Evidentment em va fer canvis (no seria ell si no en fes) i el vam ensenyar als altres treballadors, per aportar noves idees. Ahir, amb les idees incorporades vam votar pel model definitiu. I avui he fet l’enviament.

De moment ja he rebut felicitacions. La més important la d’una empresa que ens felicita per la feina ben feta i lo senzill que és en un cop d’ull tenir una idea de tot allò que fem “i convida a participar-hi”. Sense contar que és una carta personalitzada cap a la meva persona.

Sí, m’ha pujat l’ego. Però crec que de tan en tan un bany d’ego és bo. I més quan creus que necessitem ser una mica pro-actius amb els clients.

PD: Potser d’aquí poc maleiré aquest newletter. Mentre escrivia aquest post he rebut ja tres correus de gent demanant informació més extensa, descomptes especials, etc. Aix!

divendres, de febrer 11, 2011

CURSES DE BON MATÍ

Com alguns sabeu des que els Reis van ser tan generosos amb mi que vaig amb bici a la feina. És una passejada de bon matí que ajuda a despertar-se i a la tarda, amb el vent, ajuda a treure el mal de cap d’un dia dur. Considero que no sóc una boja del volant (fins i tot una vegada el meu cap em va veure i em va dir “t’ho agafes en calma, eh...”) i vaig pel meu carril (hi ha troços de carril bici) o pel carrer. Només pujo a la vorera en troços, del passeig marítim, que la sorra és tanta que costa pedalejar. I si hi ha gent vaig molt lenta, perquè no m’acusin de res. Tot i així hi ha gent que es queixa. Jo no em queixo dels que passegen el gos pel carril bici!
Avui, de camí a la feina, he trobat un noi que també anava en bici. Com que ha estat en un creuament l’he deixat passar. I he pensat: segur que ell corre més. No gaire més, jo amb el meu pas de passeig he anat fent mantenint la distància, fins i tot en un moment m’hi ha posat al costat i quasi l’he adelantat, però per evitar entrar a una rotonda que odio especialment m’he decantat per pujar a la vorera. Llavors una fletxa m’ha adelantat i ha pujat també a la vorera, ha passat els dos semàfors en vermell i ha arribat a l’oficina. En tota aquesta estona jo encara estava parada esperant el semàfor. Potser sí que no passaven cotxes, però no era necessari.
Em sap greu però jo els matins no estic per competicions. Benvolgut guanyador: Si vols arribar abans que jo no cal que arrisquis la teva vida, només m’ho has de dir, jo afluixaré el pas.

Per cert: Aquesta setmana he comprovat que la gent no es pren gaire en sèrio la premsa del cor: Que de la foto entre el futbolista i la cantant el que tingui més èxit sigui l’amic ha de significar alguna cosa.

dimecres, de gener 26, 2011

LA BONA VIDA

He canviat de dia d’anar al gimnàs. Ara hi vaig els dilluns perquè així em planifico la setmana diferent. No sé si ha estat un bon canvi. A l’hora que hi anava no em trobava gaire gent (canviar dinar per piscina no ho fa tothom, i això comporta dinar tard). Però es veu que els dilluns la gent es deu fer els propòsits de nou any, o de nova setmana. La piscina estava relativament plena i sobrava només dos carrils per poder nedar. Pel meu gust estava molt plena, clar sempre som dos o tres as aquella hora. L’M. em va comentar que a l’hora que hi va ell ha de compartir carril amb algú. Em podeu dir asocial però jo no entraria a l’aigua.

Aquest no és l’únic canvi que estic intentant implementar a la meva rutina setmanal. Ara, a la nevera de casa hi penja una pissarra amb els menús de cada dia. I sí, cada vespre, abans d’anar a dormir, em poso a la cuina i em faig el dinar de l’endemà. Apart, des de fa unes setmanes la meva nevera fa goig, plena de menjar gràcies a la compra setmanal al mercat i a les visites a les petites botigues de menjar, on puc triar els millors formatges, iogurts, etc. Potser la meva economia se’n ressentirà d’aquí poc però m’estic convertint en una gourmet (barata, sense passar-nos) i he decidit que és important menjar bé.

Ara només falta provar la bici, que finalment em van portar els reis (CUINETES), perquè el fred suec ja ens acompanya. I perdoneu-me, però és hivern i ha de fer fred. Sempre queixant-nos.

dimecres, de gener 12, 2011

RETORN O FUGIDA?

Hi ha dies que tal com entres a l’oficina vols marxar corrents. I no em refereixo a que la tornada de vacances hagi estat tant dura, sinó que veure que tens noséquants correus sense llegir i notes sobre la taula de feines pendents t’amarguen.
Vaig començar les vacances més o menys il•lusionada. Tenia en ment un nou projecte per la feina arran d’un comentari del meu cap: a vegades penso que em provoca, fa petits desafiaments indirectament per a veure si algú reacciona. I jo que sóc inquieta de mena m’hi llenço de cap. A vegades m’estavello, a vegades sembla que a pocs centímetres del terra freno i remunto fins posar-me dreta. I aquest desafiament era d’aquests últims: me l’havia agafat amb ganes. Així vaig marxar de vacances. Un projecte nou i un pendent amb el que disfruto però que em dóna la sensació que no avança.
Avui no ha estat una estavellada sinó una bufetada. El projecte en sí no s’estavellarà perquè és sòlid i segur, però jo? Les raons perquè no avancen són diverses i ara no hi entraré però avui havíem de tancar una de les parts, una important. Entre notes, correus, posar-me al dia, etc. hi he dedicat poca estona. I m’ho han retret. Avui ja no hem avançat. El que m’ha sabut greu és que avui he estat jo qui no he deixat avançar però ahir era un altre, i un per l’altre projecte parat. Però la bufa ha estat per mi.

Espero que això no malmeti el bon rotllo i demà, des d’una altra perspectiva, en puguem parlar i avançar. Però hi hem de treballar tots junts. Clar que ser la que té menys poder i menys veu a l’empresa no m’ajudarà a posar aquest darrer punt (centrar-nos a treballar junts) sobre la taula.