Bon Nadal i bones festes

Amb el Nadal ja passat, arriba el primer dilluns on treballar es converteix en estar assegut a la cadira, mirant l'ordinador, fregar-se la panxa i pensant: arribarà a baixar algun dia? I això que encara em queden tres celebracions més (Cap d'any, nit de Reis, dia de Reis...). Haig de pair el dinar de Nadal i el de Sant Esteve amb les meves respectives famílies (un any més m'he lliurat d'anar a casa l'M., però crec que ja s'acaba això... l'any que ve no hi haurà excusa que valgui). I pair el dinar d'empresa i el sopar post-caga tió.

Els dinars d'empresa sempre m'han fet una mandra especial. M'agrada perquè busquem un molt bon restaurant o posar-nos les botes gratuïtament. Però em sobra el moment del cafè, quan comencen els discursos de que macos som i que ve que ho fem. I aquest any s'hi han sumat els discursos de “hem d'innovar per sortir de la crisis”. L'M. també ha vingut al dinar, amb el seus companys d'oficina. Hem estat tot el dinar (potser la nota divertida) fent veure que ens coneixíem només d'haver compartit reunions. Com si no dormíssim junts! Però a ulls de la Lucía i d'altres companys de feina (per sort pocs) no podem dissimular. I ens somriuen misteriosament i amb complicitat.

Jo m'acaricio la panxa i també somric amb complicitat mentre miro la pantalla de l'ordinador.

NO ELS TROBARÉ A FALTAR

Amb l’M. continuem buscant pis. Amb la calma, ja que ell s’està instal•lant a casa meva i no veu la necessitat urgent de trobar un piset una mica més gran. Avui he pensat en totes aquelles coses que no trobaré a faltar quan marxi d’aquí:
No trobaré a faltar els coloms fent el seu “uh-uh” al balconet als matins del cap de setmana (segur que ho fan sempre, però treballo i no els sento).
No trobaré a faltar la nena que juga de 8 a 10h. del diumenge a baixar en patinet pel carrer de casa (és peatonal).
No trobaré a faltar els pares de la nena que aprofiten quan ella està al carrer per escridassar-se (o és que tenen una casa gegant i no se senten quan parlen?).
No trobaré a faltar la iaiona que procura que tots els veïns sapiguem com va la telenovel•la obrint la finestra i posant el so al màxim.
No trobaré a faltar els borratxos que tornen de nit a casa passant per sota la meva finestra.
No trobaré a faltar les caramelles i l’espant del primer any que les vaig sentir, a la porta de casa perquè una veïna simpàtica els hi dóna de menjar i beure.
No trobaré a faltar el casal d'estiu que no em permet obrir les finestres per por a sentir tot de nens cridant.
No trobaré a faltar els veïns que gasten tota la paga doble en petards per la nit de Sant Joan.
No trobaré a faltar els sopars de grup que s'organitzen cada cap de setmana a una terrassa propera.
Encara que quan obro la porta del meu piset penso: ah! sóc a casa!. No els trobaré a faltar, o sí?

A VEGADES, ENS EN SORTIM

En qëstió de pocs dies m'he trobat que l'Antoni (Bellosoli) ha posat una cançó seva, que els porto actualment en el meu mp3, que entro a casa la meva cosina i els està escoltant i que passejant pel carrer sento la música d'un cotxe i...són ells. Potser sí que és el grup del moment.
A mi m'agraden. M'agrada la seva música, amb una formació no típica d'instruments, amb melodies diferents i amb unes cançons que no tenen la típica tornada repetitiva. Però sobretot m'agraden per les seves lletres. Tot i semblar música alegre canten les penes, les sensacions i les maneres de fer de la generació que ja no és adolescent però que no vol acceptar ser adulta, d'aquesta gent que ja han viscut el primer amor i l'han perdut, que en saben dels desenganys de la vida però que alhora no són les persones adultes que ho saben resoldre tot o que l'experiència els guia.
Poques vegades es parla de nosaltres, des del nostre punt de vista, i quan es fa s'agraeix. I a més quan és amb música, música bona, per escoltar tot escrivint un post, caminant cap a la feina, treballant des de casa o conduïnt.
Perquè, a vegades, ens en sortim.

RECORDS D'INFANTESA

Quins dibuixos recordeu de quan ereu petits/petites?
Avui fent un cafè, he sentit la conversa de dos pares joves. Tot ha començat quan un d'els va intentar, sense aconseguir-ho, que el seu fill no veiés els monstres de "Thriller" de Michael Jackson. Volia evitar-li malsons. La conversa ha derivat a quines van ser les primeres pel·lícules que no et van deixar dormir i als dibuixos actuals.
Parlàven de si els dibuixos actuals són innocents o massa irreals (esponges que parlen...) però un d'ells prefereix que el seu fill vegi això, que moltes vegades no entén i el pot encaminar cap al què l'interessa al pare, a Marco o Heidi. Marco, amb la seva història de nen sense mare i en cerca contínua i Heidi que vivia amb l'avi.
En Marco quasi no el recordo, la Heidi em va marcar més.Però qui em va marcar més, tot i que quasi ningú recorda, va ser per un costat la petita Polón i per l'altre el drac Biniki. Cadascú en la seva època.

CLUB DE LECTURA DELS DIMARTS

Des de fa dues setmanes que els dimarts em quedo a dinar a la feina, com habitualment, però acompanyada. A més no dinem al menjador comunitari sinó que anem a una sala de reunions amb els nostres tàpers. No, no penseu malament, no ve en M. a fer-me companyia.
La Lucía, la secretària de l'oficina, ha començat el que ella anomena "club de lectura".
Els dimarts ens trobem amb tres persones més de les oficines que hi ha al mateix edifici i xerrem amb anglès. Una de les persones, un home d'uns 50 anys, és anglès tot i que fa molts anys que viu aquí, i ens proposa temes per parlar. Així passem una hora llarga distreta. Per avui havíem de comentar un article aparegut a una revista catalana que es publica en anglès. Cada setmana ens envia deures, quina gràcia que em fa. Tot ell vesteix de vint-i-un botó, amb la corbata, l'americana, repentinat... en canvi és d'un humor anglès que no ho diríes mai, sembla bastant genïut a la feina i faria por tenir-lo com a cap. Però el primer dia es va presentar amb un termo ple de te. El comentari va ser: si fem anglès, hem de fer com els anglesos i beure te.
Com que va veure que la seva iniciativa no tenia molt d'èxit, ara porta un termo de cafè i un de te. Jo l'acompanyo amb el te.

El dia del caos

El dia del caos. O la setmana…

Fa una setmana se’ns va demanar si podíem enviar una presentació a una traductora per poder-ho traduir. Era la única feina que tenia. Però va optar per fer alguna modificació en la presentació. Deixar-la maca segons ella. Al cap de pocs dies ens enviava el ppt modificat. Després que el meu cap en fes una revisió em va demanar que hi afegís canvis i que li enviés de nou per poder-ne fer la traducció. Altra vegada el model que jo enviava era el model original, sense els canvis de disseny que ella havia fet.

Una setmana sencera sense resposta.

Una setmana de trucades i missatges sense contestar.

Ahir se li reenvia de nou la presentació i s’aconsegueix parlar amb ella. Qui demana els canvis? Jo o el meu cap? Perquè ella els canvis ja els ha fet. Li diem que la versió definitiva, amb l’ordre que ha d’anar etc és la versió que li enviem, l’únic que volem és que ho tradueixi i no faci canvis.

Aquest matí rebo una presentació. L’obro. És exactament la mateixa que fa una setmana. Res dels meus canvis. Al cap de poc truca per parlar amb el meu cap. Al no ser-hi parla amb mi. Tot i que li intento fer entendre que l’únic que volíem era que ho traduís, que no fes canvis de disseny diu que ella ha fet els canvis que li hem demanat a la seva presentació, no a la nostra. No baixa del burro.

PISOS...

Avui un company de feina m’ha parlat d’un pis que sap que es ven. M’ha explicat les característiques del pis i la zona. No m’interessa, però per zona perquè crec que per altres coses té bona pinta. Tampoc m’interessa el preu. M’ha preguntat si era car. Per mi sí, evidentment amb el meu sou no puc pagar quasi 300.000 euros per un pis de 90 m2. Li he dit: és el preu que posen les immobiliàries, no el que jo pagaria... pensant que em diria que jo era una racana i que és el què valen els pisos. S’ha posat a cridar: I diuen que hi ha crisis! Quina crisis? Amb aquests preus! Si és súper car!! Ningú els hi hauria de comprar res, que pringuin durant una temporada i sabran el que és bo.

Quina raó que té. Però alhora quina visió més somiadora. Em refereixo amb “visió somiadora” en pensar que les coses milloraran molt. Potser peco de pessimista però no crec que els pisos baixin un 30% com diuen a la tele. A la meva ciutat aquest canvi no s’ha notat. Han baixat com a molt dos o tres milions de pessetes respecte a fa un any. Hi ha anuncis que posen “rebaixats al 30%” M’agradaria saber el preu anterior, perquè és el mateix preu que en unes finques que no facin aquesta rebaixa. Sembla com aquelles males veus que diuen que a les rebaixes de roba es marca tot al 50% però com que no ensenyen el preu anterior no t’ho creus. Jo no és que no m’ho cregui, és que simplement és el mateix preu que un pis de les mateixes característiques que no s’anuncia com a rebaixat en unes altres finques. I mentrestant continuem buscant.

QUAN ÉREM RICS

Quan érem rics pensàvem que podíem crear una nova zona residencial del no res. Quan érem rics teníem l’esperança de poder viure prop d’una zona d’horts i muntanyes. Quan érem rics estiràvem més el braç que la màniga.

Però ara ens trobem en una zona residencial on totes les cases estan en venda, fins i tot alguna de segona mà. No podem pagar la hipoteca o és que hem vist que estem aïllats? Només ens envolta muntanya, un polígon industrial i un bar típic de polígon, al que no és recomanable entrar. La zona residencial s’ha quedat en això, zona residencial. La seva idea de convertir-se en un nou barri s’esvaeix. No hi ha bars, no hi ha botigues, no hi ha gent.

Ara que no som rics desitgem que el lloguer no pugi i qui sap, gràcies a la cisis potser trobem un pis de compra en unes bones condicions. Això sí, al centre.

El repte en 6 paraules

L’ Annna m’envia un joc. Em demana que escrigui microrrelat amb les paraules que hi ha aquí sota i passar-ho a 6 dones més.
Les paraules són "VIDA-VIAJE-AMOR-SEXO-CINE-LITERATURA"

Les dones...
Violette
Silvie
Hannah
Frannia
Tercer segona
Desficiosa


Davant la finestra, mirant com plou per enèsima vegada aquest mes, la Sílvia fa un repàs mental a la seva vida. Creu que en podria escriure un llibre però sospira. Sí, un llibre, però qui consideraria literatura a un text que explica les tragèdies d’una dona als seus 50? Se li escapa un somriure que veu reflexat al vidre. Tragèdies? Quines tragèdies? La seva vida ha donat moltes voltes i ha tingut moments molt durs però també ha tingut els instants precisos de felicitat. Com aquell dia, al cine, una de les primeres vegades que hi anava sola, sense el seu germà, que sempre l’acompanyava. Sola a un cinema, mai s’ho hagués imaginat. Mentre ella només feia que mirar els ulls clars d’aquell actor, encara que fossin en blanc i negre, podia notar com els ulls foscos d’un espectador se li clavaven al clatell.

Al sortir van quedar-se a parlar, però només una estona. No podia arribar tard a casa. Van ser instants de felicitat.

Aquells ulls no els va tornar a veure fins anys més tard. Durant un viatge. A Marràqueix. Un viatge tràgic, intentant recuperar l’amor i l’esperança perduda. Li havia regalat la seva parella tot i que els dos sabien que de res serviria fer aquell viatge. I allà, entre el bullici del mercat va tornar a notar aquells ulls foscos clavant-se al seu clatell. El va mirar. Van tornar a quedar. Però aquesta vegada no va ser per parlar. Van ser uns instants de sexe i felicitat.

Instants que es repetirien en els seus viatges. En els seus moments tràgics. Allà hi era ell. Allà hi havia els seus ulls foscos.

LA CACA DE VACA FA PUDOR

Aquesta cantarella la cantava de petita. I aquest cap de setmana. Hem estat l’M. i jo en una casa rural amb la seva germana i família (marit i criatura) i la veritat és que m’ho he passat millor del què m’esperava. I això que em feia una mandra!!! Primer em feia mandra passar el cap de setmana amb la família i amb nens! Quin horror! Però haig d’acceptar que té una neboda de 6 anys molt simpàtica.

Ens hem passat el cap de setmana de caminades pel camp, de visites a vaques, conills i altre bestiar per educar a la nena en la cultura rural. I hem remenat caques, per veure que sí, les caques de vaca fan pudor. I hem rigut. M’agrada que ja des de petits se’ls ensenyi que hi ha un món rural, molt diferent al de ciutat, que no és tranquil (campanes, aquell gall que a les 6 del matí ja canta i tu a final penses: que bo que seria a l’ast i calladet!) però que és necessari. Jo sóc urbanita de mena, la família de l’M. també però a vegades sortir al camp a respirar aire pur és bo. I a acceptar les seves característiques. No els hi robem aquest encant, encara que l’acompanyin pudors.

LA BRIGADA

Ahir l’M. no va passar per casa. Va optar per quedar-se al seu pis, perquè “tenia feina”. La feina era convidar-me a dinar avui. Res d’especialment romàntic o un restaurant de categoria, sinó un dinar amb taper al menjador de les oficines. Però el va preparar ell i avui me l’ha portat. S’ha quedat a dinar també, ell que no treballa en aquest edifici. El menjador estranyament estava tranquil, perquè hi havia poca gent, la televisió oberta (com sempre) tenia un canal musical amb un grup de veu calmada i guitarres suaus. S’agraïa. Si no fos pel pesat de l’empresa del costat. No he volgut dir res però quan em van dir que havien fet fora a personal d’aquella empresa vaig desitjar que fos ell. No vaig tenir aquesta sort. La seva veu t’entra al fons del cervell i taladra, els seus comentaris, més que estúpids, et fan dubtar de la seva edat real (que no deu ser molt més gran que jo) i té la desavantatge que ha de repetir les coses cinquanta vegades, no sigui cas que els seus companys no l’hagin sentit. He intentat somriure durant el dinar i no dir res a l’M., però crec que ell també ho pensava. Més tard ha arribat l’altre impresentable de l’edifici. Aquella persona que ha de demostrar que és un bon catalanet (sobretot) i culte. Només arribar, sense dir res a ningú, ha canviat de canal. Ha posat les notícies (hem d’estar informats) i en català. No hi tinc res contra TV3 però clar, és que només existeix un canal i dos diaris (el Punt i l’Avui, com és que el porter no els compra i els ofereix al personal quan anem a esmorzar, i en canvi es compra i ens ofereix l’Sport?) A mi també m’agrada estar informada però la música ambientava un bon dimarts de tranquil•litat.
La sort és que els espaguetis a la puttanesca de l’M. i la seva companyia s’ho fan perdonar tot, fins i tot deixar-me sense aquella mitja horeta de lectura i d’enveja: Si pogués fer uns informes la meitat d’exhaustius que els de la Lisbeth la relació amb els clients canviaria molt.


La brigada, el grup que ens acompanyava avui al dinar.

EMPRESES

L’edifici on treballo forma part d’un consorci d’empreses. Empreses petites que s’han unit per poder treballar entre elles i buscar punts de col•laboració. S’han unit formant un consorci on hi ha una empresa mare, que ens engloba a tots, però aquesta empresa és per dir-ho clarament, una empresa que no se sap gestionar a ella mateixa i menys a les altres empreses.
Ja fa temps que les altres empreses es queixen de les poques ajudes que l’empresa mare ens proporciona, de la poca propaganda i de si es necessita per exemple un grup d’advocats per qualsevol tema, en canvi de trucar a la nostra porta truquen a la porta d’una empresa de Barcelona que diuen que és molt bona. Moltes gràcies. Per aquesta raó fa poc es va fer una reunió per debatre els punts negatius que veiem. El meu cap hi va participar activament i com és normal en ells els hi ha criticar tot allò que feien malament.

El resultat? Avui arribo a la feina, disposada a passar les últimes hores tranquil•les abans de vacances, aprofitant que hi ha empreses que ja han tancat, quan em trobo el gerent de l’empresa mare i el meu cap a la sala de reunions. Xerrant animadament. O això és el que creia fins que he sentit parts de la conversació. El meu cap pot ser un impresentable, pot tenir mal geni o em pot caure malament però sí que se li ha de valorar una cosa: sap com tirar endavant una empresa. En sap veure els punts negatius i com millorar-los. I això és el què li ha explicat avui al gerent. Li ha fet una llista de punts a millorar. I no és difícil, només tenint en compte les necessitats de les altres empreses i buscar socis interns s’arreglen molts problemes. Informant periòdicament quines necessitats tenim, esperant que una altra empresa s’ofereixi voluntària a ajudar-nos no costa res i ajuda a la cooperació entre empreses.

La reunió s’acaba però sento com el meu cap diu: “Si en dos mesos no veig cap resultat et demanaré que vinguis a veure’m de nou.” El meu cap s’ha convertit en el salvador del consorci, qui ho havia de dir.

QUÈ TÉ LA LISBETH?

No ho pregunto per desvelar una nova part del llibre, no em refereixo a que la pobra noia tingui un problema o sigui especial, que crec que també, sinó que ho pregunto en el sentit del per què des de la primera descripció d’ella i de la seva feina em va enganxar. Descobrir el misteri del pròleg també enganxa però la Lisbeth... amb ella ha estat diferent. Ha estat aquell pensament ràpid aquella idea que no tens temps de madurar perquè ha estat tant ràpida que ni has reaccionat. Però allà esta. A vegades una idea llamp em passa pel cap. Una frase del llibre em destarota i sé que d’aquí a uns dies, potser setmanes, tindré una nova idea. Quin tipus d’idea? De feina? Sobre la meva vida privada? D’algun nou hobby? No ho sé. De moment vaig llegint esperant arribar en un nou capítol de la Lisbeth, en alguna nova frase que em faci tenir una idea llamp i potser sí, aquesta vegada tenir temps de caçar-la i valorar-la.

Sí, m'he enganxat al llibre del moment.

CAMÍ DE L’HOSPITAL

Fa un temps vaig veure en un programa especial un anunci sudamericà on cantaven una cançó infantil adaptant la lletra, d’aquelles que repeteixes cantarella però afegint coses. La cançó i l’anunci parlaven de com una noia s’instal•lava a casa la parella portant cada setmana un objecte i ell no se n’adonava fins que l’havia de portar a l’hospital embarassadíssima. A mi m’està passant alguna cosa semblant, amb la diferència que difícilment portaré a l’M. a l’hospital embarassat.

Mai ha fet el comentari de deixar el seu pis i venir al meu però cada vegada passa més temps al meu piset. N’hauria d’estar contenta però no ho estic del tot. És el meu piset de soltera. M’agrada passar temps amb l’M. però hi ha racons del pis que són meus, hi ha coses, tonteries segur, que són meves i no m’agrada veure com es converteix en un pis de dos. Mai hem parlat de viure junts però algun dia crec que em trobaré al cotxe camí de l’hospital.

M’AGRADRIA SER CAPAÇ DE TENIR MORRO

A vegades m’agradaria ser diferent. Segur que vosaltres també heu pensat en com seria canviar de vida, tenir un caràcter més extrovertit, potser desitjaríeu ser més passotes... Jo em trobo en un encreuament. M’agradaria ser capaç de tenir morro. Tenir prou morro per delegar feines a la gent que m’envolta i després dir que les he fet jo (perquè és la meva feina, encara que no la faig), agafar un dia de vacances perquè ja he pringat anant a una reunió a una hora que no em tocava treballar, si el diumenge no es treballa negar-me a anar a buscar un empresari important a l’aeroport i portar-lo a l’hotel, per molt que jo hagi estat gestionant el seu viatge i sigui la seva persona de contacte, al valorar la feina realitzada durant l’any inflar el meu currículum, només pel fet que he assistit a converses que desenvolupaven noves feines, que gestionava una altra persona.

I tot això amb el millor dels somriures i parant la mà.

Però per altra banda me n’adono que sóc una curranta. Que quan veig aquestes situacions m’emprenyo i em venen ganes d’engegar a la persona, de dir-li que seu problema i que amb la merda que cobro no tinc perquè veure com es penja medalles en nom meu.

Sí, m’agradaria tenir morro però la meva consciència no estaria tranquil•la.

PRETENDENTS

T’emociones perquè tens un admirador secret. Fas bromes i segueixes les de l’amiga, però quan veus que no és qui et pensaves (no hi tindria res, però mira, no estava malament aquell morè...) les ganes de tenir un admirador et passen. Et feia gràcia que aquell noi amb ulleres et trobés atractiva, però el seu company? Quina diferència hi ha? Cap dels dos són del teu gust, amb cap dels dos t’agradaria tenir alguna cosa però n’hi ha un que et feia gràcia que t’anés darrera. L’altre no. Per què?
L’Ona ha tingut una petita decepció, però diu que no per això deixarà de saludar-lo i de “lligar” com ella diu a fer-li un somriure amistós cada cop que el veu entrar. L’Ona, tot i no fer-li el pes, continuarà jugant, sabent-se agradada.

SORTIR AL CARRER

Estem a mitjans de gener, intentant superar l’allau de rebaixes i el fet de no trobar res interessant per comprar-me, i plantejant si aquest any hi haurà llista de bons propòsits. Crec que no. De moment, la única acció bona que he fet és disfrutar d’un cap de setmana. Sortir a sopar divendres amb la calma, llevar-me dissabte quan el llit em fa fora, vestir-me i passejar amb el cap en blanc pel parc. Dinar rampoines, que l’M. cuina molt bé amb les sobres, i passejar amb bici per la riera que porta al poble del costat.
Diumenge em vaig recuperar d’un sopar-cerveseta al sofà, mirant la pel•lícula cutre de la tarda i desitjant que no arribés dilluns. El dilluns tenia tanta feina que em vaig rebotar i no volia sortir del llit. Comença l’organització d’actes i el màrketing promocional. A la feina també estem de rebaixes, fem actes per vendre’ns.

RETORN A LA NORMALITAT

Recuperant-me de la tornada a la feina, accidentada després d’emocionar-me saludant a tothom però sense aixecar el cul de la cadira, a l’hora de dinar descobreixo que TV3 ha fet propòsits de nou any (jo encara no) i posa subtítols a les notícies. Ho deu fer pels sords però a mi, que dinar al menjador de l’edifici on treballo és com estar sord, m’és còmode. La gent ja pot xerrar que jo m’entero igual de les notícies. Això sí, demà hauré de seure una mica més aprop de la tele, que de lluny costa una mica de llegir.

A l’oficina bé, amb molts correus per llegir i molt poques ganes de treballar. Però com que tothom està igual anem comentant les vacances, els regals de reis (fent pase de models per ensenyar aquelles sabates noves, l’anorac...) i corrent per l’oficina per saludar el nou any amb la cadira del despatx, cadira amb 5 rodes, que em fan parar boja i ja han provocat un parell de blaus als genolls. Haig d’aprendre a frenar a temps o posar les mans, a fer revolts sense derrapar i a no agafar un atac de riure. No sí la tornada a la feina ha estat agradable, sobretot quan només hem tornat els pringats de secretaris i gent del “montón”. Els nostres caps tenen tres dies més de festa. Així dilluns ho tindran tot a punt per començar amb forces.

AMICS, INVISIBLES, LECTORS (3)

Fa un parell de dies llegia que l’Annna es queixava que tenia vistes anònimes, que no li deixaven cap missatge. Haig d’acceptar que jo sóc una d’elles. Per dues raons diferents. La segona perquè havia de documentar-me per fer un bon regal per l’amic invisible. La primera raó perquè la visitava silenciosament és perquè seguia les seves històries, llegia com es trobava perduda i decebuda, com el seu blog li servia de teràpia, o com en aquests darrers dies, trobava un noi que li feia el pes, que trobava interessant. Deixant-me en l’enigma. L’ha tornat a veure?

Demana un regal. Demana que aquest any sigui millor que el passat. Demana noves il•lusions. Però clar, des del meu pis petit no li puc solucionar. Només li puc oferir l’olor d’un cafè acabat de fer al voltant d’una taula. Per si s’anima a visitar-me de tan en tan tindrà la tassa preparada.


Prometo deixar-te algun missatge a partir d’avui.