Ahir l’M. no va passar per casa. Va optar per quedar-se al seu pis, perquè “tenia feina”. La feina era convidar-me a dinar avui. Res d’especialment romàntic o un restaurant de categoria, sinó un dinar amb taper al menjador de les oficines. Però el va preparar ell i avui me l’ha portat. S’ha quedat a dinar també, ell que no treballa en aquest edifici. El menjador estranyament estava tranquil, perquè hi havia poca gent, la televisió oberta (com sempre) tenia un canal musical amb un grup de veu calmada i guitarres suaus. S’agraïa. Si no fos pel pesat de l’empresa del costat. No he volgut dir res però quan em van dir que havien fet fora a personal d’aquella empresa vaig desitjar que fos ell. No vaig tenir aquesta sort. La seva veu t’entra al fons del cervell i taladra, els seus comentaris, més que estúpids, et fan dubtar de la seva edat real (que no deu ser molt més gran que jo) i té la desavantatge que ha de repetir les coses cinquanta vegades, no sigui cas que els seus companys no l’hagin sentit. He intentat somriure durant el dinar i no dir res a l’M., però crec que ell també ho pensava. Més tard ha arribat l’altre impresentable de l’edifici. Aquella persona que ha de demostrar que és un bon catalanet (sobretot) i culte. Només arribar, sense dir res a ningú, ha canviat de canal. Ha posat les notícies (hem d’estar informats) i en català. No hi tinc res contra TV3 però clar, és que només existeix un canal i dos diaris (el Punt i l’Avui, com és que el porter no els compra i els ofereix al personal quan anem a esmorzar, i en canvi es compra i ens ofereix l’Sport?) A mi també m’agrada estar informada però la música ambientava un bon dimarts de tranquil•litat.
La sort és que els espaguetis a la puttanesca de l’M. i la seva companyia s’ho fan perdonar tot, fins i tot deixar-me sense aquella mitja horeta de lectura i d’enveja: Si pogués fer uns informes la meitat d’exhaustius que els de la Lisbeth la relació amb els clients canviaria molt.
La brigada, el grup que ens acompanyava avui al dinar.
Els trenta-nou esglaons. John Buchan
Fa 3 setmanes
4 comentaris:
Però quin detall!!! I t'entenc tan bé amb el tema dels pesats...
Per què el dinar és el dinar, i som mileuristes, que si no, no em negaràs lo a gust que ens quedariem tirant un taper de mongeta tendre i patata bullida pel cap d'aquests "cansinos" ;-)
Ànims Inia, d'impresentables d'aquests n'hi ha a tot arreu, són com una plaga... El millor de tot és quedar-se amb els petits detalls com descobrir música nova o degustar un plat de mongetes o espaguetis fets des del "carinyo".
Ah! i moltes gràcies per la felicitació, els 30 intento portar-los amb dignitat! I la futura maternitat.. buff!! també, poc a poc, me'n vaig fent a la idea.. espero haver-ho paït abans de trobar-me davant la porta de l'hospital...
quan res: segur que la maternitat va molt bé! i però crec que no et faràs la idea fins que no el tinguis en braços... molts ànims que anirà tot perfecte!
doom: i tant! I a més si són mongetes, amb lo poc que m'agraden! Però el dinar s'havia d'aprofitar, que estava boníssim!
Publica un comentari a l'entrada