dijous, de novembre 25, 2010

Enero en la playa


La primera canó que vaig sentir d’ells va ser Mar el poder del mar en un anunci que no em va agradar però que la cançó em tenia fascinada.... Els vaig veure en u concert benèfic a la tele i em vaig dir que havia d’anar a veure’ls en directe un dia. Després de 2 anys hi he anat.

L’M. i uns amics van quedar per anar al concert el divendres a la nit. Jo m’hi vaig apuntar. Una oportunitat com aquesta no la podia deixar escapar. Si no fos per la mala cara de l’M. al primer moment: “Sortia de festa amb els meus amics” em va dir. Cap problema, tu hi vas amb els teus amics i jo hi vaig amb els meus o sola. No tinc problemes per anar a un concert sola. Alfinal vaig anar amb els seus amics, tot i que un cop dintre de la sala els vaig veure poc, vaig estar escoltant, cantant i mirant el concert sense donar importància als amics de l’M. Llàstima que n’hi havia un que només feia que dir: “Han de tocar Enero en la playa”, “ara sonarà Enero”, “no hi ha concert on no toquin Enero”... Ostres! La cançó m’agrada, potser passarà fins i tot per davant de Mar el poder del mar, però una mica més i em giro i li dic: OK! Ja ho sabem!

Tot i així el concert molt bé, vaig disfrutar de la veu suau de l’Helena i de la hiperactivitat de l’Oscar i em vaig prometre que no han de passar dos anys per tornar-los a veure.

dimarts, de novembre 09, 2010

Ni-Ni's i les estadístiques

Gràcies a en Montilla els ni-ni’s tornen a estar a la boca de la gent. No entraré en el debat electoral de l’ús que en fa el PSC dels ni-ni’s, ni de què em va semblar aquell nefast programa de la Sexta. Però no cal veure la Sexta per veure ni-ni’s de manual. A altres programes (Hermano Mayor i d’aquest estil o passant per Grans Hermanos i els seus fills) també n’hi ha. Hi ha molts ni-ni’s de manual.

Però també hi ha els ni-ni’s que no formen part d’aquest grup. Com sempre, engrossen les enquestes però la seva situació personal és molt diferent. Sempre m’he queixat de les enquestes i dels estereotips: Es parla dels treintaanyeros que no troben feina, o tenen feines precàries i títols universitaris sense dir que també hi ha els veinteanyeros, els nascuts a la dècada dels 80, que ens trobem en la mateixa situació. No som fruit del baby-boom ni fills d’una generació que va lluitar... no som d’enlloc i ningú ens reivindica.

La Sara, després d’uns mesos d’estira i arronsa, a partir d’avui passa a ser una ni-ni més. Ni estudia ni treballa. Però, amb una carrera universitària sota el braç, anys treballant per un sou mínim i acceptant tot el que ha acceptat, es pot considerar ni-ni? Jo crec que no.

divendres, de novembre 05, 2010

CUINETES

Moltes vegades, mentre em canvio en el gimnàs, veig les altres noies/dones que venen a aquella hora. Hi ha de tot, les típiques marujes o dones de casa (molt simpàtiques, almenys sempre que parlo amb elles), les que són més o menys com jo, i les típiques que tenen un cos que jam’agradariaami. Per sort avui he sortit positiva: no tinc el seu cos però tampoc vesteixo igual de cutre que elles. No sé, avui he enganxat les dels modelets raros...

Però això sí, porto uns dies que surto amb el cap clar i amb ganes de fer coses. Deu ser el que aporta anar al gimnàs. M’estic tornant “casera”: tinc ganes de fer cuinetes, quan mai ha estat lo meu, el problema és que tinc ganes de fer pastissos, pastes de té, magdalenes, etc. i no es tracta de guanyar pes ara! També tinc ganes de fer manualitats, d’aprendre a cosir, de decorar de nou el pis, etc. I tinc ganes de fer renovació. Ha arribat la tardor al Corte Inglés però no al meu vestuari. I no crec que hi arribi. No vull aquesta renovació. Tinc ganes d’abandonar la moto de l’Ona. Li agraeixo profundament que em porti a treballar cada dia, li agraeixo compartir aquell moment de fred i vent, però tinc ganes d’anar amb bici, la bici que tinc vista i que encara no m’he comprat (potser per Reis?) i amb els meus walkmans (sigui MP3 o iPod per mi continuen dient-se walkmans...), el cistellet (versió moderna), les alforges, etc., de netejar per dins i per fora el cotxe dels meus pares (que utilitzo cada vegada més jo i menys ells) i que no sembli l’andròmina que és sinó una relíquia ben cuidada, de menjar els meus tapers amb menjar casolà bo, no les restes del dia abans, els fregits que he trobat al super o la repetició de cada setmana. De ser creativa.

I no sé per quina raó, quan penso en aquesta renovació m’imagino Suècia. No hi he estat mai,potser és la imatge que ens venen, però jo em convertiria en una sueca més. Podria protagonitzar un anunci Ikea.