En qëstió de pocs dies m'he trobat que l'Antoni (Bellosoli) ha posat una cançó seva, que els porto actualment en el meu mp3, que entro a casa la meva cosina i els està escoltant i que passejant pel carrer sento la música d'un cotxe i...són ells. Potser sí que és el grup del moment.
A mi m'agraden. M'agrada la seva música, amb una formació no típica d'instruments, amb melodies diferents i amb unes cançons que no tenen la típica tornada repetitiva. Però sobretot m'agraden per les seves lletres. Tot i semblar música alegre canten les penes, les sensacions i les maneres de fer de la generació que ja no és adolescent però que no vol acceptar ser adulta, d'aquesta gent que ja han viscut el primer amor i l'han perdut, que en saben dels desenganys de la vida però que alhora no són les persones adultes que ho saben resoldre tot o que l'experiència els guia.
Poques vegades es parla de nosaltres, des del nostre punt de vista, i quan es fa s'agraeix. I a més quan és amb música, música bona, per escoltar tot escrivint un post, caminant cap a la feina, treballant des de casa o conduïnt.
Perquè, a vegades, ens en sortim.
Els trenta-nou esglaons. John Buchan
Fa 3 setmanes
4 comentaris:
Persones adultes que ho saben resoldre tot?? Criatura!! No n'hi ha d'aquests...
Un petó. Em sap greu, ho intento, però no m'agraden.
Jajjaa Violette, ja he comprovat que els adults no ho sabeu tot :)
De petits creiem que sí i poc a poc anem descobrint que no és així
Sobre Manel: no a tothom li pot agradar... aquesta és la gràcia dels gustos
No els he escoltat gaire, però com a mínim aquesta sí que m'agrada, sí.
Va bé per aixecar l'ànim, que no és poc :-)
Petonets!!
Doom, la veritat és que aquesta potser és la que més m'agrada del disc. Sí, dóna ànims...
Publica un comentari a l'entrada