dilluns, de març 21, 2011

LÍBIA


Fa ja vuit anys (com passa el temps!) que em vaig manifestar pels carrers de Barcelona en contra de la invasió i guerra a l’Iraq. Vaig donar suport a la plataforma Aturem la guerra i i tinc el pòster penjat a una paret del meu minúscul pis. Ahir la plataforma Aturem la guerra es va manifestar de nou pels carrers de Barcelona. Jo no hi era. Aquesta vegada no tenien el meu suport. Es manifestaven en contra de la resolució de Nacions Unides per l’atac aeri a Líbia. Estic en contra de les guerres però...

Ells diuen que hi ha altres sortides, més diplomàtiques i que no signifiquen bombardejar el país. Segur que hi són? Segur que hi pot haver una sortida diplomàtica amb Gaddafi? Recordo que en una de les seves declaracions va dir que faria com Franco amb Madrid: aniria casa per casa. Si Gaddafi guanya la batalla la repressió serà molt dura, molt més del que està sent la guerra. Hi veieu una sortida diplomàtica? Jo no.

Just quan s’estava negociant com seria l’atac de les Nacions Unides a Líbia Gaddafi va declarar un alto al foc. Semblaven bones paraules per intentar evitar la resolució, però quin va ser el verdader resultat? Es va bombardejar Bengasi, la ciutat rebel.

La resposta de Gaddafi a les protestes dels seus ciutadans per demanar millores socials ha estat atacar-los i bombardejar-los. Segur que es pot arreglar via la paraula?

Aquesta vegada no he anat a la manifestació.

Aquesta vegada el meu suport a estat cap a una altra direcció.

Esperant que les coses millorin a Líbia.

dimarts, de març 08, 2011

BUSCANT UNA HIPOTECA


Tot i que diuen que estem en crisi, que es venen menys pisos que abans, que és difícil... nosaltres hem decidit donar el pas. Ja l’hem vist. Ja ho hem decidit. Bé, només creuar la porta ho vam decidir. M’havien avisat: quan vegis el teu pis ho notaràs. I és cert. Al entrar per la porta vam tenir aquella estranya sensació que et diu: sí, aquí hi viuries.
Posats a mirar potser diríeu això de molts pisos i moltes cases, però siguem realistes: amb els diners a la mà, o la possible hipoteca, dels pisos als que aspireu viure segur que més de la meitat dieu: no, no és el que busco. No sempre és qüestió que la casa estigui completament nova (jo diria que sí a un pis per reformar si realment el cor em fes el bot que em va fer amb el meu pis.)
I amb aquestes estem ara, de visita en visita a bancs i caixes. Negociant quina hipoteca podem demanar i sobretot negociant si ens la volen donar. No és culpa de la crisis que no es venguin pisos, és culpa que les caixes demanen cinquanta coses abans de dir que sí a una hipoteca, i a més tot són entrebancs. A una esperem resposta des de fa dues setmanes, a l’altra sembla que els hi molesti i tot són desavantatges (com diuen ells, perquè només fan que repetir els tipus d’interès tant alt que tenen, etc.) i a totes ens demanen que tinguem feina segura pels propers 20 anys.
Evidentment el tema feina no es pot assegurar. Sempre poden passar coses, però els dos estem indefinits, l’M. té un bon sou (és advocat!) i jo no em puc queixar (queixar-me ho puc fer sempre, però em conformo ara mateix) i ens coneixem: no demanarem una hipoteca per sobre de les nostres possibilitats, volem viure, no sobreviure.

I així estem, esperant una trucada per dir el “sí, volem”.