divendres, de març 26, 2010

PASSEJANT, SOPANT..., CONEIXENT?


Els ciclistes que t’adelanten, la noia que surt de l’escola amb la seva filla, els dos japonesos que fan un pica-pica asseguts a un banc, l’home que escolta òpera a un volum alt dintre del cotxe, el noi que fa footing, la Lucía i jo escoltant Duffy tot anant cap a una reunió. Aquest és el panorama que teníem ahir a la tarda mentre passejàvem de camí a una reunió de feina.

Després vam anar a sopar les dues. S’havia d’aprofitar.

I avui parlant de coses banals ha sorgit un tema a la cafeteria que m’ha fet pensar en el sopar d’ahir. Com facebook pot connectar persones que no es coneixen, deixant una nota amb un text tipus: qui devia ser la noia del metro amb jersei a ratlles?. I d’amic a amic i tiro perquè em toca l’acabes trobant. Ahir al sopar la Lucía va veure un jove que li va fer gràcia. I no m’estranyaria que hagués estat una atracció mútua, perquè ell de tan en tan també desviava la mirada cap a la nostra taula. Però és d’aquelles persones que creus, que saps que no tornaràs a veure mai més. A un restaurant que no hi vas quasi mai? A una ciutat que no és la teva, encara que hi passegis sovint? Però parlant del facebook avui hi he pensat. I si...

Foto: Roser Manté. Roma


dimarts, de març 09, 2010

AL MEU PAÍS NO SAP NEVAR

Ahir va nevar a quasi tot Catalunya. Com sempre va nevar a tot arreu excepte a l’oasi on visc. Només va ploure, i molt, però de neu ni en vam veure. Això sí, les conseqüències les vam rebre també. Hi va haver dos companys de feina que van haver de marxar per por a no arribar a casa seva, l’M. es va quedar al seu pis amb un company seu que tampoc podia marxar... i qui ho diria, avui un sol espaterrant i moltes fotos als diaris.
Com és normal, acompanyat de les fotos, les crítiques. Som un país que es queixa, contínuament es queixa. Res li està bé. I bona part de les crítiques que es fan habitualment les comparteixo, com comparteixo a mitges les que hi ha avui. Que si falta de previsió, que on eren els polítics, que qui ha ajudat a la gent... No som un país acostumat a la neu i la situació ens desborda. No donaré suport als polítics de torn, siguin del bàndol que siguin, perquè no van respondre a temps, no van sortir a donar explicacions i a solventar la situació. Encara que fos per donar ànims.
Però també hem d’acceptar nosaltres la nostra part de culpa. Des de divendres que els homes del temps ens avisen que ens preparem. Ens els podem creure o no, per totes les vegades que pobres, s’equivoquen, però veient el temporal d’ahir, hi ha situacions que ens podríem haver evitat: agafant cadenes pel cotxe, sortir en el cas que es pugui (a la meva empresa es va fer excepcions, no ens deixen mai!) abans de la feina, anul•lar reunions... I no donar totes les culpes sempre als polítics, siguin del color que siguin.