Tot i que diuen que estem en crisi, que es venen menys pisos que abans, que és difícil... nosaltres hem decidit donar el pas. Ja l’hem vist. Ja ho hem decidit. Bé, només creuar la porta ho vam decidir. M’havien avisat: quan vegis el teu pis ho notaràs. I és cert. Al entrar per la porta vam tenir aquella estranya sensació que et diu: sí, aquí hi viuries.
Posats a mirar potser diríeu això de molts pisos i moltes cases, però siguem realistes: amb els diners a la mà, o la possible hipoteca, dels pisos als que aspireu viure segur que més de la meitat dieu: no, no és el que busco. No sempre és qüestió que la casa estigui completament nova (jo diria que sí a un pis per reformar si realment el cor em fes el bot que em va fer amb el meu pis.)
I amb aquestes estem ara, de visita en visita a bancs i caixes. Negociant quina hipoteca podem demanar i sobretot negociant si ens la volen donar. No és culpa de la crisis que no es venguin pisos, és culpa que les caixes demanen cinquanta coses abans de dir que sí a una hipoteca, i a més tot són entrebancs. A una esperem resposta des de fa dues setmanes, a l’altra sembla que els hi molesti i tot són desavantatges (com diuen ells, perquè només fan que repetir els tipus d’interès tant alt que tenen, etc.) i a totes ens demanen que tinguem feina segura pels propers 20 anys.
Evidentment el tema feina no es pot assegurar. Sempre poden passar coses, però els dos estem indefinits, l’M. té un bon sou (és advocat!) i jo no em puc queixar (queixar-me ho puc fer sempre, però em conformo ara mateix) i ens coneixem: no demanarem una hipoteca per sobre de les nostres possibilitats, volem viure, no sobreviure.
I així estem, esperant una trucada per dir el “sí, volem”.
3 comentaris:
Doncs ànims...! La ruta de bancs i caixes és carregosa, feixuga, pesada... però de ben segur que us en sortiu! Sort!
Gràcies Segona
però és que m'imaginava que la meva caixa de tota la vida em posaria les coses fàcils. I és la que més m'ho complica!
Paciència...!
Publica un comentari a l'entrada