T’emociones perquè tens un admirador secret. Fas bromes i segueixes les de l’amiga, però quan veus que no és qui et pensaves (no hi tindria res, però mira, no estava malament aquell morè...) les ganes de tenir un admirador et passen. Et feia gràcia que aquell noi amb ulleres et trobés atractiva, però el seu company? Quina diferència hi ha? Cap dels dos són del teu gust, amb cap dels dos t’agradaria tenir alguna cosa però n’hi ha un que et feia gràcia que t’anés darrera. L’altre no. Per què?
L’Ona ha tingut una petita decepció, però diu que no per això deixarà de saludar-lo i de “lligar” com ella diu a fer-li un somriure amistós cada cop que el veu entrar. L’Ona, tot i no fer-li el pes, continuarà jugant, sabent-se agradada.
Els trenta-nou esglaons. John Buchan
Fa 3 setmanes
3 comentaris:
És bonic sentir-se agradat... Ains :-)
Doncs a mi els pretendents que no m'agraden em fan una mica de ràbia, ho reconec... Ja podrien agradar-me, no??
;)
jajajaj Violette, tens raó.
Sí, és agradable sentir-se agradat però quan no és correspost fa ràbia i és el què li passa a l'Ona
Publica un comentari a l'entrada