dimecres, de setembre 12, 2012

11 de Setembre

Feia molts anys que no anava a Barcelona un 11 de Setembre. Feia tants anys que no recordava veure tanta gent pel carrer. Fins que vaig pensar: no, no és normal.... Els carrers estaven plens des de primera hora del matí. De famílies, de joves, de vells, de catalanoparlans, de castellanoparlants. I tots, tots, volien el mateix. Sí, també els castellanoparlants portaven estelades. Una mica contradictòri potser però així és Catalunya i així és la Catalunya que jo vull. Una Catalunya que no exclou. Una Catalunya que inclou.

Després de totes les xerrameques polítiques, de totes les putes i Ramonetes que corren per les altes esferes, ahir vaig pensar, quan vaig arribar a casa cansada: Sí, crec que ho hem deixat clar. I estic contenta d'haver-ho pogut fer en un ambient festiu, on el meu fill ha pogut participar-hi, sense pors, amb somriures complices dels que ens envoltaven. Tot i el comentari, si més no curiós, d'un jove, quasi nen, que després de somriure al meu nen em va dir: "i no és perillós? I si comencen a disparar aquelles pilotes?". No, ahir no era uina d'aquestes manifestacions. Ahir era una manifestació familiar.

I com va dir Joan Sales en boca de la Terribas: No es tracta de deixar de ser catalans, es tracta de deixar de ser imbècils.